27 de juny 2011

Tenosinovitis de Quervain


Tenosinovitis de Quervain. Una malaltia dolorosa que afecta els tendons del canell, al costat del dit polze. No n’havia sentit a parlar mai. Però en vaig fer un bon intensiu.

Abans de tenir les meves filles, vaig tenir una certa pràctica amb les meves nebodes. La primera va néixer quan jo només tenia 11 anys. Per tant, no m’era estrany agafar un nadó. Sempre havia pensat que és una cosa que surt per instint natural a les mares. Doblegues una mica el braç. El cap ben col·locat just a l’angle que fa el colze. La mà, també una mica doblegada, agafa el cul i les cames del bebè. Fins aquí la teòrica i la pràctica.

Ara, la realitat.
Dos bebès. Un que al néixer pesa tres quilos i mig (gairebé) i l’altre dos i mig. (Són bessones però tot i això, van tenir un bon pes al néixer). Durant uns mesos, agafar-les en braços, donar el pit i biberons, bressolar-les perquè s’adormin o perquè es passin els dolors dels còlics  implica estar constantment forçant el braç i la mà.

El dolor em va venir gradualment. Notava que alguns gestos amb la mà em costaven i em feien mal. Cada cop era més intens i més immobilitzador. I era la mà dreta. La que utilitzo, on tinc més força. Vaig anar al metge i només mirar-me la mà va pronunciar les 3 paraules desconegudes: “Tenosinovitis de Quervain”. “És normal en dones que sou mares per primera vegada”. “Ah, sí?”, vaig pensar. “Una altre cosa d’aquelles que ningú t’explica”.  I d’entrada vaig començar a portar canellera. I acte seguit vaig començar a anar a rehabilitació. Un bon número de sessions i exercicis a casa. I després va ser quan el doctor va pronunciar el que sí que no m’esperava: “Per anar bé, t’hauries d’operar”. “No... ara una operació no entra en els meus plans, eh... ja tinc prou feina a casa amb les dues petites”. Vaig deixar passar un temps per veure com evolucionava i per –inevitablement-, xafardejar per Internet. Com sempre, opinions a favor de la operació i d’altres absolutament en contra. O sigui que un cop més, com vaig fer en moltes coses i decisions durant l’embaràs i com durant tot aquest temps de criança, em vaig deixar endur per la intuïció.

I el temps va fer bé la seva feina. En el moment que ja no vaig carregar tant la mà amb el pes de les petites, el dolor va desaparèixer. Vaig poder tornar a fer tots els gestos sense dolor. El problema és que només canvien algunes coses. Adéu, Quervain. Hola, mal d’esquena i cervicals!

20 de juny 2011

Grans preparatius per un passeig.... efímer

Sortir al carrer la primera vegada amb el cotxet doble no és fàcil. A més era al mes de desembre, i fa fred. Ens han deixat el cotxet i és d’aquells que van una davant de l’altre. No de costat. Que al final n’acabarem tenint un, però encara no. Comprar un cotxet doble de bessons també requereix un màster. El problema és que no hi ha apunts ni professors, i la moda McLaren també s’imposa. I no tenia gens de ganes de deixar imposar-me-la. Els venedors intenten encolomar-te tot el que poden (i més).

En un primer moment no va ser necessari perquè com deia, la meva “fada bessona” me’l va deixar. Era pràctic, perquè al anar una davant de l’altre, era estret i podia passar bé per les voreres. Portava volant (sí, sí, no és conya), de manera que era molt fàcil de maniobrar, fins i tot amb una mà. Però és clar... era llarg, molt llarg, i pesava molt. A l’ascensor de casa l’havíem de “mig-plegar” per poder entrar. I ocupava tot el maleter del cotxe. Amb tota aquesta logística per endavant (no us penseu que li vam agafar el truco a la primera) i després de tardar mitja hora en pensar com les vestia, vam sortir al carrer. Per mi no era fàcil, perquè encara portava els punts de la cesària, però tenia com la necessitat vital de sortir al carrer i respirar. Devia portar dos o tres dies tancada a casa, en una espiral de sensacions i sentiments nous, i volia sortir. Sabia que no podíem anar massa lluny, perquè no podia forçar la màquina, però passejar pel carrer significava una petita victòria.

Sortim al carrer. Arribem a la cantonada, camí del forn. Es posa a ploure. Marxa enrere. Tornem al portal. El nostre primer passeig ha durat exactament 3 minuts i mig.

Tres dies de pluja més tard, surt el sol. Avui sí. Tot a punt. Ja ho tenim una mica més per mà i sortim al carrer, elles ben abrigades i jo prenent-m’ho amb calma. És el nostre primer i orgullós passeig en família. Però al cap d’una estona noto que el Jordi està nerviós. Incòmode.
“Què et passa?”, li pregunto. I em respon tot preocupat: “Tothom ens mira. Tothom es gira per mirar el cotxet i les nenes”. És veritat. Serà una constant a partir d’ara. Jo no me n’he adonat. Deu ser que des de l’embaràs, sobretot els últims tres mesos, estava acostumada que tothom em mirés aquella panxa enorme que arribava abans que jo a tot arreu.

16 de juny 2011

Doncs jo estic senzillament cabrejada


Si avui no dic que estic CABREJADA (en majúscules) i molt preocupada...rebento. Estic farta d’escoltar i fer notícies sobre fracàs escolar o la qualitat baixa del nostre ensenyament. Que no tenim competència en parlar idiomes... quines competències si amb prou feines els alumnes saben escriure mínimament correcte en català i/o castellà? O que cal prendre mesures per conciliar la vida laboral i familiar... Sí, i tant, quina gran declaració d’intencions!.  Aviso, i qui avisa no és traïdor. El proper que parli de conciliar vida laboral i familiar me’l carrego. Estic cansada de veure com la gent fa mans i mànigues per fer combinacions exòtiques de tiets-avis-hores d’acollida-extraescolars per tenir els nens ocupats fins que els pares surten de la feina... Doncs el curs que ve sortiran de l’escola a les quatre de la tarda. És fantàstic! Enlloc de millorar i invertir en educació, que per mi és la base de qualsevol societat i més si volem sortir de la situació actual que estem vivint, la reduïm. No vull entrar ara en un debat molt més profund de qualitat de les hores, ni de la feina dels professors, ni de la situació dels centres educatius. És un debat massa ampli per un post cabrejat. Parlo només de com ho hem de fer les famílies.

Vaig triar escola pública perquè per mi és la opció vàlida. Perquè hi crec i perquè sempre he estudiat a la pública. Vaig triar l’escola pel projecte educatiu, perquè més d’una família me n’ha parlat molt bé i perquè crec que pot ser una bona escola per les meves filles. Vaig triar l’escola perquè logísticament m’anava bé, i això amb bessons és un aspecte que també cal tenir present. “Tria projecte, tria projecte”... ja ho sé com n’és d’important l’escola i l’educació.

Estic tant cabrejada i trista i em fa tanta ràbia perquè avui he pensat que em vaig equivocar. Que potser hagués estat molt millor escollir directament una concertada, la que era la meva segona opció.  Només em sortia un pèl més car, l’horari és més que raonable i el projecte educatiu també és molt interessant. I estic cabrejada perquè a vegades sembla que els pares, no formem part de la “comunitat educativa”.

Avui penso que ens hauríem de replantejar moltes coses.

13 de juny 2011

La veritat sobre gossos i vaques


Escric aquest post perquè és la primera vegada que una de les meves filles bessones, fa un acudit verbal. Sense saber-ho, sense adonar-se’n. Però cada vegada que hi penso ric com una boja. És una tonteria, però m’agafava de la mà quan ha deixat anar la frase mítica. I per això l’apunto... perquè durant dos i anys i mig (els fan d’aquí a res) hem viscut moltes de les seves “primeres coses”.

Hem anat al poble de Santes Creus. Aparquem el cotxe. Davant nostre, una parella jove creua el carrer amb un gos dàlmata preciós. L’Estel m’estira del braç i em diu: “Mira mama, una vaca petita”.

No ho puc evitar. Em sembla el millor gag del món. És curiós com 5 paraules de la meva petita, em dibuixen un somriure interior tant gran i em fan ser feliç només de recordar-les. Aquesta deu ser una de les moltes i grans recompenses de ser mare.

9 de juny 2011

Permís de paternitat. Permís de paterni...què?


Del permís de maternitat se’n podrien dir moltes coses... i és un tema que dóna molt de sí. Però avui vull centrar-me en el permís de paternitat. Se suposa, o jo entenc (deu ser que sóc molt innocent), que un permís de paternitat és perquè el pare acompanyi la mare i la criatura o criatures en aquest inici d’un procés que és molt natural, però que no per això no vol dir que no impliqui dificultats.

Però des de l’hospital mateix ja vaig començar a veure que no era ben bé això. En aquell moment, 15 dies de permís de paternitat eren només perquè els pogués passar fent tràmits i paperassa. Recordo el meu home carregat de sobres, amb papers, fotocòpies i comprovants del registre civil, de la Seguretat Social, de la meva empresa, de la seva... corrent entre els Jutjats, el centre d’atenció primària, tornant a la Seguretat Social perquè ni ells sabien quins papers havia de portar ni com s’havien d’omplir... i per postres, la impressora del Registre Civil no funcionava i això va arribar a provocar cues a les sis del matí de pares desesperats per poder registrar els seus fills (es veu que només tenien una impressora i no ho podien fer amb cap altre... coses d’aquelles que no s’entenen). I és clar, me n’oblidava. Les nenes van néixer el 15 de desembre. Ho podeu imaginar? Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis. Masses festes entremig.
Van ser gairebé tres setmanes d’una cursa contra rellotge perquè a més et posaven sota pressió: “Una setmana després de néixer les has de portar al pediatra... però ja has de tenir feta la targeta sanitària... que només et faran si tens el paper del Registre”. Un peix que es mossega la cua... un cercle viciós que provoca la imatge de pares que van com bojos pels carrers carregats de paperassa.

Per sort, el meu home va poder estar a casa unes quantes setmanes més. Si al cap de 15 dies de néixer les nenes hagués hagut d’anar a treballar... no sé com m’ho hauria fet. Encara ara em pregunto si és aquest l’objectiu i la idea de ser del permís de paternitat.

2 de juny 2011

#frasesdemerda i tòpics sobre bessons


Justament avui, que el Twitter va ple del hashtag #frasesdemerda, aquest matí jo he estat a punt de menjar-me literalment un senyor, per una d’aquestes frases i tòpics.

Estic parada al semàfor. Carrego un cotxet que pel cap baix pesa 35 quilos (amb això vull dir que no és fàcil arrencar, parar, esquivar gent i esquivar senyals de trànsit i semàfors). Un senyor ve corrent cap a mi i comença a cridar emocionat: “En tens dues, estan repetides, estan repetides!”. L’he fulminat amb la mirada: “Què coi vol dir que estan repetides?”. No, no estan repetides. No, no són iguales. Costa tant d’entendre?. Sí, s’assemblen, òbviament. Les dues són rosses, tenen els ulls blaus, i la pell clareta. Són germanes, només que es porten tres minuts de diferència. Però no són dos cromos que estan repetits i vaig canviant a l’hora del pati. Ahhhh, quina ràbia...

I he recordat moltíssimes d’aquestes frases que la gent et deixa anar i es queda tan ample.

*        “Uii... bessons.... quina feinada... deu ser molt diferent que tenir-ne un, oi?”. No ho sé, senyora, no n’he tingut mai un de sol.  Ara contesto sempre a aquesta pregunta amb un somriure irònic dibuixat a la cara.

*        “Que mones que són, fan una gràcia, així igualetes”. A mi em fan gràcia, però també em posen dels nervis, i m’exalten, i no em deixen dormir, i em fan patir, i me les estimo com no m’he estimat mai ningú, i em fan riure i ser feliç com no ho havia sigut mai... però “no fan gràcia per ser igualetes”.

*        “Ai, perquè no les vesteixes igual, que són més maques?”. Quèèèèèèèèè? A l’escola porten un xandall unificat, o sigui que van vestides igual... igual que tots els nens de la llar d’infants. Reconec que quan trobes uns pantalons pràctics i que els hi va bé, els compro igual (per no haver de posar-me a buscar-ne més), però els compro de colors diferents. Que vagin vestides iguales no les fa més maques... ni fan més gràcia –em repeteixo, però és que la paraula em repateja-... A més, cadascuna ja té les seves preferències.

*        “No aniran juntes a classe? // Millor que te les separin a classe”. Frases especialment odioses quan provenen de gent que no té tractes amb twins. I hi ha les dues versions, els defensors i detractors del tema, de separar o no els bessons a l’escola. Aquesta es mereixerà un nou post.

En fi. #frasesdemerda relacionades amb els #bessons #twins #mellizas que et posen dels nervis #alguhohaviadedir #bonanit