26 d’abr. 2011

Com dimonis es fa un biberó?



Ara hi penso i no entenc com vaig arribar-me a plantejar que no sabia ni com fer el biberó. Durant mesos vaig arribar a preparar-ne 16 al dia. El nostre lema era: “Prepara biberons, dóna biberons, renta biberons”. Tenia la terrible sensació que no feia res més en tot el dia, apart d'anar amb els pits enlaire i donar de mamar. I en només dos dies vaig entendre la frase que em deia tothom: “Us gastareu un dineral en llet”.

A l’arribar a casa em vaig adonar que aquelles criatures havien de menjar... A l’hospital els “bibis” de suport ja venien fets, però a casa s’havien de fer. Quan ens vam quedar sols i en vaig ser conscient, em va agafar un atac d’impotència, ràbia i desesperació. Com havíem de bullir el biberó? Quina tetina els hi agradaria? I quines mesures de llet els hi havíem de fer? Això era una cosa que no entenia i m'obssessionava. Tothom em deia: “Ja ho aniràs veient, si té més gana te’n demanarà més”. Però a mi em fascinava aquesta “fe” que tothom tenia en la meva capacitat de veure les coses. En aquell moment no veia res i em vaig posar a plorar perquè no sabia preparar el biberó. Per sort, va ser el Jordi que em va dir que no tenia cap secret i ho va fer.

2 nenes. 8 tomes. 16 biberons al dia. Sí, és clar, eren petits però 16 biberons al dia es diu aviat. I l’altre gran pregunta... quina llet comprar? Vam comprar la mateixa que ens van donar a l’hospital (però atenció, desconeixement total dels tipus de llet, quines són millors i perquè, etc...). No vull fer propaganda gratuïta, però el primer pot d’Enfalac 1 de 900 grams ens va costar gairebé 24 euros. Recordeu allò dels 16 biberons? El pot va durar 3 dies. 31 dies, dividit entre 3, són 10.3 pots. 10 pots multiplicat per 24... Què?????? 240 euros mensuals en llet??? La invasió twin, que comporta la conseqüent multiplicació per mil de la despesa econòmica, fa també que l’enginy també es multipliqui per mil. Per una banda, la tranquil·litat d’estar a casa i el fet de començar a controlar la situació em va ajudar molt en la lactància materna i anava combinant el pit amb el biberó. A l’hora de la veritat no em van servir ni experiències, ni consells, ni filosofies. Vaig fer el que em va sorgir amb més fluïdesa. L’altre gran fet que va ajudar a frenar l’incipient despesa en pots de llet, va ser descobrir els socis dels bessons per la conspiració mundial. Vam aprendre a negociar amb les farmacèutiques.

20 d’abr. 2011

Invasió de virus gripal = blog aturat

Hi ha hagut una altre invasió. Febre, tos, mal de coll, dolor muscular i molts moquets.
Com sempre, les twins han sobreviscut perquè en el seu planeta les devien vacunar contra tots els atacs virals terrestres. Com sempre, la que he caigut he estat jo. I el fet que escrigui "com sempre" em dóna peu a pensar en una altre veritat que ningú explica sobre la m/paternitat. Tothom diu: "Ai... ja ho veuràs pobrets, el primer any de guarderia ho agafen tot". Sí, sí. Clar. El que ningú s'atreveix a dir en veu alta i a denunciar és que ells van trampejant, però la que acaba agafant tots els virus exponencialment...és una servidora.

12 d’abr. 2011

Arribar a casa és un xoc


Arribem a casa. Després d'una odissea per desembarcar de l'hospital. Les nenes han nascut el 15... el 17 ha estat el meu aniversari i el 19 sortim de l'hospital. Quatre dies, literal. En quatre dies, tot ha canviat. És un món nou. I arribar a casa se'm fa una muntanya. Tot em fa pànic, i penso que no me'n sortiré. A tothom li passa el mateix? O és cosa meva? Podrem afrontar la feinada que representa aprendre a viure amb dues persones que ens necessiten per tot? La primera setmana a casa... bé val un nou post.

7 d’abr. 2011

La posició rugby i d’altres obsessions

Cap mare, germana, tieta, cosina o amiga pot preparar-te pel moment en què et trobes coneixent la teva criatura acabada de néixer. Criatures, en aquest cas. En quatre dies a l’hospital faig una llista mental d’un centenar de coses que es podrien haver parlat al curs de pre-part i que no es van ni tractar... i que en canvi, vaig pensar que eren vitals. En aquell moment era impensable intentar entendre com podia haver estat tant dolent.

Vaig portar prou bé els dos primers dies... va ser un intensiu de començar a conèixer i reconèixer les meves dues filles i les seves necessitats més vitals. La primera, la que més em preocupava... alimentar-les. Potser no us ho creureu però durant tot l’embaràs m’havia arribat a obsessionar la “posición rugby”, per donar de mamar a bessons. M’havia hagut alguna informació però per sort, no em vaig obsessionar massa en mirar coses per Internet... hagués parat boja i sovint els articles no són massa fiables. El que sí que m’encantava era un reportatge del National Geographic sobre la simulació d’uns bessons a l’úter. Veure com interaccionaven ja dins de la panxa era molt emocionant... elles devien fer el mateix?

Ja m’he perdut. Ah, sí. Donar de mamar. Amb això i amb moltes d’altres aspectes de l’embaràs i de la criança dels fills teníem clar que ens deixaríem portar pel moment que estiguéssim vivint. Sense avançar-nos a la realitat. Sense obsessionar-nos i deixant una mica de banda alguns comentaris o recomanacions. Només que una cosa és dir-ho i l’altre fer-ho, oi?. Va ser complicat, per moltes coses. I de fet vam sortir de l’hospital que encara no havia tingut la pujada de la llet. No podia suportar veure com les petites ploraven de gana. Els hi complementàvem amb un biberó. Al tercer dia a l’hospital em va agafar un baixón impressionant perquè em van dir que ja em donaven l’alta i jo no em veia a casa ni “loca”. Per sort,  una infermera molt maca –i que em devia veure molt malament- va avisar una comadrona increïble, que ens va ajudar molt amb la lactància materna. Potser si l’hagués tingut el primer dia, les coses haurien anat diferent.

Però no es pot tornar enrera i canviar les coses. Actues com actues en el moment que ho fas i amb les circumstàncies que et rodegen. Què és el que importava? Les nenes estaven bé (les seves proves de sucre havien sortit correctes, cosa que ens preocupava perquè havia tingut diabetis gestacional)... però a mi em feia pànic anar-me’n a casa. Hores abans que em donessin l'alta, tenia una llista impressionant de dubtes i coses per preguntar. Prenia notes com si estigués en una roda de premsa... deformació professional. Tenia ganes de tornar a casa, però com seria la vida amb elles, fora de l’hospital?

1 d’abr. 2011

El veritable significat de la paraula 'logística'

A l'Hospital de Sabadell, al Parc Taulí, tenim la sort de poder estar sols en una habitació. Sinó, no sé pas com ens ho haguéssim fet... però tenim molta ajuda. Les petitones ho aglutinen tot, i és que tant a casa el Jordi com a la meva, fa molt temps que no hi ha bebès. Les petites dormen al seu llitet, però també el comparteixen. Penso que després de tants mesos juntes dins la panxa... es deuen trobar a faltar. I quan elles dormen, nosaltres hem d'aprofitar. Pensem que el cansament és molt gran. Però també sabem que tot just ara ha començat una època molt cansada de la nostra vida. Serà una gran aventura.

D’acord. Sí. Molt bé. Ja han nascut. I ara què? (2)

El meu post-operatori va ser horrorós (vaja, imagino que com tots, però com que no hi tenia experiència...). Només veia que passava molta estona i jo només volia pujar a l’habitació. No pensava en les nenes. Volia estar amb el Jordi. Em deien que quan pogués moure i aixecar les cames ésque m’hauria passat l’efecte de l’epidural i podria anar a l’habitació. Estava obsessionada en veure si les podia moure i aixecar els peus. Però no hi havia manera. I aleshores va ser quan es va despertar realment la ferida. El que em van xutar devia ser fort, però quan em van preguntar “en una escala de l’1 al 10, el dolor seria....” em vaig quedar amb cara d’idiota. No ho sé. No t’ho sabria dir. "Què vol dir una escala de l’1 al 10? Em fot molt mal. Vull sortir d’aquí".

Fins i tot vaig tenir un moment surrealista. Em va venir a veure una de les noies que em va atendre en l’última visita. Era la que m’havia dit i calculat que l’Estel feia 3 quilos 400 grams i l’Ona, que era més petita, dos quilos i mig. Aquell dia el Jordi i jo no ens la vam creure massa. “És impossible que puguin saber exactament quant pesen, amb el lio de cames i braços que hi ha aquí dins”. Em va veure i tota contenta em deixa anar: “Què, només em vaig equivocar de 60 grams, eh?!”. “Òstia”, penso. Quina memòria la tia!.

Però a la sala la cosa es complica. Entre el dolor i el “xute” que m’han donat, em costa estar pendent del què passa – ja tinc feina amb el meu propi cos-. Intueixo que la situació a quiròfan s’ha complicat, perquè porten una noia que els fa anar de corcoll a tots. No sé ben bé què ha passat, ni perquè està allà, ni què ha passat amb el seu bebè. Només sé que les coses no quadren i que estan nerviosos i tensionats. La noia crida. A mi també em fa posar encara més nerviosa, però tot i així, encara em plantejo si quan mirava les sèries sobre hospitals i pensava que eren pel·liculeres... era del tot exagerat o no.

No sé quant de temps ha passat, però me n’adono que puc aixecar els peus. Una cosa tant senzilla em sembla un èxit aclaparador. Em pugen a l’habitació. I les nenes? Vull veure les meves nenes. El Jordi ja ha avisat a la família i estan com bojos. La meva neboda petita és la que ha corregut més i fa estona que ja les ha conegut. La meva mare i la meva germana estan ajudant al Jordi. A aquestes alçades, ja deuen estar penjades a totes les xarxes socials hagudes i per haver.

Quan sóc a l’habitació i les veig, i el Jordi m’abraça, ja no em puc aguantar més. Em poso a plorar. De felicitat. D’emoció. I de por. Ara sí que ja les tinc amb mi.