Experimentar la maternitat en una botiga? Ho provem a Experiencia Bebé

Entrar en una tenda per bebès em fa una sensació estranya. Se'm posa la pell de gallina, em venen ganes de repetir, les ganes se me'n van de cop i al mateix temps em sembla taaaan lluny... i inevitablement faig un viatge al passat, a aquells màsters impressionants sobre cotxets, llitets, cadiretes... tot en diminutiu. Recordo que una de les coses que més vaig apreciar va ser trobar una venedora d'una botiga que va entendre la nostra necessitat de practicitat. Perquè no venia un bebè, en venien dos, i ja intuíem que la nostra preocupació principal seria una bona logística. 

Sí que és veritat que ens van deixar moltes coses i per tant ni ens ho vam plantejar, però sí esteu esperant un fill o us ho esteu plantejant, només us puc donar aquest consell.
SIGUEU PRÀCTICS I PROVEU LES COSES.

I en el cas de bessons, el consell també el poseu en majúscules, i en  negreta. I amb lletra més gran. I en vermell!
SIGUEU PRÀCTICS I PROVEU LES COSES.

Per què us dic tot això? Doncs perquè l'altre dia vam ser a la botiga Experiencia Bebé de Sabadell, a la Rambla Ibèria. Us heu plantejat com és "conduir" un cotxet doble de bessons pel carrer?. Però no pel terra de la botiga, no... pel carrer! Amb esglaons, terra irregular i sorra. Doncs a la botiga es pot provar. Ja veureu com la maniobrabilitat adquireix una altre dimensió. I el cotxet... el podreu entrar bé a l'ascensor de casa? I si el poseu al maleter del cotxe, us hi cabrà una maleta més? Doncs a la botiga també tenen per exemple, un simulador per prendre mides. No és cap tonteria no, un cotxet doble de bessons (en paral·lel, un al costat de l'altre o un sobre l'altre) no entra a tot arreu. I no és per res, però al final us obligarà a empènyer uns 40 quilos. Que també es diu aviat. I us heu parat a pensar mai com se senten els més petits quan van al cotxe? Doncs podeu experimentar com és la desacceleració quan van asseguts, en una cadireta XXL. I com es deu seure en una cadira Stokke? I dormint en una hamaca? Us ajudarà a decidir pel vostre fill si abans ho proveu vosaltres? Jo crec que sí! 

Aquesta botiga de puericultura comença tot just ara, però la seva idea és que els futurs pares i mares puguin experimentar, preguntar i resoldre tots els dubtes. I parteixen de la base que la pràctica és el millor. El dia que hi vam anar, vam poder conèixer de primera mà la marca de cotxets Joolz i el seu concepte de positive design. Que en el fons és una cosa tan lògica i amb tan seny com pensar una mica les  coses, consultar-les amb els pares, i aplicar-hi el millor disseny. Confesso que encara em miro els cotxets de bessons. Fa 8 anys, quan en miràvem, no hi havia tanta varietat com ara, però és que actualment les combinacions són fantàstiques. Joolz té la opció TWIN, amb les cadiretes situades a diferents alçades. Una molt bona combinació quan els bebès són petits. I realment, el més increïble, bona maniobrabilitat i opcions per fer-los servir amb una sola mà. Creiu-me, amb bessons, això és un valor afegit.

Per cert, que el dissabte, 19 de desembre, l'Alba Padró i la Maria Berruezo seran a la botiga per parlar de lactància. Segur que valdrà molt la pena!  

Embaràs i conducció

La setmana passada, llegia a l’informe de la Fundació RACC, que 316 dones embarassades van ser ateses a Catalunya durant el 2014 per un accident de trànsit. I durant l’any anterior, 38 dones embarassades i el seu bebè van morir a causa d’un accident de trànsit a Espanya. I vaig començar a pensar si som conscients d’aquest paràmetre, embaràs i mobilitat, en el moment que esperem un fill/a. 

L’informe apuntava que les embarassades canvien la seva manera de moure's i prefereixen caminar o anar amb cotxe abans d'utilitzar el transport públic o conduir. A més, un 23% de les dones afronten amb temor i limitacions la mobilitat durant l'embaràs. Jo vaig ser un d’aquest 23%, però crec que em vaig "atemorir" pel fet que era un embaràs de bessons. No em feia por anar en cotxe, però en aquell període vaig deixar de conduir, anava de copilot. Intentava evitar desplaçaments massa llargs, perquè em cansava massa i em feia mal tot. Però tot i això, reconec que no era massa conscient del que implicava. Recordo que algú em parlava d’un adaptador pel cinturó, però ni tant sols ho vaig acabar mirant. És inconsciència? Desconeixement? Tampoc m’hi van fer cap referència ni la comadrona ni en les classes pre-part. 

Segons la Fundació, un 66% de les embarassades voldria rebre informació contrastada sobre la mobilitat i l’embaràs, el que em reafirma que massa sovint, no es rep la informació adequada. Ja no parlo d’informació vital, sobre què com canvia el cos amb l’embaràs, què hem d’esperar i com actuar quan arribi el moment del part, dels moments immediats posteriors... sempre he defensat que no tenim ni la informació PRÀCTICA més vital.

I un altre dia podríem parlar d’aquesta “moda” de no deixar pujar els cotxets de bessons als autobusos... jo no m’hi vaig trobar mai i sempre vaig poder accedir sense problemes, però sembla que cada cop és més freqüent a més ciutats. Què m’expliquin doncs com moure’t en transport públic amb dos bebès...

O de com s’agraeixen els espais que reserven places d’aparcament per a famílies amb cotxets o amb criatures. Sí, un altre dia. 

La maternitat també es mesura en passadissos del súper

Que ningú s'atreveixi a dir-me que estic boja si afirmo que la maternitat, o les fases de la maternitat, també es mesuren en els passadissos del súper. Les proves? Aneu aixecant la mà tan bon punt us sentiu identificats/des .

Fase 1: Inexistència : Quan no ets m/pare

Entres al supermercat i mai has mirat el passadís dels bolquers, ni llets artificials, ni biberons. Diuen que fins i tot hi passadissos (als centres comercials grans) de puericultura. Banyeres, canviadors i altres. Tu, ni idea. Ni t’interessaven per curiositat. Només alguna vegada havies fet algun regal per a un nadó, però compraves una mica de robeta i punt.

Fase 2: Aproximació : Embaràs

Ahhhh , la cosa canvia. Amb certa por comences a apropar-te a aquest passadís. Per començar a fer-te a la idea. Si a més esperes bessons, et fixes molt en les etiquetes dels preus. Comences a preguntar per a què han de servir certs productes. I com s'utilitzen. Porten instruccions? Ho llegeixes, així per sobre, perquè encara et falten molts mesos i ja tindràs temps de veure-ho bé. Una altra qualitat d'aquesta fase és que sols escoltar les altres mares, per quedar-te amb les seves converses i veure si pilles quina és la millor marca de bolquers i que estigui bé de preu . Al principi t’estresses una mica ... i t'adones que en realitat, mai t'havies fixat però hi ha 3 passadissos del súper dedicats a nadons. Vaig explicar “la meva primera vegada" en el post Elnegoci Twin - 2

Fase 3: No puc viure sense ells . Els nadons ja han nascut

Vius en aquests tres passadissos. No només et saps els preus de totes les marques de bolquers, sinó que saps a quant et surt la unitat, quins pots utilitzar en circumstàncies normals perquè aguantin bé i t'estalviïs una mica de diners i quan no. Llavors et surten una mica més cars però saps que aquests bolquers aguanten el que calgui. Tens un sensor per visualitzar totes les propagandes de tots els supermercats per detectar qualsevol oferta . Et passarà exactament el mateix amb les tovalloletes humides (just davant dels bolquers en aquest passadís que s'ha convertit en la teva segona llar). Aquest passadís, pel qual encara que tinguis de tot per als fills , passaràs per veure si hi ha alguna cosa nova que pugui ser-te útil. Coneixeràs tots els productes (encara que no els facis servir). Vaja, la noia del súper ha canviat les culleretess de lloc ... on les haurà posat? I els pitets aquells que hi havia la setmana passada d'un sol ús? A diferència de la fase 2, ja no escoltes els altres comentaris. Espavila i ves per feina o no arribaràs per preparar el berenar i les dues es posaran a plorar com si no els haguessis donat ja un iogurt i 3 bastonets de pa a cadascuna.

Fase 4: Desintoxicació

Després de molts bolquers i tovalloletes , t'enfrontaràs a l'operació bolquer. I un cop superada, a poc a poc deixaràs d’habitar en aquest passadís. Sense saber com ni quan, el teu bebè ja no utilitzarà la majoria de productes que estan en aquestes prestatgeries. Cap . I un dia , com em va passar a mi fa només unes setmanes, fins i tot ho vaig retratar . I em vaig adonar de la quantitat de productes que hi ha, i de tots els tipus de bolquers que hi ha al mercat. Mira, aquests no hi eren quan les nenes eren petites. Et sents alliberada , perquè realment és aquesta sensació “d’etapa superada" . Però de cop ... t'entra una suor freda .

Fase 5: Inexistència de nou

I ara què m'espera ? Les petites ja volen anar als passadissos de roba, de sabates ... Què serà el següent? Maquillatge? Refrescs? Gelats? Bé ... per sort , aquests sí que te'ls coneixes.

Me'n sortiré?

Durant l’embaràs, una de les coses que més em preocupava era si “me’n sortiria, si en seria capaç”. Ja sabeu què vull dir, ser capaç de fer front a tot plegat. Segurament si hagués estat embarassada d’una sola criatura hagués tingut el mateix sentiment, però el fet que la cosa fos per partida doble... inevitablement em feia preocupar una mica més.

Només arribar a casa des de l’hospital vaig entendre que tota l’ajuda era ben rebuda. El cansament, la novetat, les emocions, les pors... tot plegat em donava la sensació que necessitava aquesta ajuda. Per molt que pensis que podràs fer front a totes les noves situacions, a vegades no es pot. Ho vaig aprendre fa quatre anys i mig i des d’aleshores, ho he anat corroborant.

Vaig donar de mamar en tàndem (poc temps, però era tot un repte), vaig aconseguir donar biberons alhora i simultanis, sortia a passejar sola amb les dues petites amb tot organitzat i sense agobiar-me... vaig aconseguir moltes coses que d’altres mares i amigues em preguntaven com era capaç d’organitzar-me i com podia fer-ho amb dos bebès. Conduïa a la perfecció dos tipus de cotxets de bessons (enormes i pesants), però anava per tot arreu i era especialista en les rampes de l'autobús. I al principi, sortir de casa em semblavà una "missió impossible", però cada vegada ho feia més ràpid i sense deixar-me res de res. I podia anar al parc, i controlar-les a les dues. Sí, eren petits reptes i petites fites que em feien sentir que “me’n sortia”.

Però també hi havia moltes coses que no podia fer sola. No podia anar sola amb les nenes al metge. Necessitava que m’acompanyés algú (a mi o al seu pare, depenent de qui hi pogués anar), perquè mentre jo estava amb una nena dins la consulta, algú havia d’estar pendent de l’altra. Banyar dos bebès a casa tampoc és fàcil. Quan eren ben petites havíem de ser dos (com a mínim!). Fins fa ben poc no he pogut anar sola a la piscina amb les nenes. Perquè si ja era complicat dutxar-se, canviar-se i tenir controlat un bebè... amb dos hagués estat senzillament impossible.

El que vull dir és que, si estàs embarassada o acabes de tenir bessons i llegeixes aquest article, no t’entestis en arribar a tot tu sola. Hi ha coses que a vegades, senzillament necessitaràs fer amb algú, perquè sola no podràs. No passa res. N’hi haurà moltes d’altres que sí. I totes elles passen a formar part d’un aprenentatge increïble, que ningú et podrà ensenyar. És una aventura diària.  

Me’n sortiré? Te’n sortiràs? I tant que sí! 

No les vesteixes igual?

Fa uns dies feia una col·laboració en què intentava reflexionar sobre el concepte "múltiples/germans" i "com vestir-los". Aquesta és una altra de les preguntes habituals (de la inacabable llista de preguntes habituals i de vegades impertinents i estúpides) que ha d'afrontar una mare múltiple. ¿No els poses el mateix vestit? Estarien més guapes. Quina gràcia farien! A veure, que m’encenc. Resposta així de cop: Senyora, no. No els poso el mateix vestit. Són precioses per si soles, és a dir que no poden estar més maques. Què **** vol dir que farien molta gràcia? Que les estic passejant, no donant un espectacle! Veieu, ja m'he encès (és que la situació va ser real, eren nadons, però ENCARA ME’N RECORDO!)

Al que anàvem. Com vestir-los? He dir-vos que no té una resposta fàcil. Per què dic això? Doncs perquè des del moment que vaig saber que esperava bessones, em vaig prometre que no les vestiria absolutament iguals. No eren dos clons. És, de fet, un dels temes sobre els quals més et preguntes i més investigues (el fet gemelar, què suposa i com afrontar-lo). En fi, totes aquestes coses que un cop tens a les dues nenes veus claríssim. Són bessones, sí. Però en realitat són dues germanes, que en lloc de portar-se 2,3 o 4 anys de diferència, es porten 3 minuts. És una cosa que tu tens claríssim i et preguntes perquè la gent insisteix a comentar-te que són "absolutament iguals" i que si actuen igual. Doncs no.

Tot això per explicar-vos que estant embarassada pensava que havia de potenciar el caràcter i els gustos de cadascuna, i vestir-les igual potser no em semblava una manera molt raonable de fer-ho. Però és clar, una cosa és la teoria, i l'altra la pràctica. Una cosa el que jo penso, i una altra, el que elles volen.

Què m'ha ensenyat la pràctica?

La logística amb bessones és vital. Amb la qual cosa, si trobo uns pantalons que crec que seran pràctics, estan bé de preu i que poden durar, els compro de 2 en 2. Si puc escollir colors, doncs colors diferents per a cadascuna. I si m'agraden molt, ja compro un altre parell de talles més grans per a la temporada següent. La veritat és que tenen molt poques peces "clonades".

Alguns centres comercials, marques o grans superfícies fan sovint packs i ofertes de (per exemple) 2 samarretes. Obvi que amb bessones són packs súper pràctics, amb la qual cosa, les samarretes són les mateixes, però amb dissenys diferents.

Per anar a l'escola vestim molt, molt pràctics. Però els caps de setmana, mirem de canviar de look. I aquí em trobo amb la realitat. Dues germanes bessones. Creieu que podré posar-li un vestit a una i uns pantalons a l'altra? NO. Si una porta faldilles, l'altra vol portar faldilles. Si una es posa botes, l'altra no voldrà posar-se sabates. Si poso leggings a una, l'altra vol els seus. Així que difícilment les veureu una amb pantalons i l'altra amb vestit.

Són bessones, però porten talles diferents. Això vol dir que quan la roba de la "gran" ja no li cap, la seva germana ho acaba aprofitant. Aquesta diferència es va donar ja de molt petites, de manera que, si bé al principi ho teníem unificat, ara cadascuna ha de tenir "la seva" roba. Això sí, calces i mitjons comunitaris (o sinó em torno boja!). Tinc pendent explicar "el seu" armari.

Ara tenen 4 anys, i imagino que amb el temps desenvoluparan els seus gustos, les seves batalles per "em deixes la teva samarreta" o "em posa la teva faldilla". Però de moment, així lliurem la batalla de la roba.

Amb això vull dir que de vegades van vestides "semblant" perquè elles ho volen així. Són d'aquestes petites realitats que et fan repassar totes les coses que pensaves que faries ... i al final, de vegades, acabes fent de la millor manera que pots i ja està. O no?

2+2. Bessons al quadrat (I si em passés a mi?)

Els últims dies hem conegut l’experiència de dues mares amb dos parells de bessons. Les admiro. A mi només de pensar-hi se’m fa una muntanya. I em preguntava si era jo sola a no. El gran què de les xarxes socials és llençar una pregunta i que un nombrós grup de pares i mares de bessons t’assegurin que també els fa por o que s’hi llençarien de cap. Us vaig preguntar com reaccionaríeu si us diguessin que n’espereu dos més. Gràcies a tots!. Aquí teniu un recull de les seves respostes. Unes respostes, que val a dir, en sí soles, ja donen peu a deu mil debats. Si us sembla, segur que trobarem el lloc per debatre molts d’aquests elements.

@somosmultiples

La veritat és que m’agradaria que vinguessin d’un en un, perquè encara que crec que és una experiència meravellosa, m’agradaria gaudir d’una maternitat més relaxada, la propera vegada. Tenir un embaràs sense complicacions, un part menys aparatós i a ser possible natural, un postpart menys agitat, no haver de passar pel trasbals de tenir el bebè a la incubadora i tenir una lactància menys complicada... Per tot el demés, crec que amb l’experiència podria afrontar millor una maternitat múltiple i ja tinc tots els artilugis necessaris! En resum, no ho buscaria, però si venen, benvinguts!

@arare73 @LaReinaBruja

No puc, no m'ho puc imaginar...... jo crec que em dóna un cobriment!!!

@mamapoma

Jajjaa les meves nenes tenen només 8 mesos, així que si ara em diguessin que n’espero dos més em quedaría blanca de la impressió

@rcamvc

...no sé si em tallaria les venes o me les deixaria llargues... :P. Fins i tot un tercer fill amb l’actual situació seria complicat...

@papa_digital_
Amb els bessons de 4 mesos, ara mateix ens espantaríem, però quan fossin una mica més grans seria una gran notícia. Realment són el doble de felicitat. L'aspecte central és que 2 no és sinònim del doble de feina :) Qui no té múltiples no ho entén, però 2 és tan difícil com 1. Bé, vaja, és la nostra experiència.

@maitetxuCS

Jo crec que m'espantaria. El meu home crec que fugiria a un altre país. No ens ho hem plantejat mai. Ni tenir-ne un altra.

@1parde2

Si en vinguessin dos més... així d’entrada... uf, uff, ufffffff. Els estimo amb bogeria, l’embaràs va ser perfecte, però... No se si estaria preparada emocionalment per començar de nou, sobretot amb l’etapa de 10 a 24 mesos, que és una bogeria... i tan cansada!. A més, m’està costant molt conciliar i trobar un treball digne de la meva carrera i de la meva família. Seria tornar a començar i ... no sé si després podria tornar a pujar al tren de les dones i mares amb carreres laborals. No em sento preparada per aquesta renúncia. Perquè sí, ho visc com una renúncia personal i familiar. La maternitat és preciosa i la canvio per res, però és fàcil diluir-se una mateixa a dins.

@montsegonzalezm

Com reaccionaria si tingués dos parells de bessons? Bé, els meus (nen i nena), tenen ara 2 anys i 6 mesos i sempre els he criat perquè siguin molt independents. Crec que d’entrada estaria en xoc per haber de tornar a començar de 0 una altre vegada. El meu home estaria encantat, perquè el seu somni és tenir-ne dos més. Jo només penso en com seria anar a buscar els grans a l’escola, tenint 2 bebés més, o sortir a qualsevol lloc. Sé que seria feliç (perquè sóc educadora i m’encanten els nens), voldria tenir una casa plena de nens... però tampoc voldria passar per una altre cesària amb el tot el que em va passar. Però seria una dona i una mare feliç.

@1mamapara2

Bufffff.... d’entrada malament, perquè si algun dia ens animem d’anar a buscar el tercer és perquè m’he quedat amb l’espineta clavada de tenir un sol bebè... així que si en tornessin a venir 2... es costaria d’assimilar!

@noelilp

El balanç és molt positiu, no puc negar que hi ha moments durs i de desesperació, però guanyen per golejada els moments divertits i tendres. Assumir un 2+2 no ha de ser fácil. Les hormones disparades, el cansament, pensar en els canvis logístics… tot es deu fer un món, no? Crec que les claus per “superar l’ensurt” del moment són: desitjar molt tenir fills, ser positius, estar units i tenir clar que el millor regal per als nens són els seus germans. Sembla obvi, però és bo recordar-ho. Si tenint dos nens prenguéssim la decisió de tornar a ser pares, segur que la possibilitat de que siguin dos més estaria molt present. Per tant, suposo que facilita l’assimilació de la notícia. Aquelles coses que es diuen: “On hi ha nens hi ha alegría”, i si són 2+2, llencem la casa per la finestra!

2+2. Bessons al quadrat. Presentació.

2+2. Bessons al quadrat. Primera part (la reacció, la logística)

2+2. Bessons al quadrat. Segona part (la convivència entre germans)

2 + 2. Bessons al quadrat (segona part)

Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc (o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...

I com és la relació entre els germans?

Com van entomar el primer parell de bessons que tindrien dos germans més? La Geno hi troba una explicació, que en el fons, és absolutament lògica: “Normal, si elles eren bessones, ells també ho havien de ser, no? (o és que elles eren diferents?)”. A la família de la Noemí també es va viure com una cosa absolutament normal, perquè “elles també eren dues. Per a elles va ser molt emocionant”. I què va passar quan van néixer els petits? “La relació entre els 4 és òptima, juguen moltíssim sense fer-se mal i el respecte és màxim. Estic molt contenta, perquè la veritat és que tenia por no només de gelosies entre germans bessons sinó entre les diferents parelles de bessons”. I és que la clau, per la Geno, està en trobar els moments: “Les grans, tot i ser les “reines destronades”, han pogut disfrutar de nosaltres, ja que hem buscat qualsevol moment per gaudir-ne conjuntament, en detriment dels petits. Descobreixes que sempre dediques més temps al/s primer/s fills”. Quina és la dificultat? Imagineu aquesta imatge que descriu la Geno: “Compaginar dos nadons amb dues nenes de 4 anys!!!. La imatge meva que recordo és jo a sobre del llit, amb un nen donant-li pit, a l’altre donant-li el biberó recolzat al coixí o la ganduleta, i les dues nenes als meus peus, explicant el conte del TEO”.

El més complicat
“Per mi el més difícil han estat els embarassos, sumament delicats. Van ser prematurs, en els dos casos. Les nenes van néixer a les 30 setmanes i els nens a les 32, de manera que vam fer estada a l’hospital i va ser una experiencia molt dura”, diu la Noemí. La principal dificultat per la Geno ha estat no tenir tant temps, paciencia, dedicació o tranquil•litat a casa per marcar rutines amb el segon parell de bessons. O potser és que senzillament són nens amb caràcters diferents?. La Geno es pregunta: “És el seu comportament intrínsec o la situació a casa no ajudat a portar-los amb més docilitat (per dir-ho d’alguna manera)? Ja ho sé, ja, és el conjunt de les coses i això és el que hem portat més malament, que no hem pogut controlar la situació tal i com voldríem”. La Geno lamenta que “els nens han tingut mancança d’aquesta rutina i/o organització que dèiem per falta de temps i dedicació, i això ha fet que el seu procés hagi estat més lent i, com un peix que es mossega la cua, això ha provocat més estrès a casa”. Per sort, diu la Geno, “anem notant canvis i la seva maduració va millorant aquests ritmes”.

Amb el segon parell ha estat més fàcil?
La Noemí no dubta. Amb les primeres bessones tot va ser més complicat. Una de les nenes va néixer amb una cardiopatia molt greu que la va obligar a passar per tres intervencions quirúrgiques i a passar tres mesos a la UCIN. “Arribar a casa també va ser un calvari entre les medicacions i les cures especials. Així que amb el segon parell de bessons ens vèiem capaços de qualsevol cosa”. “La ironia de tot és que jo volia tenir un tercer nen, per poder gaudir-ne més”, explica la Geno. “Però també és molt bonic quan intenten parlar tots alhora, i veus els petits que es miren a les seves germanes grans i no entenen res però riuen, o cadascuna agafa a un dels nens i fan una banda de música que desfila per casa”. I la Geno conclou amb un dels temes de debat que penso que pot ser interessant de tractar: “Ben pensat, és més fàcil tenir 4 fills en aquests condicions que 4 de individuals”. I acte seguit bromeja: “El que no es conforma és perquè no vol!”.

I la relació de parella, què?
La Geno no s’ha oblidat d’un tema que sovint, costa de parlar en veu alta. “Parella? Quina parella? Ah! Aquell pare de les teves criatures que et creues per casa canviant bolquers, recollint joguines, preguntant-te 10.000 mil coses, guardant roba a les fosques!!! I tot això mentre tu fas el dinar, sopar, guardes coses, fas la llista de la compra i organitzes la roba del dia següent”. La comunicació és important, i trobar espais únics per la parella és vital. Es pot aconseguir amb dos parells de bessons? “Nosaltres, per la nostra banda, anem lluitant per recuperar-nos a nosaltres mateixos, cosa ben difícil, però ens hem compaginat bé”. La Geno reconeix que “fins ara, no tenia ganes de sortir i fer coses per nosaltres, perquè treballar i la família em tenia saturada, però ara, hem començat a fer alguna escapada esporàdica”. I és que el temps adquireix un nou significat: “Dues hores de relax sense criatures... s’aprofiten i donen per molt!”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

2+2. Bessons al quadrat (primera part)

I demà, l'epíleg: com reaccionarien tot un grup de pares de bessons si els hi diguessin que n'esperen dos més?

2 + 2. Bessons al quadrat (primera part)

Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc
(o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...

El que més curiositat em desperta del 2 + 2 és: Si ja has tingut un embaràs gemelar… amb quins ànims, emocions, pors i expectatives vas al ginecòleg a fer-te una ecografia? La Noemí Macià té dos parells de bessons que es porten relativament poc temps. Al primer moment només es veia un bebè, però el seu home (per l’experiència, suposo) va veure que en una ombra hi havia un moviment. Efectivament. Dos cors bategant. “La primera reacció va ser riure sense parar, pensant que no podia ser que ens tornés a passar el mateix. I a la vegada ens va envair un sentiment de grandesa, de molta alegria de tornar a ser especials”. Per a la Geno Carrasco (mare de dues nenes de 7 anys i dos nens de 3), va ser un cop molt dur. “Va ser un xoc molt gran. Era un embaràs buscat però descobrir a la setmana 12, (ja se sap que amb el segon embaràs no tens l'ansietat del primer i cada cosa va fent-se sense presses), que tornes a portar-ne dos, va ser un gerro d'aigua freda”. La Geno ho descriu d’una forma molt visual: “De portar jo el control sobre la meva vida, va ser com si el destí me la jugués i que jo passés totalment a la seva disposició”. Quan li van dir que portava, de nou, bessons, la Geno recorda que “en analitzar les seves paraules, que no assimilar, no sabia si plorar o riure, i la ginecòloga, tota dolça, em va dir que rigués que era una alegria, però.... Vaig començar a plorar! Tot el món em donava voltes, per la meva estructurada ment passaven un milió de coses: un altre embaràs de bessons i a l'estiu, quantes nits sense dormir m'esperaven, canvi de cotxe, canvi de casa, portar a 4 nens de la mà”.

La primera experiència és vital?
“Sense cap mena de dubte”, respon categòrica la Noemí. I és que l’experiència prèvia facilita molt el camí a l’hora d’adquirir rutines bàsiques en els primers mesos. “I a mesura que creixen, a implantar horaris i trobar moments per a cadascú d’ells”. La Geno és més pragmàtica: “De totes les experiències se n’aprèn. La gent també m’ho preguntava i jo responia que tenia experiencia de 2, no de 4!”. Per la Geno el factor clan per tirar endavant amb dos parells de bessons és “tenir ganes de bolcar-te en ells. Tenir il•lusió que aprenguin a través teu i tenir temps per poder dedicar-t’hi”. I és que la manera d’encarar-ho és clau. La Noemí remarca que “cal tenir una forma de pensar oberta i tranquil•la. Ens encanten els nens i intentem gaudir no només dels bons moments sinó també dels dolents, dels quals tots n’aprenem”.

Nous hàbits
La Geno reconeix que un dels grans encerts a l’hora d’organitzar-se va ser decidir-se a agafar una persona a casa per estar amb els petits i per recollir les nenes per dinar. “Continuarem amb aquesta noia almenys un any més perquè no volem saturar-nos si comencen a caure malalts”. I fa aquesta reflexió: “Si treballar i tenir família és difícil, llavors si tens 4 fills.... què és? Per sort, només treballo 6 hores seguides i tinc la feina a prop de casa, i sé que això està afectant al meu desenvolupament més professional, però tot no pot ser”. La Noemí també és clara i concisa sobre com cal organitzar-se: “Fa falta molta més disciplina tant en costums com en horaris”. I és que a vegades hi ha situacions complicades, com aquest cas que explica la Geno. “Si estàs mirant una dent que està a punt de caure, doncs resulta que en aquell precís moment, a un li comença a fer mal la panxa o l’altre vol veure l’operació d’extracció amb tanta proximitat que si et descuides t’equivoques de boca i dent”.

                                                                    

Nou cotxe, nova casa…

Tenir dos parells de bessons implica una logística impressionant (si només amb un ja és prou complicat!). Hi ha elements de la nostra vida diària que no estan pensades per a aquestes infrastructures. Per això m’interessa realment com s’ho han fet la Noemí i la Geno. La Noemí explica que “la primera vegada ja vam canviar de cotxe i per descomptat, vam posar a la venta la nostra mini-casa. La sorpresa va ser quan en venien dos més. Canvi de cotxe, no un monovolum normal, sinó amb 7 places homologades per a les cadiretes. Al nou pis vam haver de fer una gran reforma perquè com a mínim tinguessin una habitació cada 2”. Canvi de cotxe obligat per la Geno, també. “Ara tenim una Caravelle, que ens permet portar als avis també, que sempre va bé”, puntualitza. I pel que fa al pis, estant pendents d’un canvi, però assegura que “pots sobreviure amb 75 m2…ara sí, en el menjador es combinen els mobles clàssics i tot conjuntat, amb la caseta de les nines, el vaixell pirata del Peter Pan, el Rayo Macqueen, la pissarra, i un llarg etcètera”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

Demà, nou article: coneixerem com és la relació entre germans i la parella quan a casa hi ha dos parells de bessons

I després, les vostres opinions. 

2 + 2. Bessons al quadrat (presentació)

Molta gent m’ha preguntat si després de les bessones, aniríem a buscar un altre fill. La resposta és no. No, perquè d’entrada ja no comptàvem en tenir bessons. I segon, perquè només de pensar que me’n podien venir dos més se’m feia una muntanya. Ho podeu imaginar? Doncs resulta que entrar en aquest món de pares i mares de la blogosfera m’ha fet descobrir moltes parelles que han viscut aquesta experiència. La primera persona que vaig descobrir va ser l’Anna Pujabet (www.maredebessons.com), que penso que devia ser pionera en això d’explicar les aventures de 2 + 2. (Una abraçada, Anna). Us recomano especialment la seva pàgina. Últimament he conegut dos casos més i els hi he demanat de parlar de la seva vida, de com s’ho van prendre i com s’han organitzat. Llegir les seves opinions, les seves valoracions en primera persona ha estat, per a mi, un exercici interessant. Espero que també ho sigui per a vosaltres. Les podreu anar llegint al llarg d’aquesta setmana. Vull agrair especialment a la Noemí Macià i la Geno Carrasco el seu temps i sobretot la sinceritat a l’hora de parlar de la seva experiència. Llegir-les és el que em fa afirmar, que 2 + 2, a vegades no sumen 4.

En un primer article hi trobareu com van reaccionar, les emocions que es van desfermar i quins canvis logístics els va comportar

En el segon article analitzen més la relació entre els germans, i mirant enrera, expliquen què ha estat el més "fàcil" i el més complicat.

La cirereta del pastís seran les reaccions de molts pares de la blogosfera, pares de bessons, (la twin-tribu) que davant la possibilitat de tenir-ne de nou, s'ho prenen de maneres molt diferents.

Aclariment: en aquestes articles, les fotografies són de les meves filles bessones (com totes les del bloc). Un muntatge "doblat" per lligar amb la història.

Com i per què triem el nom dels nostres fills

Quan triem el nom d’un fill, triem molt més que un sol nom. És una paraula que ens diu alguna cosa, que encara no ho sabem, però que d’alguna manera defineix un ésser humà que és la persona que més ens estimem. Se’m fa estrany que algú triï un nom “perquè sí” per al seu fill. Segur que al darrera hi ha deu mil històries i raons.

Per què explico això, avui? Perquè la setmana passada les petites van portar a casa EL LLIBRE DELS NOMS. Les petites han treballat durant aquest Sant Jordi els seus noms. Les mestres ens van posar deures: havíem d’explicar per què havíem triat els noms dels nostres fills. Nosaltres ho vam explicar en un full i els petits el van decorar de mil maneres diferents i molt creatives. Hem estat llegint la petita història que hi ha darrera el nom de cada nen de la classe. Us diré que d’aquesta manera tan senzilla ens hem acostat una mica més als altres nens i famílies de l’escola. Perquè saber el perquè dels noms, explica sovint, moltes coses de la nostra història.

I quina és la nostra? Sempre havíem tingut clar que si mai teníem un fill o una filla es dirien Oriol o Ona. Oriol ens agradava als dos i també els dos estem enamorats del mar (com podeu comprovar, la qüestió era Oriol o Ona, mai se’ns havia passat la possibilitat que fos Oriol i Ona, i menys al mateix temps).

Només en el moment de descobrir que esperàvem bessons vam arribar a pensar que devia ser el destí, que potser sí que serien un Oriol i una Ona. Però van ser dues nenes. I no hi havia manera de trobar un segon nom. Teníem clar que volíem un nom relacionat amb la natura. Heura, Abril, Lluna, Mar (fèiem broma, cridant ràpid Mariona ja les tens a les dues cridades)... però per molt que en parlàvem, cap d’ells movia el mecanisme en el meu interior que em digués que era l’encertat.

Una amiga amb un sisè, o setè sentit em va dir que no em preocupés. Que la petita que portava a la panxa ja em faria saber com es deia. I un dia a la nit, que no podia dormir, vaig sortir al balcó. El cel era estrellat. El nom ‘Estel’ va ressonar dins el meu cervell i vaig saber-ho. Tenia una Ona i una Estel dins la panxa. Un altre dia us explicaré com vaig saber quina era quina... mentre hi eren a dins.

I vosaltres? Teniu una història al darrera dels noms dels vostres fills?

El millor motiu per deixar de fumar

Vaig fumar el primer cigarret sent adolescent. Per una tonteria, d’aquelles coses que fas per decepcions d’amors adolescents... per fer veure que era gran.

Vaig fumar el darrer el cigarret per protegir les dues persones més importants de la meva vida. Vaig fumar el darrer cigarret el 16 de maig del 2008, el dia que vaig saber que estava embarassada i que esperava bessons.

No he tornat a fumar des d’aleshores. No em va representar cap problema ni cap ansietat durant els mesos d’embaràs. I la veritat, no em representa cap problema ara. No vull que em vegin amb un cigarret a la mà. La imatge d’una dona embarassada fumant em fa mal. Per ella i pel bebè que porta dins.

Panxes

Crec que és inevitable que quan estàs embarassada (i segurament més quan és la primera vegada), la PANXA ens obsessioni. A mi em va passar. Obsessionar en el bon sentit de la paraula. Era fascinant saber què passava dins, amb dues criatures que creixien i que començava a notar. Físicament intentava imaginar fins on podria arribar a créixer la meva panxa. Em fascinava veure com la petita piga que tinc dins del melic i que mai havia pogut veure del tot, durant l’embaràs gairebé “sortia” de la meva panxa.

Sempre m’havia fet gràcia veure com totes les dones embarassades s’acaronaven la panxa d’una manera especial, amb un gest delicat que no entenia. Fins que em vaig trobar que no parava de fer-lo durant tot el dia.

Crec que és un moment tant especial, excepcional i únic que per això, moltes dones tenim, hem tingut i tindrem la necessitat de captar aquest moment amb el que jo anomeno una “fotografia especial”. Pot ser artística, simpàtica, d’un instant, vestides, despullades. En tot cas, ESPECIAL. No és només una fotografia que capti només el moment en què estem embarassades. Jo volia que captés el meu estat d’ànim, aquella tranquil·litat, serenor, il·lusió, expectativa...  Sabia que una de les meves nebodes, que és dissenyadora i una fotògrafa amb un ull excepcional, era la persona que podia fer-ho. Va ser una sessió molt especial. Però deu tenir la sensibilitat sintonitzada per captar a la perfecció el que cada futura mare busquem, perquè no sóc la única que li he demanat...

I vosaltres, vau tenir necessitat que tenir una fotografia especial de la vostra panxa?

Per què hi ha tants bessons?

No és normal. D’acord, potser ara m’hi fixo més que abans, però no em digueu que no veieu bessons i cotxets dobles per tot arreu. Repeteixo... no és normal.

Teoria de les fecundacions in vitro

Hi ha moltes explicacions al fenomen. Per una banda, els processos de fecundació in vitro. Alguns especialistes arriben a assegurar que amb una fecundació in vitro, la probabilitat de tenir bessons augmenta fins a un 25 per cent en comparació amb un embaràs espontani. En els tractaments de fertilitat, s’estimula el número de les ovulacions i això eleva la possibilitat d’una fecundació múltiple. Hi ha una opinió generalitzada que la majoria d’embarassos múltiples són parelles que al no aconseguir quedar embarassats, recorren a la fecundació in vitro.

Teoria 'la naturalesa és sàvia'

És una corrent. Però molts dels embarassos gemelars actuals també són espontanis, tot i que no en tinc xifres. Però si us hi fixeu, hi ha molts bessons bivitel·lins (no m’agrada gens la paraula. En castellà utilitzen mellizos). Dos òvuls... dues bosses, dos bebès. La ginecòloga sempre em deia: “Cada vegada més, les dones tenen el seu primer fill més tard, i això és un factor molt important a tenir en compte a l’hora d’explicar l’augment d’embarassos múltiples”. Senyors, senyores. La naturalesa és molt sàvia: el temps s’acaba, llença més oportunitats. Una amiga meva és més radical: “Tu n’has tingut dos de cop perquè sinó no haguessis repetit!”.

Tot això són teories, intents per explicar la increïble proliferació de parelles de bessons per tots els pobles i ciutats. Per tot el món. Sense anar més lluny, quatre parells de bessons a les dues classes de P3. O aquesta tarda mateix que he comptat sis parelles jugant al parc. Els més petits tenien 14 mesos. Els més grans 7 anys.

Teoria conspirativa

Hi ha gent que quan els hi vaig explicar per primera vegada la meva teoria de la conspiració i que els bessons volien controlar la Terra, em van mirar com si fos boja. Però ara ja no s’amaguen: “Potser sí que tenies raó amb allò de la invasió!”. Ho diuen rient, fent veure que encara pensen que veig invasions allà on no n’hi ha, però en el fons noto que comencen a estar preocupats.

Ja han nascut. I ara què? (1)

Entro a quiròfan i una dotzena de persones m’estan esperant. M’espanto. N’hi ha per fer-ho, no? Ja ho sé que és un part de bessons i l’equip és doble, però és una mica heavy. L’anestesista –que és un conyón- em diu que se m’ha alterat la tensió i que si estic nerviosa. És la primera vegada que entro en una nau espacial, penso. I he escoltat tantes coses de l’epidural que només de pensar-hi em poso més nerviosa. Però no me n’adono. Arribats a aquest punt, només penso que al cap d’una estona veuré l’Ona i l’Estel.

Podré comprovar si són com me les he imaginat durant tots aquests mesos. Si la intuïció no em va trair quan vaig saber qui era qui. Perquè sempre havíem dit que tindríem una Ona o un Oriol (com podeu comprovar, no teníem gens contemplada la opció de tenir dos fills... amb “un per provar ja en tenim prou”). Per tant teníem un nom: Ona. Però... i l’altre? Una bona amiga em va dir que no m’amoïnés, que ella mateixa –la petita- em diria com es deia. I un bon dia, vaig saber que es deia Estel. Molt bé, ja tenim els dos noms. Però quina és quina? Ho sabré quan neixin? Jo vaig tenir la necessitat d’identificar-les a dins la panxa, per poder parlar amb elles i crear una comunicació necessària per entendre’ns (sobretot a la nit, quan l’Ona no parava de bellugar-se i no em deixava dormir de cap manera!).

Sóc a quiròfan i només quan comencen la cesària el meu cervell és capaç de reaccionar i veure que el que m’estan fent és realment una operació quirúrgica. Només penso: “Quan em desperti d’això i no tingui anestèsia les passaré putes”. La sensació que m’estan remenant d’una manera brutal provoca que quan la comadrona em diu que miri cap a la dreta que l’Estel ja surt, estigui en un núvol. Veig un manyoc ple de sang que passa per la meva dreta. I de sobte, em posen la cara de l’Estel a la meva galta. També fa mesos que m’imagino com ha de ser aquest moment. I evidentment, no faig res del que m’havia imaginat. Me la quedo mirant. Són les 10.53h del matí. No tinc temps de reaccionar. Al cap de tres minuts surt l’Ona. També me la posen a la galta. És més petita. No ploro. Estic tant espantada que no sóc capaç d’emocionar-me. El meu cervell no pot pensar en res més que en preguntar si estan bé.

Sí, estan bé. Em diuen que se les emporten amb el seu pare. Intento imaginar com reaccionarà el Jordi. Són com se les imaginava? Què dirà? Què farà? (hores després m’explicarà la seva situació còmica assegut al mig d’un passadís de quiròfans amb una criatura a cada braç... mentre la gent l’anava felicitant, ell els hi explicava que les estàvem esperant i totes les coses que faríem junts). Al cap d’una estona, no sap si van ser cinc minuts o mitja hora... demana ajuda per poder pujar a l’habitació amb les dues criatures. A mi, m’hauran d’esperar encara una bona estona.

Qüestió d’hores. Ja han passat nou mesos? Són a punt de néixer

Estic de 38 setmanes i mitja i ja no puc més. L’Estel passa dels tres quilos i l’Ona està amb 2’5. Estan bé, i en aquella visita, quan ja em pensava que em dirien que tocava aguantar, surto amb hora d’ingrés programada. Hem d’estar a l’hospital abans de les vuit del vespre per ingressar. Fins que no hi arribo no sóc massa conscient que ha arribat l’hora de la veritat. Però tampoc tinc massa clar què serà el que em trobaré. En aquell moment ho vaig viure com “una cosa et porta a l’altre” i ara ho recordo com una nebulosa.

A les onze de la nit la oxitocina no m’havia fet cap efecte... de manera que vam pujar a l’habitació. Potser va ser el moment on van començar els nervis, perquè te n’adones que no saps massa bé com aniran les coses. I òbviament, me’n vaig enrecordar molt de la comadrona... i més després del que m’havien explicat d’ella a les sales de pre-part de l’hospital... que resulta que tothom la coneix!. I no com a exemple de gran professional, precisament.

Dormo intranquil·la. De fet, no recordo si vaig dormir. El que sí que recordo és el moment de trencar aigües. Durant tot l’embaràs em preguntava si me n’adonaria... i em preocupava, eh? Coses de ser “novata”. Sí, és obvi. És d’aquelles coses que fins que no estàs embarassada i ho vius no te n’adones de com n’arriba a ser d’obvi. És una de les sensacions més estranyes que he tingut en la meva vida. Són les set del matí del 15 de desembre del 2008, dos dies abans del meu aniversari (i sí, ara me n’adono que posats a demanar, hauria d’haver programat el part pel mateix dia del meu aniversari. Ara, amb sort, se’n recorden de felicitar-me... però com que ja hem celebrat el de les nenes...).

Deixem l’habitació i tornem a pre-part. La gent del Taulí em fan sentir tranquil·la i segura. De fet, estic molt contenta del seguiment que m’han fet els últims quatre mesos. Noves comprovacions. L’Estel està encaixada, però l’Ona està de través. Finalment serà una cesària. En un tres i no res firmem els documents i a mi se m’emporten cap a quiròfan. Me n’adono que pràcticament ni m’acomiado del Jordi. No sóc conscient del moment. Ara mateix, només sóc conscient que no he entrat mai en un quiròfan. Però també sé que quan en surti, ja no seré mai més la mateixa.

La veritat de les classes pre-part

La comadrona del meu ambulatori era molt maca. M’inspirava confiança. Llàstima que al cap d’unes setmanes me la van canviar i la que ens van enviar... sincerament... era com no tenir comadrona. M’agradaria pensar que és una persona que en un moment que vas molt peix, t’orienta, et soluciona dubtes i et respon a preguntes que poden semblar absurdes però que a tu en aquell moment et semblen transcendentals. Però no va ser ben bé així... I això que jo feia l’esforç de prendre’m seriosament les classes pre-part. Pensava que m’ensenyaria coses pràctiques i podria fer alguns exercicis per mirar de desinflar les mans (estava farta de tenir-les amb remull amb aigua i sal). La primera classe sí que va semblar que seria pràctica... només que cada classe era igual i no aportava res que realment fos interessant. (Per cert, que en  les classes post-part va passar exactament el mateix). A més, jo em trobava que tenia la sensació que quan explicava alguna cosa, sempre havia de repreguntar: “Perdona, i això en cas de bessons... com es fa? O com és millor que ho organitzi?”. I era cansat, perquè curiosament i estranyament, només hi havia uns bessons en aquell grup. Les meves.

Aleshores... perquè continuar anant a les classes (que eren un esforç brutal, perquè amb la panxa, anar de casa a l’ambulatori era dur i em cansava molt...)? Bàsicament perquè van servir per crear la xarxa més pràctica de tot el sistema. Conèixer un grup de dones fantàstiques que estàvem embarassades del mateix temps i que vam anar parint esglaonadament. Amb algunes ens vam trobar a les classes post-part. I un grup d’aquestes mares encara ara ens continuem veient i continuem aportant-nos la informació més valiosa. Realment, va ser la única cosa bona que va sortir de la comadrona. Com que no podia comparar no sabia si era bona o dolenta, però jo ja veia que no n’estava traient res de bo. I ho vaig acabar confirmant la nit del 14 de desembre del 2008. Resulta que a l’hospital, quan els hi vaig dir de quin ambulatori venia, tothom la coneix. Ostres, quina sort, eh?!

El negoci twin (2)

Quan esperes un fill descobreixes uns passadissos dels supermercats per on no havies passat mai. Segur que també us ha passat. Jo que no tinc animals, tampoc passo gairebé mai pel de menjar de gos. Recordo la primera vegada que vaig circular pel de babies. Estava embarassada de cinc o sis mesos  i vaig començar a mirar els preus i productes de bolquers, llets i “potitos”, perquè tenia la sensació que a aquelles alçades ja hauria de saber totes aquestes coses. Aquí sí que hi ha un màster poc explotat.  Recordo que vaig sortir amb un mal de cap impressionant i preguntant-me perquè devia servir tot allò, i preguntant-me perquè ningú m’havia explicat mai perquè servia i com s’utilitzaven.

Quan esperes un fill (i quan són bessons la cosa es multiplica exponencialment)... tot són màsters. El màster del cotxet, el màster dels llitets, de l’escalfabiberons, el “sacaleches” (un aparell terrible que hauria d’estar prohibit i que a casa li dèiem Chucky el sacaleches diabólico i que vam utilitzar poquíssim)... Però aquí vam poder trencar amb alguns dels preceptes de la invasió twin, que com comentava abans, també es basa en el negoci twin. Es tracta de posar una mare de bessones a la teva vida. Algú que ja sap per on estàs passant.

La "meva" mare de bessones (al càrrec li podríem dir consellera-twin) ha estat la persona que ens va donar els consells més pràctics i sincers durant tot l’embaràs i a partir del naixement de les nenes. Veure’ns amb ella era com tenir una bola de vidre per observar el futur i saber com ens trobaríem al cap d’uns mesos, al cap d’un any. I també gràcies als seus consells i a la quantitat de coses que ens va passar (material, roba, electrodomèstics... i sobretot ajudar-nos a tocar de peus a terra i veure com et volen encolomar de tot i més) els bessons que volen dominar el planeta no van aconseguir tots els ingressos econòmics que esperaven de nosaltres. Per sort, no se'ns va passar pel cap comprar un compactador de bolquers (?¿) i mil i altres andròmines que es poden trobar al mercat i als aparadors.

Per això des d’aquell moment, penso que seria una gran idea que quan et dirigeixes a l’ambulatori, quan et veus amb la comadrona, hi hagués una mena de xarxa de mares i pares de bessons per poder parlar de les pors, la pràctica i tot el que et passa pel cap quan has de ser pare per primera vegada... i te’n venen dos de cop. Estaria molt bé que les comadrones ho fessin. Deixeu-me que faci referència a La historia interminable per dir que la meva -comadrona- era tota una altre història. I que haurem d’explicar en una altre ocasió.

El negoci twin (1)

A l’abril del 2008 ens trobàvem en una mena de punt mort. Volíem canviar de pis, però per anar a viure a Strasbourg. O potser ens compràvem una autocaravana i marxàvem dos anys a viatjar. O ens decidíem i anàvem a buscar un fill.

La veritat és que no ho teníem massa clar. Fins i tot en broma (no sé perquè ho dic això, perquè no era en broma), la filla d’uns amics va fer de mà innocent per veure si podíem col·locar totes aquestes idees en ordre. Ho vam fer dues vegades, i en totes dues ocasions, el tema fills era l’últim de la llista. I ves per on... va ser el primer.

Davant d’aquestes incerteses, les vam utilitzar per anunciar a la família que esperàvem bessons. Els hi vam dir que ens havíem hipotecat, i de quina manera!. Tots van caure. El pas següent era preguntar-los si volien veure el mapa de la nostra hipoteca i els hi ensenyàvem l’ecografia. “Veieu la taqueta?”. “I alguns responien... n’hi ha dues!”. Sí, sí... dues taquetes. Són bessons. Va ser la bogeria de la família (suposo perquè la meitat ja donaven per fet –donàvem, m’hi incloc-, que això dels fills no feia per nosaltres). Poc podíem imaginar que la “brometa” de la hipoteca seria ab-so-lu-ta-ment premonitòria.

Ben aviat vam descobrir que la invasió twin es basa en el negoci twin. Cotxets dobles, bressolets, llitets, cadiretes pel cotxe, hamaques... però no només això, sinó que cada un d’aquestes operacions requereix el seu màster corresponent.

És fascinant veure la quantitat de coses inútils que es poden arribar a vendre a uns pares embarassats. M’agrada pensar que el fet d’esperar bessones ens va fer tocar de peus a terra en moltes coses i adonar-nos-en que n’havíem de relativitzar moltes altres. 

“Nena, deus estar a punt, ja, oi?”. “No, només estic de cinc mesos”

En el seu afany per dominar el món, els bessons compten amb l’ajuda – o control -  inestimable de governs, empresaris i científics. Però bàsicament tenen una xarxa a nivell ras que executa la seva feina molt ben feta. Et localitzen quan estàs embarassada i és en aquest període quan intenten portar als màxims nivells la seva missió. No hi ha un perfil tipus, però he detectat que acostumen a amagar-se sota l’aparença de senyores d’uns 50-70 anys que només veure’t, t’identifiquen com a “portadora de bessons”. I la seva feina bàsica és espantar-te. Primer comencen atacant el teu punt feble... “Ai, nena, deus estar a punt, ja, no?. Amb aquesta panxa, oi?”. I tu, amb el teu millor somriure respons: “No, no... només estic de 5 mesos”. I davant de la cara que et fa tothom quan contestes això, caus en la trampa. Et veus en l’obligació de donar explicacions: “És que porto bessons”. Pifiada. Els agents infiltrats et comencen a explicar que també han tingut bessons. I que quan estiguis de 8 o 9 mesos ja no et podràs ni bellugar. Però que després arribarà el pitjor. Que si això, que si allò...

He de reconèixer que vaig tenir un bon embaràs (cames i mans inflades, poca mobilitat a partir del sisè mes i algun que altre ensurt), però tot i això no ho vaig passar malament. Només que sempre li havia tingut pànic a l’embaràs i aquestes converses no m’hi ajudaven gaire.

I és que nou mesos d’embaràs donen molt de sí. Al marge dels agents infiltrats en format senyora gran, també es presentaven en format d’altres dones embarassades. Fan comentaris referents a que elles ja noten com es belluguen els bebès. I tu penses: “Jo en porto dos i no noto res...suposo que ho notaré, no?”. Que si ja tenen l’habitació preparada... i tota la família demanant-te que qui compra els llitets, qui compra el cotxet o qui compra les hamaques. “No vull pensar-hi encara!”. Més coses per preocupar-te... que si millor que prenguis això, que caminis després de sopar (com vol que me’n vagi a passejar al vespre amb aquest panxot!), que si banys d’aigua amb sal perquè tinc les mans inflades...  La meva gran pregunta és: Què pretenen els bessons amb aquest intent tan clar d’espantar els futurs pares? Què hi guanyen? O en realitat no són agents de la invasió twin i són d’alguna altre agència per donar-nos eines per protegir-nos? I si hi ha d’altres pares de bessons que ja s’han organitzat per denunciar la invasió?