El dia que vaig deixar de ser jo

Recordo perfectament el dia que vaig deixar de ser jo. Va ser al setembre de 2009. Tenia 37 anys, que m'havien costat bastant de forjar. Una carrera professional, diversos cursos, cinc idiomes, molts viatges, hores i hores de lectura i multitud d'experiències vitals es van volatilitzar en qüestió de segons.

El primer dia d'escola bressol de les petites vaig deixar de ser la Núria. Vaig passar a ser (en el millor dels casos) la mare d'Ona i Estel. I en un cas una mica pitjor, vaig passar a ser la mare de "les bessones". Jo, el meu jo més personal, més clarament marcat pel meu caràcter i els meus pensaments, es va esfumar. I vaig passar a formar part d'un grup de mares i pares (majoritàriament mares) que es podria anomenar com "les mares de l'escola bressol". He de dir-vos que no em va agradar gens aquesta sensació. No m'agradava res aquesta uniformitat d'un grup de dones que el nostre únic tema en comú eren els nens de la classe. No estava acostumada a això i vaig intentar "escapar-me" una mica dels tòpics. Vaig pensar: "Sí, és clar. Sóc la mare d'Ona i Estel. Amb aquestes altres mares anem a compartir un mínim de dos anys. Necessito saber com es diuen i donar valor al seu nom. Potser elles també pensen que s'estan esfumant ". No vull dir que conegués ni congeniés amb totes, però almenys, amb les que vaig crear més afinitats, la relació va traspassar aquesta línia.

Ho vaig aconseguir només amb algunes mares. Ara, a l'escola nova, el meu esforç és més gran. Compartirem molts anys de l'educació dels nostres fills, i el seu vincle és també el nostre. M'alegro d'anar a sopar amb algunes d'aquestes mares, i compartir amb elles més que les històries dels nostres fills. M'agrada saber els seus noms i poder parlar d'aficions i expectatives. No és fàcil amb dues classes (50 nens, un centenar d'adults ... no és una tasca fàcil).

Perquè sí, perquè és agradable tornar a ser la Núria. Igual d'agradable (i orgullosa) que estic de ser "la mare d'Ona i Estel", però per a mi és molt important recuperar aquests espais. En tots ells em sento còmoda, però de vegades és vital que ens reivindiquem. De vegades és molt fàcil oblidar qui hi ha darrere d'aquesta "mare de" ...

Aquest article és el meu col·laboració d'aquest mes a De mujer a mujer y ahora ellos también