Anàlisi en perspectiva (el segon any)

Fa un temps, veient els canvis abismals de les petites vaig decidir analitzar com havien estat els primers mesos. En aquell article ANÀLISI EN PERSPECTIVA (EL PRIMER ANY), recordava uns inicis complicats, pel desconeixement de trobar-te a casa amb dos bebès, i també apuntava que m’hagués agradat fer-ho al moment, perquè la memòria és selectiva i me n’adono que oblido moltes coses que m’havia jurat que no oblidaria. Però al mirar enrere, també et permet fer unes “comparacions” que d’una altra manera seria difícil de fer. Com va ser el segon any de les petites?

12-24 mesos

Quan encara algú em pregunta si el primer any va ser difícil, li dic que sí, però que personalment, els 12-24 encara és més dur, en certs aspectes. De fet, quan són bebès difícilment es belluguen d’on els has deixat, però durant el segon any la seva mobilitat ja és més que perillosa. Recordo que tothom m’advertia (i em van fer entrar la por al cos) que quan caminessin seria encara més terrible. Què voleu que us digui, per nosaltres, va ser un alliberament! Ens seguien, i no feia falta portar-les a coll constantment! De manera de les nostres activitats van anar augmentant de forma considerable.

Sabeu què em ve al cap d’aquell any? Les petites assegudes en un trineu, rient, tot i que només els hi veia una miqueta els ulls de tant tapades que anaven. I de cop, plorant perquè la neu era freda. Descobrir els parcs, com uns espais per jugar, pujar als gronxadors, i les rialles i els somriures exagerats en cada nova aventura. Recordo sobretot, la curiositat per tot i la complicitat creixent. Aquell descobrir, també amb el llenguatge, del món que les envolta i la persona que les acompanya les 24 hores al dia al seu costat.  Anàvem camí dels dos anys i semblava que tot començava a rodar molt millor, amb horaris ben apamats (i seguits al peu de la lletra). De fet, sovint diem que a casa hem estat un “regiment” fins als tres anys. Sovint pensem que ha estat la nostra manera de funcionar, perquè sinó tot se’ns complicava. Si trencàvem els horaris, les petites es posaven nervioses, nosaltres encara més, elles ploraven, nosaltres histèrics i aquestes situacions són molt més complicades de reconduir. Més val prendre’s les coses amb calma i anar a poc a poc.