27 de febr. 2012

Coses (in)útils: Les hamaques

Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.

Per això avui començo aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat.

LES HAMAQUES: IMPRESCINDIBLES (Qualificació *****)



Un dels regals (que vam demanar) més utilitzats i més pràctics que vam tenir. Durant el primer any de vida de les petites van ser un IMPRESCINDIBLE, en majúscules.

Hi feien la migdiada, s’hi prenien el biberó, hi van menjar les seves primeres papilles, ens servien per traslladar-les d’habitació... Les utilitzàvem per les migdiades si érem fora de casa... Em sorprenia quan d’altres mares em deien que ni tant sols les havien utilitzat. No sé pas com ens ho haguéssim fet nosaltres! Recordo la imatge de les dues petites a les hamaques, jo asseguda a terra entremig i un biberó a cada mà. Vinga, a donar el biberó a les bessones quan no tenien espera i estava sola.

A més, les podeu trobar de moltes marques i models (més o menys complicats, per mi no feia falta que tingués una vibració per adormir-les) i a preus assequibles tenint en compte l'ús que se'ls dóna.



24 de febr. 2012

Pinzellades del món (2) Egipte



“I de cop petites, enmig del desert, van aparèixer les tres piràmides. Són tres triangles molt grans, on vivien els faraons”.

(El que s’ha d’inventar una, perquè d’entrada va ser la gran decepció veure com en la carretera que ens portava a l’hotel, ui!. Les piràmides estaven allà al costat. Jo que me les imaginava enmig del no-res). En fi, els hi continuo el conte.

“I la mama i les seves amigues en van endinsar a dins la piràmide, per una escala molt estreta i que baixava moltíssim. És com viure una aventura de l’Indiana Jones – encara que no saben qui és- però rodejada de turistes i sense tanta màgia. I també vam passejar pel riu Nil, i vam entrar en molts temples”.

I perquè us mulleu amb aigua en tantes fotos, mama?
Per què a Egipte fa molta calor, princeses.

 

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.


D'altres  'Pinzellades del món'
IRLANDA DEL NORD


22 de febr. 2012

Jo ‘voliu’



Crec que ja he comentat alguna vegada que des que han començat a l’escola la seva xerrera s’ha disparat. No és només l’ampliació de vocabulari i de riquesa a l’hora de construir les frases. És fascinant veure com comencen a descobrir i interioritzar els temps verbals. Em fascina perquè no ha de ser gens fàcil entendre la línia de temps. Aquest aprenentatge, però, ens deixa frases mítiques.

“Mare –ara els hi dóna per dir-me ‘mare’- què hi ha per sopar?”
“Una truita”
“Ai, és que jo no voliu truita,  jo voliu peix”


“Mama, avui és festa, oi? És que les botigues no han obrit”.

Així estem. De moment, però, demà, l’endemà, encara és... “després de dormir anirem a l’escola?”.

És increïble ser testimoni en primera persona d’aquest aprenentatge.

20 de febr. 2012

Si tingués un dia per mi sola...

Si tingués un dia sencer per a mi, jo ... em despertaria a les deu del matí. Em compraria un diari, entraria en un cafè i em prendria un deliciós cafè amb llet i una pasta de xocolata ...

Espera, no no no no no no ...

Si tingués un dia sencer per a mi, el començaria al gimnàs, fent alguns exercicis i també nedaria una mica (només per demostrar-me perquè que estic pagant la quota del club) i així de pas, em sentiria bé perquè ja sóc (per fi) una dona que fa una mica més d’esport.

Espera, no no no no no ...

Trucaria una bona amiga i ens passaríem tot el matí fent una marató de compres. Oh sí, això seria genial!. Em podria emprovar la roba (amb calma, sense nervis) sense haver de cridar constantment: "No toquis això", mentre trec el cap per les cortines i mitja botiga em veu amb calces i sostenidors.

Espera, no ... molt millor.



M'agradaria trucar al meu centre de spa (he dit el meu? Quina tonteria. No hi he anat durant tres anys. És clar que fins i tot han esborrat el meu nom i la meva fitxa!) I m'agradaria demanar una cita. Massatges, teràpies naturals, manicura ... El paquet més car que tinguin. Després de tot, no tens un dia lliure... cada dia.



Però pensant-ho bé..... Espera!.



Sé una cosa que no vull fer. No cuinaré avui. Així que m'agradaria provar un bon restaurant, segur. I m'encantaria també, tenir una mica de temps per llegir tranquil•lament. I ja posats a demanar, seria genial poder fer l'àlbum de fotos d'hora a la tarda i no només uns minuts abans de la mitjanit.



Espera, no, tinc una altra idea!...



Perdó, ¿què significa que el meu dia lliure s'ha acabat? : (



Aquest post el vaig redactar arran d'una proposta de @BritMums . Però l'he volgut traduir i preguntar-vos... Què faríeu, si tinguéssiu un dia lliure només per a vosaltres?

18 de febr. 2012

Pinzellades del món (1) Irlanda del Nord







Hi havia una vegada un gegant que fa molts i molts anys, va voler deixar l’illa d’Irlanda. Volia anar fins a la costa de la veïna Escòcia per veure la seva estimada. Però com s’ho faria per atravesar el mar? Va reunir milers de pedres i amb un martell enorme les va anar clavant al mar. Així, caminant per sobre podria arribar a veure la seva estimada. Però no se sap perquè no va poder acabar el camí. Però encara ara, es veu claríssimament quina era la seva intenció. És Giant’s causeway, a Antrim.

La "meva" Irlanda del Nord es remunta a l’any 1990, el meu primer viatge sola, amb 17 anys. Un món de descobriment, un país excepcional i fins i tot en alguns moments, en excepció. La presència militar britànica als carrers de Belfast era molt evident. Aquell estiu, el meu món es dividia entre Falls Road i Shankill Road.

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

17 de febr. 2012

M'expliques el conte del món?



“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. I això què és? On estaves, mama? Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo.


La fotografia és una de les meves grans passions. De cada viatge me n’emporto moltes coses, però sobretot, algunes imatges que se’m queden gravades. Tot i que no està estrictament lligat a La invasió Twin, sí que formen part de mi, i em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs. 

Us hi apunteu? Doncs prepareu les maletes 2.0. Cada cap de setmana, sortirem de viatge... virtual.


15 de febr. 2012

Els nens i les veritats



La situació és el següent:

La meva mare els hi explica el conte de la Blancaneus (oi que no us estranya que fos precisament aquest?).



Estel: Mira iaia, la bruixa té una berruga al nas molt gran
Iaia: Ui, sí! Quina berruga més gran!
Estel: la mama també té una berruga (tinc una petita berruga en un dels cantons del nas)
Iaia: Ja, però la mama no és una bruixa.
Ona: A vegades sí!



(silenci. No sé si posar-me a riure o plorar. La veritat és que em costa aguantar-me i no explotar de riure)



Després d’això, ja pots intentar explicar que les tres juguem a interpretar el conte de la Blancaneus. Cada vegada ens intercanviem els papers. Un dia una fa de Blancaneus, l’altre de caçador, de bruixa o de príncep. És igual, ja puc intentar explicar-ho, perquè sona a justificació, després que la teva filla acaba de dir tota convençuda que a vegades la seva mare és una bruixa.

Al marge de l’anècdota, és d’aquelles situacions que sempre has sentit a dir. “A partir d’ara, depèn de quines coses ja no es poden dir davant dels nens, perquè ho expliquen tot!”. Ara ja ho sabeu, a vegades... sóc una bruixa. Però de les bones, eh?

13 de febr. 2012

Tintín, los Cinco i els Grumets de la Galera



De petita devorava llibres. Jo era de Tintín (m’agrada l’Astèrix, però jo era de Tintin. Ja m’enteneu. Són aquelles coses que divideixen la humanitat. Tintín o Astèrix. Rolling Stones o The Beatles). Dels meus germans vaig heretar una bona part de la col•lecció de Los Cinco d’Enid Blyton (tornem-hi, jo era de los Cinco, mai em van agradar els Set Secrets). I dic los Cinco, perquè la majoria em van arribar en castellà. I sobretot, sobretot... era molt dels Grumets de la Galera. Especialment de El Zoo d’en Pitus, La Colla dels Deu i Els Astronautes del Mussol.





Tots aquests llibres estan a casa la meva mare. Ben guardats i gairebé nous, perquè sempre he cuidat molt els llibres. M’agrada fullejar-los. I em pregunto si a la nova generació, si a les meves filles, aquests llibres -o uns altres- els faran somniar com van aconseguir-ho amb mi. O si bé en aquest terreny la tecnologia també guanyarà. I aquests llibres em fan recordar Els dies. Era la nostra llibreria. Era una casa petita, al carrer del Sol de Sabadell. Per mi era màgia pura. Cada cop que hi anàvem sabia que (al marge dels llibres de l’escola), en sortiria amb alguna història més per devorar. Molts dissabtes al matí m’hi portaven per mirar llibres. I allà me’n recomanaven molts. Fa uns dies, passejant per la Rambla vaig veure la dona de la llibreria. Sóc incapaç de recordar el seu nom, però només creuar-me-la, em vaig veure de la mà del meu pare, entrant en aquella casa màgica, amb una llum càlida i remenant llibres. I cada cop que hi passo per davant i la veig tancada, em sap greu que hagi desaparegut. Només espero i confio, que no siguin els llibres els qui desapareixin.





9 de febr. 2012

El conte de la princesa Ventolín (segona part)


De cop la princesa Estel estava estirada en un llit de persona gran, rodejada de nens que tampoc respiraven bé. Amb tots de tubs al nas. Està molt cansada. Esgotada. Les infermeres em demanen si li fan un biberó, “sí, si us plau, moltes gràcies”, però ni tant sols se l’acabarà prenent… Al cap d’una estona em truca el meu home. “Què fa la nena, com està?”. Li explico. “I tu com estàs?”. Em poso a plorar. Serà una de les nits més llargues i més dures de la meva vida.



Una setmana després
Vam estar una setmana ingressats a l’hospital. La recordo en una nebulosa, una barreja de por, dolor i esgotament. El calendari de l’Outlook em servia per fer els torns i saber qui estava amb l’Estel a l’hospital en cada moment i qui anava a buscar l’Ona a la guarderia i s’estava amb ella. La nostra vida depenia de quadrar bé aquell calendari d'Outlook. El meu home i jo ens combinàvem també els torns de nit, i com si l’Ona sapigués que estàvem extremadament cansats, dormia tota la nit del tirón, tot i que trobava a faltar la seva germana. Vam treure un ‘10’ en logística. A marxes forçades.



L’Estel va tenir una pneumònia de cavall i va donar positiu en grip A, que tant de moda estava en aquell moment.

 

Què vam aprendre?
Des d’aleshores ataquem la tos, els mocs i els encostipats d’arrel. No els donem treva. Sé que ‘aquella’ vegada, pecant de “novatos”, potser vaig deixar que la cosa anés massa lluny. Ara, a la que la princesa Estel tus per primer cop, ja actuem. I normalment, al marge de tot el que puguem fer, el perfum de ceba i eucaliptus per tota la casa no falla. (Ai, aquells remeis de les iaies...). Vaig aprendre que la petita era molt valenta, que els nens no perden el somriure ni les ganes de jugar. I vaig veure com es resignava. Al principi no entenia com és que no es tocava els tubs. Però només ho va fer al primer moment. Després suposo que va veure que l'ajudaven a respirar millor, i suposo que es va resignar.



I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que el conte de la princesa Ventolín, ja s’ha fos.


7 de febr. 2012

El conte de la princesa Ventolín (primera part)


Aquest és el conte de la princesa Ventolín, un conte on hi ha una protagonista preciosa, uns virus mooolt, mooolt dolents, i uns papes que van patir molt per primera vegada (i sabent que no seria l'última). Va passar pràcticament fa dos anys, però només d’enrecordar-me’n, encara m’esgarrifo. Vinga, que comença el conte.


No fa massa temps, en una ciutat molt propera... Hi havia una princesa que tenia una mica de tos. Durant dues setmanes, la seva germana bessona no s'havia trobat massa bé, però ella, aguantava i aguantava, i no donava signes de fatiga. Jugava i gatejava, s'enfilava a totes les cadires i ho tirava tot per terra. La petita princesa, però, no feia net, i a més, era tant delicada, que quan s'havia de prendre l'Apiretal o el Dalsy, vomitava tot el que els cuiners reials havien fet per dinar, per sopar, o en format biberó. Els reis van decidir-se a portar-les al pediatra del regne, que els hi va dir que una tenia una mica d'otitis i faringitis, i l'altre un procés gripal "normal". Els van avisar però: "Si en 48 hores no fa net, heu d'anar a l'hospital".

Tots contents i confiats que no caldria, els papes van anar a la farmàcia a buscar els medicaments... i cap al seu castell. Però dos dies més tard, la intranquil•litat es va apoderar de tota la família. La princesa Estel estava "apagada" i continuava tossint. Coincidint amb el Barça - Madrid (un altre dia us explicaré 'la maledicció') i agafant un iogurt només per si la princesa tenia gana, van anar a l'Hospital. Molts nens i pares feien l'assalt d'urgències, intentant arribar a un box i a la visita del pediatra.

La mama de la princesa, que es pensava que li confirmarien allò de "tranquil•la, això ha de fer el seu camí i s'haurà d'estar un parell de dies més a casa... que es prengui això i això altre", es va sorprendre en veure que es miraven molt a la nena i va intuir que alguna cosa no anava del tot bé. I efectivament, a la princesa Estel li van fer la primera radiografia, la primera "fumigada" de Ventolín (3 en una hora) i va arribar el terrífic moment:

"Us heu de quedar ingressats a urgències" -va dir la metgessa-.


(continuarà)

5 de febr. 2012

Jo tenia un menjador...


Segur que molts coneixeu la pel•lícula ‘Memorias de Africa’. Una de les frases mítiques de la Meryl Streep – Karen Blixen que més recordo és ‘Yo tenía una granja en África’... amb aquell to de melancolia extrem. Aquell to d’haver perdut una part important del seu dia a dia.

Permeteu-me la gosadia de fer-la servir i comparar-la... però és que "jo tenia un menjador normal!". Sí senyors, normal. Un sofà, una tele, una taula i quatre cadires. Un moble on tenia els meus CDs i un vídeo i un DVD per veure les meves pel•lícules.

I ara què tinc?


Una cuineta per fer dinars amb menjar de plàstic.

Un súper per anar a comprar el menjar de plàstic, amb el seu carrito i naturalment, la cistella de la compra. I és clar, una caixa registradora per si la del súper falla o se’n va la llum i no poden passar les targetes de crèdit.

També tinc una clínica veterinària per a dos gossets, el Floc i la Trufa.

Un drac i dos Mics que seuen a sobre el sofà.

Un vaixell pirata de decoració.

Una casa de Playmobil on abans tenia un gerro molt xulo que m’havien regalat.

El meu moble de CD’s i DVD’s ara només és per a llibres infantils i paper per dibuixar.

Ah sí, i un racó de joguines...

Jo tenia un menjador... normal.

3 de febr. 2012

Exagerem? La neu apocalíptica

Ens podríem moure en un terme mig, si us plau? Podríem deixar de ser tant exagerats? Ahir al matí a Sabadell va nevar. Va nevar, com a moltíssimes poblacions de Catalunya. I sí, feia fred.


Repeteixo… feia fred. Sí. Clar. Som a l’hivern. És normal. Entenc que a nivell periodístic en fem la notícia del dia, perquè hi ha coses que surten del quotidià i això ens atrau i és informació de serveis, que interessa. Però si us plau, d’això a que en una connexió en un Telenotícies diguin que 2 graus negatius a Moià a dos quarts de deu del vespre sigui un fred “sever”… hi ha un pas. Que el Piqueras digués que la previsió era apocalíptica ja no estranya a ningú, però penso que s’ha exagerat una mica. Potser escaldats de l’última nevada i de totes les conseqüències que va provocar aquest cop s’han passat amb la “sobreprotecció”.


I em pregunto... i si des de fa una setmana, enlloc de parlar constantment de la siberiana2012 només haguessin dit que hi havia possibilitat de neu que fins i tot podria arribar a línia de costa? No ens hauríem abrigat de dalt a baix si sortint al carrer notàvem que feia tant fred? Ens feia falta tota aquesta informació? Segurament no, perquè aquesta vegada, la cosa no ha estat tant forta. És evident que no som un país preparat per la neu (especifiquem... una part d’aquest país sí que està sobradament preparat per la neu, el problema és que aquest any n’ha tingut molt poca). És evident que una part d’aquest país no està preparat per la neu. I com que no és gens fàcil marcar la línia, jo em pregunto... com es troba el punt mig entre no arribar i passar-nos?

I paral·lelament hi ha un altre fenomen que cal plantejar. Hem arribat a un punt que hem 'banalitzat' la natura. Hi ha gent que va a la muntanya en ple hivern pensant-se que és un centre comercial. Més d'una vegada, i més de dues, m'he trobat en ple Pirineus, en carreteres secundàries (per no dir estrictament locals), nevades i tot de gent que s'han endinsat a la muntanya... sense cadenes. Senyors, cada clima, cada condició s'ha de conèixer i actuar adequant-nos-hi. Poso l'exemple de la neu, però podria citar la gent que agafa una barca al mar sense tenir ni idea de navegació i s'endinsa mar endins. Després també correm-hi tots.  



Tot plegat m’ha fet recordar una anècdota. Vam portar les nenes a la neu amb 3 mesos. Més d’una persona ens va preguntar si estàvem bojos, que feia molt fred i que eren molt petites. Al principi responíem que “tranquils, van ben abrigades” o “si fa una nevada impressionant no estarem pas passejant pel carrer!”. Una persona ens va arribar a preguntar si ens ho havíem pensat bé, que per uns bebès tant petits, portar-les al Pirineu era com portar-les a Rússia. I aleshores el meu home ja no va aguantar més:


“Que no neixen nens a Rússia?”