Pas a pas – Castanyes, panellets, pizzes i tardor (setena setmana a l’escola)

Aquest curs he començat el projecte al bloc d’explicar-vos, cada setmana, algunes de les feines que l’Ona i l’Estel fan a l’escola. Perquè són petits treballs que ens permeten veure què i sobretot, com aprenen. A mi m’agrada veure-ho, i sobretot, veure també què fan en d’altres escoles. Segur que en podem treure bones eines per ajudar als més petits!

Aquests dies m’he fet un bon fart de llegir tuits, posts i articles que si Castanyada, anti-halloweens, que si Tots Sants...jo sempre he estat de Castanyada (suposo que perquè m’encanten les castanyes i els panellets) i perquè això de Halloween em cau lluny i mai l’he viscut de ple.

A l’escola la celebració té el nom genèric de FESTA DE LA TARDOR. I aprofiten per parlar de productes de la temporada i per celebrar-ho culinàriament, podríem dir. I a partir d’aquí, en surten temes i propostes molt interessants. D’entrada tots els nens decoren l’escola, i aquest any, una de les bessones ha fet una mandala de fulles molt xula que durant un bon grapat  de dies ha “decorat” el passadís d’entrada a l’escola.

Aquest any, els de segon han estat encarregats de fer pizzes. Però això vol dir que aquest any, per primer cop, han anat a comprar sols al Mercat (fins ara ho feien acompanyats de tutors i pares, en petits grups, però aquest any han fet els grups i han anat sols a les parades a comprar).

El primer treball que fan és que per fer la pizza de bolets, necessiten un bon grapat d’ingredients. Fan 4 grups i han de decidir, equitativament, què comprarà cada grup. Els nens han de resoldre el repartiment dels ingredients. Tenen 20 euros i són quatre grups. Arriben a la conclusió que els toca 5 euros a cada grup. I cap al Mercat. Hauran de preguntar quant valen les coses i mirar d’entendre el canvi.

El que més m’agrada de l’experiència és que després parlen de com els ha anat i la tutora ens passa algunes conclusions (segur que nosaltres, els grans, no hi pensem en aquestes coses)

·       Han mirat quin grup havia gastat més diners i quins menys

·       Un dels grups no arribaven on estava la massa de la pizza i han hagut de demanar ajuda a un noi del supermercat

·    Un dels grups ha hagut de canviar les olives negres per verdes perquè tenien pinyol... i han pensat que en una pizza, millor sense pinyol

·      Un dels grups, que havia de comprar bolets, volien comprar rovellons, però eren molt cars i no tenien prou diners

·    Un altre dels grups s’ha posat a la cua i davant hi havia una noia que havia comprat molt. I s’han canviat de cua

L’experiència d’anar a comprar sols al mercat els hi ha encantat. Les dues petites estaven emocionades i se sentien molt grans. No van parar d’explicar-m’ho durant toooot el cap de setmana. I és clar, amb la carpeta viatgera, ens ha arribat una fantàstica recepta de pizza de bolets. 

PAS A PAS (així és aquest curs: segons de primària)

La primera setmana a l'escola:  explicar les vacances

La segona setmana a l'escola: Bitlles per aprendre a sumar

La tercera setmana a l’escola: Ja tenimprojecte! 

La quarta setmana a l'escola: Stop motion

La cinquena setmana a l'escola: Cim d'Àligues

La sisena setmana a l'escola: Teatre, això teu és pur teatre

D’angelets i ratolins

Una de les coses que més ens ha agradat d'aquesta nova aventura
és que hem pogut "estrenar" el regal que la Jana, una
amiga de l'Ona i l'Estel els hi va fer pel seu aniversari.
Aquí sí que les dents no es perden!

No hi ha res que hagi fascinat tant a les bessones com les primeres dents que han caigut.  L’Ona va ser la primera, dues a l’estiu. L’Estel va haver d’esperar, frisosa, fins a l’octubre. Estava emocionada i espantada. La seva germana, amb aire de suficiència i amb aquella actitud de “jo ja sé de què va tot això”, li deia que no s’amoinés, que no li faria gens de mal. I que després, a la nit, posant la dent a sota el coixí, vindria un angelet a deixar-li un regal. Ja va estar liada, i va començar la discussió.

“A mi no em vindrà un angelet, vindrà un ratolí”.

“Doncs a mi em va venir un angelet”.

“És un ratolí que es diu Pérez, m’ho ha dit la Laia!”

Les dents de llet es col·loquen sota el coixí i l’endemà al matí desapareixen. L’angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els nens quan les perden. Una tradició que es fa en molts altres països. És de fet una tradició pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans, hi ha el Ratoncito Pérez.  A França, també és un ratolinet (la petite souris) i als països anglosaxons, la Tooth Fairy (la fada de les dents). Busco aquesta informació, els hi explico i elles mateixes tanquen fàcilment la discussió:

“És igual si és un ratolí o un angelet. Oi que igualment et deixa un regalet, mama?”

Operació Dimonix

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les. Gràcies! 

No... no es tracta de cap aventura especial. La nostra ‘Operació Dimonix’ particular són ‘Els Pastorets’. Des de principis d’aquest any,  l’Ona i l’Estel van començar a jugar al pati a dimonis, calderes, etcètera.. arran que alguns nens de la classe ja havien vist el clàssic de Folch i Torres. Des d’aquella època, als dimonis els hi diem dimonix, o dimonics... (no hi busqueu explicació, l’Estel els va rebatejar així). Les dues peques no s’ho passaven massa bé, i fins i tot vam tenir algun malson amb els banyuts entremig. Però aquest any l’Ona va dir que tenia ganes d’anar-los a veure, que no li feien gens de por. L’Estel no ho va veure gens clar, i va dir que no hi volia anar.

He de confessar que feia anys que no hi anava. La recordava com una obra molt llarga, amb un petardo final impressionant i, que no se m’enfadi ningú, un toc o moralina (per la història que explica) que me la feia sentir molt llunyana. Però és clar, no hi ha res com el temps per veure les coses d’una manera diferent.

A Sabadell tenim la gran sort de tenir dues representacions de ‘Els Pastorets’. Joventut de la Faràndula i Centre SantVicenç engeguen el seu cicle just abans de Nadal (els primers) i Sant Esteve (els segons) i s’allarga pràcticament fins a finals de gener. Així que el dia de l’estrena (després de deixar l’Estel amb la tieta), la resta de la família vam anar a la Faràndula. Tot eren expectatives. Serà com la recordo? Com reaccionarà l’Ona amb els dimonis? (perquè clar, no em preocupava gens com reaccionaria amb el Lluquet i el Rovelló). Li faran por? Aguantarà tota l’obra? L’entendrà o estarà preguntant tota l’estona?

Resultat? Tal i com m’havia comentat el seu director, Salva Peig, en una entrevista que li havia fet per, justament, fer la notícia prèvia de ‘Els Pastorets’, em vaig trobar amb un GRAN espectacle. Això és el que busquen, el que volen i és el que pugen dalt l’escenari. Anar a veure ‘Els Pastorets’ pot ser una tradició, però també ens vam trobar amb espectacle de gran qualitat, amb uns Lluquet i Rovelló que van fer molt riure a l’Ona, amb un cuplets que ens van agradar moltíssim pels temes d’actualitat que toquen, i amb uns dimonixs INFERNALS!!!! I que en el fons, les coses no canvien tant i no deixa de ser la guerra eterna entre el bé i el mal.

I què va passar en arribar a casa? Doncs que l’Ona, entusiasmada, li explicava a l’Estel que els dimonixs no feien gens de por, que el Rovelló feia molt riure, que hi havia una “angeleta” i que sortia un bebè de veritat. I res, ja les veieu jugant a fer un esternut, dir “Jesús” i a tirar-se per terra. Per tot plegat, l’Estel ha decidit que ella també vol veure ‘Els Pastorets’. Així que per repartir les forces, i perquè ningú se m’enfadi ;-) , i perquè en tenim moltes ganes, ara... cap al Centre Sant Vicenç falta gent! Els que sou de Sabadell ja ho sabeu, però els que sou de fora... decidiu-vos i cap a Sabadell!

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les 

Ja fa dies que l'engreixem...

Per a l'Ona i l'Estel és LA tradició de Nadal amb diferència. S'estimen el Tió amb bogeria. Un cop ha "cagat", el nostre Tió se'n va a viure a les muntanyes, on no fa tanta calor i té arbres per viure enmig del bosc. Fa un parell de setmanes va aparèixer al bosc, i tot i el crit inicial d'alegria en trobar-lo (perquè a l'estiu quan caminem pels boscos el busquem desesperadament i no el trobem mai), de cop l'Ona es va posar molt sèria i mig plorosa va dir que aquell no era el nostre Tió. Va dir que no l'estimava i durant una bona estona va estar callada. Amb l'ajuda de l'Estel el vam pujar a casa i vam veure que tenia una esquerda a l'escorça, i que era el nostre i l'Ona el va abraçar  (buffff, quin patiment només de pensar què ens hauríem hagut d'inventar). Ara li donem sopar cada nit... tot esperant la Nit de Nadal.

El viatge del Tió (un article on trobareu una mica més d'història sobre la tradició)

Ni truc ni tracte. Millor panellets i castanyes

Llibres, roses, dracs, cavallers i princeses

Sant Jordi és una diada especial. Sempre m'ha agradat, tot i que normalment no puc gaudir-la massa perquè és un dia de molta feina, programacions especials, etc... Amb l'arribada de les nenes, ho tornem a viure intensament perquè a l'escola els ho fan viure també d'una manera ben especial. I és clar, si el papa es diu Jordi, encara més. Dimarts, però, tindrem un dia tan dens que no ho podrem celebrar plegats. Així que aquest cap de setmana, tot i la tos, els estornuts i que hem dormit prou malament... hem fet un intensiu de dracs i dragues, de princeses, de contes de cavallers, de Sant Jordis i de lllibres... 

Segurament el blog no s'actualitzarà fins dimecres, però no volíem deixar de desitjar-vos que passeu un bon SANT JORDI!

La importància de la lletra G

Aquesta tarda hem anat a veure una de les moltes rues que es fan a Sabadell, als barris. Demà tornarem a la "central", perquè realment a l'Ona i a l'Estel els hi agrada molt. L'any passat ja van tornar a casa "flipades", amb les disfresses de les comparses i les carrosses (elles, fidels, anaven amb el seu vestit de Blancaneus).

Aquesta tarda, com l'any passat, s'ha repetit l'anècdota:

"Mama, m'agrada molt veure la GRUA de Carnaval"

"És la GRUA de Cantestoltes"

:-)  

Mirant cap endavant. Feliç 2013

A finals d’any no acostumo a fer llistes. Em resulta complicat posar-me reptes que sé, de ben cert, que no compliré. Si més no la majoria. Fa molt temps que la celebració de Cap d’Any no em diu massa cosa. Però sí que ho veig com un moment per fer balanç de l’any que deixem enrere i les perspectives que tenim pel nou.

No us vull avorrir amb el meu balanç d’aquest 2012, que tot i les petites alegries del dia a dia (i també les seves penúries), diria que ha estat un any gris. I trist, per veure com aquesta crisi econòmica afecta milers i milers de persones a tots els països mentre els que en són directament responsables, continuen tant tranquils. És difícil no conèixer casos de gent afectada directament per aquesta situació. Crec que no em tocat fons, i cal veure com aquesta societat fa front a aquest panorama. Perquè tal i com s’estan fent ara les coses, no ens en sortirem pas...

No crec que el 2013 sigui massa millor. Però intento que la meva mirada a l’any que comença sigui el més clara possible. Sé, que com mai abans, he de gaudir cada instant i trobar-li el millor a cada moment. Exprimir cada regal de la vida, cada rialla de l’Ona i l’Estel, cada missatge compartit amb tots vosaltres...

Que tingueu una bona entrada d’any. I que el 2013 porti serenor i una mica d’alegria a totes les famílies que ho necessiten. Un petó enorme.

El viatge del Tió

Ho teníem tot preparat. Feia dies que els hi dèiem que el Tió ja devia haver sortit del bosc on viu durant l’any per venir xino-xano cap a casa. I aquest matí, quan anàvem a sortir per anar a passejar, se l’han trobat a l’entradeta, davant de l’ascensor. S’han quedat de pedra, però han somrigut, i han anat a abraçar-lo directament. Emocionades, han anat a buscar l’estoreta que li posem a sota i ja li han buscat el seu lloc al menjador. S’han preguntat si tindria gana. Hem quedat que no, que només menja a la nit, i que ja li prepararan alguna cosa de sopar.

Hem agafat el cotxe i les seves converses han girat tota l’estona al voltant del Tió. L’Estel pensa que estava molt cansat, però l’Ona no ho veu tan clar: “Jo crec que deu haver vingut en cotxe”. “No pot ser, perquè té potes i ha vingut a peu i no podria agafar el volant”, li respon l’Estel. Hem trucat a tota la família per explicar-los que el Tió ja ha arribat a casa. No sé si podrem aguantar tanta excitació fins la nit de Nadal!

Una tradició amb segles d’història, que a dia d’avui, és la que més “atrapa” a l’Ona i l’Estel. Els hi encanta! Tradicionalment podia ser un tronc, o una soca, però ara s’ha convertit en un personatge amb cara, ulls, boca i barretina. Uns dies abans de Nadal se’l comença a engreixar, i així, la Nit de Nadal li donarem cops amb el bastó, cantant la tradicional “Caga Tió, avellanes i turró, si no vols cagar... garrotada va!” (una de les múltiples variants de la cançó). Tradicionalment, el Tió cagava petits regals, com neules, turró o petites joguines. Ara molta gent ho aprofita i fa alguns dels grans regals de Nadal. A casa, el Tió porta només alguns regalets, perquè nosaltres esperem els Reis amb molta il·lusió. I a més, l’Ona i l’Estel van néixer a mitjans de desembre, per tant, s’acumulen masses coses ;)

Festa de la Primavera

Avui hem estat a la Festa de la Primavera, a l'Espai Natura Unnim, al bosc de Can Deu de Sabadell. El dia no ha acompanyat del tot, però les petites s'ho han passat molt bé. D'entrada els hi fa "por" participar en aquestes festes, i s'enganxen a les faldilles, com se sol dir. Només dura una estoneta. Hem fet ratolins, titelles de dit, hem vist òlives i mussols, ens hem pintat la cara, hem vist mussols i cargols gegants en una cercavila... I també hem vist els animals de la granja. L'Ona estava encantada. "Jo sóc de la classe dels ratolins, mama!".

Preparant-nos per Sant Jordi

La nit amb més màgia

El poder d’un tronc #cagatió

Si alguna cosa els va quedar ben gravada a la memòria de tot el període de Nadal de l’any passat (tenien dos anys), era tota aquesta història de “cagar el tió”. Amb un afany impressionant agafaven un cullerot de fusta de la cuina i li donaven unes garrotades esfereïdores al pobre tió. Encara a l’abril cantaven la cançoneta, però per sort, no agafaven cap pal per estovar res ni ningú.

Aquest any el tió ha tornat a casa per interpretar un gran paper d’aliat dels pares (de nou torno a practicar la professió de xantatgista). Però escolteu, el tió, igual que els Reis, ho veu absolutament tot. “I no li agraden els crits, noies!” (deixeu-me aprofitar).

Tot va començar al segon dia, després d’emocionar-se en veure que el tió s’havia menjat les dues mandarines que li havíem deixat per sopar, i després d’estar absolutament preocupades preguntant-se com se les menjaria si el tió no té mans. “Podrà pelar-les, amb aquestes potetes que té?”. Aquella tarda, curiosament, les estava banyant i no hi va haver cap plor a l’hora d’esbandir el cap. “Que estrany”, vaig pensar. Aviat vaig entendre el perquè: “Mama, vaig corrents a explicar-li al tió que no he plorat a la banyera i m’he portat molt bé. Oi que em cagarà regals?”.

Ahhhh, vet aquí. I així durant dues setmanes. Ja puc deixar d’escarrassar-m’hi. No puc competir amb el poder d’un tronc amb ulls i boca pintats i una barretina al cap. I resulta que si el piques amb un bastó, surten regals!!! És ben bé pura màgia.

Sobre pinyes i pinyons

Feia un parell de setmanes que l'Ona i l'Estel parlaven de pinyes i pinyons.
Però només ho parlaven entre elles. En el seu llenguatge secret (un dia us en parlaré). Ahir vaig descobrir-ho tot plegat.

Del pi surt la pinya,

de la pinya el pinyó.

I del meu cor,

aquesta felicitació.

BON NADAL!

Si el dia de Nadal i Sant Esteve els hi reciten a les àvies, tiets i tietes i cosines com me'l van recitar a mi ahir, es desfaran. A mi, em va caure la baba. Què voleu que us digui...

Fer la carta als Reis

Aquest dissabte vaig viure una tarda de compres que no havia viscut mai. Intensa... però vam anar per feina. Ho teníem prou clar. Va ser la culminació que tres setmanes de debat intens i de passar-nos nits estudiant catàlegs de joguines. Els teníem tots. I fèiem llistes, moltes llistes. Em direu que potser vaig d'hora, però ja entendreu el per què. Som conscients els pares de la importància d’aquesta feina? De triar bé, sense emborratxar-nos de comprar i entenent que els regals no ho són tot? Hi ha tantes coses a tenir en compte!.

• Les nenes van néixer el 15 de desembre. Per tant, tenim l’afegit –per postres- que s’ajunten els regals d’aniversari amb l’arribada dels Reis (a casa sempre hem estat de Reis), però des de l’arribada de les petites, també ‘cau’ un regal petit pel Tió.


• Bessones: en aquest cas sí que implica donar més voltes al tema joguines. Què cal fer? Regals individuals? O joguines més pensades per tal que les comparteixin?


• Qui tria els regals? Si pels nens fos (parlo en general, les nenes no entenen massa encara que els anuncis que surten per la tele són les coses que potser després arribaran el matí del dia 6) ho demanarien tot. Si fos pels pares, la tria seria probablement diferent.



Davant de totes aquestes coses, dubto que hi hagi receptes màgiques o estàndards aplicables. Cadascú ha de buscar el seu model. La ‘nostra’ carta als Reis funciona així:



• Un regal per família. Això a vegades costa de fer entendre, però és necessari. A casa no tenim prou espai com per convertir el menjador en un aparador de joguines.


• Hem combinat: tindran regals individuals (normalment repetits, perquè per molt que ho vulguis evitar, o pensant que si els fas un regal diferent no hi haurà problemàtica, al final elles volen ‘algunes’ joguines iguals). També tindran regals que han d’entendre que són per les dues.


• Cada any hem creat un centre d’interès i la majoria de regals giren al voltant d’aquesta idea. L’any passat va ser la cuina... aquest any serà el supermercat. Els hi encanta fer llistes, agafar el cistell, pujar les dues juntes al cotxe i ens diuen “anem a comprar al súper i al mercat!”.


• I també hem fet la combinació de regals que nosaltres pensem que els seran útils per aprendre i jugar... i alguns que sabem que elles es tornaran boges.


PD. Si heu llegit el post ‘Començo a odiar la Blancaneus’, només us diré que només ens faltava que la tieta els hi donés un conte que havia estat de la meva neboda i l’hem de llegir cada dia. I sí, a la llista no hi falten unes figuretes de la Blancaneus i la bruixa... aaaaaiiiii!!

Hem indultat dues castanyes

Vaja, que estrany. A casa, fins i tot la castanyada és twin. No és broma. Hem indultat aquestes dues castanyes, i de moment, només de moment, no han anat a parar al foc.


L’Ona i l’Estel han trobat aquestes dues castanyes i com que eren “bessones”, les hem salvat. Amb els panellets, no hem tingut pietat. Bona castanyada a tothom!