29 de jul. 2013

Parquejant... que és gerundi



Fa deu dies vam parquejar molt. La gent creu que és una activitat bàsicament agradable ... però moltes vegades s'equivoquen. Parquejar no és gens senzill. Molts de vosaltres ho haureu viscut i segur que heu llegit els relats de molts altres blocaires que n’han parlat ...

El més normal seria conjugar el verb "parquejar" de la forma clàssica:

Jo parquejo
Tu parqueges
Ell / ella parqueja
Nosaltres parquegem
Vosaltres parquegeu
Ells / elles parquegen

Res més lluny de la realitat. A la pràctica, la conjugació és molt més rica i complicada.

Jo intento parquejar pensant que podré seure una estona al banc mentre les bessones juguen tranquil · lament. Tu també ho intentes però el teu nen vol que el gronxes constantment. Ell no para de cridar amb la seva filla. Ella se salta la cua del gronxador i comença a barallar-se amb el teu petit. Nosaltres intentem solucionar el drama, intentant posar pau. Vosaltres, amb el vostre millor somriure, expliqueu als vostres fills això de compartir les coses. Ells se’n van esgotats del parc. Jo em torno boja buscant les bessones, perquè tenen tendència a estar en les dues puntes del parc. Quan en localitzo una, ja he perdut a l'altra. Tu persegueixes al teu petit que està plorant perquè no vol marxar del parc i ella l'inrevés. El nen suplicant que vol anar-se’n  però ella està parlant amb una amiga i ni veu al nen. Nosaltres buscant l'ampolla d'aigua i les galetes dins de la bossa enorme i vosaltres jugant amb el mòbil. Ells, un grup de pares, s'aïllen de manera que ni veuen els seus fills mentre estan tirant sorra als altres nens. Jo em sulfuro tu t’agobies, ell fa fotos amb el telèfon. Nosaltres ens fem aire amb el ventall, vosaltres rieu de les anècdotes dels més petitons. Elles suen. Tots parquegem.


El parc és la realitat exponencial del que vivim a casa amb les bessones. Jugar junts o cadascuna amb la seva història, compartir, no compartir, crear, inventar,dialogar, cedir, fer-se valdre ... Benvinguts a l'apassionant món de "parquejar".

22 de jul. 2013

"Varicel·la infernal 2"

Si l’Steven Seagal o l’Stallone fossin els protagonistes de la pel·lícula us diria que és una decisió de repartiment encertada. La cinta no s'ha estrenat a les sales comercials, ni tan sols en la programació nocturna de les televisions, però a la nostra escola ha estat el hit del final de curs.

Com passava a Esclat, la de Dustin Hoffman, els brots de granets es van convertir en pandèmia. I el grup de WhatsApp de les mares de la classe de l'Estel en una enciclopèdia sobre el tema. O en grup d'autoajuda, que s'agraeix... i no sabeu com! I com que no en vam tenir prou amb el primer lliurament del thriller de terror granític i talquistínic ... la majoria vam viure la segona part. Que com se sol dir, "mai van ser bones". Pitjors, afegiria jo. En el cas de les meves  bessones, va ser matemàtic. Quinze dies després del primer granet de l'Estel, va aparèixer el primer de l'Ona. I llavors em vaig adonar que la varicel·la de l'Estel va ser bastant light. Aaaaaiiii, els segons germans, que en incubar les 24 hores al dia la passen molt pitjor. Jo que creia que havia de ser perquè feia molta més calor ...

En fi, que es va tractar d'empassar-se la segona part de Varicel·la Infernal, i veure com l’Stallone s’enfrontava amb granets que picaven, es ficava en el grup d'autorescat del WhatsApp i després es curava els granets amb Rosa mosqueta, Aloe Vera i molts mimitos. I ara, amb molta protecció solar.

¿Crítica de la pel·lícula? Sincerament, tant de bo no l'haguéssim vist ... no aporta res. Ara ja està passada,  però hagués estat molt millor anar al cinema per veure Vacuna varicel·la 1.


(Gràcies Ester per les riallades quan vas deixar anar allò de Varicel·la Infernal 2 i donar-me el títol del post. El seu peque ho va passar fatal i va ser una sort que totes les "víctimes" ho poguéssim  compartir en el grup. Gràcies noies!)

16 de jul. 2013

Canviar de xip no és fàcil


Canviar de xip és el que més em costa. Per a mi no és fàcil passar del ritme frenètic del curs a estar de vacances. Aquest final de curs ha estat especialment difícil, amb varicel·les i post-varicel·les que s’ha complicat més del que ens hagués agradat, logística que ha de funcionar com un rellotge perquè tothom estigui a lloc a l’hora que hi ha de ser i carregats de nervis a la feina, que sempre s’acumula a final de temporada. Crec que hi hem arribat esgotats. I quan penses que ja no pots aguantar més, encara en passava una altra de més grossa. I aguantes, i aguantes, i aguantes...

Aquesta setmana estic sola amb les nenes. Com que jo ja tenia vacances, deixaven d’anar al casal i passàvem aquesta setmana plegades. Però si us he de ser sincera, durant el cap de setmana no ho veia gens clar. Potser per la calor i la xafogor o perquè han estat malaltes o per tot plegat, estàvem irritables, enfadats i insuportables. Només de pensar que tota la setmana estaríem igual, se’m feia una muntanya.


Però com sol passar, el ser conscient del canvi de xip i de senzillament deixar passar les coses (així , prenent-nos les coses amb calma i una mica més de filosofia), han fet la seva màgia. La clau està en no agobiar-se i no imposar-se res. Que justament per això estem de vacances! Tenim la setmana mig planificada per veure amics i amigues (de les nenes i meus), combinat amb piscina, obres de teatre i algun geladet. Ara sí, m’ho estic passant molt bé amb elles. Juguem, riem, cantem... el canvi de xip és vital. 

Les properes setmanes el bloc estarà una mica com nosaltres... slow. 

11 de jul. 2013

Pregunta compromesa en 5,4,3,2,1... zero!



Sé instintivament que passarà. Quan ens creuem una persona amb una cadira de rodes elèctrica, una noia en crosses, un noi punk amb una cresta vermella impressionant. O un senyor obès en un Mehari o un senyor amb un banyador blanc pràcticament transparent. Per posar alguns exemples d’aquesta última setmana.

Qui diu pregunta compromesa diu preguntes d’aquelles que et fan posar vermella. O que penses « d’on ho deu haver tret això ? ». Preguntes incòmodes, indiscretes, intel·ligents, sense sentit, imaginatives, repetitives, que et mortifiquen…  És aquell moment que es fa un silenci entre veure el noi punk amb una cresta vermella impressionant i saber que una de les dues dirà: “Mama, aquell noi té els cabells vermells enganxats”. Amb el meu home tenim assajada aquella mirada amb la que ens diem: “Compte enrere. Pregunta compromesa en 5 segons, 4, 3, 2, 1, 0”. (Reconec que una de les millors és copyright de l’Ona à Un capellà,una bruixa i la lògica).

Però d’això es tracta justament. Que preguntin i experimentin. Que no deixin de qüestionar-se coses i de beure’s tot el que els envolta. Que provin, intentin, facin,  aconsegueixin, fallin, s’embrutin, dubtin...


1 de jul. 2013

Llançament espacial problemàtic

Estaven molt emocionades amb el Casal d’estiu. La temàtica gira al voltant dels coets, els planetes i els astronautes. Feia dies que parlaven que viatjarien a la Lluna i que anirien a fer viatges al cel. Avui començava el Casal per a elles. La setmana passada vam estar de vacances, i de fet, ahir l’Ona estava trista i deia que no volia anar al Casal, que preferia estar amb el papa i la mama. “Ona, Estel, nosaltres hem de tornar a treballar i vosaltres us ho passareu molt bé al Casal”. A més, aquest any, només faran un parell de setmanes i després ja estarem els quatre junts altre cop.

L’efecte d’una setmana amb els pares ha comportat que el primer llançament espacial ha estat bastant problemàtic. El seu pare les ha deixat plorant desconsolades a l’escola. Em truca: “No recordo un dia tan dolent com els del principi de l’adaptació de P3”, em deia. “Ho he passat fatal. Espero que al cap d’una estona s’hagin tranquil·litzat, perquè hi havia molts dels nens de la seva classe”.


A les 5 les he anat a buscar. Les monitores em piquen l’ullet i em diuen que ha anat bé. Els altres pares em miren i intueixo que han estat testimonis de llançament fallit del matí. Em miren amb aquella cara de “com estaven aquest matí, a veure com les trobes ara”. L’Estel saltava amb les altres nenes i l’Ona ha vingut corrents, ben contenta. I m’ha donat el dibuix que ha fet. “Sóc jo, quan hem fet els jocs al pati”. El somriure d’orella a orella em deixa entreveure que sí que s’ho ha passat bé. I ja parlen que demà se’n van d’excursió a l’aeroport.