29 de des. 2011

El conte que no falta mai



Abans d’anar a dormir expliquem contes i cantem cançons. L’ordre i el contingut varia amb el temps, però hi ha un conte que no falta mai. És una història que va començar quan eren tot just bebès... i encara continua.

Sempre comença amb la mateixa ‘cantarella’:
“Hi havia una vegada, dues petitones. Una es deia Ona i l’altre es deia Estel”...

Elles són, cada dia, les protagonistes del conte. Però hi he trobat d’altres valors i aplicacions. Em serveix per repassar amb elles el que hem fet durant el dia, per reforçar les coses que han fet bé i recordar les que no... elles hi afegeixen els seus comentaris i valoracions i també em serveix per saber com ho han viscut. També em serveix per avançar el que passarà l’endemà, i d’aquesta manera elles ja preveuen com serà el seu dia quan es despertin. Sé que els hi agrada escoltar el conte, perquè si algun dia intento “escaquejar-me”, sempre em demanen que com a mínim, expliqui ‘El conte de les petitones’.

25 de des. 2011

El poder d’un tronc #cagatió


Si alguna cosa els va quedar ben gravada a la memòria de tot el període de Nadal de l’any passat (tenien dos anys), era tota aquesta història de “cagar el tió”. Amb un afany impressionant agafaven un cullerot de fusta de la cuina i li donaven unes garrotades esfereïdores al pobre tió. Encara a l’abril cantaven la cançoneta, però per sort, no agafaven cap pal per estovar res ni ningú.

Aquest any el tió ha tornat a casa per interpretar un gran paper d’aliat dels pares (de nou torno a practicar la professió de xantatgista). Però escolteu, el tió, igual que els Reis, ho veu absolutament tot. “I no li agraden els crits, noies!” (deixeu-me aprofitar).





Tot va començar al segon dia, després d’emocionar-se en veure que el tió s’havia menjat les dues mandarines que li havíem deixat per sopar, i després d’estar absolutament preocupades preguntant-se com se les menjaria si el tió no té mans. “Podrà pelar-les, amb aquestes potetes que té?”. Aquella tarda, curiosament, les estava banyant i no hi va haver cap plor a l’hora d’esbandir el cap. “Que estrany”, vaig pensar. Aviat vaig entendre el perquè: “Mama, vaig corrents a explicar-li al tió que no he plorat a la banyera i m’he portat molt bé. Oi que em cagarà regals?”.



Ahhhh, vet aquí. I així durant dues setmanes. Ja puc deixar d’escarrassar-m’hi. No puc competir amb el poder d’un tronc amb ulls i boca pintats i una barretina al cap. I resulta que si el piques amb un bastó, surten regals!!! És ben bé pura màgia.








23 de des. 2011

Sobre pinyes i pinyons


Feia un parell de setmanes que l'Ona i l'Estel parlaven de pinyes i pinyons.
Però només ho parlaven entre elles. En el seu llenguatge secret (un dia us en parlaré). Ahir vaig descobrir-ho tot plegat.

Del pi surt la pinya,
de la pinya el pinyó.
I del meu cor,
aquesta felicitació.
BON NADAL!

Si el dia de Nadal i Sant Esteve els hi reciten a les àvies, tiets i tietes i cosines com me'l van recitar a mi ahir, es desfaran. A mi, em va caure la baba. Què voleu que us digui...

22 de des. 2011

Futur. Què és futur?


Durant la gravació de la felicitació de la ràdio, els petits deien alguns paraules. Alegria, família, abraçades, amics...

Estava llegint la llista a l’Estel perquè repetís les paraules. Li dic: “Futur”.
Se’m queda mirant. “Què és futur, mama?”
Va ser l’anècdota divertida, però fa dies que hi penso. Em sembla una pregunta molt complicada. Tan senzilla i tan complicada alhora.

Estel, Ona:
Ara mateix, quan molta gent mira endavant, veu una situació que no és agradable. Veuen uns temps que han de venir que no seran gens fàcils. Alguns ho veuen negre, això del futur.
Voldria pensar que la cobdícia de la humanitat, els sense-sentit i els abusos ens han dut fins aquí. I que aquesta situació serà un punt d’inflexió per tornar-nos més conscients, més responsables i més sostenibles... amb la humanitat mateixa i amb aquest planeta en el qual vivim. Vull imaginar que el futur és un demà ple d’oportunitats, de bones persones, de moments màgics, d’aventures fantàstiques, d’amors, de decepcions, d’amistats, de situacions que us ompliran i us faran créixer com a persones. M’agradaria dir-vos que el futur és un temps ple de... Que sigui un temps ple, complert, ja estaré bé. El futur és demà, petites, un demà on ens tindreu al vostre costat a tots els que us estimem. I demà, ho tornarem a repetir. I així cada dia, per construir un futur ple.

Bon Nadal a tots. I que el futur ens depari un somriure. El somriure dels éssers que ens fan creure que juntament amb el present, serà el millor temps per viure.

20 de des. 2011

Bon Nadal!



L'Ona i l'Estel van participar a la Nadala de Ràdio Sabadell 94.6. Els hi va fer molta il·lusió entrar a l'estudi de gravació (i parlar al micro "com fa la mama")  i quan ahir van veure el vídeo es van emocionar. Ja ho dieun ells, però també us ho dic jo: Bon Nadal.

17 de des. 2011

Un ‘Memory’ personalitzat



Aquest any tornem a sorprendre a la família -espero- amb una felicitació de Nadal i pel 2012 ben especial. Es tracta d’un joc ben conegut (el Memory), però absolutament personalitzat. D’aquesta manera, a cada casa en tindran un i podran jugar-hi sempre que vulguin. A més, elles ens han ajudat a confeccionar-lo i els hi ha agradat molt aquest secretisme que hem creat. “És una sorpresa!”, diuen a tothom. Estan contentes d’haver ajudat. És molt senzill. Es tracta del tradicional joc de fotografies a qui s’ha de trobar la seva parella.


 1 – Nosaltres hem escollit fotografies de les nenes (algunes juntes, d’altres cada una d’elles amb activitats molt específiques que els hi hagin agradat molt o les hagi marcat per alguna cosa. La platja, la neu, un animal…)




2 – Un cop triades les vaig portar a impremta. Vam comprar unes cartolines ben gruixudes i ja ens veieu un dimarts qualsevol a altes hores de la nit, enganxa que enganxaràs.


3 – Tornem a la impremta. No tenim prou temps ni una guillotina potent per tallar-ho a casa. Un cop fetes les ‘peces’, podem començar a posar les parelles de fotografies en unes capses ben decorades.










4 – Ja teniu el Memory fet. Les petites ja hi han jugat perquè han d’explicar a tothom quines són les regles del joc i com s’ha de fer. Encara els hi costa una mica, però riuen molt i estan molt contentes quan fan una parella.


Ja tenim el regal-postal de Nadal per la família! Estem convençuts que els hi farà molta gràcia. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-lo. He d’agrair a una companya de feina que em donés la idea. I també al seu pare, que va ser qui li va fer aquest regal de ben petita. Ja li he demanat que faci llista d’aquestes grans idees! Thank you Saints!

14 de des. 2011

Tres anys. Com si fos ahir


El cel i el mar s’emmirallen
Semblen tan lluny l’un de l’altre…
Però es toquen a l’horitzó,
aquell punt on els estels,
juguen amb les ones


Fa tres anys que em van venir al cap aquestes paraules. Dictades per l’emoció. 15 de desembre. Fa tres anys que l’Ona i l’Estel omplen la nostra vida. D'una manera diferent a com s'omplia abans. Tenim més amor, alegria, rialles i il•lusió. I també més cansament, moments en què ens fan perdre la paciència i ens fan enfadar. Però ho saben solucionar a la perfecció amb un somriure.
Però sobretot, ens han donat un nova definició de moltes coses.

Us estimo petites. Com mai havia estimat a ningú. Gràcies per moltes coses!

13 de des. 2011

On estava jo, mama?

Com entenen els petits que abans del seu naixement, la resta de la família teníem una vida? Que abans de la seva arribada, ja passaven coses?



Des de fa un parell de setmanes que m’ho pregunto, perquè una de les petites no para de demanar-m’ho. Va sortir espontàniament.








Miràvem uns dibuixos animats (Buscando a Nemo). Els hi vaig dir:


“Mireu, el papa i la mama aquí hi hem estat! És un lloc molt bonic!”.
“Quan, mama?”
“Fa temps, abans que vosaltres arribéssiu!”
“On estava jo mama?”
“Tu encara no hi eres, Estel!”
“Per què, mama? On estava jo mama”


Aquí sí que em va deixar ben “pillada”. No recordo que li vaig contestar, però en les darreres dues setmanes ja m’ho ha preguntat un parell de vegades més, en diferents situacions. Per ells la nostra vida comença amb el seu naixement? Quan i com entenen que abans de la seva arribada hi ha tota una vida i experiència al darrera? Com els hi expliquem? Com ens veuen?


Vet aquí que una pregunta de la meva petita provoca que el cap em vagi a mil. I a més, em fa recordar totes aquelles coses abans de la seva arribada.

10 de des. 2011

Un instant desesperat



Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.

7 de des. 2011

La curiosa decoració del 'Pare Manel'

Més bromes (anècdotes) amb les paraules i els sons.
Aquests dies hem aprofitat per decorar una mica la casa. I el més divertit ha estat...


"Papa, perquè penges aquests pares Manel?"

1 de des. 2011

Tan difícil és pensar en les famílies?


Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.


Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.


Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.