D’angelets i ratolins

Una de les coses que més ens ha agradat d'aquesta nova aventura
és que hem pogut "estrenar" el regal que la Jana, una
amiga de l'Ona i l'Estel els hi va fer pel seu aniversari.
Aquí sí que les dents no es perden!

No hi ha res que hagi fascinat tant a les bessones com les primeres dents que han caigut.  L’Ona va ser la primera, dues a l’estiu. L’Estel va haver d’esperar, frisosa, fins a l’octubre. Estava emocionada i espantada. La seva germana, amb aire de suficiència i amb aquella actitud de “jo ja sé de què va tot això”, li deia que no s’amoinés, que no li faria gens de mal. I que després, a la nit, posant la dent a sota el coixí, vindria un angelet a deixar-li un regal. Ja va estar liada, i va començar la discussió.

“A mi no em vindrà un angelet, vindrà un ratolí”.

“Doncs a mi em va venir un angelet”.

“És un ratolí que es diu Pérez, m’ho ha dit la Laia!”

Les dents de llet es col·loquen sota el coixí i l’endemà al matí desapareixen. L’angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els nens quan les perden. Una tradició que es fa en molts altres països. És de fet una tradició pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans, hi ha el Ratoncito Pérez.  A França, també és un ratolinet (la petite souris) i als països anglosaxons, la Tooth Fairy (la fada de les dents). Busco aquesta informació, els hi explico i elles mateixes tanquen fàcilment la discussió:

“És igual si és un ratolí o un angelet. Oi que igualment et deixa un regalet, mama?”

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?

Existeix la 'fase rosa'?

Decididament sí. Amb dues nenes a casa, a més, va ser com una epidèmia. Tot ho volien rosa. Feien dibuixos i tot ho pintaven de color rosa (era el llapis més gastat de tots). Els clips dels cabells, roses. I naturalment, la roba, rosa. Calcetes, mitjons, mitges, samarretes, pijames, jerseis i pantalons.  La foto no enganya, això és una de les nostres rentadores i la roba estesa.

Jo esperava que fos tan sols una etapa, que imaginava que lligava per exemple, amb la fascinació pels contes i pel·lícules de princeses (vam tenir una etapa Blancaneus bastant intensa). Si tot això ho combineu amb que a mi justament és dels colors que menys m’agrada, comprendreu que tenia moltes ganes que passés aquesta “fase”.  

Crec que l’hem superada o estem en fase de superar-la. Ara ens decantem més pel lila, verds i blaus. Però tot i això, a les petites encara els hi agraden molt les seves samarretes roses. Però com a mínim, ja no TOT és rosa. I sabeu què? Que al final, jo ja no el trobo tan horrorós :-) 

L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.

I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...

Pelma i Louise

Ja sé que no queda massa bé explicar-ho… però he rebatejat a les nenes. És un dir, perquè no estan batejades, però hi ha dies que el seu nivell de “pesades i insistents” és tan elevat que s’han convertit en PELMA i LOUISE.

Ja sé que no queda massa bonic, però és que porten una temporadeta que “tela marinera”. I justament avui, algunes mares comentaven a Twitter que els seus fills també estaven especialment “pesadets”. O és cosa del temps i la pluja, o hi ha ones malvades i  subliminals en alguna sèrie de dibuixos animats que desconeixem o potser és que toca. Una de les meves petites ja té tendència a Thelma, vull dir a Pelma, però si l’altra s’afegeix al carro... això no hi ha qui ho aguanti! Mentrestant, jo només puc esperar si apareix el Brad Pitt per algun cantó... perquè si apareix, és per a mi, que quedi clar... (amb el permís de l’Angelina).