Diàlegs TopTen

Tenir fills és una font inesgotable d'anècdotes, paraules inventades i diàlegs inoblidables. Aquí teniu un recull dels Diàlegs Top Ten de l'Estel i l'Ona. 




Escric aquest post perquè és la primera vegada que una de les meves filles bessones, fa un acudit verbal. Sense saber-ho, sense adonar-se’n. Però cada vegada que hi penso ric com una boja. És una tonteria, però m’agafava de la mà quan ha deixat anar la frase mítica. I per això l’apunto... perquè durant dos i anys i mig (els fan d’aquí a res) hem viscut moltes de les seves “primeres coses”. 


Hem anat al poble de Santes Creus. Aparquem el cotxe. Davant nostre, una parella jove creua el carrer amb un gos dàlmata preciós. L’Estel m’estira del braç i em diu: “Mira mama, una vaca petita”.


No ho puc evitar. Em sembla el millor gag del món. És curiós com 5 paraules de la meva petita, em dibuixen un somriure interior tant gran i em fan ser feliç només de recordar-les. Aquesta deu ser una de les moltes i grans recompenses de ser mare.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L'Estel no s'ha trobat massa bé. Abans d'ahir, de matinada, va vomitar. La conversa sortint de l'escola va ser aquesta:
Què tal Estel? Com ha anat a l'escola? Com t'has trobat?
Bé, mama. He fet tieta.
Tieta?
Sí, arròs bullit i peix.
:)

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------



Ona, Estel, què farem avui per sopar?
Jo vull pa amb petonets, mama.
L'Ona, sense saber-ho, s'ha inventat el millor entrepà del món. Ni el Ferran Adrià! Fàcil de fer, saludable, no engreixa i amb un gust increïble. Quan m'ho acaba de dir, ella se'm queda mirant amb els ulls ben oberts i la seva cara que "bitxu" mentre jo somric i penso que serà a ella, a qui em menjaré a petonets. Llàstima que no pugui patentar l'entrepà...

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

"Mama, mira! Tens un forat al mitjó"
"Ups, sí. Estel, tens raó"
"T'hi hauràs de posar celo, mama"

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Estic a punt de crear el diccionari Estel – Català / Català – Estel

“Abuxili!. Arra coca mi posar la massarreta del Pickie Schau!. 



Abans de ser mare recordo clarament les imatges d’amics o coneguts “parlant” o més aviat interpretant les paraules dels seus fills. Em sorprenia aquella capacitat d’interpretació, i la meva conclusió era que només els podien entendre els seus pares. Pensava en els pobres professors, que de cop rebien 25 alumnes, cadascú amb el seus codis, els seus llenguatges secrets. 



Un cop ets mare te n’adones que la facultat d’interpretació arriba perquè senzillament, la primera vegada que diuen aquella paraula, n’ets testimoni d’excepció. Aquest estiu les dues petites s’han “disparat” a xerrar. És un procés que em fascina i que em vincula encara més amb elles.
Abuxili: feia dies que ho deia i no sabia què era. Avui he deduït que és “auxili!!!”. La seva germana li volia prendre una peça de roba.
Arra: la erra li deu encantar i les fa dobles a tot arreu
Coca: toca
Massarreta: sí, és una samarreta...

Pickie Shau: després de molts dies d’incògnita, vam descobrir que era el Mickey Mouse.


Així doncs:“Auxili, ara em toca a mi posar-me la samarreta del Mickey Mouse”.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La situació és el següent:

La meva mare els hi explica el conte de la Blancaneus (oi que no us estranya que fos precisament aquest?).

Estel: Mira iaia, la bruixa té una berruga al nas molt gran
Iaia: Ui, sí! Quina berruga més gran!
Estel: la mama també té una berruga (tinc una petita berruga en un dels cantons del nas)
Iaia: Ja, però la mama no és una bruixa.
Ona: A vegades sí!

(silenci. No sé si posar-me a riure o plorar. La veritat és que em costa aguantar-me i no explotar de riure)

Després d’això, ja pots intentar explicar que les tres juguem a interpretar el conte de la Blancaneus. Cada vegada ens intercanviem els papers. Un dia una fa de Blancaneus, l’altre de caçador, de bruixa o de príncep. És igual, ja puc intentar explicar-ho, perquè sona a justificació, després que la teva filla acaba de dir tota convençuda que a vegades la seva mare és una bruixa.

Al marge de l’anècdota, és d’aquelles situacions que sempre has sentit a dir. “A partir d’ara, depèn de quines coses ja no es poden dir davant dels nens, perquè ho expliquen tot!”. Ara ja ho sabeu, a vegades... sóc una bruixa. Però de les bones, eh?

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Durant la gravació de la felicitació de la ràdio, els petits deien alguns paraules. Alegria, família, abraçades, amics...


Estava llegint la llista a l’Estel perquè repetís les paraules. Li dic: “Futur”.
Se’m queda mirant. “Què és futur, mama?”
Va ser l’anècdota divertida, però fa dies que hi penso. Em sembla una pregunta molt complicada. Tan senzilla i tan complicada alhora.


Estel, Ona:
Ara mateix, quan molta gent mira endavant, veu una situació que no és agradable. Veuen uns temps que han de venir que no seran gens fàcils. Alguns ho veuen negre, això del futur.
Voldria pensar que la cobdícia de la humanitat, els sense-sentit i els abusos ens han dut fins aquí. I que aquesta situació serà un punt d’inflexió per tornar-nos més conscients, més responsables i més sostenibles... amb la humanitat mateixa i amb aquest planeta en el qual vivim. Vull imaginar que el futur és un demà ple d’oportunitats, de bones persones, de moments màgics, d’aventures fantàstiques, d’amors, de decepcions, d’amistats, de situacions que us ompliran i us faran créixer com a persones. M’agradaria dir-vos que el futur és un temps ple de... Que sigui un temps ple, complert, ja estaré bé. El futur és demà, petites, un demà on ens tindreu al vostre costat a tots els que us estimem. I demà, ho tornarem a repetir. I així cada dia, per construir un futur ple.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------


#20N. Jornada electoral. Per mi és sinònim de treballar.

Va ser complicat que les petites enteguessin que tot i que era festa i no anaven a l’escola, la mama hagués d’anar a la feina.

Elles van protagonitzar l’anècdota del meu 20 de novembre. Els hi vaig dir que anirien a votar amb mi, perquè “la mama ha d’anar a gravar amb el micro al col•legi. Votarem i després gravaré, d’acord?”. Només entrar l’Ona em pregunta si ja es pot treure les sabates. “Les sabates?”. I me la quedo mirant amb cara de no entendre res. Però ràpidament se m’encén la llumeta. 

“No, Ona, hem vingut a votar, no a botar”. (Però com que elles no entenen la diferència entre una be alta i una de baixa, continuo). “Ona, aquest votar no és de saltar i botar al sofà o als llits dels papes. És un altre votar”. 

Ara que... mirat fredament i després de veure com van anar les coses, potser no hi ha tanta diferència entre “ens votaran/ens botaran”.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------



Més bromes (anècdotes) amb les paraules i els sons.

Aquests dies hem aprofitat per decorar una mica la casa. I el més divertit ha estat...

"Papa, perquè penges aquests pares Manel?"

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Baixem de l’autobús. És l’últim dia de Casal d’Estiu. Aquesta setmana les he pogut portar jo a l’escola. Com que passem a tocar del Mercat Central, els hi agrada veure les parades dels pagesos, i anem dient els noms de tots els productes. Patates, enciams, tomàquets, pastanagues...

Ens creuem amb un capellà, vestit amb sotana negre fins als peus.

     -      Mama... (ja tremolo). Per què porta una disfressa de bruixa aquest senyor?
(instintivament, intentant evitar que m’agafi un atac de riure,  miro enrere per veure si és prou lluny o ha escoltat el comentari)
-      No va disfressat de bruixa. Aquest senyor és capellà i van vestits així.
-      Però mama, normalment  són les nenes que porten faldilles, diu l’Ona.
-      Però a teatre els nens també es vesteixen amb vestits, oi, mama? Apunta l’Estel...

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada