Adéu, avi!

Com parlar de la mort amb els nens i com explicar-los aquesta part de la vida.

Era un tema que hi pensàvem sovint, perquè lamentablement, era una qüestió que se’ns apropava de nou. Fa dues setmanes va morir el meu sogre. Les nenes havien viscut el procés degeneratiu de la malaltia que patia, però tot i això, encara l’acompanyaven en les seves passejadetes (cada cop més curtes) en cadira de rodes. Van viure com l’avi anava al Casal, i com elles, pintava i li explicaven contes. “Va a l’escola com nosaltres, deien”. En els últims mesos l’anaven a veure a la residència on estava. Però en qüestió de dies es va empiocar i es va apagar.

A les nenes els hi vam dir d’entrada, només saber-ho. Però com entenen el concepte de “morir”?. La reacció de cada una d’elles va ser diferent. Una es va quedar pensativa, i durant tota la tarda va estar molt callada. La seva germana no va parar de fer preguntes. “I ara què li passarà?”. “Ja no estarà a la residència?”. “I on estarà?”. Vaig intentar respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge que pogués entendre. Això era un diumenge a la nit. Vam decidir que elles seguirien el seu horari habitual d’escola i els hi estalviaríem tot el que significa tanatori i cerimònies. Però això sí, respondríem a totes les preguntes que ens fessin. I això vam fer. Hem explicat molt que tots estem tristos, hem parlat de caixes de fusta, de cotxes per portar l’avi al cementiri, del concepte mai més... hem parlat de tot. Ara fa uns dies que no pregunten tant, però tornarà a sortir més endavant. Segur. I continuarem responent preguntes.

Les preguntes de les petites són clares i concises. I te n’adones, que som els grans que a vegades no ho sabem explicar gaire bé. Perquè elles no fan les preguntes habituals. Per sort, en els seus dibuixos de l’endemà, l’avi sempre surt rient. Així que ens quedem amb aquest record. 

Doble o res

Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:

-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.

Juntes

I va passant el temps, i com ja feien de petites, els hi agrada passejar agafades de la mà. Continua aquest vincle tan especial i meravellós. 

Desajustos emocionals

Ho he analitzat, m’he observat i ho tinc clar. Aquestes últimes setmanes visc un desajust emocional amb el qual no hi comptava.

Per motius que no venen al cas, a la feina fa un mes que he hagut de canviar d’horari.  És qüestió d’unes setmanes, (espero) però ara estic fent horari partit (normalment m’hi poso a quarts de set i plego a migdia). Quan m’ho van dir el primer que va fer el meu cervell va ser començar a quadrar els cercles dels horaris de les nenes. Qui les podria anar a buscar a l’escola, com ens organitzaríem i amb qui estarien cada dia. El segon que vaig pensar és que podria fer una cosa que no puc fer mai: llevar-les i portar-les a l’escola (així, de retruc, no cal que pensi la roba que s’han de posar el dia abans, ho decidirem les tres al matí, i sense broques, espero). El tercer, que quan arribés a casa, elles ja gairebé se n’anirien al llit. Beneïda conciliació.

I tot i que durant el dia no tinc ni gairebé temps de pensar, sí que noto que no estic bé. I no és únicament el cansament físic i mental. Quan arribo a casa necessito que m’expliquin intensament què han fet durant el dia. De cop em trobo dimarts passat demanant-li al meu home que m’enviï una foto de les nenes per Whatsapp, per veure a què estan jugant. Truco a la meva mare per veure si ja han arribat bé i si ja estan berenant i m’enfado perquè no volen posar-se al telèfon per dir-me hola.

Ja sé què em passa. És tan senzill... Les trobo a faltar. Les necessito.  Potser m’ha sorprès a mi mateixa i no ho he identificat a la primera, perquè no em pensava que m’afectés tant. Però és que realment les trobo a faltar. I em sento malament.  No en tinc prou amb 15 minuts al vespre (encara que més d’un dia m’han rebut amb plors i barallant-se que hagués agafat i fet marxa enrere). Trobo a faltar explicar contes, cantar, pintar i dibuixar, fer braçalets o (que trist), planxar mentre les escolto riure inventant-se deu mil històries. Trobo a faltar ser l’espectadora d’excepció de les seves obres de teatre i ser la mediadora que posa pau cada dos per tres. La seva còmplice a l’hora de convertir tot el menjador en una autocaravana i després afanyar-nos a recollir.

I sabeu què és el pitjor de tot? Que ahir em van dir que, elles, també em troben a faltar. 

La lladre de temps

Fa uns dies, la Bea Mamadedos (@bcuatre) proposava fer un post fent un repàs d’aquest 2013. 'Balance bloguero' és un mini carnaval que estarà actiu durant tres dies, el 29, 30 i 31 de desembre. La idea és fer balanç, ja sigui a nivell personal o com a blogger. M’hi vaig apuntar sense pensar-ho, però després me’n vaig adonar que no era gens fàcil posar-me a resumir aquest any que s’acaba. 

2013
Fins que me’n vaig adonar que durant tot l’any, hi ha una constant que es repeteix sense parar. És una lluita constant per robar temps al temps. M’he convertit en una lladregota d’esgarrapar temps per tot. Però no sóc jo sola, oi? Crec que és un mal comú, si més no per a molts amb qui comparteixo aquesta vida 2.0. Robem temps per estar més amb els nostres fills, parella i amics. Robem temps per llegir blocs que ens agraden i aporten moltes coses. Robem temps per escriure en els nostres, de blocs. Robem temps per viure vides paral·leles en grups de WhatsApp. Robem temps per arribar a tot, fins i tot a les reunions de l’escola que acaben a hores que ha hauríem d’estar dormint. Robem temps per seguir el nostre timeline a Twitter i actualitzar els status de Facebook. Per apuntar-nos a marees verdes, grogues i fúcsies. Per cabrejar-nos amb les coses que passen i que ens indignen i fer i cridar un #mecabrea dels grossos. Robem temps per intentar ser bones mares en el millor sentit de la paraula i acabar protagonitzant anècdotes de #malasmadres de campionat. I robem temps per ser unes perfectes imperfectes. Robem temps per fer els pastissos que facin falta per veure un somriure fantàstic a la cara dels nostres fills. 

I sabeu què? Sabeu què escriuria a la meva targeta per aquest arbre dels desitjos per al 2014?

Vull continuar robant temps, perquè vol dir que aquest temps el dedicarem a coses que realment ens importen.

* Per estimar als qui estimem.

* Per compartir amb els que sentim ben aprop, encara que estiguin lluny.

* Per continuar cabrejant-nos i indignant-nos, perquè lamentablement la situació no ens donarà treva. I per actuar. 
* Per continuar fent força tots plegats. També robarem temps per actuar contra les injustícies i els passos enrere que veiem cada dia.

* Per continuar aprenent.

Robarem temps al temps per continuar esforçant-nos a fer realitat els somnis. Els propis i els col·lectius.

Que el 2014 vingui ple de força!

I us vull deixar amb una cançó d'un dels meus musicals preferits: RENT.
Seasons of love.

No hi ha res com una germana bessona

No puc evitar compartir amb vosaltres el què ha passat aquesta tarda. Perquè per a mi és la demostració impressionant del vincle increïble entre bessons. L’Ona i l’Estel estaven molt esverades (portem dies així, entre el seu aniversari, festes de l’escola, Pastorets, el Tió imminent…). La tarda ha estat prou esgotadora, i quan menys m’ho pensava, l’Ona s’ha adormit al sofà. No havia parat en tot el dia i he vist la meva oportunitat. Amb una adormida, és més fàcil poder-se dutxar tranquil·lament. “Estel, la vigiles i si necessites res vens, d’acord?”.

Just quan he acabat, m’he trobat l’Estel adormida al sofà (ja m’havia estranyat tan silenci i tan poca interrupció) i l’Ona que començava a despertar-se. Quan dorm poc o està molt cansada, no té un bon despertar. Ja l’he notat plorosa i amb ganes de somicar. Me la conec, sé que necessita que l’abraci i estigui per ella. Ho intento, però es posa a plorar desconsolada. Li dic que vingui amb mi a la meva habitació. L’Estel (que és absolutament al contrari i amb el vol d’una mosca ja es desperta tan feliç), obre els ulls i ens acompanya.

L’Ona està desconsolada. No para de plorar. Li pregunto què li passa, si ha somniat alguna cosa que no li ha agradat (ahir vam veure els Pastorets, i penso que tot i que va riure amb els dimonis, sortirà la imatge en algun moment). Diu que no ho sap, però que alguna cosa la fa estar trista. No hi ha manera que pugui consolar-la. De cop s’estira al meu llit. L’Estel marxa corrents a la seva habitació. Torna amb el ‘doodoo’ de l’Ona, amb el que dorm des que era petita. Li dóna. S’estira al seu costat i l’abraça. L’Ona abraça fort el ninotet i la mà de la seva germana. Es tranquil·litza i deixa de plorar.

Jo em quedo mirant l’Estel, i li dono les gràcies. Perquè ella ha sabut ràpidament què podia ajudar a la seva germana, i li ha anat a buscar. “Ona, estàs bé?”. “Sí, mama”. 

No em digueu que no és fantàstic tenir una germana bessona...

Dóna'm la mà

L'altre dia, a l'autobús , estava dreta al costat d'una parella gran. Uns 75 anys . Ell em va recordar a aquells cavallers alts , amb el seu abric i una bufanda al voltant del coll ( feia fred ) i el cabell absolutament blanc i ben pentinat . Ella mirava per la finestra . De cop li pregunta per la plaça que tenim al costat . "És la plaça de l'Àngel , te'n recordes ? " . Ella assenteix i xiuxiueja: "Sí , sí, és clar " . " Ara estem al carrer on viu la Maria" . "La Maria? " . I mira de nou per la finestra , i tinc la sensació , perquè conec aquests ulls i aquesta mirada, que no recorda qui és la Maria ni la plaça on hem estat abans . I a cada moment , el senyor acaricia la galta de la seva dona . Li posa una mà protectora a l'espatlla . Baixen al cap d'unes parades . Tothom els ajuda perquè no caiguin . Només baixar de l'autobús , la dona li dóna la mà i els dos , s'allunyen molt lentament .

No me'ls vaig treure del cap en tot el dia . Ni ho vaig voler. Pensar en el seu dia a dia , en cada dia a dia de la seva vida i enfrontar-me , de nou, a com algunes malalties ens treuen una cosa tan valuosa com la memòria . Pensar en els durs moments que implica la malaltia i tot l'amor que vaig veure concentrat en aquells gestos . Però com tot i així , sabem instintivament que hem agafar-nos d'aquesta mà . I penso en el meravellós que és tenir sempre aquestes mans . Quan som petits les mans de la mare , del pare , dels germans , oncles ... i més tard , amics , amigues , parelles ... i ara sóc jo la que dono la mà a les petites , pensant en la seguretat que aquest simple i meravellós gest ens dóna a tots .

"Quan surti la bruixa, tu dona'm la mà"

"Quan surti la bruixa, no tinguis por. Dona'm la mà i ja està".
Miren la pel·lícula juntes. Agafades de la mà.

M'emociono.

Amb fusta d’advocada de la defensa…

La situació és aquesta:

Acabem de sortir de comprar. Abans de pujar al cotxe pregunto a les dues nenes si tenen set. Fa molta calor i les animo a veure aigua, perquè realment el termòmetre marca els 38 graus. Les dues em diuen que ‘no’, que han begut fa poc.

Deixo la bossa darrera. Engeguem el cotxe. Al cap de dos minuts (no sé perquè no em sorprèn), sento l’Ona.

“Mama, tinc set. Vull aigua”

“Ostres, Ona, t’ho he demanat fa dos minuts. Ara no et puc donar aigua, que no arribo a la bossa. En no-res arribem a casa la tieta i te la donaré”, li explico.

I aleshores entra en acció l’Estel. Fa l’entrada espectacular, com aquells advocats defensors de les pel•lícules que en el moment crucial del judici es treuen un às de la màniga i deixen anar una frase lapidària. De cop, com si fos en càmara lenta, escoltem:

“Si us plau, doneu aigua a la meva germana, perquè té molta set”. Ho diu pujant el to, com si estiguéssim fent una cosa molt mal feta. Pronuncia les paraules a poc a poc i subratlla, especialment, la meva germana.

Ens mirem. Posem aquella cara que fem tant sovint últimament de "mare meva, que no ens passi res amb aquestes dues". M’estiro tant com puc per arribar a la bossa dels seients del darrera i dono l’aigua a l’Ona. Des de fa unes setmanes, l’Estel i l’Ona s’han convertit en grans aliades (encara que 10 minuts abans es posessin a plorar perquè una havia agafat una joguina a l’altra). I l’Ona, de moment, ja té l’assistència jurídica garantida. I gratuïta.

Juntes

El concepte ‘Nosaltres’, un vincle únic

Per una banda hi ha l’Ona. Per l’altra... l’Estel. També tenim el papa i la mama. I també tenim el concepte “tota la família”. I hi podem afegir avis, tiets i cosins. Podem canviar de nom i personalitat les vegades que trieu (podem ser personatges de la Ventafocs o de l’Scooby-doo).

Però el concepte més important és NOSALTRES. I “nosaltres” són elles dues. L’Ona i l’Estel.

De ben petites han tingut claríssim el concepte, però la diferència és que ara el verbalitzen i te n’adones que l’entenen com a tal. "Els pares han d’anar a una reunió i demà al matí no hi serem", els hi explico. I ràpidament pregunten: "I amb qui ens quedarem nosaltres?". O els avanço que "el cap de setmana anirem a ...". "Nosaltres també hi anirem?", volen saber. I distingeixen perfectament quan parlen d'elles dues (com a germanes) o de cada una en particular i dels seus interessos.  

Imagino que aquest NOSALTRES és el gran vincle entre bessons (imagino que amb els germans també, però amb bessons encara ha de ser més fort). Només desitjo i espero que aquest vincle, aquest nosaltres, les acompanyi al llarg de la seva vida. Perquè ara són les seves millors companyes de joc, però espero que al llarg dels anys, siguin les millors companyes de vida i de camí. I com passa ara, hi haurà baralles, gelosies, plors i rialles... però sobretot molt d’amor. Perquè inevitablement, arribarà un dia que els seus pares no hi serem i aleshores es tindran una a l’altra. Per a mi és un pensament realista i a més, em fa estar més tranquil•la. Només cal esforçar-nos cada dia per ensenyar a les petites que aquest amor és únic.

Quan els fars s'apaguen però hem de continuar el camí

"El far s'ha apagat, però la seva llum ens guiarà per sempre".

És el que vaig escriure el 3 de març del 2007, el dia que va morir el meu pare.

Avui ja en fa cinc anys.

Et trobo a faltar...

A quina de les dues estimes més?

Més d’una persona m’ha preguntat si n’estimo més a una que a l’altre. Potser quan tens dos fills -d'edats diferents - també ho demanen. A mi, amb bessones, m'ha passat sovint. Era una cosa que jo també em preguntava (i m'havia arribat a preocupar) durant l’embaràs.

Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.

Les estimo a les dues, ‘totalment’. Utilitzo la paraula ‘totalment’ per intentar explicar un amor que només he sentit en el moment de ser mare. Incondicional, irracional i meravellós. Únic. Enorme. Infinit. Incomparable. Total.

Però també reconec que hi ha moments que aquest amor es canalitza diferent. Només em passa quan noto que una de les dues està més dèbil. Ha estat en moments claus. Quan al néixer una era molt més petita i m’obsessionava que mengés millor. Quan l’altra amb onze mesos va agafar una pneumònia impressionant i va estar una setmana ingressada a l’hospital. Quan una està malalta i l’altre va fent la “viu-viu”. Quan una cau i es fa mal i la seva germana entén que he d'estar per la que està plorant. Ja no és només una qüestió d’atenció, crec que l’amor ‘total’ fa vasos comunicants per tal que l’equilibri torni a casa.