A mi me'n donaven dos

Noooo, no es tracta de fer publicitat subliminal. Només que explica molt bé un fenomen que passa sovint a casa nostra, i és que hi ha moltes coses duplicades. Aquesta foto de l’Ona passejant els dos ninos, amb uns cotxets que gràcies a unes brides hem convertit en doble, explica molt bé que per a l’Ona i l’Estel, el més normal és que les coses siguin multiplicades per dos. No sé perquè em sorprèn... és el que han viscut tota la seva vida a casa.

Quan alguna mare de l’escola està embarassada i explica que tindrà un nen, se’m queden mirant sorpreses i diuen:  “Només en tindrà un, de bebè?”. Quan alguna vegada algú els hi han preguntat si els hi agradaria tenir un germanet/a, responen tan tranquil·les: “No, en volem tenir dos, un per a cada una”. En el seu vocabulari, “jo”, “meu” i “a mi” tenen una importància cabdal. Però el “nosaltres” encara més. Hi ha moments que juguen soles, però la seva millor companya de jocs és la seva germana. I això, això és fantàstic.  M’encanta quan veig que es donen la mà quan a alguna li fa por alguna cosa, com ho celebren quan una aconsegueix allò que li feia por, com s’animen a superar-se. I al mateix temps discuteixen perquè una li ha pres aquella baldufa que l’altra volia agafar, una intenta mossegar a l’altra perquè pretén posar-se una camiseta que era seva, i fins i tot s’estoven perquè una no li deixa veure els dibuixos a l’altra des del sofà. Sí, ser dues té molts avantatges... i també inconvenients. Però hi ha una cosa que ho domina per sobre de tot: la màgia de la complicitat. I aquella ullada furtiva que sempre fan per controlar on és la seva germana i què està fent.