Cinc anys. Carta a l'Ona i l'Estel

Cinc anys. Se’m fa difícil de creure. El dia 15 de desembre fareu 5 anys. Em costa de creure com el vostre naixement fa que la mama moduli el temps d’una altra manera. Em sembla increïble com depressa han passat aquests cinc anys, i mirar-vos i pensar tot el que heu après, tot el que ja heu viscut i com heu crescut. Si tanco el ulls tinc ben viu el moment d’estar estirada en una camilla a la ginecòloga, i sentir per primer cop, el batec dels vostres cors. Em sembla ahir que encara estàveu dins la panxa. Em sembla ahir que us vaig veure per primera vegada.

Us escric ara perquè sé que des d’avui viurem un espiral de festes, celebracions i emocions. Des que estàveu a dins la panxa mirava d’imaginar-vos, com seríeu físicament i quin caràcter tindríeu. No recordo com us havia imaginat, perquè la realitat em sobrepassa i només sé què sento quan us miro i us abraço. Us veig fascinades per les lletres i els números, amb unes ganes impressionants d’escriure paraules i sons (fins i tot amb aquelles lletres que us ‘enreden’), de descobrir tot el que tingui a veure amb les daines i les muntanyes, de pujar cims, de tocar animals, de posar-vos aquells patins en línia que heu heretat i buscar l’equilibri que us faci avançar. Voleu ballar, fer teatre, pintar-vos, cantar, cridar, jugar, cuinar, disfressar-vos...

Us miro i veig dues nenes contentes. I cada cop més, sento la importància de donar-vos el vostre espai, de diferenciar-vos, de tenir un temps per cada una, perquè cada una teniu la vostra personalitat, problemàtiques i interessos. Sé que hi ha coses que a tu se’t fan una muntanya, i es costa expressar els teus sentiments i això fa que a vegades estiguis trista i t’enfadis amb tu mateixa i amb els papes... i els amics. Però aquí ens tens, per ajudar-te i ensenyar-te a com conduir la situació. I sé que a tu et costa tenir paciència, que t’agrada provar de tot i força i que ets un argent viu. I que a vegades els papes ens “enfadem” perquè soluciones les coses “somicant”. Però aprenem a parlar les coses oi?

M’emociona veure com us estimeu l’una a l’altra. Sí, també us baralleu, us feu crits, més d’una empenta i esgarrapada, a vegades teniu enveja l’una de l’altra per si el papa o la mama us dediquen més atenció o no... però jugueu moltíssim juntes, compartiu aventures i sobretot, compartiu la vida. I espero que la compartireu, fent el camí plegades, tenint-vos ben aprop.

Feu cinc anys i us estimem molt, petites. Moltíssim. 

Per molts anys, Ona. Per molts anys, Estel. 

Fitipaldis sobre rodes

Encara recordo la meva BH taronja (mode nostàlgic ON). LA BICICLETA. En majúscules, la que em van portar els Reis. Anava amb les rodetes de darrera i tinc la imatge meva, cridant al meu pare que m’agafés quan me les van treure i tenia por de caure. Recordo que va ser un procés una mica lent. Tots els nens passàvem pel mateix tràngol. Era com un examen que havies de passar.

35 anys després.

No sé com. He de reconèixer que estic al·lucinada. Al juliol passat vaig comprovar com les meves bessones, amb quatre anys i mig, van pujar a una bicicleta de dues rodes i sabien anar-hi. Repeteixo, no em pregunteu com. De petites no van tenir cap bicicleta de fusta sense pedals, que com tothom assegura, són ideals per a l’aprenentatge de la coordinació i l’equilibri. El Nadal passat els Reis volien portar bicicletes, però van estar fent un “màster” i no ho van veure clar. Una mida els hi anava massa justa i la següent era massa gran. Així que van optar pel patinet, que també, val a dir, els hi ha ensenyat molt equilibri. O és que senzillament els nens d’avui dia tenen algunes habilitats inherents que nosaltres o portàvem incorporades? Com per exemple, dominar un smartphone amb tres anys?

Resposta fàcil i clara.

No me’n sabia avenir amb això de les bicicletes.

“Estel, on has après a anar en bicicleta?”.

“Al pati de l’escola, mama”.

Tot i que encara falta un mes i mig pel seu aniversari, avui ja han tingut el seu primer regal avançat. La meva mare i el meu germà feia temps que deien que els hi regalarien la bicicleta. Avui hem passat, de casualitat, pel Trocathlon i ho hem tingut claríssim (realment val la pena l’estalvi de diners, i més si tenim en compte que creixen tan ràpid i aviat aquestes bicis quedaran petites). A la tarda ja han donat deu mil voltes a una plaça, practicant girs i frenades. Demà volen baixar al camí del riu i diumenge, anar amb bicicleta fins a casa la tieta.

Ara, ja podem tornar a fer excursions els quatre (l'estiu passat no les vam fer perquè les nenes pesaven massa en les cadiretes de les nostres bicis). Quines noves opcions més fantàstiques que tenim per endavant!

"Bon dia, senyora càries!"

Les nenes no havien anat fins avui al dentista. No sé si he tardat massa, ni quan és o seria el moment adequat per fer-ho. Però quan comences a escoltar que no-sé-quants-companys-de-classe ja han tingut càries, comences a esverar-te de veritat. A més, em preocupava que una de les petites tanqui malament i per això li costa pronunciar bé algun so…

Així que avui que les petites tenien festa i jo, aprofitant-ho, m’havia demanat el dia, vaig pensar que era el moment ideal. Les petites s’ho prenien com una aventura, amb comentaris tipus “el Martí li van treure una dent”, “la Laia va anar al dentista i diu que no li va fer gens de mal”... per postres, aquest matí, veient ‘El petit Nicolàs’, justament anava a cal dentista i sortia ben content. Camí de l’ambulatori, l’Ona m’explicava que la omnipresent Peppa també havia anat al dentista i “només” li havia mirat les dents. 

Han volgut entrar les dues juntes. Primer l’Estel. El sofà del dentista l’ha impressionat una mica. Em dóna una mà a mi i l’altra a la seva germana. Dents perfectes, ni una càries. La doctora em diu que les té bé i que no veu complicacions amb l’oclusió. Anem per l’Ona. Aquí la cosa ja no va tan bé. Minut i resultat: dues càries i tanca amb un petit desviament, de manera que, segons em diu la dentista, d’aquí a uns temps, haurem de pensar en un aparell per tal de corregir-ho. Això ja és un copet més dur. Res, toca posar-se les piles i fer el màster dels dentistes.

Aprofito per detallar alguns consells importants que hem repassat amb la dentista:

• Posar molt poca pasta al raspall (de la mida d’una llentia), i sobretot, intentar que no se l’empassin. I és clar, fer servir raspalls de dents i dentifricis infantils fins als 8 anys.
• Les dents s’han de raspallar tres cops al dia... també la llengua. És important que els nens es raspallin les dents sols, però que els pares ho repassin després (sobretot els queixals, que a ells els costa més)
• No anar a dormir MAI amb les dents brutes
• Evitar i redir aliments ensucrats, com sucs de fruita, caramels, iogurts líquids... o d’altres que es queden molts adherits a les dents, com ara les patates xips.

L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.

I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...

Anàlisi en perspectiva (el segon any)

Fa un temps, veient els canvis abismals de les petites vaig decidir analitzar com havien estat els primers mesos. En aquell article ANÀLISI EN PERSPECTIVA (EL PRIMER ANY), recordava uns inicis complicats, pel desconeixement de trobar-te a casa amb dos bebès, i també apuntava que m’hagués agradat fer-ho al moment, perquè la memòria és selectiva i me n’adono que oblido moltes coses que m’havia jurat que no oblidaria. Però al mirar enrere, també et permet fer unes “comparacions” que d’una altra manera seria difícil de fer. Com va ser el segon any de les petites?

12-24 mesos

Quan encara algú em pregunta si el primer any va ser difícil, li dic que sí, però que personalment, els 12-24 encara és més dur, en certs aspectes. De fet, quan són bebès difícilment es belluguen d’on els has deixat, però durant el segon any la seva mobilitat ja és més que perillosa. Recordo que tothom m’advertia (i em van fer entrar la por al cos) que quan caminessin seria encara més terrible. Què voleu que us digui, per nosaltres, va ser un alliberament! Ens seguien, i no feia falta portar-les a coll constantment! De manera de les nostres activitats van anar augmentant de forma considerable.

Sabeu què em ve al cap d’aquell any? Les petites assegudes en un trineu, rient, tot i que només els hi veia una miqueta els ulls de tant tapades que anaven. I de cop, plorant perquè la neu era freda. Descobrir els parcs, com uns espais per jugar, pujar als gronxadors, i les rialles i els somriures exagerats en cada nova aventura. Recordo sobretot, la curiositat per tot i la complicitat creixent. Aquell descobrir, també amb el llenguatge, del món que les envolta i la persona que les acompanya les 24 hores al dia al seu costat.  Anàvem camí dels dos anys i semblava que tot començava a rodar molt millor, amb horaris ben apamats (i seguits al peu de la lletra). De fet, sovint diem que a casa hem estat un “regiment” fins als tres anys. Sovint pensem que ha estat la nostra manera de funcionar, perquè sinó tot se’ns complicava. Si trencàvem els horaris, les petites es posaven nervioses, nosaltres encara més, elles ploraven, nosaltres histèrics i aquestes situacions són molt més complicades de reconduir. Més val prendre’s les coses amb calma i anar a poc a poc. 

Trucs per aconseguir que una excursió els sembli més interessant

En realitat aquest article s’hauria de dir: “Com aconseguir que al cap de cinc minuts d’haver engegat a caminar no comencin a somicar que estan cansades i que volen tornar a casa?”.  Jo no sé si us passa, però les nostres petites no són unes grans excursionistes (vaja, suposo que nosaltres tampoc, però es tracta de fer algunes caminadetes, no?).

Els primers estius, amb elles a coll, motxilles o el que fos, era força cansat, per què enganyar-nos. I és clar, quan van començar a caminar, tampoc es tractava de perdre’ns massa estona. Però ara, les bessones ja poden aguantar força i la veritat és que podem fer algunes excursions a peu més llargues. I tenim alguns aliats per fer-les més amenes i interessants.

Càmera de fotos: Com ja vaig comentar a Turisme amb bessones, a les nenes els hi encanta fer fotos. En tenen des de ben petites (a la família hi ha molta afició i professionals del sector, per tant era inevitable). Quan sortim d’excursió els hi proposem que elles fotografiïn el que més els agrada. Proveu-ho. No només és interessant per veure què els agrada i què els crida l’atenció, sinó perquè sereu plenament conscients del seu punt de vista. I com a vegades, no pensem prou en la seva alçada i com veuen el món.

Binocles: Els Reis ens van portar uns binocles, perquè així les petites poden imitar el seu pare, que sempre en porta a sobre. Els hi agrada tenir la sensació que les coses “s’acosten” i poden veure-les de més aprop. D’aquesta manera, anem fent camí.

Lupa: També ens fixem en les coses que tenim al mateix camí, amb detall... sobretot les fulles, els nius de formigues, les caques d’animals –que ens fan molt riure-, les flors, els animals... Va ser un altre bon regal que els Reis ens van portar aquest any. 


Per tant, la nostra motxilla, on portem aigua, menjar, la nostra càmera i mocadors... cada cop va anant més plena. I aquest hivern l’excursió la vam fer amb raquetes i els hi va agradar molt, segur que repetirem. I és que el plaer de fer una bona passejada s’ho val. 

Normalitat normalitzada

Tinc la sensació que escric aquest article quan tothom ja ha parlat de l’inici de curs. Però fins avui, segon dia d’escola, no m’he atrevit del tot a fer-ne balanç. Tothom em preguntava si ja tenia ganes (jo) que les nenes comencessin el curs i sobretot, si elles en tenien ganes.  Per part meva en tenia ganes perquè d’alguna manera significa tornar a la rutina de tota la família, amb els nostres horaris de feina, i els seus d’escola. A més, jo m’havia incorporat a la feina el 12 d’agost,  de manera que hem fet deu mil combinacions possibles per tal que les nenes passessin aquestes setmanes d’agost ben cuidades (ai, el gran tema de la conciliació). I les nenes ni tan sols han parlat de si tenien ganes d’anar a l’escola o no. Aquest estiu s’ho han passat tan bé, ha estat tan variat i han fet tantes coses que patia una mica pensant que farien un  drama de tornar a l’escola (perquè és ben veritat que aquestes dues petites a vegades tenen unes reaccions ben estranyes, coses que et penses que els hi encantarà es posen a plorar i al revés). Una setmana abans de començar els hi vam dir qui serien les seves mestres, i van estar molt contentes. Ja les coneixien, de manera que això fa la reentrada una mica més fàcil.

Dijous, 12 de setembre. Primer dia. Com que l’escola inaugura un nou edifici, per motius de feina m’hi puc escapar i per tant, puc acompanyar les nenes a la classe el primer dia. Pateixo fins a l’últim moment, perquè no sé si és millor que hi sigui o no, perquè a vegades fan més drama que cap altra cosa. Però em fa molta il·lusió i elles estan molt contentes. L’Ona té un moment de plor, però se li passa molt ràpid. Quan les vaig a buscar a la tarda, estan mooolt contentes i m’expliquen tot el que han fet, amb qui han jugat, etc... Tots els companys estan molt feliços de retrobar-se, de manera que a la sortida de l’escola anem tots al parc i juguem una estona més.

Divendres, 13 de setembre. La prova de foc, perquè potser el primer dia va molt bé i el segon la cosa es torça. Cap problema al matí. Surten radiants de l’escola. Emocionades i contentes.

I en qüestió d’un dia, el fet que s’hagin fet molt grans, s’ha fet oficial. No sé com explicar-vos-ho. Fins i tot nosaltres notàvem que aquest estiu, l’Ona i l’Estel s’havien fet molt grans (i això que teòricament a casa no ho notes tant, sempre ho veuen els de fora, aquestes coses). No només havien fet una estirada, sinó que les seves converses, raonaments, lògica... són ara molt més “plenes” i complexes. Ja no és que tothom t’ho comenti... elles també ho han decidit. Des de fa dos dies, la seva actitud és diferent: “Ara som de P5”, diuen. I aquest “Ara som P5”, ho apliquen a moltes coses. S’han fet grans, i per una banda em cau la baba, i de l’altra, em pregunto on són aquelles nenes petitones... i de retruc, entenc a la perfecció aquella frase de “el temps passa volant”. 

Juntes - 2



“Em fan por les onades”

“Dona’m la mà «

« Agafa’m fort”

« No tinguis por, estàs amb mi »

La conversa és real. Va anar així. Cada temporada, el primer dia de platja és com una aventura que no saps massa bé com respondran, si els hi molestarà la sorra o els hi farà por l'aigua. Aquest any el primer dia va ser fantàstic, van estar jugant i passant-ho molt bé.  "Dona'm la mà. No tinguis por, estàs amb mi". Tan petites i saben que juntes tenen més força. Que es poden enfrontar a tot. Caminen juntes i aprenen a estimar, a plorar, a tenir por, a ser valentes, a enfadar-se, a entendre que les coses no poden ser ara i aquí. No puc evitar emocionar-me quan les veig així. Em demostren, dia a dia, que tenen una relació ben especial que no sé fins a quin punt sóc capaç d'entendre. Per moltes baralles, gelosies i moments que estan ben enfadades... crec que per sobre de tot s'estimen moltíssim. Tenir un company de joc així ha de ser fantàstic! 

Anàlisi en perspectiva (el primer any). Versió materna

Ara entenc perquè sempre es parla de l’etapa 0-3. El canvi és abismal. Han deixat de ser bebès, han començat a l’escola i el seu aprenentatge és vibrant. Fascinant. Des de petits sempre hi ha qui et diu “ja veuràs com canvien als 3, 6, 9 mesos, o a l’any, o quan en facin dos ». Sempre hi ha canvis a la vista (que a vegades es compleixen i a vegades no). Ara sí que he vist el més destacat. Potser per això he volgut aturar-me una mica a analitzar com han estat aquests tres anys. Aquells anàlisis que es poden fer gràcies a la perspectiva i que denoten com n’és de selectiva la memòria. De ben segur que si ho hagués fet al moment, les coses que em semblaven vitals quan les nenes tenien 4 mesos, ara em semblarien una nimietat.

0-12 mesos

D’entrada, la por. La por a una situació desconeguda i per partida doble. Us ho diré així de clar: crec que m’havien espantat tant que en realitat no em va semblar tant dur com la gent predeia. Per descomptat que va ser difícil. No és fàcil arribar a casa amb dues criatures i que siguin les primeres. Tot i la por i deu mil preguntes com “me’n sabré sortir?”, “què faré si....”, “com he de reaccionar si....”, crec que no ens vam agobiar i això va ser una sort i una salvació. Vam deixar que les coses anessin passant i vam entomar-les amb serenitat i senzillament passant el dia a dia. I naturalment, val a dir, amb tota l’ajuda del món, perquè la meva mare em venia a donar un cop de mà als matins i els meus sogres a la tarda. Ajuda? Avis, tiets, germans i nebodes sempre hi eren. A casa meva, la meva neboda més jove té 23 anys, o sigui que estaven assedegats de bebès.

Hi va haver un fet que ho va encarrilar tot bé. El meu home va poder estar gairebé un mes i mig amb nosaltres quan van néixer. Se m’hagués fet una muntanya si hagués hagut d’anar a treballar al cap de 15 dies. Amb això vam ser afortunats, tot i que es va passar bona part del permís fent paperassa (veieu Permís de paternitat, permís de paterni... què?).

Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig. Ho vaig fer amb el cor dividit. Per una banda en tenia ganes, per una sensació de recuperar la que havia estat la meva vida i perquè hi havia hagut moments durs, de saturació, plors i nerviosisme. Però per l’altra, vaig entendre que res ja no seria mai més el mateix. Les trobava a faltar i només volia tornar a casa amb elles. Quan jo vaig tornar a la feina, el meu home va poder quedar-se a casa. Ell va ser l’encarregat i va portar el pes de les primeres papilles i de moments desesperats perquè l’Estel no volia menjar de cap manera.

Com definiria aquell any 2009? Va ser l’any del “primer” de tot. El primer estiu i vacances de les nenes, el primer bany al mar, la seva primera estada a la neu, les primeres papilles, el primer menjar sòlid, gatejar, posar-se dretes, els primeres passos, les primeres dents... I al setembre, el primer dia a l’escola bressol, els primers plors desconsolats perquè les hi deixava.

Miro enrere i tinc aquesta sensació: Va ser dur, però ja no ho recordo. No recordo les nits sense dormir, aguantant un dia sí i un altre també. Sé que escric això i el meu home hi estarà absolutament en desacord (de fet li he demanat que també ell escrigui aquest anàlisi). Ja us ho avanço: ell ho recorda com si ho tingués gravat amb foc, el no dormir. Penso que va ser tant intens, un aprenentatge i un coneixement tant impressionant, que senzillament, em quedo amb això a la memòria.

La teoria ‘Scarlett O’Hara’

Tinc una teoria. Gens empírica, perquè només pensava que passava amb les meves bessones, però ara resulta que estic comprovant que hi ha una tendència clara. O potser és una evidència pels pediatres i jo no me n’he enterat.


Si teniu bessons, si coneixeu algú que en té, si a l’escola n’hi van dos parells… feu la consulta i m’ho comenteu, si us plau.


El bessó que neix més petit, amb menys pes… és al que al cap d’un temps (mesos, anys) es fa més gran i alt ?



L’Ona va pesar 2.500 kg al néixer. La seva germana, l’Estel, 3.400. Amb tres mesos ja l’havia igualada, pràcticament. Ara, que són a punt de fer els tres anys, l’Ona li passa tres dits d’alçada i uns dos quilos de pes. Sí, hi ha factors com la complexió, perquè les dues mengen molt bé, però…

Estic convençuda que quan va sortir de la panxa on havia passat gana perquè s’ho ‘quedava’ tot la seva germana, l’Ona va aixecar la seva maneta, va apretar fort el puny i en forma de plor va dir: “Poso a Déu per testimoni que mai més no tornaré a passar gana!”. Sí, com una petita Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué.