30 de set. 2012

2 + 2. Bessons al quadrat (presentació)


Molta gent m’ha preguntat si després de les bessones, aniríem a buscar un altre fill. La resposta és no. No, perquè d’entrada ja no comptàvem en tenir bessons. I segon, perquè només de pensar que me’n podien venir dos més se’m feia una muntanya. Ho podeu imaginar? Doncs resulta que entrar en aquest món de pares i mares de la blogosfera m’ha fet descobrir moltes parelles que han viscut aquesta experiència. La primera persona que vaig descobrir va ser l’Anna Pujabet (www.maredebessons.com), que penso que devia ser pionera en això d’explicar les aventures de 2 + 2. (Una abraçada, Anna). Us recomano especialment la seva pàgina. Últimament he conegut dos casos més i els hi he demanat de parlar de la seva vida, de com s’ho van prendre i com s’han organitzat. Llegir les seves opinions, les seves valoracions en primera persona ha estat, per a mi, un exercici interessant. Espero que també ho sigui per a vosaltres. Les podreu anar llegint al llarg d’aquesta setmana. Vull agrair especialment a la Noemí Macià i la Geno Carrasco el seu temps i sobretot la sinceritat a l’hora de parlar de la seva experiència. Llegir-les és el que em fa afirmar, que 2 + 2, a vegades no sumen 4.

En un primer article hi trobareu com van reaccionar, les emocions que es van desfermar i quins canvis logístics els va comportar

En el segon article analitzen més la relació entre els germans, i mirant enrera, expliquen què ha estat el més "fàcil" i el més complicat.

La cirereta del pastís seran les reaccions de molts pares de la blogosfera, pares de bessons, (la twin-tribu) que davant la possibilitat de tenir-ne de nou, s'ho prenen de maneres molt diferents.

Aclariment: en aquestes articles, les fotografies són de les meves filles bessones (com totes les del bloc). Un muntatge "doblat" per lligar amb la història.

27 de set. 2012

Una petita joia dels espectacles familiars


La fotografia correspon
a la Festa d'inauguració de la temporada passada,
on es fa un 'tastet' d'alguns dels espectacles
Sempre havia pensat que de ben petites, portaria a les nenes al teatre. Espectacles de titelles, d’actors, musicals, dansa... A mi sempre m’ha agradat i penso que és un estímul per als nens. Com a espectadors i també pujant dalt de l’escenari i descobrint tot el que la imaginació els hi vulgui fer crear. Però a vegades no hi anem tant sovint com m’agradaria. I ara penso... si molta gent ho veia com un luxe, ni s’ho plantejaran amb l’escandalosa pujada de l’IVA en la cultura al 21%.

Tot plegat m’ha vingut al cap coincidint amb la presentació de la temporada de LaSala Miguel Hernández de Sabadell. A vegades tinc la sensació que és un teatre que podria ser un d’aquells gals irreductibles dels còmics de l’Astèrix que combaten “ara i sempre” l’invasor. I més quan no està ubicada a Barcelona, sinó a Sabadell. Una petita sala, amb una programació estable de teatre infantil i familiar, amb propostes d’alta qualitat i un Festival, ‘El més petit de tots’, que aquest any creix d’una manera espectacular i es farà a nivell català, i arribarà al Teatre de l’Aurora (Igualada), Mercat de les Flors (Barcelona), Teatre Principal (Olot), Teatre de l’Escorxador (Lleida) i CAER (Reus). Ja en parlarem més de cara al novembre, quan s’acostin les representacions.


L’any passat van passar per LaSala uns 20.000 espectadors. Nosaltres en vam ser alguns, ja fos com a família o les nenes soles a través de l’escola. I aquesta temporada (que comença el 6 d’octubre), compta amb una quinzena d’espectacles, que de ben segur en veurem més d’un. I una programació de molta qualitat que es fa, val a dir, gràcies a l’esforç, l’energia i les ganes de tirar endavant de la seva responsable, l’Eulàlia Ribera. És gairebé impossible repassar fil per randa totes les propostes, però ho intentarem. La temporada començarà amb amb Lava una producció del Teatre Lliure de la companyia belga Studio ORKA. També hi haurà un espectacle de circ intimista, Maiurta, amb una de les companyies catalanes de circ de referència, Los Galindos. La companyia de comediants La Baldufa presentarà El príncep feliç, una història trista tractada amb molta tendresa, i plena d’humanitat, amor i generositat. Una companyia italiana, TPO, portarà a escena Kindur, la vida aventurera de les ovelles d’Islàndia al llarg de totes les estacions de l’any. Un espectacle en que cada espectador rebrà un cor lluminós que li permetrà interactuar amb allò que passa sobre l’escenari. Més presència internacional. La Companyia francesa Portes Sud Laurence Wagner presenta El dinar de la petita ogressa, una història sobre la por i la gana, narrada a través de la dansa. Més dansa: l’espectacle Constelaciones de la companyia Aracaladanza. Després de Pequeños Paraísos, que s’inspirava en la pintura d’El Bosco, i de Nubes, que partia dels quadres de Magritte, el nou espectacle d’Aracaladanza beu aquest cop de l’univers de Joan Miró. I Engruna Teatre portarà a escena Codi Postal 00, una mirada màgica i sensorial al món de la comunicació entre persones.


Propostes per a tots els gustos
I deixeu-me escombrar cap a casa. La sabadellenca Anna Fité i Saki Guillem estrenaran espectacle de teatre musical Zoomwatts !!! S’estrenarà al festival Temporada Alta de Girona, i compta amb veus de luxe, com la cantant Txell Sust. La presència sabadellenca també inclou la Orquestra Simfònica del Vallès. Un instrument anomenat orquestra, és una presentació de l’orquestra com a instrument on, de mica en mica, apareixen les diferents seccions o famílies instrumentals.


Un espai per a les titelles, amb Els tres óssos de l’Estaquirot Teatre. El conte tradicional de la Rínxols d’Or i els tres óssos en un espectacle visual molt dinàmic. Més propostes de la temporada. La companyia El Col•leccionista de paisatges actuarà a laSala amb l’obra El col•leccionista de paisatges. També hi haurà la opció de veure la combinació de música i arts plàstiques amb la Mariona Sagarara a Un patufet se’n va a la sorra. Em sembla fascinant la capacitat de l’artista Borja González de dibuixar i fer viure el conte amb la sorra. Albena Teatre serà l’encarregat de tancar la temporada amb Kafka i la nina viatgera.

Què, us animeu a venir a Sabadell algun cap de setmana?


Si us interessa la programació de LaSala, la podeu trobar completa aquí:
LaSala Teatre

23 de set. 2012

Houston, entrem en "Fase Rapunzel"


Fa aproximadament un any, una amiga em deia que la seva filla (que és 8 mesos més gran que les meves) estava enganxadíssima a ‘Enredados’. “Sí, dona, com a mínim la Rapunzel és una princesa més decidida, valenta i gens fleuma”, em deia.  Jo encara no l'havia vista i no sabia ni de què em parlava. Aaaaai, la Rapunzel.


Houston, hem entrat definitivament en fase Rapunzel. I sí, Houston, tenim un problema. Reconec que el canvi de Blancaneus i Ventafocs a Rapunzel i Tiana ja m’agrada. Són unes “princeses” molt més modernes. Us heu adonat que la Tiana és la primera princesa Disney que treballa? I té una emprenedoria espectacular (tinc moltes més reflexions al cap sobre la Tiana, però ho deixarem per un altre dia). Deia que el canvi és positiu, però... veure 8 vegades seguides Enredados i la Tiana y el sapo (en un espai curtíssim de temps) ja no em fa tanta gràcia. A més, l’Ona té una mica de por de la bruixa (“és la mama dolenta de la Rapunzel”) i vol veure la pel•lícula a la meva falda. Suposo, Houston, que haurem d’anar repetint la història fins que n’arribi una de nova que destroni l’anterior, oi?


La història
La primera aproximació actual que vam tenir a la Rapunzel va ser a França, on vam veure una pel•lícula (amb actors) que explicava la història. Això d’aquests cabells taaaaan llargs d’aquella noia ja els hi va agradar. I aleshores, la versió Disney va arribar a nosaltres. Però en realitat, és un conte de fades de la col•lecció dels germans Grimm i “rapunzel” és en realitat el nom d’una hortalissa. Per cert, que en la història original, la noia, embarassada del príncep resulta que té… que té BESSONS, al mig del desert. Ja m'extranyava a mi... bessons havien de ser!

22 de set. 2012

Adéu estiu

Adéu platja, adéu mar.
Adéu blau i ocre.
Adéu castells i onades.
I aquella meravellosa sensació
d'una mà que reposa sobre la sorra, i gairebé crema.
Aquell sol
que em fa aclucar els ulls.
Mentre els crits dels jocs
semblen llunyans.
L'últim dia a la platja és el recordatori
d'un estiu ja esgotat
.

20 de set. 2012

Les compres de les mames ‘pop’




Les mames ‘pop’ són aquelles que anant a comprar, tenen prous tentacles per portar el carro, agafar el menjar, trucar per telèfon per comprovar si et deixes alguna cosa, comparar les ofertes del catàleg amb els preus reals i, a més, controlar dues criatures. Bessones en aquest cas. Fins ara, moltes de les meves compres havien estat així. Amb sort les nenes volien estar dins del carret i com a mínim no havia de perseguir-les o repetir deu mil vegades que deixessin estar un producte o l’altre. També us ha passat que justament a la caixa us mireu amb el vostre marit/parella i us pregunteu: “Això ho has comprat tu?”. No, resulta que una de les petites ha decidit que allò havia d’anar cap a casa. I si ho detectes a la caixa, encara rai…

Quan anàvem a un gran supermercat, vèiem que hi havia un espai on alguns pares deixaven les criatures. Era un lloc amb joguines i monitores que feien pintar als nens, o saltaven, o feien manualitats. Ja ho havíem intentat, ja… però l’Ona i l’Estel no s’hi volien quedar mai. Fa cosa d’un mes l’Estel ho hagués provat, però com que la seva germana deia que no, es va fer enrere. Fins fa dues setmanes! Les dues van dir que sí, que es volien quedar en aquella “petita escola” (la van batejar així). I nosaltres, durant una estona, vam comprar tranquils. Sense presses. Poden mirar bé els productes. Fent cua, sense crits, a la peixateria. I a mi... a mi em van sobrar alguns tentacles :-)

I vosaltres, quan aneu a comprar... també sou una mama 'pop'?

17 de set. 2012

I ja planxen o freguen?




El problema de no haver començat a escriure el bloc abans i per tant escriure les coses al moment és que la memòria és molt selectiva. Em pensava que a l’hora de viure les coses de les petites se’m quedava gravat en foc a la memòria però veig que no.

És el cas d’aquesta visita rutinària a l’ajudant del pediatra. Devia ser alguna de les revisions del programa. Em sap greu no recordar quina edat tenien, potser al voltant de l'any i mig. Sí recordo que vam estar repassant tots els paràmetres bàsics: pes, alçada, perímetre cranial, alimentació, hores de son, preguntes bàsiques...

I de cop me la va deixar anar, així, sense avisar:

- I ja planxen o freguen?

Hi va haver un silenci. Per un moment em vaig quedar de pedra. Havia entès bé el que em preguntava? Jo crec que ella devia intuir (o veure) la meva cara de desconcert.


- T’ho pregunto perquè normalment, a aquesta edat imiten a les mares, i per això fan veure que planxen i agafen l’escombra o freguen.

Li vaig respondre que no, perquè amb bessones, no teníem massa temps i normalment fèiem aquestes coses quan elles estaven dormint i per tant no acostumaven a veure’ns fregant. En aquell moment no vaig reaccionar.

Però vaig sortir de la consulta amb dos temes que em van preocupar i ballar pel cap durant alguns dies.

1) Per un moment vaig arribar a pensar que les bessones em prenien el pèl (i de quina manera) i que en realitat eren capaces de planxar i fregar i s’estaven escapolint d’ajudar a casa. Què més tenien capacitat de fer i jo no ho sabia? Preparar els menús de la setmana?

2) Bromes apart... La infermera considerava que només les mares planxem, escombrem i freguem i per això les nenes ens imiten? I si fossin nens? I quin missatge està donant aquesta persona? Per sort, no l'he tornat a veure per la consulta... A casa nostra les tasques ens les repartim i tant pot planxar la mare com el pare. El pare i la mare escombrem i el pare i la mare cuinem. I des d’aquell dia penso molt en els rols que creem, a vegades sense voler, i que cal tenir molt en compte. Perquè la seva actitud depèn i molt, del que veuen a casa.

12 de set. 2012

Somriures i llàgrimes


Hem tingut de tot en el primer dia d’escola. Per sort, han predominat els somriures, i només alguna llàgrima a primera hora del matí.

L’Estel ho ha portat una mica pitjor, aquest matí. Quan han arribat a l’escola s’ha agafat fort del Jordi i no volia deixar-lo anar. L’Ona ha estat a punt de contagiar-se de la seva germana, però ha entrat a dins la classe i s’ha trobat amb els seus amics. L’Estel no parava de plorar.

Fins a mig matí no he pogut trucar al Jordi i que em donés aquests retalls d’informació, així que quan les he anat a buscar, no sabia pas amb què em trobaria.

Resultat? Per calmar l’Estel se n’ha anat una estona a la classe amb l’Ona. Al cap d’uns minuts, quan desfeien la rotllana, ha tornat a la seva classe. “I després ha estat súper bé i contenta tot el dia!”, em diu l’Eulàlia (la seva tutora), amb aquell to tranquil•litzador i sincer que m’agrada tant d’ella. “Potser li costarà durant un parell de dies, però tranquil•la que després ha estat molt bé”.

I només sortir de l’escola no han parat de xerrar. Que si han s’han explicat les vacances, que si tenen un parell de nens nous a la classe, que si un ha anat a la muntanya, que si l’altre no ha fet vacances, que si encara no tenen nom i l’han de decidir entre tots. L’Ona canta una cançó nova i l’Estel va saltant mentre diu que ella vol ser una tortuga ninja.

Sí, senyor. Ja ha tornat la normalitat.

11 de set. 2012

El dia dels darrers preparatius

Avui és el dia d'abans... d'abans de començar, de nou, a l’escola. Reconec que l’any passat estava molt més nerviosa. Suposo que era el fet de la novetat, un aspecte que aquest any, elles i nosaltres, portem molt més controlat. P4. Les petites començaran P4 i ho faran amb les mateixes tutores i equip de menjador de l’any passat. Suposo que això em dóna aquest plus de tranquil•litat.


Potser tampoc he tingut temps de posar-me nerviosa. Just ahir va acabar la Festa Major de Sabadell. I entre que jo he estat treballant i les petites no han parat d’anar a cercaviles, patis de contes, espectacles del Club Súper 3, bicicletades populars i de ballar amb gegants i capgrossos... i de viure des de plaça la jornada castellera històrica dels Saballuts... ja ens hem plantat a l’inici de curs. Avui, el dia d’abans, també és especial: la Diada Nacional de Catalunya.


A la seva habitació ja ho tinc tot preparat. Les bosses de l’esmorzar, per l’hora de dinar, la del recanvi de la roba i la roba que es posaran demà al matí (l’hem pactada les tres, així no hi haurà discussions i el pare –que està sol als matins, ja que jo m’hi poso a les sis del matí- anirà més tranquil).


Això és el dia abans... demà ja us explicaré com ha anat l’inici de curs.

7 de set. 2012

"Quan surti la bruixa, tu dona'm la mà"

"Quan surti la bruixa, no tinguis por. Dona'm la mà i ja està".
Miren la pel·lícula juntes. Agafades de la mà.
M'emociono.

3 de set. 2012

Amb fusta d’advocada de la defensa…

La situació és aquesta:

Acabem de sortir de comprar. Abans de pujar al cotxe pregunto a les dues nenes si tenen set. Fa molta calor i les animo a veure aigua, perquè realment el termòmetre marca els 38 graus. Les dues em diuen que ‘no’, que han begut fa poc.


Deixo la bossa darrera. Engeguem el cotxe. Al cap de dos minuts (no sé perquè no em sorprèn), sento l’Ona.



“Mama, tinc set. Vull aigua”
“Ostres, Ona, t’ho he demanat fa dos minuts. Ara no et puc donar aigua, que no arribo a la bossa. En no-res arribem a casa la tieta i te la donaré”, li explico.

I aleshores entra en acció l’Estel. Fa l’entrada espectacular, com aquells advocats defensors de les pel•lícules que en el moment crucial del judici es treuen un às de la màniga i deixen anar una frase lapidària. De cop, com si fos en càmara lenta, escoltem:

“Si us plau, doneu aigua a la meva germana, perquè té molta set”. Ho diu pujant el to, com si estiguéssim fent una cosa molt mal feta. Pronuncia les paraules a poc a poc i subratlla, especialment, la meva germana.


Ens mirem. Posem aquella cara que fem tant sovint últimament de "mare meva, que no ens passi res amb aquestes dues". M’estiro tant com puc per arribar a la bossa dels seients del darrera i dono l’aigua a l’Ona. Des de fa unes setmanes, l’Estel i l’Ona s’han convertit en grans aliades (encara que 10 minuts abans es posessin a plorar perquè una havia agafat una joguina a l’altra). I l’Ona, de moment, ja té l’assistència jurídica garantida. I gratuïta.