30 de maig 2011

Negociant amb les farmacèutiques



16 biberons al dia es diu aviat. El primer pot de llet en pols, preparada per a fer els biberons el vam anar a comprar a la farmàcia del costat de casa. 24 euros. “Caram”, vaig pensar. Ja sabia que eren cars, però no en vaig ser realment conscient fins que vaig veure que va durar tres dies, tirant llarg.

Al cap d’una setmana, no recordo ben bé com, vaig entrar en una altre farmàcia. No és precisament aprop de casa, però devia passar-hi per alguna raó. Vaig entrar. El mateix pot de llet, 21 euros. “Tres euros val la pena, en compraré un parell”, em vaig dir a mi mateixa. El Jordi hi va anar també alguna vegada. Fins que va arribar el dia. Anava sola i vaig entrar amb les nenes.

“Ah, que són bessones? No m’ho havies dit!”, em deixa anar el farmacèutic. “Saps què, deixa’m el teu nom i la data de naixement de les nenes, que en el cas de bessons els laboratoris a vegades us fan alguna oferta”. Primer que ja no entenia perquè algunes farmàcies tenien la llet més econòmica, però ara resulta que el nou farmacèutic em feia d’intermediari amb un “ens” superior. El cas és que a la següent visita em va explicar el tracte. Per cada dos pots de 900 grams, me’n regalaven un de 400. Mirat fredament pot semblar que no és gran cosa, però a la pràctica volia dir que el pot petit, depenent de si mamaven una mica més, s’allargava un dia i mig. Més endavant, aquests pots eren ideals per al cap de setmana. I això, a final de mes, tenia un apunt econòmic important.

No va ser el primer tracte amb els “laboratoris farmacèutics”, tot i  que per moltes butlletes que vaig enviar perquè em toqués un any de pots de llet gratis... aquests òbviament, no em van tocar mai. Però això em va fer adonar que hi ha moltes xarxes invisibles en la invasió twin. I que cal saber-les... i naturalment, aprofitar-les.

23 de maig 2011

Recuperant petites parcel·les (El sorprenent cas del temps reaparegut)


Aquest post és un joc de combinacions amb l'anterior. Cal buscar noves fórmules...
La manera més fàcil d’anar al cinema és anar a la sessió de nit. Elles ja estan dormint i tu les deixes amb el teu cunyat que et fa el favor. Això sí, cal triar molt bé la pel·lícula. Ja que hi vas un cop cada mig any, com a mínim la peli que sigui bona (la meva última, El discurso del rey, res a dir... excel·lent pel·lícula).
El sexe. Intentant oblidar el cansament, quan elles fan la migdiada (a vegades és difícil combinar que les dues s’adormin al mateix moment) o quan ja estan ben adormides a la nit. Una bona alternativa... que algú se les emporti a passejar o a jugar una estona.
Pel tema de les cremes, banyeres d’aigua calenta i depilacions i perruqueries vàries no he trobat fórmula màgica. Dutxa ràpida i gràcies, escapades al migdia per depilar-me quan ja fa tres setmanes que dic que hi he d’anar i compenetració total de la parella quan li dius que el dissabte et llevaràs a les set per ser a les portes de la perruqueria a les vuit per acabar el més aviat possible.
Marxar de cap de setmana no s’improvisa d’ara per ara. Requereix una certa planificació si bé amb l’experiència anem millorant els nostres timmings i cada cop portem millor la logística. Qüestió de pràctica.
Quedar tranquil·lament amb una amiga per anar a fer el cafè significa que hem organitzat un “petitones free day” (és a dir, que es queden les dues amb avis, iaia o tieta i cosines). Sinó la cosa es queda en intent de fer el cafè, amb les nenes donant voltes i sense deixar-te parlar de coses transcendentals. En aquest apartat podríem incloure anar a comprar roba per a mi.
Tema ballar en una discoteca millor ni en parlo. Em moro de ganes de ballar però fa com tres anys que no ho faig (menys quan ballo al mig del menjador, però no seria el mateix).
Esmorzar amb calma? Hi ha dies entre setmana que em llevo a les set i m’he de comprar el cafè amb llet per emportar abans d’arribar a la feina perquè no he tingut temps. Algun cap de setmana ho hem aconseguit, si bé també és veritat que el concepte “calma” l’hauríem de redefinir. Em conformo amb poder esmorzar amb certa tranquil·litat.
Hi ha un moment de la invasió que creus que no te’n sortiràs. Fins i tot penses que oblidaràs totes aquelles coses que feies abans i tant t’agradaven. I és veritat que ara tens tot d’emocions noves. Però per sort, algunes parcel·les es van reconquerint. Fer-ho és vital, per la salut d’una mateixa, de la parella i la família. Poc a poc, cadascú torna a tenir el seu espai.

16 de maig 2011

Ho recordeu? Oblideu-ho! (El misteriós cas del temps desaparegut)


Recordeu quan un diumenge a mitja tarda decidíeu anar al cinema i ja veuríeu quina pel·lícula triar? Recordeu quan el sexe s’improvisava on volies i quan volies? Recordeu quan un dimarts a la tarda era el millor moment per fer-se una banyera calenta i aprofitar per posar-se totes les cremes que trobaves al lavabo? Recordeu quan un divendres al migdia et trucava la teva parella i et deia “fes una mica la bossa que marxem de cap de setmana”? Recordeu quan et trucava una amiga i la frase més habitual era “quedem d’aquí a mitja hora i anem a fer un cafè”?. Recordeu com era ballar en una discoteca o de festa major fins a les tantes? Recordeu què era llevar-se a les deu del matí i fer el ronso al llit? Recordeu què era anar a comprar roba amb les amigues i estar-se hores als emprovadors i donant voltes per trobar aquells pantalons, sabates o camisa que volíeu? Recordeu quan els esmorzars del cap de setmana s’allargaven amb aquella calma? Recordeu quan organitzar un sopar no era una complicada operació logística? Recordeu quan estàveu al dia de depilades, morenes i en forma? Recordeu que era tenir temps per fer les coses? Recordeu quan anàveu puntualment a la perruqueria, sense les metxes a mig cap i ensenyant totes les canes?
Jo gairebé ho he oblidat. La invasió twin comença amb un clar robatori de temps. Del meu temps! Ja no tindreu temps per fer aquestes coses. Ni tant sols per pensar-les. La invasió twin representa una nova dimensió de “cansament”. Ja en parlaré més endavant. Ara com ara, necessito urgentment anar a fer-me les metxes.

9 de maig 2011

“És greu doctor?”. “Depèn. És un virus que es coneix com pre-inscripció a P3”



Necessito fer un salt en el relat i en temps per explicar la neutralització d’un virus que sembla que ha afectat bona part de les famílies amb fills nascuts l’any 2008. Si més no a Sabadell, no puc parlar d’altres poblacions perquè ho desconec.
Sempre havia escoltat rumors que parlaven d’aquest virus, i m’imaginava que l’existència podia ser real. Però el que no podia imaginar era la virulència de l’atac. Comença gairebé un any abans del moment clau, quan tothom comença a preguntar-te si ja saps a quina escola portaràs els teus fills. És una sensació similar a la prèvia a portar els nens a l’escola bressol i el procés és idèntic, només que aquí és qüestió de més anys i per tant, t’hi jugues més.... podríem dir-ho així.

Tothom et diu que és molt important a l’escola on els portaràs. Sí, és una cosa que tu ja et pots imaginar. El problema és que jo en tinc proves sovint. A la feina fem visites escolars, i l’experiència m’ha demostrat com n’és d’important l’escola on portaré les meves filles. Amb les sòcies del grup de mares (encara no us he parlat d’elles, però es mereixen un post o més apart, perquè són una mena de lobby impressionant), és un tema que ha monopolitzat més d’un sopar i ens ha preocupat molt i molt.

El millor perquè un virus tingui èxit és debilitar el sistema. El sistema educatiu fa que els pares haguem de fer la sol·licitud per l’escola al mes de febrer. Pels més previsors o “preocupats en excés”, al gener ja les han visitat, o han preguntat si fan portes obertes, o han parlat amb pares que hi porten els seus fills. I sembla que ja ho tenen clar. Nosaltres no. Vam dubtar fins a l’últim moment, perquè a més, teníem moltes variants per tenir en compte. El sistema d’ensenyament, la logística (amb bessones cal tenir-la molt en compte, més que amb un nen sol), la proximitat, una línia o dues... i també, cal dir-ho, els calers. L’últim dia de pre-inscripció tothom anava com boig, amb un ball de números: “M’han dit que 56 sol·licituds, haurem d’anar a sorteig”. “A mi m’han dit 51”. “Però, de 30 punts?”. “Ostres, si només en sobra un potser augmenten una plaça, no?”. No hi hauria res segur del tot fins el 2 de maig. Per això us dic que la millor arma pel virus és debilitar els pares. Tres mesos d’incertesa i dubtes de si van encertar-la posant aquella escola de primera opció poden acabar amb qualsevol. Un procés que segueix uns criteris que deixen bastant que desitjar i que s’haurien de revisar de dalt a baix.

Nosaltres vam optar, un cop ens vam decidir (que no va ser una cosa fàcil) per no donar-hi masses voltes. Hem tingut sort. Han entrat a l’escola pública que volíem. Estem contents. Hem neutralitzat el virus, i al setembre, començarem una aventura anomenada P-3.