28 de nov. 2014

Pinzellades del món (10) Croàcia

Reprenc una sèrie que em ve molt de gust publicar. Aquestes 'Pinzellades del món'. Una costa impressionant, petites. Com la Costa Brava, però al llarg de quilòmetres i quilòmetres. I el millor és saltar d’illa en illa, i agafar els ferrys per anar d’una punta a l’altra. Croàcia sorprèn per moltes coses, per la força del terreny, i no es pot oblidar la història més recent. Sibenik i Dubrovnik són dues ciutats precioses. Imagino que ara, amb vols directes i xàrters, la costa està molt més saturada. Nosaltres hi vam ser l’any 2002 i 2003, i encara no hi havia el boom turístic que hi ha ara (d’alemanys sí, naturalment). Els autocamp eren una opció meravellosa per plantar la tenda. El més colpidor va ser estar en una cala on tots els edificis encara deixaven visibles que no feia massa, la guerra havia fet estralls. Hi tornarem, petites?







“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il·lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs. I sinó, perquè us animeu a visitar-los







18 de nov. 2014

La 'Poll Champions League'




¡FullMarks, OTC i Paranix patrocinen la crònica de la “Poll Champions League”!


La competició va començar fa dos anys, la primera vegada que la nostra família va arribar a poder disputar el primer partit del campionat. Va ser una sorpresa, gens agradable, però sense moure un dit, un bon dia ens trobem disputant el primer partit. La sensació és que de jugar a Territorial passàvem a la Lliga de Campions. Jugàvem en terreny desconegut, així que ataquem amb algun dels nostres patrocinadors i vam fitxar al nostre millor davanter, la llemenera de pues amb el millor poder ofensiu del mercat.


Des d'aleshores mai hem deixat d'estar a la Champions. Hi ha temporades que juguem més tranquils, sense pressions, però a la que comença la lliga regular (podríem anomenar-se 'escola'), no podem deixar els entrenaments.



A la porteria: cues tan estirades que recullen tots els pèls per evitar gols per l'esquadra

En la línia de defensa: Gotes d'arbre de te barrejades amb el xampú

De centrals: inspeccions diàries per no deixar passar les línies enemigues ... vull dir els jugadors rivals.

En els laterals: Vinagre a punt per fer un esprint si cal

Davanter en punta: la llemenera màgica (llemenera d'or en l'última edició del premi, per davant de Messi i Cristiano). Amb les llemeneres no ho dubteu ... fitxatges cars, però bons.

Entrenant a la banda: el mòbil amb algun joc perquè no s'avorreixin mentre inspeccionem (vull dir entrenem)

Entrenador: mare que es va posar histèrica el primer cop però que ja no crida si troba una bestiola alguna vegada


Resultat del partit d'avui: Ona 1 - Poll FC 0 / Estel 1 - Poll FC 0 (les petits han guanyat. Caps nets, ni un poll, mare feliç).


PD. Després d'alguns posts desesperats amb el tema, fins i tot m'alegro de poder escriure en aquest to, de veritat ... ¡¡¡¡quin fàstic de bitxos !!!!


Posts relacionats:

14 de nov. 2014

Aigua exagerada

El "millor" de fer-nos qualsevol petita ferida és poder escollir una tireta. La que més els agradi. Ens encaaaantan les tiretes. Encara que només durin 4'2 minuts posades. Però clar, si la ferida ja és una mica més gran ... llavors hem de curar-la. Això ja no ens agrada tant. 

Estel: "Mama, cou molt. No tornis a curar-me amb aigua exagerada". 

Aquesta nena és una mica oxigenada ...

10 de nov. 2014

No t'oblidis dels seus ulls!


Quan parlem de la salut dels fills, de ben segur que tots tenim clar quan ens toca revisió amb el pediatre (tot i que segur que alguna vegada se’ns passa, sobretot quan es van fent grans); som conscients de la importància d’una bona higiene bucal per evitar visites al dentista que no siguin revisions (així no haureu de descobrir què vol dir l’horrorosa paraula pulpotomia), i segur que teniu el carnet de vacunes ben controlat.




Amb un pare que porta ulleres i una mare especialment miop, no és d’estranyar que sempre em fixi si les petites hi veuen bé o presenten algun problema visual. Així que em vaig quedar tranquil·la quan a la revisió de l’any passat amb el pediatre no vam detectar res anormal. Però aquest any, en assabentar-me de la campanya de salut visual de la Fundación Alain Afflelou, que aquest any es dedicava a l’anomenat “ull gandul” (ambliopia), vaig pensar que era una nova prevenció (i per cert, fan les ulleres gratuïtes en cas que els nens – de 5 a 7 anys – les necessitin).  Gràcies al díptic informatiu, vaig aprendre que a Espanya, entre el 3 i el 5% de nens pateix ambliopia, i el més alarmant, que el 50% dels pares ho desconeix. Afecta sobretot a nens menors de set anys. L’ull gandul és una pèrdua parcial de visió en un dels dos ulls, de manera que la vista del nen no es desenvolupa de manera normal. 

Com es detecta? A vegades no hi ha cap símptoma de problema visual, però podem notar que tanquen un ull o se’l tapen; entretanquen els ulls per veure-hi millor; picor d’ulls i fins i tot mals de cap; s’apropa molt al televisor o als llibres, entre d’altres.


Així que vaig mentalitzar a les petites i vam anar a fer la revisió a una de les òptiques de la cadena. Ens van tractar molt bé i les nenes (tot i que d’entrada estaven una mica nervioses), van estar especialment encuriosides amb els aparells. Estaven orgulloses de contestar totes les lletres, i quan alguna d’elles no ho veia del tot bé perquè eren massa petites, l’altra es “xivava”. Vam sortir amb una nova revisió feta i amb la tranquil·litat que hi veuen bé. Molt important, oi?

6 de nov. 2014

Gestionar emocions amb bessons


El treball que vam haver de fer amb una de les bessones per tal d’ajudar-la a gestionar les seves emocions i controlar les seves erupcions, ens va prendre moltes energies (podeu llegir el post on ho explico, Aprenent a gestionar emocions). Per molt que vam implicar la seva germana, per molt que la vam fer partícip, crec que per primera vegada en la seva vida es va sentir com “apartada” del què li passava a la seva germana.

Ens deia que ella també volia anar a veure la psicòloga, perquè ella també “s’enfadava”. Així que a la següent visita ens va acompanyar i li vam comentar que ella també entraria al despatx amb la psicòloga, qui de fet, també ens havia comentat que volia parlar amb les dues, per veure la seva relació i interacció.


Van passar les setmanes (l’estiu) i la cosa estava més tranquil·la. Just abans de començar el curs, vaig anar amb les dues a una visita. I va sorgir la reacció. Notàvem que estava més irritable, s’enfadava per tot. Actuava per cridar la meva atenció com no ho havia fet mai, i la psicòloga em va comentar que per molt que no ho notéssim, i sense fer-ho expressament, havíem bolcat més energia en una de les nenes. Sovint, per molt que intentes tenir moments per les dues, fins i tot trobar estones particulars amb cada una d’elles, és complicat. No és una tasca fàcil. Compensar les balances amb bessons requereix molta energia i entendre que cadascú té unes necessitats diferents i la manera d’expressar-les també és diferent. Així que ara, intento tenir la ment ben oberta, i que la relació amb cada una de les bessones flueixi tal i com ha de fluir. No forço, no condiciono. Busquem espais i converses. Busquem carícies i paraules. 

3 de nov. 2014

Aprenent a gestionar emocions


Quan un dia una de les petites, quan tenia quatre anys i mig, et ve i et diu plorant que no vol anar a l’escola perquè ningú vol jugar amb ella al pati… tot canvia. Alguna cosa es trenca. Alguna cosa molt profunda es va trencar dins meu. No vaig suportar veure-la patir així. Quan no em va veure, vaig plorar com feia molt temps que no plorava. 

Ja feia temps que n’havíem parlat amb la seva tutora, de les seves reaccions, de com s’enfadava i com “atacava”, posant-se a la defensiva. És una nena impulsiva, molt dolça bona part del temps, però de cop, sense saber ben bé com ni per què, explota. Quan va intentar començar a fer “colla” amb les nenes de la classe (moltes d’elles ja es coneixien prèviament de la guarderia), no la van deixar formar-ne part. Un NO. I s’enfadava i aixecava la mà. Doble NO. I anàvem treballant, dia a dia, passet a passet, per tal d’ajudar-la i acompanyar-la. Un pas endavant… i a vegades dos enrere. Semblava que anava a temporades, i les fórmules que l’ajudaven al principi de curs, a la meitat ja no ens servien. Durant tot P5 vam estar treballant a fons amb la seva tutora, amb contes i amb molt amor per ajudar-la a gestionar totes aquestes emocions que experimenta, que no sap com gestionar del tot i totes aquestes frustracions que no sap canalitzar. Hem llegit i molt sobre impulsivitat, nivells de frustració i gestió d’emocions i sentiments. 

El final de P5 va marcar un toc d’alerta. La reunió final amb la seva tutora ens va fer adonar que potser necessitàvem ajuda externa. Ens preocupava especialment perquè al cap de tres mesos canviaríem de cicle, començaríem primer, en l’edifici nou de l’escola, amb professores noves. Potser serien masses canvis i si no hi posàvem fil a l’agulla, potser no podríem ajudar-la com ho hauríem de fer. 

I vam buscar ajuda en una psicòloga infantil. La necessitàvem perquè ens donés eines a nosaltres, per tal d’ajudar la nostra filla. I tot i que d’entrada la petita va plorar intensament perquè no volia que el seu pare marxés del despatx, al cap de cinc minuts li estava explicant a la psicòloga que li agradava molt fer teatre i ballar. I vam començar a treballar petits trucs, petites eines per potenciar al màxim les coses positives, reforçar les coses que fa bé i així, poder calmar el volcà quan entra en erupció. Aquesta va ser una imatge mental que em vaig fer. És un petit volcà que entra en erupció sense avisar. En aquell moment no t’hi pots acostar. S’ha de tenir paciència, i quan ja no treu lava, t’hi pots apropar, i parlar del què ha passat, i sobretot, com ens hem sentit. 

A vegades no és fàcil canviar la manera com interactuem amb els petits. Ens hem esforçat a potenciar les coses positives, que guanyi confiança en ella mateixa, però també a ensenyar-li i explicar-li que les accions tenen conseqüències en la realitat. A vegades el més difícil és que expliqui què li està passant. A vegades no vol, no pot, o no en sap. Poc a poc anem buscant les maneres per explicar-ho. Però cada vegada que hem superat una erupció, n’hem tret un aprenentatge molt important, petites victòries del dia. I sobretot, potenciar que sigui ella qui aporti possibles solucions, com creu que s’hagués pogut resoldre un conflicte o una situació. 

Ha passat aquest estiu i semblava que caminàvem en pas ferm pel camí que toca. Va començar el nou curs, una nova etapa i la petita la va afrontar amb energia i amb il·lusions renovades. Estem molt contents. També és veritat que, per recomanació de la psicòloga, només començar el curs vam parlar amb la seva nova tutora, perquè n’estigués al cas i per copsar les seves sensacions, de com ho veia ella. És fantàstic trobar-te amb docents que s’impliquen d’aquesta manera, i ajuden d’aquesta manera. I amb qui parlar és una experiència enriquidora. Una de les coses que vam acordar és que si hi havia hagut alguna erupció, m’ho comentaria. Jo ho prefereixo, perquè així puc intentar saber què ha passat i perquè. Hi ha hagut alguna situació complicada, de manera que la tutora i la psicòloga es trobaran aquesta setmana, per ajudar al màxim a la petita. 

Una bona amiga em va dir que sovint oblidem que créixer és difícil, que és complicat ser nens i tenir mil sentiments i no saber com exposar-los, gestionar-los. I òbviament, tot aquest procés requereix molta paciència. Molta paciència perquè vulguis que no, et pren molta energia. I després és quan et trobes que la seva germana bessona això ho nota, i per molt que l’hagis implicat en tot el procés, té “gelos” i el seu comportament provoca noves erupcions. Però com diria Michael Ende... “això és un altra història que explicarem en un altra ocasió”.