30 d’oct. 2013

Estan per tot arreu!!!

He trobat una prova més que confirma la conspiració mundial dels bessons per dominar el planeta.

L’altre dia llegia un conte del Teo (el dolç i innocent Teo) i mireu què em trobo… una parella, que passeja… no amb un parell de bessons, sinó amb dos! Al principi del conte la dona anava d’excursió amb la panxa ben rodoneta, i mireu al final com acaba… i no és per res, però us heu adonat de la cara de son que fa?

Remirem la pel·lícula original de Peter Pan… i tenim uns bessons entre els nens perduts. Qui ha tingut germans bessons també ? La insuportable de la Dora la Exploradora ! I amb el conill Rekkit també surten dues germanes bessones ! I ja no recordava que en Bambi també tenia bessons, que són l'alegria de bosc. I ara que remiro -de nou- La guerra de les galàxies... que me'n diueu d'en Luke i la Leia? I … i… i… i… i això que ni us he parlat de les revistes del cor, que espanta una mica veure la quantitat de famosos amb bessons!


Aaaaahhhhhh, auxili!!!!!!!!!



28 d’oct. 2013

L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.


I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...

21 d’oct. 2013

Jo tenia un armari...



De la sèrie "Jo tenia un menjador"... arriba "Jo tenia un armari". Sí, un armari que quan el vaig comprar, havia de ser un armari fantàstic per a mi. Per poder tenir separada la roba d'estiu de la d'hivern, poder tenir les coses ben guardades en caixetes boniques. Estava posat en l'habitació que un futur seria de les nenes. I quan elles van néixer, ja vaig acceptar de cedir una part del MEU armari per a elles. Il·lusa! 

Aquest ERA el MEU  armari. Què hi ha ara? Roba d’estiu... de les nenes. Roba d’hivern... de les nenes. Sabates... de les nenes. Joguines...de les nenes. L’han ocupat del tot i no han tingut la decència ni de deixar-me un calaix. Encara recordo els primers mesos, quan tota la seva robeta em cabia en una calaixera.


Quan eren bebès, podia tenir els pantalonets en un calaix. Les samarretes i bodies en un altra. No distingia entre elles, perquè feien servir la mateixa roba. Amb el temps, vaig haver de començar a separar la roba, perquè una de les petites va començar a utilitzar una talla més que la seva germana. I es van fent grans... La calaixera ja no va ser suficient. Van començar a envair aquell que ERA el meu armari. La meitat de l’armari per jaquetes, vestits, camises... a l’altra meitat, un macro calaix per cada una (per les seves camisetes i pantalons). Un altre de conjunt per pijames i complements. I continuaran creixent... i què voldran aleshores? La invasió twin no és només una conspiració per dominar el planeta. A aquest pas trauran la roba del seu pare i meva del NOSTRE armari! I també l’ocuparan! I ara que hi penso... al de l’entradeta també hi hem començat a deixar coses seves... aaaaghhhhhh!!!!

13 d’oct. 2013

Anàlisi en perspectiva (el segon any)

Fa un temps, veient els canvis abismals de les petites vaig decidir analitzar com havien estat els primers mesos. En aquell article ANÀLISI EN PERSPECTIVA (EL PRIMER ANY), recordava uns inicis complicats, pel desconeixement de trobar-te a casa amb dos bebès, i també apuntava que m’hagués agradat fer-ho al moment, perquè la memòria és selectiva i me n’adono que oblido moltes coses que m’havia jurat que no oblidaria. Però al mirar enrere, també et permet fer unes “comparacions” que d’una altra manera seria difícil de fer. Com va ser el segon any de les petites?

12-24 mesos


Quan encara algú em pregunta si el primer any va ser difícil, li dic que sí, però que personalment, els 12-24 encara és més dur, en certs aspectes. De fet, quan són bebès difícilment es belluguen d’on els has deixat, però durant el segon any la seva mobilitat ja és més que perillosa. Recordo que tothom m’advertia (i em van fer entrar la por al cos) que quan caminessin seria encara més terrible. Què voleu que us digui, per nosaltres, va ser un alliberament! Ens seguien, i no feia falta portar-les a coll constantment! De manera de les nostres activitats van anar augmentant de forma considerable.

Sabeu què em ve al cap d’aquell any? Les petites assegudes en un trineu, rient, tot i que només els hi veia una miqueta els ulls de tant tapades que anaven. I de cop, plorant perquè la neu era freda. Descobrir els parcs, com uns espais per jugar, pujar als gronxadors, i les rialles i els somriures exagerats en cada nova aventura. Recordo sobretot, la curiositat per tot i la complicitat creixent. Aquell descobrir, també amb el llenguatge, del món que les envolta i la persona que les acompanya les 24 hores al dia al seu costat.  Anàvem camí dels dos anys i semblava que tot començava a rodar molt millor, amb horaris ben apamats (i seguits al peu de la lletra). De fet, sovint diem que a casa hem estat un “regiment” fins als tres anys. Sovint pensem que ha estat la nostra manera de funcionar, perquè sinó tot se’ns complicava. Si trencàvem els horaris, les petites es posaven nervioses, nosaltres encara més, elles ploraven, nosaltres histèrics i aquestes situacions són molt més complicades de reconduir. Més val prendre’s les coses amb calma i anar a poc a poc. 

8 d’oct. 2013

Què serem aquest any a l'escola?


Habemus projecte! Cada principi de curs comporta l’expectativa del projecte educatiu que triaran els nens a l’escola. Després de dues setmanes de debats, propostes, defensar idees i donar arguments... aquest P5 a casa tenim la classe de Les Daines i la classe de Les Muntanyes. Bufff, així d’entrada em vaig quedar ben parada, i us explico el perquè.

L’Estel (classe de Les Muntanyes), havia estat pensant durant tot l’estiu que volia proposar un nom relacionat amb l’aigua, el mar, la platja, els peixos... però el primer dia de classe ja va canviar de parer i es va “aliar” amb una altre nena per ser “Veterinaris”. I resulta que al final, després de debatre les propostes amb tota la classe i fer les votacions, han optat per ser muntanyes. No em desagrada gens, tindrem feina a fer excursions i anar als cims, aquest curs.

La història de Les Daines amb la classe de l’Ona té un recorregut més llarg. Primer de tot, quan em vaig quedar amb cara d’al·lucinada quan em van dir que volien ser daines, em va contestar: “Sóc com uns cérvols, mama”. Jo bàsicament barrinava què s’inventarà la mestra per muntar el projecte amb els nens... perquè d’entrada em semblava una tria complicada.  Però no dubto gens que aprendran moltíssimes coses i que serà un curs molt ben aprofitat. Però hi ha més història al darrera. L’Ona també volia alguna cosa relacionada amb el mar, però les nenes van unir-se i van decidir, totes, que els hi agradava daines. Són minoria, però com que els nens de la classe i alguna altre nena es van “dividir” entre ninjes, lleons i alguna altre idea, les daines  van “guanyar”.

El que més em va sorprendre va ser que l’Ona em digués de seguida que estaven fent “lobby”. L’any passat la petita va tenir algun conflicte, perquè les altres nenes de la classe, el grup amb el que ella volia jugar, ja es coneixien de la guarderia i alguna vegada li havien dit que no la hi volien. L’Ona sempre havia anat al seu aire, però començava a intentar fer el seu “grup d’amigues”. Això afectava a la petita, però veig que ha anat treballant aquest aspecte i que poc a poc, ha anat aconseguint formar-lo.


Ja us explicaré què en sortirà d’aquesta barreja de daines i muntanyes que tindrem a casa aquest curs. 

3 d’oct. 2013

Trucs per aconseguir que una excursió els sembli més interessant




En realitat aquest article s’hauria de dir: “Com aconseguir que al cap de cinc minuts d’haver engegat a caminar no comencin a somicar que estan cansades i que volen tornar a casa?”.  Jo no sé si us passa, però les nostres petites no són unes grans excursionistes (vaja, suposo que nosaltres tampoc, però es tracta de fer algunes caminadetes, no?).

Els primers estius, amb elles a coll, motxilles o el que fos, era força cansat, per què enganyar-nos. I és clar, quan van començar a caminar, tampoc es tractava de perdre’ns massa estona. Però ara, les bessones ja poden aguantar força i la veritat és que podem fer algunes excursions a peu més llargues. I tenim alguns aliats per fer-les més amenes i interessants.

Càmera de fotos: Com ja vaig comentar a Turisme amb bessones, a les nenes els hi encanta fer fotos. En tenen des de ben petites (a la família hi ha molta afició i professionals del sector, per tant era inevitable). Quan sortim d’excursió els hi proposem que elles fotografiïn el que més els agrada. Proveu-ho. No només és interessant per veure què els agrada i què els crida l’atenció, sinó perquè sereu plenament conscients del seu punt de vista. I com a vegades, no pensem prou en la seva alçada i com veuen el món.



Binocles: Els Reis ens van portar uns binocles, perquè així les petites poden imitar el seu pare, que sempre en porta a sobre. Els hi agrada tenir la sensació que les coses “s’acosten” i poden veure-les de més aprop. D’aquesta manera, anem fent camí.

Lupa: També ens fixem en les coses que tenim al mateix camí, amb detall... sobretot les fulles, els nius de formigues, les caques d’animals –que ens fan molt riure-, les flors, els animals... Va ser un altre bon regal que els Reis ens van portar aquest any. 


Per tant, la nostra motxilla, on portem aigua, menjar, la nostra càmera i mocadors... cada cop va anant més plena. I aquest hivern l’excursió la vam fer amb raquetes i els hi va agradar molt, segur que repetirem. I és que el plaer de fer una bona passejada s’ho val.