Desajustos emocionals

Ho he analitzat, m’he observat i ho tinc clar. Aquestes últimes setmanes visc un desajust emocional amb el qual no hi comptava.

Per motius que no venen al cas, a la feina fa un mes que he hagut de canviar d’horari.  És qüestió d’unes setmanes, (espero) però ara estic fent horari partit (normalment m’hi poso a quarts de set i plego a migdia). Quan m’ho van dir el primer que va fer el meu cervell va ser començar a quadrar els cercles dels horaris de les nenes. Qui les podria anar a buscar a l’escola, com ens organitzaríem i amb qui estarien cada dia. El segon que vaig pensar és que podria fer una cosa que no puc fer mai: llevar-les i portar-les a l’escola (així, de retruc, no cal que pensi la roba que s’han de posar el dia abans, ho decidirem les tres al matí, i sense broques, espero). El tercer, que quan arribés a casa, elles ja gairebé se n’anirien al llit. Beneïda conciliació.

I tot i que durant el dia no tinc ni gairebé temps de pensar, sí que noto que no estic bé. I no és únicament el cansament físic i mental. Quan arribo a casa necessito que m’expliquin intensament què han fet durant el dia. De cop em trobo dimarts passat demanant-li al meu home que m’enviï una foto de les nenes per Whatsapp, per veure a què estan jugant. Truco a la meva mare per veure si ja han arribat bé i si ja estan berenant i m’enfado perquè no volen posar-se al telèfon per dir-me hola.

Ja sé què em passa. És tan senzill... Les trobo a faltar. Les necessito.  Potser m’ha sorprès a mi mateixa i no ho he identificat a la primera, perquè no em pensava que m’afectés tant. Però és que realment les trobo a faltar. I em sento malament.  No en tinc prou amb 15 minuts al vespre (encara que més d’un dia m’han rebut amb plors i barallant-se que hagués agafat i fet marxa enrere). Trobo a faltar explicar contes, cantar, pintar i dibuixar, fer braçalets o (que trist), planxar mentre les escolto riure inventant-se deu mil històries. Trobo a faltar ser l’espectadora d’excepció de les seves obres de teatre i ser la mediadora que posa pau cada dos per tres. La seva còmplice a l’hora de convertir tot el menjador en una autocaravana i després afanyar-nos a recollir.

I sabeu què és el pitjor de tot? Que ahir em van dir que, elles, també em troben a faltar. 

El fort vincle entre bessons

Sovint em pregunten si les petites tenen un vincle important/especial entre elles. A tothom li fascina aquesta relació especial entre bessons. No parlo de fenòmens estranys, ni tampoc ho puc comparar amb el vincle amb d’altres germans perquè no ho sé. Només sé que em pregunten si hi ha una relació especial entre elles. La resposta es sí, ABSOLUTAMENT.

L’Estel avui no ha pogut anar a l’escola. S’ha aixecat amb l’ull molt vermell i hem hagut d’anar al metge. Per sort, com que jo havia treballat el cap de setmana, avui tenia festa i no hem hagut de córrer a buscar cangurs, sinó que m’he pogut quedar amb ella. L’Estel estava contenta perquè tenia la perspectiva de passar el dia amb mi. Però a mig matí, arribades del metge, m’ha preguntat si l’Ona estaria jugant al pati. Ens hem posat a preparar el dinar, però encara era relativament d’hora. “Mama, l’Ona dinarà a la una, quan dini l’Ona, també ho farem tu i jo, d’acord?”. 

I després de dinar, de cop, s’ha posat a plorar. No li passava res, només que trobava a faltar a l’Ona per jugar. Ja li estava bé passar el dia amb mi, però òbviament, li faltava la seva companya de jocs. Perquè es poden barallar, discutir, competir per certes coses... però són unes companyes de jocs fantàstiques. L’Estel plorava i plorava i no podia consolar-la... trobava a faltar a sa germana. M’he emocionat de veure com s’estimen. I des de dos quarts de cinc (que l’Ona ha plegat de l’escola per anar a natació) fins a dos quarts de set que no ha arribat a casa, l’Estel m’ha demanat cada cinc (!) minuts, què devia estar fent la seva germana. D'acord, us confesso que aquí ja m'he començat a desesperar perquè ja no sabia què dir-li. 

I què ha passat quan l’Ona ha arribat a casa?

Estel: “Hola Ona, t’has tirat de cap a la piscina?”

Ona: Sí!

Estel: Abans he plorat perquè et trobava a faltar. No sabia a què jugar.

Ona: Jo també t’he trobat a faltar.

Estel: Has plorat?

Ona: No, no he plorat, però t’he trobat a faltar. ( i s’abracen)

Sí, realment el vincle entre bessons ha de ser ben especial.

I ja planxen o freguen?

El problema de no haver començat a escriure el bloc abans i per tant escriure les coses al moment és que la memòria és molt selectiva. Em pensava que a l’hora de viure les coses de les petites se’m quedava gravat en foc a la memòria però veig que no.

És el cas d’aquesta visita rutinària a l’ajudant del pediatra. Devia ser alguna de les revisions del programa. Em sap greu no recordar quina edat tenien, potser al voltant de l'any i mig. Sí recordo que vam estar repassant tots els paràmetres bàsics: pes, alçada, perímetre cranial, alimentació, hores de son, preguntes bàsiques...

I de cop me la va deixar anar, així, sense avisar:

- I ja planxen o freguen?

Hi va haver un silenci. Per un moment em vaig quedar de pedra. Havia entès bé el que em preguntava? Jo crec que ella devia intuir (o veure) la meva cara de desconcert.

- T’ho pregunto perquè normalment, a aquesta edat imiten a les mares, i per això fan veure que planxen i agafen l’escombra o freguen.

Li vaig respondre que no, perquè amb bessones, no teníem massa temps i normalment fèiem aquestes coses quan elles estaven dormint i per tant no acostumaven a veure’ns fregant. En aquell moment no vaig reaccionar.

Però vaig sortir de la consulta amb dos temes que em van preocupar i ballar pel cap durant alguns dies.

1) Per un moment vaig arribar a pensar que les bessones em prenien el pèl (i de quina manera) i que en realitat eren capaces de planxar i fregar i s’estaven escapolint d’ajudar a casa. Què més tenien capacitat de fer i jo no ho sabia? Preparar els menús de la setmana?

2) Bromes apart... La infermera considerava que només les mares planxem, escombrem i freguem i per això les nenes ens imiten? I si fossin nens? I quin missatge està donant aquesta persona? Per sort, no l'he tornat a veure per la consulta... A casa nostra les tasques ens les repartim i tant pot planxar la mare com el pare. El pare i la mare escombrem i el pare i la mare cuinem. I des d’aquell dia penso molt en els rols que creem, a vegades sense voler, i que cal tenir molt en compte. Perquè la seva actitud depèn i molt, del que veuen a casa.

#equilibrant el desequilibri

Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.

 

Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?

Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.

Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.

 

Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa

Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...

M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta:  “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.

...