Doble o res

Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:

-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.

La maternitat també es mesura en passadissos del súper

Que ningú s'atreveixi a dir-me que estic boja si afirmo que la maternitat, o les fases de la maternitat, també es mesuren en els passadissos del súper. Les proves? Aneu aixecant la mà tan bon punt us sentiu identificats/des .

Fase 1: Inexistència : Quan no ets m/pare

Entres al supermercat i mai has mirat el passadís dels bolquers, ni llets artificials, ni biberons. Diuen que fins i tot hi passadissos (als centres comercials grans) de puericultura. Banyeres, canviadors i altres. Tu, ni idea. Ni t’interessaven per curiositat. Només alguna vegada havies fet algun regal per a un nadó, però compraves una mica de robeta i punt.

Fase 2: Aproximació : Embaràs

Ahhhh , la cosa canvia. Amb certa por comences a apropar-te a aquest passadís. Per començar a fer-te a la idea. Si a més esperes bessons, et fixes molt en les etiquetes dels preus. Comences a preguntar per a què han de servir certs productes. I com s'utilitzen. Porten instruccions? Ho llegeixes, així per sobre, perquè encara et falten molts mesos i ja tindràs temps de veure-ho bé. Una altra qualitat d'aquesta fase és que sols escoltar les altres mares, per quedar-te amb les seves converses i veure si pilles quina és la millor marca de bolquers i que estigui bé de preu . Al principi t’estresses una mica ... i t'adones que en realitat, mai t'havies fixat però hi ha 3 passadissos del súper dedicats a nadons. Vaig explicar “la meva primera vegada" en el post Elnegoci Twin - 2

Fase 3: No puc viure sense ells . Els nadons ja han nascut

Vius en aquests tres passadissos. No només et saps els preus de totes les marques de bolquers, sinó que saps a quant et surt la unitat, quins pots utilitzar en circumstàncies normals perquè aguantin bé i t'estalviïs una mica de diners i quan no. Llavors et surten una mica més cars però saps que aquests bolquers aguanten el que calgui. Tens un sensor per visualitzar totes les propagandes de tots els supermercats per detectar qualsevol oferta . Et passarà exactament el mateix amb les tovalloletes humides (just davant dels bolquers en aquest passadís que s'ha convertit en la teva segona llar). Aquest passadís, pel qual encara que tinguis de tot per als fills , passaràs per veure si hi ha alguna cosa nova que pugui ser-te útil. Coneixeràs tots els productes (encara que no els facis servir). Vaja, la noia del súper ha canviat les culleretess de lloc ... on les haurà posat? I els pitets aquells que hi havia la setmana passada d'un sol ús? A diferència de la fase 2, ja no escoltes els altres comentaris. Espavila i ves per feina o no arribaràs per preparar el berenar i les dues es posaran a plorar com si no els haguessis donat ja un iogurt i 3 bastonets de pa a cadascuna.

Fase 4: Desintoxicació

Després de molts bolquers i tovalloletes , t'enfrontaràs a l'operació bolquer. I un cop superada, a poc a poc deixaràs d’habitar en aquest passadís. Sense saber com ni quan, el teu bebè ja no utilitzarà la majoria de productes que estan en aquestes prestatgeries. Cap . I un dia , com em va passar a mi fa només unes setmanes, fins i tot ho vaig retratar . I em vaig adonar de la quantitat de productes que hi ha, i de tots els tipus de bolquers que hi ha al mercat. Mira, aquests no hi eren quan les nenes eren petites. Et sents alliberada , perquè realment és aquesta sensació “d’etapa superada" . Però de cop ... t'entra una suor freda .

Fase 5: Inexistència de nou

I ara què m'espera ? Les petites ja volen anar als passadissos de roba, de sabates ... Què serà el següent? Maquillatge? Refrescs? Gelats? Bé ... per sort , aquests sí que te'ls coneixes.

Veritats “bessonils”, sense embuts

Estàs esperant bessons/es?

Ja ets mare de bessons/es?

Si has respost SI a la primera pregunta aquest article t'interessa per trencar uns quants tabús i estereotips que corren sobre els bessons.

Si has respost SI a la segona, aquest post imagino que et farà riure una estona i t'animo a compartir més ' veritats bessonils ' .

Si has respost SI a les dues preguntes formes parts del selecte club 2 +2 i tens tota la meva admiració .

Si has respost NO, pots continuar llegint, segur que també rius una estona.

Comencem pel principi . Aquestes són les primeres veritats “bessonils” sense embuts que em venen al cap.

1 . La teva panxa no serà gran. Serà enorme, en algun cas descomunal. I meravellosa.

2 . Durant l'embaràs desenvoluparàs una capacitat impressionant de detectar bessons en totes i cada una dels teves passejades.

3 . La gent t’intentarà espantar ( i de quina manera ) dient-te que en tindràs dos de cop (no, de debò?) i que això serà esgotador i donarà molta feina ( si tant els preocupa que es passin per casa i ajudin una mica , no?) . Tranquil·la, pots amb això. Si pots tenir una mica d'ajuda millor , però estaràs preparada per a això .

4 . Tu no tindràs un cotxet (atenció al diminutiu ) amb els nadons asseguts un davant de l' altre. El teu serà un tràiler ( i el meu portava volant , #hojuro) .

5 . Jo també vaig tenir un cotxet en paral·lel . Tenia 12 rodes. No dic res més .

6 . Segueixo amb els cotxets: quan al cap d'un temps agafis el d'una amiga amb el seu fillet/a ( un cotxet simple ) , hauràs de vigilar de no sortir amb tanta força que no caiguis a terra. És lògic . 'Aquell' només deu pesar uns 8-9 quilos. Tu estaràs acostumada a empènyer entre 35 i 40 (el pes del cotxet , els nens i tota la compra que hi fiques a sota) .

7 . Més sobre cotxets. Sabeu el típic protector de pluja ? El teu és tan gran que pràcticament el podries utilitzar com a tenda de campanya impermeable i anar de càmping.

8 . L'última : tenir bessons t'ajudarà a conèixer les mesures exactes de la porta de casa teva i del teu ascensor . A què mai t'havies parat a pensar quant mesuraven ? Doncs aniràs amb les mides a comprar el cotxet . T’ho prometo .

9 . Portar un nen a la guarderia és una pasta . Portar bessons pot ser una hipoteca més .

10 . En una casa amb nadó, si prenen biberons, hi ha algunes unitats . La teva semblarà un taller clandestí d'elaboració i neteja de biberons .

11 . Ni voldràs saber el que arribes a gastar en bolquers . Això sí , et sabràs amb detall les millors ofertes de cada setmana .

12 . La primera vegada que surtis de cap de setmana (o per totes les vacances d'estiu , és igual , perquè en realitat t’emportaràs pràcticament el mateix) , la gent et preguntarà si us traslladeu de ciutat .

13 . Creus que recordaràs a la perfecció que el xumet taronja és el d'un i el verd el de l'altre . Però els acabaràs confonent ...

14 . T’afartaràs que et preguntin : " Buffff ... ha de ser més difícil i cansat que amb només un, no ? " . Et quedes amb cara de tonta i respons : "No ho sé , mai n’he tingut un de sol " .

15 . Mai com ara t'agradaran tant les ofertes de 2x1 . De qualsevol cosa ...

16 . En el meu cas (amb dues nenes) , desenvolupes una capacitat espectacular de recordar exactament de qui és cada samarreta , pantalons o jersei i si són de la talla 5-6 , 7-8 , o fins i tot 10 anys ( no , per molt que ho intentis no aconseguiràs resoldre el misteri de les talles de roba ) .

17 . Aprendre't els 25 noms dels companys de classe del teu fill és una tasca complicada . A més hauràs d’associar-los amb els seus respectius pares i amb sort t’aprendràs els seus noms, enlloc del clàssic "la mare de ..." o "el pare de ..." . Comença a fer exercicis mnemotècnics . Si com en el meu cas van separades a classe , et tocarà com a mínim 50 companys , els seus pares , mares i germans o germanes .

18 . Sempre t'equivocaràs . Quan pensis que una serà més hàbil amb la bici , ho serà l'altre. I quan penses que la més hàbil amb la bici se li donarà millor esquiar , serà al revés.

  

De moment em planto ... no descarto continuar el post . Us animeu a sumar les vostres " veritats bessonils " ?

PD: Encara que hi hagi escrit aquest post, no us deixeu enganyar. Recordareu tots aquests moments, anècdotes i experiències amb el somriure més increïble a la vostra cara. Una experiència única que segur que les mares i pares de múltiples no canviem per res del món :-)

Un truc per saber si hi ha bessons en una casa...

Per sort no passa amb totes les joguines, perquè les petites tenen els seus propis interessos i gustos diferents... però n'hi ha algunes que hem de tenir per duplicat si no volem potenciar les seves habilitats a l'hora de discutir i barallar-se. Així és com les tenim al sofà... ben arrenglerats! 

El fort vincle entre bessons

Sovint em pregunten si les petites tenen un vincle important/especial entre elles. A tothom li fascina aquesta relació especial entre bessons. No parlo de fenòmens estranys, ni tampoc ho puc comparar amb el vincle amb d’altres germans perquè no ho sé. Només sé que em pregunten si hi ha una relació especial entre elles. La resposta es sí, ABSOLUTAMENT.

L’Estel avui no ha pogut anar a l’escola. S’ha aixecat amb l’ull molt vermell i hem hagut d’anar al metge. Per sort, com que jo havia treballat el cap de setmana, avui tenia festa i no hem hagut de córrer a buscar cangurs, sinó que m’he pogut quedar amb ella. L’Estel estava contenta perquè tenia la perspectiva de passar el dia amb mi. Però a mig matí, arribades del metge, m’ha preguntat si l’Ona estaria jugant al pati. Ens hem posat a preparar el dinar, però encara era relativament d’hora. “Mama, l’Ona dinarà a la una, quan dini l’Ona, també ho farem tu i jo, d’acord?”. 

I després de dinar, de cop, s’ha posat a plorar. No li passava res, només que trobava a faltar a l’Ona per jugar. Ja li estava bé passar el dia amb mi, però òbviament, li faltava la seva companya de jocs. Perquè es poden barallar, discutir, competir per certes coses... però són unes companyes de jocs fantàstiques. L’Estel plorava i plorava i no podia consolar-la... trobava a faltar a sa germana. M’he emocionat de veure com s’estimen. I des de dos quarts de cinc (que l’Ona ha plegat de l’escola per anar a natació) fins a dos quarts de set que no ha arribat a casa, l’Estel m’ha demanat cada cinc (!) minuts, què devia estar fent la seva germana. D'acord, us confesso que aquí ja m'he començat a desesperar perquè ja no sabia què dir-li. 

I què ha passat quan l’Ona ha arribat a casa?

Estel: “Hola Ona, t’has tirat de cap a la piscina?”

Ona: Sí!

Estel: Abans he plorat perquè et trobava a faltar. No sabia a què jugar.

Ona: Jo també t’he trobat a faltar.

Estel: Has plorat?

Ona: No, no he plorat, però t’he trobat a faltar. ( i s’abracen)

Sí, realment el vincle entre bessons ha de ser ben especial.

Estan per tot arreu!!!

He trobat una prova més que confirma la conspiració mundial dels bessons per dominar el planeta.

L’altre dia llegia un conte del Teo (el dolç i innocent Teo) i mireu què em trobo… una parella, que passeja… no amb un parell de bessons, sinó amb dos! Al principi del conte la dona anava d’excursió amb la panxa ben rodoneta, i mireu al final com acaba… i no és per res, però us heu adonat de la cara de son que fa?

Remirem la pel·lícula original de Peter Pan… i tenim uns bessons entre els nens perduts. Qui ha tingut germans bessons també ? La insuportable de la Dora la Exploradora ! I amb el conill Rekkit també surten dues germanes bessones ! I ja no recordava que en Bambi també tenia bessons, que són l'alegria de bosc. I ara que remiro -de nou- La guerra de les galàxies... que me'n diueu d'en Luke i la Leia? I … i… i… i… i això que ni us he parlat de les revistes del cor, que espanta una mica veure la quantitat de famosos amb bessons!

Aaaaahhhhhh, auxili!!!!!!!!!

Anàlisi en perspectiva (el segon any)

Fa un temps, veient els canvis abismals de les petites vaig decidir analitzar com havien estat els primers mesos. En aquell article ANÀLISI EN PERSPECTIVA (EL PRIMER ANY), recordava uns inicis complicats, pel desconeixement de trobar-te a casa amb dos bebès, i també apuntava que m’hagués agradat fer-ho al moment, perquè la memòria és selectiva i me n’adono que oblido moltes coses que m’havia jurat que no oblidaria. Però al mirar enrere, també et permet fer unes “comparacions” que d’una altra manera seria difícil de fer. Com va ser el segon any de les petites?

12-24 mesos

Quan encara algú em pregunta si el primer any va ser difícil, li dic que sí, però que personalment, els 12-24 encara és més dur, en certs aspectes. De fet, quan són bebès difícilment es belluguen d’on els has deixat, però durant el segon any la seva mobilitat ja és més que perillosa. Recordo que tothom m’advertia (i em van fer entrar la por al cos) que quan caminessin seria encara més terrible. Què voleu que us digui, per nosaltres, va ser un alliberament! Ens seguien, i no feia falta portar-les a coll constantment! De manera de les nostres activitats van anar augmentant de forma considerable.

Sabeu què em ve al cap d’aquell any? Les petites assegudes en un trineu, rient, tot i que només els hi veia una miqueta els ulls de tant tapades que anaven. I de cop, plorant perquè la neu era freda. Descobrir els parcs, com uns espais per jugar, pujar als gronxadors, i les rialles i els somriures exagerats en cada nova aventura. Recordo sobretot, la curiositat per tot i la complicitat creixent. Aquell descobrir, també amb el llenguatge, del món que les envolta i la persona que les acompanya les 24 hores al dia al seu costat.  Anàvem camí dels dos anys i semblava que tot començava a rodar molt millor, amb horaris ben apamats (i seguits al peu de la lletra). De fet, sovint diem que a casa hem estat un “regiment” fins als tres anys. Sovint pensem que ha estat la nostra manera de funcionar, perquè sinó tot se’ns complicava. Si trencàvem els horaris, les petites es posaven nervioses, nosaltres encara més, elles ploraven, nosaltres histèrics i aquestes situacions són molt més complicades de reconduir. Més val prendre’s les coses amb calma i anar a poc a poc. 

A mi me'n donaven dos

Noooo, no es tracta de fer publicitat subliminal. Només que explica molt bé un fenomen que passa sovint a casa nostra, i és que hi ha moltes coses duplicades. Aquesta foto de l’Ona passejant els dos ninos, amb uns cotxets que gràcies a unes brides hem convertit en doble, explica molt bé que per a l’Ona i l’Estel, el més normal és que les coses siguin multiplicades per dos. No sé perquè em sorprèn... és el que han viscut tota la seva vida a casa.

Quan alguna mare de l’escola està embarassada i explica que tindrà un nen, se’m queden mirant sorpreses i diuen:  “Només en tindrà un, de bebè?”. Quan alguna vegada algú els hi han preguntat si els hi agradaria tenir un germanet/a, responen tan tranquil·les: “No, en volem tenir dos, un per a cada una”. En el seu vocabulari, “jo”, “meu” i “a mi” tenen una importància cabdal. Però el “nosaltres” encara més. Hi ha moments que juguen soles, però la seva millor companya de jocs és la seva germana. I això, això és fantàstic.  M’encanta quan veig que es donen la mà quan a alguna li fa por alguna cosa, com ho celebren quan una aconsegueix allò que li feia por, com s’animen a superar-se. I al mateix temps discuteixen perquè una li ha pres aquella baldufa que l’altra volia agafar, una intenta mossegar a l’altra perquè pretén posar-se una camiseta que era seva, i fins i tot s’estoven perquè una no li deixa veure els dibuixos a l’altra des del sofà. Sí, ser dues té molts avantatges... i també inconvenients. Però hi ha una cosa que ho domina per sobre de tot: la màgia de la complicitat. I aquella ullada furtiva que sempre fan per controlar on és la seva germana i què està fent. 

Les ulleres amb poders màgics

Més d’una vegada us he explicat que les bessones han reaccionat de forma molt diferent a les classes de natació. Fa ben poc us detallava que se m’havia trencat el cor quan vaig veure ho malament que s’ho passava l’Ona a l’últim dia de classe (à podeu llegir Amb el cor encongit).

A l’estiu hem continuat treballant aquest aspecte. Òbviament hem continuat felicitant a l’Estel perquè realment ha avançat molt... però també a l’Ona, per cada petita passa que feia. Uns dies a la platja li van servir per veure que els altres nens (una mica més grans o que ja nedaven), s’ho passaven molt bé saltant les onades. Això la va motivar. Però el gran encert – descobriment – sorpresa – sort de la temporada van ser unes ulleres de natació. L’Estel feia dies que les demanava, perquè li agrada anar per sota l’aigua i els ulls se li envermelleixen molt. Així que les vam anar a comprar. I quina va ser la nostra gran sorpresa en veure que, amb les ulleres, l’Ona perdia tota la por a capbussar-se, nedar i tirar-se a l’aigua sense cap mena de problema, i gaudint de la sensació.

L’hem aplaudit i felicitat moltíssim. La seva germana li ha dit molt contenta que ara es podran dir “hola” sota l’aigua. Li hem dit que el seu monitor estarà molt content quan la vegi l’any que ve. I ella s’ha convertit en un petit dofí, diu.

Ha estat una petita victòria en la qual tothom hi ha participat. Crec que ha estat una estranya combinació del resultat de tot un any d’extraescolar, d’una petita dosi de competitivitat i orgull amb la seva germana, de les seves ganes de fer-ho bé... i sobretot, d’unes ulleres de natació màgiques i roses que han trencat les pors. Ja us explicaré si els poders màgics continuen...

Articles relacionats:

Amb el cor encongit

Extraescolars: Natació 2x1

Com podem ajudar els nens quan tenen por?

Parquejant... que és gerundi

Fa deu dies vam parquejar molt. La gent creu que és una activitat bàsicament agradable ... però moltes vegades s'equivoquen. Parquejar no és gens senzill. Molts de vosaltres ho haureu viscut i segur que heu llegit els relats de molts altres blocaires que n’han parlat ...

El més normal seria conjugar el verb "parquejar" de la forma clàssica:

Jo parquejo

Tu parqueges

Ell / ella parqueja

Nosaltres parquegem

Vosaltres parquegeu

Ells / elles parquegen

Res més lluny de la realitat. A la pràctica, la conjugació és molt més rica i complicada.

Jo intento parquejar pensant que podré seure una estona al banc mentre les bessones juguen tranquil · lament. Tu també ho intentes però el teu nen vol que el gronxes constantment. Ell no para de cridar amb la seva filla. Ella se salta la cua del gronxador i comença a barallar-se amb el teu petit. Nosaltres intentem solucionar el drama, intentant posar pau. Vosaltres, amb el vostre millor somriure, expliqueu als vostres fills això de compartir les coses. Ells se’n van esgotats del parc. Jo em torno boja buscant les bessones, perquè tenen tendència a estar en les dues puntes del parc. Quan en localitzo una, ja he perdut a l'altra. Tu persegueixes al teu petit que està plorant perquè no vol marxar del parc i ella l'inrevés. El nen suplicant que vol anar-se’n  però ella està parlant amb una amiga i ni veu al nen. Nosaltres buscant l'ampolla d'aigua i les galetes dins de la bossa enorme i vosaltres jugant amb el mòbil. Ells, un grup de pares, s'aïllen de manera que ni veuen els seus fills mentre estan tirant sorra als altres nens. Jo em sulfuro tu t’agobies, ell fa fotos amb el telèfon. Nosaltres ens fem aire amb el ventall, vosaltres rieu de les anècdotes dels més petitons. Elles suen. Tots parquegem.

El parc és la realitat exponencial del que vivim a casa amb les bessones. Jugar junts o cadascuna amb la seva història, compartir, no compartir, crear, inventar,dialogar, cedir, fer-se valdre ... Benvinguts a l'apassionant món de "parquejar".

El fuet volador

Estic sopant.


- "Mama, què menges?"
- "Pa amb una miqueta de fuet. En vols?"
- "Dels que van pel cel?"
- "Fuet, Estel. Fuet. No coet".

Anem sumant aquests grans moments i converses que ens regalen els més petits. Us llisto alguns dels més divertits que hem tingut fins a aquest moment...

La veritat sobre gossos i vaques

L'Estel fa menús estranys

El millor entrepà del món

La lògica dels més petits

El llenguatge secret
Els nens i les veritats

Futur. Què és futur?

La diferència entre botar i votar

La curiosa decoració del Pare Manel

A casa tenim 'El coche fantástico'

Un capellà, una bruixa i la lògica
Entre la pagesia i la religió

A casa tots hi tenim uns artistassos! (1)

Què us he de dir que no sapigueu? A casa tots hi tenim uns artistassos! Segur que tots guardeu el primer dibuix, la primera manualitat que van portar de l'escola, aquell primer tros de fang amb botons enganxats. Ara, la producció és constant, i cada cop més fascinant veure la seva evolució en el traç, l'ús dels colors, com es dibuixen i com interpreten el món que els envolta en un paper en blanc. Em fascina tant que he pensat començar una sèrie amb els dibuixos de l'Ona i l'Estel. 

Us animeu a compartir els dels vostres fills/es, també?

Per aquesta primera entrada, m'agradaria que el protagonisme el tinguin les dues petites. Durant tot el primer trimestre les dues classes de P4 van treballar a fons l'obra de Joan Miró, i com veureu, es nota especialment en els dibuixos que han fet a l'escola. Preparats per una explosió de color? 

ONA

ESTEL

Pelma i Louise

Ja sé que no queda massa bé explicar-ho… però he rebatejat a les nenes. És un dir, perquè no estan batejades, però hi ha dies que el seu nivell de “pesades i insistents” és tan elevat que s’han convertit en PELMA i LOUISE.

Ja sé que no queda massa bonic, però és que porten una temporadeta que “tela marinera”. I justament avui, algunes mares comentaven a Twitter que els seus fills també estaven especialment “pesadets”. O és cosa del temps i la pluja, o hi ha ones malvades i  subliminals en alguna sèrie de dibuixos animats que desconeixem o potser és que toca. Una de les meves petites ja té tendència a Thelma, vull dir a Pelma, però si l’altra s’afegeix al carro... això no hi ha qui ho aguanti! Mentrestant, jo només puc esperar si apareix el Brad Pitt per algun cantó... perquè si apareix, és per a mi, que quedi clar... (amb el permís de l’Angelina).

Les festes d'aniversari - El gran dilema

Festes d’aniversari amb els nens de la classe, SÍ /
Festes d’aniversari amb els nens de la classe, NO.

De per sí això ja era un dilema i tema de debat a casa. I amb bessons, és un tema complicat, del qual se n’ha parlat /filosofat i escrit molt. Sí, un altre tema dels eterns quan parlem de bessons. 

Quins són els principals problemes que ens hem plantejat?

Una festa conjunta o per separat?

Què passa si una classe prepara festa per als nens i l’altra no?

Si un dels germans no està convidat... com hem de reaccionar?

Us seré absolutament sincera. No tinc respostes categòriques a cap d’aquestes preguntes. M’he llegit multitud d'articles i no en trec l’aigua clara. Sóc incapaç de posicionar-me, i penso que com en tantes d'altres coses, les nostres visions i decisions aniran evolucionant amb l’Ona i l’Estel. O potser arribarà un punt que no caldrà que ho fem nosaltres perquè seran elles qui ens donaran la seva visió i la seva decisió. Només us puc dir que en els últims dos anys, hem viscut dues experiències molt diferents. I que en dos anys hem fet blanc i negre. Vull dir, que hem anat d'un extrem a l’altra.

A P3. Entre que feia poc que havíem començat a l’escola, i encara no ens coneixíem, no sabia ni com organitzar-ho. Una de les classes va començar a fer la proposta de fer una festa pels nens.  Primer dilema: “Què hem de fer si una classe organitza una festa i l’altra no?”. A l’altra classe no es feia cap mena de proposta i no sabíem com fer-ho. Sincerament, em sap greu que una de les nenes tingui una festa i l’altra no. I si la féssim conjunta, la festa? Però és clar, tampoc puc obligar a un grup de pares a fer una festa conjunta amb l’altra classe... M’arriba un mail d’uns pares d’una altra parella de bessones també nascudes al desembre. No podran anar-hi, perquè tenen un altre compromís, però també tenen el debat intern que tenim nosaltres. He de dir la veritat, i és que les dates tampoc ajuden (just abans de Nadal s’intensifiquen totes les celebracions). Al final, per motius d’agenda, el primer any no vam fer res amb els nens de la classe. Però el debat no es va tancar i continuàvem sense tenir clar com actuar.

A P4. S’acosta el moment i començo a donar-hi voltes de nou. Com ho farem? M’agraden molt les festes que es fan de l’escola (us ho explicaré en una segona part d’aquest article), però com ho organitzarem amb les nenes? M’arriba un mail. Com que hi ha dos parells de bessons i força nens de novembre i desembre, s’ha apuntat la possibilitat de fer una festa conjunta les dues classes. Síííííííííi!!!! Respiro tranquil·la. M’encanta la possibilitat perquè sé que a més, a l’Ona i l’Estel els hi agradarà molt.

Què passarà l’any que ve? Repetirem la fórmula? O potser no? No ho sé, em temo que haurem de reinvertar-nos cada any i quan ens trobem amb problemes de si una la conviden a fer una cosa i a l’altra no, si una va a una festa i l’altra no... haurem de fer molta pedagogia i esforçar-nos molt. De moment, aquest any vam tenir una festa fantàstica. 

Oferta 'Pack aventura' per a persones intrèpides

Avui us proposo un pack oferta de cap de setmana que hem descobert que potser us pot interessar. És un pack molt especial pensat especialmente per a persones amb esperit aventurer.

Inclou:

·        Dues nits amb malsons de bruixes

·        Elaboració de pomes enverinades

·        Sessions de corredisses escales amunt – escales avall

·        Sessions de jocs infantils a la plaça

·        Hores i hores de pintar dibuixos i enganxar gomets

·        Possibilitat d’explicar molts contes

·        Opció teatre: representació dels contes

·        Passejar amb patinet

·        2 bessones de 4 anys amb qui fer totes les activitats

·        Cansament físic garantit i rialles assegurades

I us preguntareu… a què correspon aquesta fotografia del pack aventura? Nooooo! Esteu molt equivocats. El pack aventura és per a vosaltres o qui el vulgui contractar. La foto, correspon al PACK RELAX per als pares de les bessones, del que gaudeixen mentre vosaltres gaudiu dels dos bitxitus! :-)

(Aquest cap de setmana passat, la meva germana, cunyat i neboda van “contractar” el pack aventura. L’Ona i l’Estel s’ho van passar pipa a casa la tieta, com sempre. Gràcies, sabeu que no té preu. I nosaltres vam poder tenir un cap de setmana per a nosaltres sols. Un oasi de “solters” que sovint és molt important per a la parella). 

El dia que vaig deixar de ser jo

Recordo perfectament el dia que vaig deixar de ser jo. Va ser al setembre de 2009. Tenia 37 anys, que m'havien costat bastant de forjar. Una carrera professional, diversos cursos, cinc idiomes, molts viatges, hores i hores de lectura i multitud d'experiències vitals es van volatilitzar en qüestió de segons.

El primer dia d'escola bressol de les petites vaig deixar de ser la Núria. Vaig passar a ser (en el millor dels casos) la mare d'Ona i Estel. I en un cas una mica pitjor, vaig passar a ser la mare de "les bessones". Jo, el meu jo més personal, més clarament marcat pel meu caràcter i els meus pensaments, es va esfumar. I vaig passar a formar part d'un grup de mares i pares (majoritàriament mares) que es podria anomenar com "les mares de l'escola bressol". He de dir-vos que no em va agradar gens aquesta sensació. No m'agradava res aquesta uniformitat d'un grup de dones que el nostre únic tema en comú eren els nens de la classe. No estava acostumada a això i vaig intentar "escapar-me" una mica dels tòpics. Vaig pensar: "Sí, és clar. Sóc la mare d'Ona i Estel. Amb aquestes altres mares anem a compartir un mínim de dos anys. Necessito saber com es diuen i donar valor al seu nom. Potser elles també pensen que s'estan esfumant ". No vull dir que conegués ni congeniés amb totes, però almenys, amb les que vaig crear més afinitats, la relació va traspassar aquesta línia.

Ho vaig aconseguir només amb algunes mares. Ara, a l'escola nova, el meu esforç és més gran. Compartirem molts anys de l'educació dels nostres fills, i el seu vincle és també el nostre. M'alegro d'anar a sopar amb algunes d'aquestes mares, i compartir amb elles més que les històries dels nostres fills. M'agrada saber els seus noms i poder parlar d'aficions i expectatives. No és fàcil amb dues classes (50 nens, un centenar d'adults ... no és una tasca fàcil).

Perquè sí, perquè és agradable tornar a ser la Núria. Igual d'agradable (i orgullosa) que estic de ser "la mare d'Ona i Estel", però per a mi és molt important recuperar aquests espais. En tots ells em sento còmoda, però de vegades és vital que ens reivindiquem. De vegades és molt fàcil oblidar qui hi ha darrere d'aquesta "mare de" ...

Aquest article és el meu col·laboració d'aquest mes a De mujer a mujer y ahora ellos también

No les vesteixes igual?

Fa uns dies feia una col·laboració en què intentava reflexionar sobre el concepte "múltiples/germans" i "com vestir-los". Aquesta és una altra de les preguntes habituals (de la inacabable llista de preguntes habituals i de vegades impertinents i estúpides) que ha d'afrontar una mare múltiple. ¿No els poses el mateix vestit? Estarien més guapes. Quina gràcia farien! A veure, que m’encenc. Resposta així de cop: Senyora, no. No els poso el mateix vestit. Són precioses per si soles, és a dir que no poden estar més maques. Què **** vol dir que farien molta gràcia? Que les estic passejant, no donant un espectacle! Veieu, ja m'he encès (és que la situació va ser real, eren nadons, però ENCARA ME’N RECORDO!)

Al que anàvem. Com vestir-los? He dir-vos que no té una resposta fàcil. Per què dic això? Doncs perquè des del moment que vaig saber que esperava bessones, em vaig prometre que no les vestiria absolutament iguals. No eren dos clons. És, de fet, un dels temes sobre els quals més et preguntes i més investigues (el fet gemelar, què suposa i com afrontar-lo). En fi, totes aquestes coses que un cop tens a les dues nenes veus claríssim. Són bessones, sí. Però en realitat són dues germanes, que en lloc de portar-se 2,3 o 4 anys de diferència, es porten 3 minuts. És una cosa que tu tens claríssim i et preguntes perquè la gent insisteix a comentar-te que són "absolutament iguals" i que si actuen igual. Doncs no.

Tot això per explicar-vos que estant embarassada pensava que havia de potenciar el caràcter i els gustos de cadascuna, i vestir-les igual potser no em semblava una manera molt raonable de fer-ho. Però és clar, una cosa és la teoria, i l'altra la pràctica. Una cosa el que jo penso, i una altra, el que elles volen.

Què m'ha ensenyat la pràctica?

La logística amb bessones és vital. Amb la qual cosa, si trobo uns pantalons que crec que seran pràctics, estan bé de preu i que poden durar, els compro de 2 en 2. Si puc escollir colors, doncs colors diferents per a cadascuna. I si m'agraden molt, ja compro un altre parell de talles més grans per a la temporada següent. La veritat és que tenen molt poques peces "clonades".

Alguns centres comercials, marques o grans superfícies fan sovint packs i ofertes de (per exemple) 2 samarretes. Obvi que amb bessones són packs súper pràctics, amb la qual cosa, les samarretes són les mateixes, però amb dissenys diferents.

Per anar a l'escola vestim molt, molt pràctics. Però els caps de setmana, mirem de canviar de look. I aquí em trobo amb la realitat. Dues germanes bessones. Creieu que podré posar-li un vestit a una i uns pantalons a l'altra? NO. Si una porta faldilles, l'altra vol portar faldilles. Si una es posa botes, l'altra no voldrà posar-se sabates. Si poso leggings a una, l'altra vol els seus. Així que difícilment les veureu una amb pantalons i l'altra amb vestit.

Són bessones, però porten talles diferents. Això vol dir que quan la roba de la "gran" ja no li cap, la seva germana ho acaba aprofitant. Aquesta diferència es va donar ja de molt petites, de manera que, si bé al principi ho teníem unificat, ara cadascuna ha de tenir "la seva" roba. Això sí, calces i mitjons comunitaris (o sinó em torno boja!). Tinc pendent explicar "el seu" armari.

Ara tenen 4 anys, i imagino que amb el temps desenvoluparan els seus gustos, les seves batalles per "em deixes la teva samarreta" o "em posa la teva faldilla". Però de moment, així lliurem la batalla de la roba.

Amb això vull dir que de vegades van vestides "semblant" perquè elles ho volen així. Són d'aquestes petites realitats que et fan repassar totes les coses que pensaves que faries ... i al final, de vegades, acabes fent de la millor manera que pots i ja està. O no?

Interpretant Joan Miró

Al marge del projecte de cada classe, tota l’escola ha fet un treball intens sobre Joan Miró durant els primers mesos d'aquest curs. Les mestres de l’Ona i l’Estel van començar a ensenyar-los algunes obres i el 10 de desembre, vaig tenir la sort de poder-los acompanyar en una excursió a la Fundació Miró, a Barcelona. Tres, potser quatre punts d'interès (difícil de mantenir l’atenció de nens de 4 anys més enllà d'això, però està clar que es van quedar amb els conceptes més importants. Els colors, les formes i l’Ona i l’Estel van quedar entusiasmades amb les estrelles. Des de principi de curs també tenen programat veure un espectacle de dansa de la companyia Aracaladanza que es diu Constelaciones  i que justament està inspirat en l’univers Miró. De fet, tanca la trilogia que la companyia ha fet basant-se en quadres d’El Bosco i Magritte. Com sempre, bones apostes de LaSala Miguel Hernández de Sabadell.

Per això no em va estranyar que de cara a Carnaval, Joan Miró també jugués un paper important a l’escola. No es van disfressar, però tots els nens es van fer una corona amb elements mironians. I senzillament, van fer una obra d'art  Totes les classes, dels més petits als més grans, van pintar el pati de l’escola, que ara és un esclat de color. Divendres passat es va produir un d'aquells elements màgics: només recollir-les, les nenes ens van portar cap al pati “dels grans”. He dit portar? Vull dir arrossegar! I ens van ensenyar el que havien fet elles i tots els nens de l’escola. L’obra acabada. L’endemà, veient les fotografies de com treballaven, l’emoció encara va ser més gran.

El que més m'ha xocat però, ha estat la reflexió de l'Estel:"Mama, si Joan Miró veiés el nostre pati... li agradaria molt, oi?"

Així que a casa, fa dies que aquesta és la nostra cançó de capçalera:

Joan Miró va ser pintor

Ceramista i escultor

Va ser tant famós com Picasso i com Van Gogh (Vambó, segons l'Estel)

Va pintar tots els estels,

Personatges amb tres pèls

I vols d’ocells que passegen

Entre la Terra i el Cel

La importància de la lletra G

Aquesta tarda hem anat a veure una de les moltes rues que es fan a Sabadell, als barris. Demà tornarem a la "central", perquè realment a l'Ona i a l'Estel els hi agrada molt. L'any passat ja van tornar a casa "flipades", amb les disfresses de les comparses i les carrosses (elles, fidels, anaven amb el seu vestit de Blancaneus).

Aquesta tarda, com l'any passat, s'ha repetit l'anècdota:

"Mama, m'agrada molt veure la GRUA de Carnaval"

"És la GRUA de Cantestoltes"

:-)  

Els 3 Reis extraterrestres

L’Ona i l’Estel han començat a dibuixar les persones amb “forma”.  Amb la intenció de dibuixar un cap, un cos, unes cames, braços, mans, peus i cabells. Unes cames llarguíííííííííííííííssimes i unes mans enganxades al cos.

Aquest dibuix és de finals del mes de desembre. L'Ona va dir que volia fer un dibuix ràpid i em va explicar que eren els tres Reis de l’Orient que estaven venint per portar joguines. Us prometo que el primer que vaig pensar és que eren 3 extraterrestres i ja m’estava preocupant on havia vist marcians, l’Ona. El que més em va xocar van ser els ulls.

“I com és que els hi has pintat uns ulls tan grossos, Ona?”, li pregunto mig espantada.

“Mama, no són els ulls... van amb ulleres de sol”.

Ostres, quina imaginació la meva,  pensant-me que eren extraterrestres!!!