28 de set. 2011

Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa





Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...
M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta:  “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.



...

26 de set. 2011

L’agradable moment del bany (grrrarghhhhh****brrr)


Un dels tresors que conservo d’aquelles famoses 'maletetes' que et regalen quan estàs embarassada i que teòricament estan plenes de coses que et seran útils un cop tinguis el bebè... un dels tresors que conservo és un DVD de la marca Johnson’s titulat ‘El agradable momento del baño’ (o similar).

Quan me les van donar per primera vegada (les maletetes) em van fer molta il·lusió. Només obrir-les me’n vaig adonar que eren una campanya publicitària poc subliminal per a embarassades i que poca cosa pràctica s’hi podia trobar a dins. Però vaig guardar algunes coses. I em vaig mirar aquell DVD pensant que seria una cosa pràctica.

I sí senyors. La teoria està molt bé. Però la pràctica ja és tota una altre cosa. Sent bebès, les meves petites mai van compartir la idea del moment “agradable”. La teoria del bany just abans d’anar a dormir perquè estiguin més relaxades no va funcionar mai. Vam comprovar que els hi agradava més al matí. I amb bessons, l’hora del bany era una logística abismal que en algun moment va arribar a requerir la presència de tres persones. 

L’operatiu quan eren bebès
Persona 1 banya a la primera nena amb l’ajuda de Persona 2.
Persona 3 entreté la segona nena.
Mentre persona 2 vesteix la primera nena, persona 3 lliura segona nena a persona 1 que la comença a banyar. Persona 3 comença a preparar biberons perquè quan surten de la banyera estan mortes de gana i no poden ni esperar 2 minuts.
Si no hi a persona 3, els biberons han d’estar preparats d’abans, però un de sol ha de tenir-ho tot enllestit per banyar-eixugar-vestir.
Resultat: elles banyades, nosaltres suant.

Operatiu actual
La nostra ‘relació’ amb la banyera i la dutxa ha tingut moments de tot (temporades fatals, d'altres de més bones, i fins i tot temporades que s'ho passaven 'pipa'...com totes les relacions, vaja), però tot i que hem provat tots els jocs possibles per entretenir-les, per fer que el moment del bany sigui agradable i no comporti plors... no acabem de trobar la fórmula màgica. “La manguera nooooo!!!! és el crit de guerra comú quan les estem banyant, i esbandir-les és una operació ‘complicada’. Rentar-se el cos encara... però això d’esbandir el cap és com un melodrama d’aquells on tot és exageradament exagerat. I per postres, s’acaba l’estiu i el bon temps. Ara, com si no fos prou complicat, pijames de màniga llarga, eixuga bé els cabells ("el secador nooooo!!!!) i posa’t les espardenyes. No us ho creureu, però acabo esgotada de la seva hora del bany.

I no us podeu arribar a imaginar com odio aquell DVD de ‘El agradable momento del baño’. És el DVD més mentider que conec! I naturalment, pel que fa al bany/dutxa, s'accepten idees, suggeriments, remeis casolans o contes de fades per aconseguir que no sigui un drama. Tots seran benvinguts!

21 de set. 2011

Contenta. Feliz. Happy





Aquest bloc va néixer amb la idea de ser un quadern per no oblidar res del que significa aquesta gran aventura de ser mare de bessones. Però això de ser blogger enganxa. Estic molt contenta d’explicar-vos que iMama.tv (una pàgina i comunitat anglesa) m’ha escollit com una de les seves bloggers. Per tant, amb la inestimable ajuda i complicitat de la Maria Rosa Garrido a les traduccions, THE TWIN INVASION comença un nou camí. Em fa molta il.lusió! Aquí us deixo el link per si voleu donar-hi un cop d’ull.

http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Este blog nació con la idea de ser un cuaderno para no olvidar nada de lo que significa esta gran aventura de ser madre de mellizas. Pero eso de ser blogger engancha. Me alegra poderos explicar que iMama.tv (una página y comunidad inglesa) me ha escogido como una de sus bloggers. Así que con la inestimable ayuda y complicidad de María Rosa Garrido en las traducciones, THE TWIN INVASION empieza un nuevo camino. Aquí os dejo el link por si queréis echarle un vistazo.


http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

15 de set. 2011

'Estrès escoladaptaciològic'



Pateixo una altra malaltia... sí, d’aquelles estranyes malalties que tenim els que som pares. Es diu ‘estrès escoladaptaciològic’ i fa dos dies us hauria dit que "com s’allargui massa més, jo no ho aguantaré".

M’he esperat quatre dies a escriure sobre l’adaptació a P3 i a la nova escola. Dimarts va ser molt dur. Els plors van anar in crescendo només entrar a l’escola i es van contagiar entre elles. I per molt que vaig intentat calmar-les i tranquil·litzar-les... cada cop era pitjor. Vaig marxar de l’escola enmig d’un drama. Eren les dues úniques petites que ploraven. I em sentia fatal. Quan les vaig recollir estaven tranquil·les, però no havia anat massa bé. Potser estava tant malament perquè no m’ho esperava. A l’escola bressol sempre s’havien quedat molt contentes i sense plorar... i feia temps que parlaven d’anar a l’escola dels “grans”. Sí, ja ho sé, paciència, molta paciència. Són molts canvis i els han d'assimilar. “No t’estressis”, em diu tothom. M’ho deuen dir perquè m’ho noten a la veu. “És normal”. Sí, ja ho entenc, però a mi se’m trenca el cor.

Dimecres va anar molt millor. D'alguna manera, es complia la rutina que els hi havíem explicat durant tot l'estiu. "Ara la mama els matins no hi serà. El papa us portarà a l'escola. L'Ona es trobarà amb la Jana i l'Estel amb la Dàlia". També dimecres: reunió amb les dues tutores. Gran conversa. M'expliquen que en algun moment han demanat anar a veure la seva germana a l'altre classe. Com també ho han fet els altres tres (!) parells de bessons que hi ha a P3 (perquè encara hi ha qui no es creu la teoria de la invasió?).

Tensions
Ha estat una setmana dura... dimarts especialment, que em va tocar el "drama" més fort. Fins a aquell punt que has de dir-te a tu mateixa “respira a fons, respira a fons”.  Vaig aguantar com vaig poder i al final em vaig estirar al llit i vaig desfogar-me. No puc evitar plorar en aquestes situacions. Ho trec tot i després em quedo més calmada. Crec que em va sortir tot. La tensió dels darrers 15 dies. La tensió per haver de fer mans i mànigues per cuidar de les nenes abans no comença l’escola i tu ja estàs treballant; la tensió d’engegar nova temporada radiofònica i tots els ajustos que això comporta amb nous horaris i tornar al directe; la tensió de començar a l’escola. La tensió d’escoltar les declaracions d’una consellera d’Educació que diu que a les famílies no ens ve de mitja hora i que no passa res si els nens pleguen més aviat. La tensió que em provoca el tema de la immersió lingüística. “Respira a fons, respira a fons”...

Fora tensions. Amb el meu millor somriure explico a les dues petites que demà tornarem a l’escola. I que les anirem a buscar i jugarem juntes tota la tarda. Sé que encara hi haurà algun plor. El gran què és saber que estan en molt bones mans. I això és el que més em tranquil·litza.

11 de set. 2011

Aquell 11-S diferent de tots


Era la Diada. Havíem fet un programa especial a la Ràdio. El dia abans havíem acabat la programació especial de Festa Major i després del programa de la Diada, com que no engegàvem fins l’1 d’octubre, teníem descans.

Acabava d’arribar a casa i em vaig quedar clavada davant la televisió. Em va trucar el cap d’Informatius. “Què fas?”. “Suposo que com tot el planeta, estic enganxada a la tele”. Al cap de res ja érem tots a la redacció.

Estàvem trucant desesperats a tots els contactes que teníem a Nova York. Va ser la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Osama Bin Laden.

Estiu de 1998. Em vaig enamorar de Nova York. Havia estat un viatge somniat, perseguit i esperat. Un viatge per descobrir que totes aquelles imatges que omplien milers i milers de pel·lícules, de sèries i llibres… eren reals.  

I ja han passat deu anys d’aquella Diada que va canviar el món i que ens va fer descobrir moltes coses.

8 de set. 2011

Gràcies




Gràcies

Més de sis mil visites i una quarantena de seguidors.
Pàgina al Facebook i compte de Twitter pròpia de la Invasió. @la_invasio_twin
Un bloc amb versió en català, castellà i anglès. Sembla una bogeria!

Feia un any i mig que tenia la idea de LA INVASIÓ TWIN al cap, però el dia a dia se’m menjava. La feina i les nenes. Les nenes i la feina. Només escrivia notícies i guions de ràdio. I notetes per la professora de l’escola bressol. Finalment vaig decidir que no podia ser. Tenia moltes ganes de tornar a escriure, amb aquella energia que ho feia quan era més jove. Tenia la necessitat d’escriure, amb to irònic potser, sobre el canvi més important de la meva vida. És egocèntric? No ho sé, però jo m’ho passo molt bé explicant les petites aventures d’aquesta parella que ens ha canviat la vida. Espero que a vosaltres també us faci somriure i us pugui aportar algunes coses. La idea original també era poder explicar a futures mares, i sobretot mares de bessons, aquelles coses més pràctiques que ningú explica. I sabeu què us dic? No només m’ho passo bé, sinó que m’ha permès conèixer un grup de dones i homes, sobretot un grup de mares... un grup de mares fantàstiques que escriuen blocs i també comparteixen les seves experiències.

Gràcies a tots/es

 

6 de set. 2011

El llenguatge secret


Estic a punt de crear el diccionari Estel – Català / Català – Estel
“Abuxili!. Arra coca mi posar la massarreta del Pickie Schau!.

Abans de ser mare recordo clarament les imatges d’amics o coneguts “parlant” o més aviat interpretant les paraules dels seus fills. Em sorprenia aquella capacitat d’interpretació, i la meva conclusió era que només els podien entendre els seus pares. Pensava en els pobres professors, que de cop rebien 25 alumnes, cadascú amb el seus codis, els seus llenguatges secrets.

Un cop ets mare te n’adones que la facultat d’interpretació arriba perquè senzillament, la primera vegada que diuen aquella paraula, n’ets testimoni d’excepció. Aquest estiu les dues petites s’han “disparat” a xerrar. És un procés que em fascina i que em vincula encara més amb elles.

Abuxili: feia dies que ho deia i no sabia què era. Avui he deduït que és “auxili!!!”. La seva germana li volia prendre una peça de roba.
Arra: la erra li deu encantar i les fa dobles a tot arreu
Coca: toca
Massarreta: sí, és una samarreta...
Pickie Shau: després de molts dies d’incògnita, vam descobrir que era el Mickey Mouse.

Així doncs:
“Auxili, ara em toca a mi posar-me la samarreta del Mickey Mouse”.

3 de set. 2011

És molt senzill

En realitat és molt senzill. Només es complica si hi barregem política, justícia i perdoneu-me, tonteria i/o odi... i per damunt de tot, desconeixement.

És molt senzill. La llengua pròpia de Catalunya és el català. No perquè sigui una llei divina ni aparegui en un Estatut, retallat o no. És la llengua pròpia de Catalunya perquè milions de persones considerem que és la nostra identitat. Perquè pensem, estimem i somniem en aquesta llengua. Perquè és molt més que un idioma. És la nostra manera d’expressar-nos i comunicar-nos. Perquè és un senyal de lluita i d’identitat.

És molt senzill. A casa meva, com moltes d’altres famílies, van lluitar molt perquè pogués tenir una educació en català.

És molt senzill. Vull que les meves filles estudiïn en català. És una convicció, un dret i ara ja, un crit de guerra. Vull que la seva educació sigui, sense esquerdes, en la seva llengua materna. I que ningú s’equivoqui. Això no és excloent. També vull que estudiïn, i aprenguin i parlin castellà. Qui no ho voldria?  És un dels idiomes més estesos a tot el planeta. I és un plaer poder llegir molts autors en la seva llengua original. Em sembla absolutament vital que l’aprenguin a l’escola. Però és que algú ho dubta? I tant de bo poguessin tenir una bona competència també en anglès. O xinès. Tant de bo. Però primer de tot, per descomptat, el català és la llengua de la nostra escola.

És molt senzill. Ser bilingüe no és un parany, o un despropòsit o una amenaça com pensen a una part –no a tota- de les Espanyes i a algunes de les seves grans institucions.

És molt senzill. Ser bilingüe és una gran riquesa. Però deu ser per nosaltres, perquè es veu que “ells” no ho entenen o no ho veuen així. Cap més atac al català, si us plau.