27 de jul. 2012

Un capellà, una bruixa i la lògica

Baixem de l’autobús. És l’últim dia de Casal d’Estiu. Aquesta setmana les he pogut portar jo a l’escola. Com que passem a tocar del Mercat Central, els hi agrada veure les parades dels pagesos, i anem dient els noms de tots els productes. Patates, enciams, tomàquets, pastanagues...

Ens creuem amb un capellà, vestit amb sotana negre fins als peus.

     -      Mama... (ja tremolo). Per què porta una disfressa de bruixa aquest senyor?
(instintivament, intentant evitar que m’agafi un atac de riure,  miro enrere per veure si és prou lluny o ha escoltat el comentari)
-      No va disfressat de bruixa. Aquest senyor és capellà i van vestits així.
-      Però mama, normalment  són les nenes que porten faldilles, diu l’Ona.
-      Però a teatre els nens també es vesteixen amb vestits, oi, mama? Apunta l’Estel...

Amb aquesta conversa hem arribat a l’escola. M’he acomiadat de la seva tutora del Casal, agraint-li la feina i explicant-li que les petites s’ho han passat tant i tant bé aquest estiu, emocionades amb la màgia, els mags, els pallassos i el teatre. I amb un somriure d’orella a orella me n’he anat cap a la feina. Últim dia. Agafem uns dies de vacances. El bloc també descansarà una mica, i el ritme serà diferent. Per endavant segur que ens esperen moltes aventures.

24 de jul. 2012

Pallassos, mags i 'calabristes'



El Casal d’Estiu és a punt d’acabar. Les petites l’han fet gairebé sencer. A la mateixa escola. Ens havíem plantejat fer alguna cosa diferent, però vam acabar prioritzant que ara ja coneixien l’espai i els companys. Recordem encara que el principi de curs va ser dur.

Ha estat un gran encert. L’eix central del Casal ha estat el circ i la màgia. L’Estel ja és molt “teatrera”, o sigui que s’ha sentit com peix a l’aigua. A l’Ona, que a vegades li costa més deixar-se anar, ha començat a interpretar i actuar dins de les històries. Aquest mes de juliol hem tingut actuacions pràcticament cada tarda. Primer de pallassos (el nas vermell ja té un lloc on guardar-lo ben guardat). Després de mags (Abracadabra! crida l’Estel, i les dues, amb les varetes de fada, fan màgia). I també hem descobert un nou aspecte. Els “calabristes” (els equilibristes), o el que és el mateix: he d’anar pel menjador vigilant que amb un cop de cadira que porten ben aixecada amb una sola mà al damunt del cap, cap de les dues s’emporti alguna làmpara o quadre per davant.
Sabeu com comencen les meves tardes?

"Senyores i senyors, nens i nenes, l’espectacle és a punt de començar!"

Aplaudeixo ben fort i m’ho passo d’allò més bé amb l’obra de teatre.


18 de jul. 2012

Dues germanes, un gest























Us confesso que m'encanten aquestes dues fotografies. L'Ona i l'Estel són bessones bivitel·lines. Tenen caràcters absolutament diferents, i tot i que s'assemblen força perquè són germanes, no són idèntiques. Són germanes, només que es porten tres minuts de diferència al néixer. Les dues són blanques de pell, tenen els ulls clars i una és més rossa que l'altra. Però pel caràcter està clar que una s'assembla més al pare i l'altra a la mare. Però aquestes dues fotografies tenen el seu què...

Vull dir-vos que la foto no està forçada. Els hi va sortir així. Passejàvem pel bosc i les vaig enganxar a les dues. Amb el mateix gest. Amb el mateix gest tan característic de l'avi... que ni tan sols han arribat a conèixer.

16 de jul. 2012

Juguem a fer d’Eulàlia i Maribel?





Moltes tardes arribem a casa i l’Ona i l’Estel comencen a organitzar els seus jocs. Un dels seus preferits, amb el que poden jugar ben bé un parell d’hores, és a fer de mestres.

Juguen a ser l’Eulàlia i la Maribel (les seves mestres). I de cop veig com comencen a agafar fulls i els reparteixen entre els nens (que són els seus companys de classe, perquè van anomenant tots els noms).

- Martí, tu faràs racons.
- Jana, aniràs a psico
- Pau, vols pintar amb aquests colors?

I utilitzant el nom de les seves mestres (és a dir, interioritzant perfectament el rol i el paper) s’ajuden l’una a l’altra...

- Maribel, necessites un cop de mà?
- No, gràcies Eulàlia. Quina hora és?
- Vaig a avisar als nens perquè vinguin del pati. (I es posa a cridar mirant cap al passadís): “Ratolins, a classe!”

I així hem passat moltes hores d’aquest curs. Aquesta setmana passada he fet balanç a aquest P3, però crec que el seu joc –recurrent-, deixa molt clar que l’Eulàlia i la Maribel han estat els seus grans referents. Se les estimen amb bogeria i aquest curs han format part molt important de la nostra família. Quan hem marxat de cap de setmana... “demà li explicaré a la Maribel el que hem fet”, diu l’Ona. Si passegem pel bosc i trobem pinyes... “les agafaré i les portaré pels nens i per l’Eulàlia”, afegeix l’Estel. Per a nosaltres, han estat les dues persones que ens han donat absoluta confiança per cuidar, compartir i ensenyar tantes coses a l’Ona i l’Estel.

11 de jul. 2012

Un regal moooooolt especial


Final de curs ha significat també pensar en algun regal mooooolt especial per les mestres, per l'Eulàlia i la Maribel. Les formigues i els ratolins, i els seus pares i mares, estem molt contents que hagin estat les seves professores i els hi hagin ensenyat tantes coses. Per això volíem fer-los un detall ben bonic perquè recordessin aquest curs tant especial. Una mare de l'escola va comentar la possibilitat de fer aquests llibres. Ens van agradar molt i es va posar en marxa l'operatiu (enviar mails a tots els pares, recollir diners, i sobretot, passar les fotografies. No és fàcil, no us penseu!).

La idea d'aquests llibres és de GIRAFUS (www.girafus.es). A més de les plantilles per les professores, en tenen per a gairebé tota la família. Pares, mares, tiets, tietes, avis i àvies. Són doncs, una bona idea per fer regalets a la família, també. La veritat és que són molt bonics i a més, a l'hora d'encarregar-los es poden demanar còpies. No cal dir que jo m'he n'he quedat un de cada classe (a les dues classes ens va agradar molt la idea). Penso que és un record molt bonic dels companys i del curs.

PD. Fan les versions en català o castellà, com preferiu :) 


10 de jul. 2012

I P3 ja ha acabat. Balanç del curs – 3. Les coses que hem après

El primer que he de dir és que és sorprenent com aprenen!. Aquest article pretén ser un repàs als aspectes més pedagògics d’aquest curs.

Les capacitats que han desenvolupat les petites a l’escola han passat principalment per aprendre a ser i a actuar cada vegada de forma més autònoma, fent un gran incís en com s’expressen les emocions pròpies, com la por, la tristesa, l’alegria…

Saber escoltar les explicacions dels companys de classe, aprendre i entendre una endevinalla sobre una formiga o experimentar amb diferents tècniques plàstiques les ajuda a aprendre a pensar i a comunicar. Aprendre a descobrir i tenir iniciativa. I un aspecte destacat, aprendre a conviure en la diversitat. Això implica que tinguin interès per sentir-se identificat amb les emocions dels companys, un fet que els ajuda a formar part d’un tot. I també han après a utilitzar el llenguatge per resoldre conflictes, emocions, desitjos…

Han treballat aspectes de motricitat fina, de coordinació oculo-manual i de percepció. Els jocs matemàtics els hi ha permès ordenar, aparellar, comparar, classificar... a psicomotricitat han descobert les possibilitats del cos, la relació amb els altres i amb els objectes.

Les nenes han canviat molt. En uns mesos han crescut i es mostren molt més segures. Dominen el seu cos, i ara s’atreveixen a saltar, enfilar-se… Un dels temes bàsics ha estat gestionar el què els passa… sentiments que no poden expressar, que els costa d’entendre. Són temes que cal anar treballant. Pas a pas. 


Primer article sobre aquest balanç a P3
Segon article sobre aquest balanç a P3


9 de jul. 2012

I P3 ja s’ha acabat! Balanç del curs – 2



Ahir vaig començar aquest balanç a P3, més centrat en un dels temes que més preocupa als pares o més debat provoca, si els bessons és millor que vagin junts o separats a l'escola. També analitzava l'inici del curs, que no va ser fàcil. Si us interessa, el podeu llegir aquí. Continuo avui amb d'altres temes.

Aprenentatge. Sorpresa és poc. Em fascina la seva capacitat d’aprenentatge i la quantitat de coses que han absorbit. Ja no és qüestió de llenguatge, sinó que el raonament és increïble. A principis de curs va ser fàcil adonar-me’n que havien deixat de ser “bebès”... que es feien grans...

Les petites de la classe. En un curs com aquest, la diferència entre un nen nascut al mes de gener i elles, que són del desembre, és abismal. Ho vaig veure el primer dia que vaig entrar a la classe i vaig veure les diferències entre dibuixos. És un tema que ha sortit sovint parlant amb les tutores. La seva maduresa per algunes coses no pot ser la mateixa que la dels nens més grans. Ho hem notat molt amb el tema de les pors, per exemple. En canvi, en d’altres aspectes han madurat més ràpid. Per sort, són temes que no em preocupen gens, sé que és senzillament qüestió de temps.

I com actuen a l’escola? Un dels temes que més em “preocupava” a l’hora d’entrevistar-me amb les tutores, era com es comportaven a l’escola. Si algunes actituds que veia a casa també les reproduïen a la classe... i és clar, què hauria de fer!. Aaaaai, no hi ha varetes màgiques per la tossuderia i la gelosia, em sembla. Hem d’entendre que són etapes i que forma part de la seva maduració com a persones. Han de marcar terreny, han de temptar fins on poden arribar i han d’expressar, de la manera que sigui, les seves frustracions, temors i alegries.

Sabeu què és el que em deixava més tranquil•la? Quan l’Eulàlia i la Maribel, les seves tutores, m’explicaven que estaven felices a l’escola. Que només els hi calia agafar confiança amb elles, amb els companys i amb els altres adults amb qui interactuen a l’escola. “Són molt divertides”, em diuen. I jo somric.

I jo, què? Us he de reconèixer que a l’escola bressol em va costar aprendre’m el nom de la vintena de nens que hi havia a la classe. Imagineu l’esforç que he hagut de fer per conèixer els 48 companys de l’Ona i l’Estel. La missió de conjugar els nens amb els seus pares... bufff, pràcticament impossible. Com sol passar a final de curs ha estat quan més he pogut activar aquesta coneixença.

Potser perquè hem coincidit més en alguna festa, perquè ens hem escrit molt planificant el regal per les tutores (aquesta setmana mateix us els explico, que són molt xulos) i perquè vam fer un sopar amb algunes de les mares de la classe, he pogut començar a sentir la força del grup. I és que si ho penseu bé, són les famílies amb qui compartirem molts anys d’aprenentatge i l’educació dels nostres fills.


El curs m’ha passat com un sospir. Dels primers dies bojos pels plors i per la logística (això ho hem de portar amb una bossa els dilluns o ho deixen a l’escola?), hem arribat a final de curs sense gairebé ni adonar-nos-en. Ara, a passar-s’ho bé al Casal d’estiu, a la mateixa escola. Estic molt contenta de com ha anat tot plegat. Me n'adono que en aquest balanç no he remarcat prou els aspectes pedagògics i d'aprenentatge. Els deixarem per demà :)

 
Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes de les formigues, per tant, són obra de l'Estel.


8 de jul. 2012

I P3 ja s’ha acabat! Balanç del curs – 1




Tant patir quan fas la preinscripció per saber quina escola et tocarà... tant patir pel canvi d’escola, una nova situació i quina reacció tindran les petites... fins fa poc molta gent encara em comentava, sorpresa: “Ja fan P3 les teves nenes?”. No és que el facin, són a punt d’acabar-lo, contestava jo. No és fàcil fer balanç a P3. Hi ha molts aspectes que caldria tractar, però em centraré en els que trobo més determinants.



Un inici difícil. Sí, van haver-hi molts plors. L’Ona i l’Estel havien anat juntes a l’escola bressol, i entre el canvi físic d’anar a un lloc nou i la separació, el meu home (que és qui les ha portat durant tot el curs al matí), no ho va tenir gens fàcil. Va ser dur. Ja ho sabíem que era una qüestió de temps, però fa mal al cor... Van ser dos mesos. El meu home ho allarga fins a Nadal. A partir d’aleshores, la confiança amb les mestres i conèixer als seus companys va fer que tot anés rodat. Tot i que ploressin al matí se les veia contentes d’anar a l’escola i si bé al principi no explicaven masses coses, al llarg del curs l’evolució ha estat senzillament espectacular. Són felices i s’ho passen d’allò més bé.

Una decisió encertada i que agraeixo. Crec que ja us he comentat més d’una vegada que aquest curs hi havia 4 parells de bessons. Amb les reunions amb les tutores ens han explicat que dos d’ells tenen més la necessitat d’anar a veure al seu germà (les nostres entre ells). Tot i que les dues classes treballen molt juntes i fan moltes coses compartides, les tutores han permès i fomentat en tot moment que si una d’elles tenia necessitat d’anar un moment a l’altra classe ho fes. Fins i tot s’han canviat de classe en algun moment. “S’estimen molt, tenen una relació molt especial. A vegades fa molt riure veure com els 4 bessons es van canviant de classe per anar a veure el seu germà”, em diu una de les tutores. Sí, deu ser una relació molt especial, penso.

I també crec que va ser una decisió encertada separar-les de classe. He tingut una ratolina i una formiga. Cada una m’explica (i també explica a la seva germana) les coses que ha après d’aquests animals. Cada una m’explica les coses que han fet i em canten cançons diferents. Els àlbums, els projectes de curs, són diferents. Elles se senten molt especials ensenyant coses a la seva germana. I això també ha fet augmentar moltíssim la complicitat entre elles. Si hagués de triar una paraula per definir-les durant aquest curs seria “còmplices”.

Ho deixo aquí de moment. Demà reprenc l’anàlisi més centrat en l’aprenentatge i com he viscut jo aquest P3.

Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes dels ratolins, per tant, són obra de l’Ona.


7 de jul. 2012

5 dies de vacances, 5 grans aprenentatges


Aquesta setmana us he intentat resumir en cinc aspectes concrets aquestes petites vacances que hem fet. Amb alguna gent he comentat que han estat els únics 5 dies en els últims 4 anys que més s’han assemblat a fer vacances de veritat. Fer vacances en el sentit de descansar, relaxar-nos i deixar que passin les hores. Mai m’havien fet massa gràcia aquest tipus de vacances, però què voleu que us digui, aquests dies m’han entusiasmat. Segurament no massa més dies, perquè ja m’agobiaria i necessitaria una mica més d’activitat, però la veritat és que han estat genials. Vaig triar un aparthotel amb piscina i al costat de la platja, amb pensió completa. D'aquesta manera combinada les avantatges de no haver de fer res, amb un espai on disposava d'una petita cuina, microones i nevera. Crec que ho vaig encertar de ple. Quan són més petits això de la pensió completa és més complicat (per les papilles, per exemple), però ara... ara és un gran invent :)

I quines coses n’hem tret?

1 – He hagut de donar la raó a la meva mare (no creieu que no em costa confessar això) quan deia allò de “jo vull anar a un lloc de vacances on m’ho facin tot perquè sinó acabaré fent el mateix que faig a casa”. M’alegra veure que alguns dels vostres comentaris corroboren la situació… Feu clic aquí si voleu rellegir el post.

2 – Si vols fer una mica de turisme amb criatures heu de fer turisme imaginatiu. Inventar mil històries per tibar dels més petits…

3 – Estar de vacances em permet tenir per temps per dedicar-lo per separat a cada una de les bessones. Això és un tema de debat recurrent entre pares de bessons (i aplicable total i absolutament a pares amb fills d’edats diferents). Nosaltres tenim un moment infalible. El crit de guerra és: Mimitos amb la mama!

4 – Les petites han descobert, i de quina manera, la piscina i la platja. Tant, que hem patit una Disney-metamorfosi. Sí, sí... hem perdut la Ventafocs per convertir-la en La Sirenita.

5 – A les petites això d’anar al buffet lliure (al restaurant – crépérie, en deien elles) els hi ha encantat. No us puc enganyar. A mi també m’ha encantat. Probablement, tot i tractar-se d’un esport de risc, ha estat el millor d’aquestes minivacances.

En resum? Vull repetir!!

6 de jul. 2012

De buffets lliures i altres esports de risc


MINIVACANCES – 5

Potser hi ha tingut alguna cosa a veure el fet que aquests dies que hem estat de vacances ha coincidit amb la celebració de l’Eurocopa i aquest fervor vermell que feia que al restaurant hi hagués una alta concentració de samarretes de la selecció espanyola. Però em temo que no, que esmorzar, dinar i sopar en un buffet lliure comporta una sèrie de riscos que són insalvables fins i tot en temporada mitja.


Primer de tot cal sortir al terreny de joc mentalment preparat. Els teus rivals no són fàcils de vèncer. A la línia de defensa hi ha el grup de La maleta, una penya d’avis que ja coneixen el complex i consideren que tenen tots els drets adquirits del món. Fins i tot dirigeixen el trànsit de llesques de pa de la màquina torradora. Estan ben plantats i no trenquen files, de manera que tens feina per arribar al buffet d’amanides. Al mig del camp un grup de mares amb fills dels 7 als 15 anys tapen tots els forats que et permetrien arribar a la pasta amb bolonyesa i al menú infantil. Un altre grup d’avis, situats a la davantera del camp, bloquegen qualsevol accés a la paella. A més a més, si s’ha acabat, fan guàrdia fins que l’exèrcit de cambrers acosten la següent. Qui són aquell grup de quarterbacks que no em deixen arribar a la nevera dels gelats i els iogurts?

No m’han agradat mai els esports de risc. I el buffeting el trobo especialment perillós, tot i que he de reconèixer que ha estat una de les millors coses d’aquestes vacances. No cuinar. No planificar menús. Sabeu què?... que quan la cosa estigui una mica més tranquil•la, ja aniré a buscar-me el dinar. Després hauré de practicar d’altres esports de risc: l’hamaquing i el piscining amb nens.

5 de jul. 2012

De la Ventafocs a la Sirenita


MINIVACANCES – 4

Hem estat uns dies fora. Uns dies a la platja i en remull fan miracles. Cada estiu les petites han reaccionat de forma diferent a la platja, la sorra i les onades. Per tant, estàvem a l’espectativa de què passaria aquesta vegada.


Primer dia: juguen tranquil•lament a la sorra i es banyen. Segon dia, proven uns flotadors (dels circulars de tota la vida). Primer de tot l’Estel em demana que no la deixi d’agafar de la mà. Té por. És una sensació nova. Al cap de 10 minuts (de rellotge), ja es banya sola i em diu que no fa falta que l’agafi.

“Quan era petita em feia por aquest flotador, mama”. Sí, quan eres petita. Fa deu minuts eres més petita, somric.

Aquella tarda mateix, a la piscina, comença a saltar dins de l’aigua sense por. Descobreix tants jocs que no hi ha manera de fer-la sortir de l’aigua. L’Ona és més prudent, però també hi juga, i molt. Estic prenent el sol. L’Estel ve corrent i m’anuncia:

“Ja no sóc la Ventafocs. Ara sóc l’Airel (li costa dir Ariel), la Sirenita”.


Ha patit una metamorfosi. Es posa tant dins del paper, que l’endemà, quan la crido, em diu:

“Mama, tot el dia estàs despistada. Per què em continues dient Estel? Sóc l’Airel"

4 de jul. 2012

'Mimitos' amb la mama


MINIVACANCES – 3

Mimitos amb la mama és el nostre senyal. Com un tret de sortida. Vol dir que estaré una estona dedicada NOMÉS a cada una de les bessones. I no vol dir que durant el dia no tinguem aquests moments. Però en el nostre dia a dia és gairebé impossible dedicar estones ÚNIQUES a cada una de les nenes. No puc donar consells, ni opinions categòriques. No sé com ho fan d’altres pares. A mi em costa molt, i inevitablement, fem les coses de forma conjunta. Anar a l’escola, jugar, sopar, agafar l’autobús, anar-nos a banyar...

Però Mimitos amb la mama és un moment únic i exclusiu. Normalment és abans d’anar a dormir, i intento poder dedicar una estona a cada una de les meves filles. L’Ona m’explica unes coses i l’Estel unes altres. L’Ona és més carinyosa i li agrada que ens fem petons, abraçades i carícies. Com a mi, li encanta que li faci dibuixets a l’esquena o que li grati el cap. L’Estel, que és més inquieta, li agrada que li expliqui coses i em fa deu mil preguntes.

Quan estem de vacances puc ampliar aquests moments, i això em permet veure quines són les coses que associo a cada una d’elles. Les coses que els hi agraden i les que no. Les que els hi fan por o riure. Què les fa sentir feliç i quines coses les preocupen. Com li agrada jugar a una i a l’altra... Són coses que sempre penses que tindràs clar i sempre penses que sabràs identificar-ho. Però amb bessones no ho és tant i hi ha la tendència a unificar. Per això trobo tant important poder tenir aquests moments específics per a elles. Per separat. Perquè la seva energia és única. I quan s’ajunten... aaaai, quan s’ajunten!



3 de jul. 2012

Turisme imaginatiu

MINIVACANCES – 2


Fer turisme amb dues petites de tres anys i mig pot ser complicat. L’any passat vaig tenir una mala experiència ( veieu el post Turismus interruptus) però també cal dir que en vaig aprendre i molt d’aquella situació. D’entrada cal dir que si per les petites fos, això d’anar a passejar, o el típic “anem a veure una cosa molt bonica” no funcionaria mai. Aquests dies hem posat en pràctica i ens ha funcionat el turisme imaginatiu. O “inventa la història que faci falta perquè els hi sembli interessant mentre tu pots visitar o veure alguna cosa” (només que aquest títol és molt més llarg i suposo que amb el primer tots ja m’heu entès).

Ermita de Santa Llúcia. Dalt de tot d’una muntanya arran del mar. No els hi sembla gens atractiu. Però tot el que semblin castells són llocs susceptibles de buscar-hi (i trobar-hi, òbviament) les fades que tant els hi agraden. I quan ja estaven cansades… ohhhhh. Un pou. El pou de la Blancaneus, on canta al principi de la pel•lícula.
 
Això és un pou, mama?
I per què té aigua a baix?
I per què hi ha aquesta tapa que pesa tant ?
Papa, per què han posat aquest “castell” tan amunt?


Peñíscola. Sabia que el nom de Castell del Papa Lluna els hi encantaria. Mentre pujàvem pels carrers empedrats vam trobar una bruixa… i dins del castell un calderot enorme on les fades preparen les seves begudes màgiques.


Dos petits exemples. Dues petites “victòries”. I un gran descobriment: tornar a veure les coses amb uns altres ulls. M’agrada, m’agrada molt inventar-me històries per a les petites.

2 de jul. 2012

Descansar de veritat


MINIVACANCES – 1 

Hem estat uns dies fora. Just acabar el curs. La idea? Descansar. Però descansar de veritat. Aquest era el meu objectiu per aquestes petites vacances. Vaig buscar un aparthotel amb la idea –sobretot- de no haver de cuinar ni pensar menús (que és una cosa que m’esgota mentalment). 

“Vull que m’ho facin tot, així descansaré”. Era una frase que li havia escoltat dir a la meva mare tota la vida. Centenars de vegades. “Sinó no són vacances, que jo acabo fent sempre el mateix”, afegia. Jo sempre havia reaccionat amb aquella cara de fàstic, perquè per a mi les vacances era sinònim de viatges, avions i aventures. Qui voldria estar-se en un mateix lloc, ni que fos una setmana, només de la platja a la piscina, de la piscina a la platja i anant cada dia al mateix buffet restaurant? Quina emoció té, això?

D’acord. És una, només una, de les moltíssimes frases d’aquelles que m’he hagut de menjar amb patates. Sí, sí, seguida d’aquella altra frase de ma mare que em feia tanta ràbia: “Quan siguis mare ja ho entendràs”. D’acord, sí, ara entenc perquè volia una d’aquestes vacances. D’acord, tampoc podria aguantar-ho més d’una setmana. 

D’acord. Absolutament. Repetiré. Shhhh, però no li digueu a la meva mare.