Més d’una vegada us he explicat que
les bessones han reaccionat de forma molt diferent a les classes de natació. Fa
ben poc us detallava que se m’havia trencat el cor quan vaig veure ho malament
que s’ho passava l’Ona a l’últim dia de classe (à podeu llegir Amb el cor encongit).
A l’estiu hem continuat treballant
aquest aspecte. Òbviament hem continuat felicitant a l’Estel perquè realment ha
avançat molt... però també a l’Ona, per cada petita passa que feia. Uns dies a
la platja li van servir per veure que els altres nens (una mica més grans o que
ja nedaven), s’ho passaven molt bé saltant les onades. Això la va motivar. Però
el gran encert – descobriment – sorpresa – sort de la temporada van ser unes
ulleres de natació. L’Estel feia dies que les demanava, perquè li agrada anar
per sota l’aigua i els ulls se li envermelleixen molt. Així que les vam anar a
comprar. I quina va ser la nostra gran sorpresa en veure que, amb les ulleres,
l’Ona perdia tota la por a capbussar-se, nedar i tirar-se a l’aigua sense cap
mena de problema, i gaudint de la sensació.
L’hem aplaudit i felicitat moltíssim.
La seva germana li ha dit molt contenta que ara es podran dir “hola” sota l’aigua.
Li hem dit que el seu monitor estarà molt content quan la vegi l’any que ve. I
ella s’ha convertit en un petit dofí, diu.
Ha estat una petita victòria en la qual tothom hi ha participat. Crec que ha estat una estranya
combinació del resultat de tot un any d’extraescolar, d’una petita dosi de
competitivitat i orgull amb la seva germana, de les seves ganes de fer-ho bé... i sobretot, d’unes ulleres de
natació màgiques i roses que han trencat les pors. Ja us explicaré si els
poders màgics continuen...
Articles relacionats:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada