30 de set. 2014

Amics imaginaris


La Júlia i la Fiona són les amigues imaginàries de les nenes.  Les bessones no havien parlat massa de personatges o amics que no existissin. Sempre han “utilitzat” (per dir-ho així) els amics de la classe. Recordo que hem cremat diferents etapes, i sempre relacionades amb el seu dia a dia. A P3, feien de mestres, i passaven llista dels nens de la classe. A P4, que van començar a natació, feien de monitores i s’emportaven els nens a classe i muntaven la piscina al mig del menjador. L’any passat, que van anar de colònies... quin descobriment!!! Sota la taula del menjador era una tenda fantàstica per jugar amb els altres nens.

Però esporàdicament, se’n van a classe de patinatge artístic o a fer natació sincronitzada amb la Júlia i la Fiona. Són activitats, que curiosament, hem fet fora de l’escola, per tant, suposo que per això no hi involucren els nens de la classe.  “Sí que existeixen, però són invisibles de veritat. Vosaltres no les veieu”, m’expliquen.  I riuen. La Júlia, la Fiona i els nens de la classe es converteixen en hores de joc i imaginació de les petites quan juguen a casa.


Llegeixo que és freqüent en els nens fins a 7 anys parlar dels amics imaginaris. Els nens desenvolupen un món de fantasia paral·lel a la realitat i aquest amic imaginari pot ajudar a desenvolupar les seves emocions. Segons alguns especialistes, són companys que els nens creen per superar certes pors, però també pot ser una manera de reforçar la confiança en ells mateixos. Escolteu les converses que el nen té amb el seu amic imaginari, perquè us pot ajudar a conèixer millor les coses que el preocupen o que pot necessitar.  

22 de set. 2014

Companyes, sempre




Aquest cap de setmana ens hem acomiadat de la platja. Amb l’inici del curs escolar, gairebé ha estat un “adéu, estiu”. He pogut seure una estona tranquil·la a la sorra, i pensar en com ha anat aquest estiu, del qual encara tinc tantes coses per explicar. Però me les quedo mirant com es banyen, salten onades i juguen a la sorra davant meu. Una diu que fa una cascada d’aigua mentre l’altra crea un castell, però en el fons ajunten les dues construccions. 

I sabeu què? Em fan enveja i alhora em fan especialment feliç. De petita, jo no vaig tenir ni cap germà ni cosí de la meva edat, i fora de l’escola, no tenia nens per jugar. I és una cosa que vista amb perspectiva, penso que trobava a faltar. 

Elles són grans companyes de joc. Sí, es barallen, és clar… i s’enfaden. I s’estimen amb bogeria. Les veig jugar, i escolto com riuen. Sempre ho han fet, des de petites. Tenen les seves històries i els seus jocs. Vaig saber que seria un vincle especial des del moment de quedar-me embarassada. La idea de tenir-ne un ja em feia respecte, i de cop, me n’arribaven dos. Una amiga em va dir que la naturalesa era molt sàvia. I tant. Les va enviar juntes, perquè tinguessin una companya de vida. I jo me les imaginava quan tinguessin dos anys, com serien. I encara ara imagino com seran quan en tinguin 7 o 8. I m’espanto una mica en com serà quan siguin adolescents (si es barallaran molt per la roba o ens ho posaran complicat amb el tema sortir de festa). Penso si viuran aquí o a fora, o què voldran ser de grans. Només confio que sempre es tinguin l’una a l’altra, i que s’estimin com ho fan ara. Una complicitat única i difícil d’explicar. I em ve al cap la imatge de dues bessones del barri, que deuen rondar la seixantena, i que moltes tardes les veig passejar plegades. Imagino que cada una té la seva vida, però que els hi agrada explicar-se el seu dia a dia.

I mentre hi penso, les meves "petites" s’agafen de la mà i s’endinsen, per enèssima vegada aquest cap de setmana, a saltar juntes les onades. És meravellós.