Sobre nòvios i nòvies

Les petites no s’atabalen massa amb el tema nòvios i nòvies (ho dic perquè a vegades sento converses i flipo quan tots els nens de P3 ja estan aparellats i sembla que siguis un bitxo estrany si no ho parles amb els consogres).

Avui, mentre dinàvem, ha sortit el tema.

Estel: “Tu i el papa abans éreu nòvios, oi?”

Jo: “Sí, encara ho som de nòvios”

Ona: “Jo no tindré nòvio ni bebès, així estaré més tranquil·la (ho diu amb un aire de suficiència que no sé si posar-me a riure o plorar). Faré el que vulgui, estaré tranquil·la i no hauré de córrer” (ens deu veure córrer a nosaltres)

Estel: “La mama també sempre explica que ella no volia nens i mira, ens va tenir a nosaltres dues”

Jo: “I me n’alegro molt”

Ona: “Bé, ja ho veuré quan sigui més gran”, riu.

Estel: “De tota manera Ona, tu i jo tenim nòvies, perquè amb la Marta i la Laia viurem a Barcelona”.

Ona: “Ah sí, és veritat”

(La Marta i la Laia són dues bessones, i ara com ara són les seves amigues-super amigues. El que més els hi agrada d’anar-se’n a viure juntes a Barcelona, diuen, és que cada dia dinaran a fora. Mira si són llestes!)

Aigua exagerada

El "millor" de fer-nos qualsevol petita ferida és poder escollir una tireta. La que més els agradi. Ens encaaaantan les tiretes. Encara que només durin 4'2 minuts posades. Però clar, si la ferida ja és una mica més gran ... llavors hem de curar-la. Això ja no ens agrada tant. 

Estel: "Mama, cou molt. No tornis a curar-me amb aigua exagerada". 

Aquesta nena és una mica oxigenada ...

Geocaching d'estar per casa

El geocaching (o geocerca) és una activitat lúdica que consisteix en buscar “tresors” amagats. Per una banda hi ha el repte de trobar aquests tresors amagats, però per l’altra, i molt important, comporta haver de fer camí per trobar-los.

Sembla que la cosa pot estar molt professionalitzada, però el nostre geocaching “d’estar per casa” (sense GPS, per exemple) passa per inventar històries i trobar petites sorpreses per tal que l’Ona i l’Estel s’entretinguin quan sortim a caminar pel bosc i evitar que el famós “estic cansada” al cap de quatre passes. I sovint, les nostres armes són una lupa i uns binocles. A les nenes els hi encanta emportar-se les dues eines per observar les flors i emular el seu pare, que sempre porta els binocles penjats del coll. I sempre inventem alguna sorpresa. Un dia va ser un petit eriçó que els hi havia sortit en una xocolatina. Em vaig avançar i el vaig mig amagar enmig d’unes flors. I quina sorpresa quan el van descobrir. “Com havia pogut anar fins allà?”. “És igual que el nostre!”. “L’heu amagat vosaltres?”. I entre converses, cançons, investigacions, observacions, lupes i binocles, fem unes bones passejades.

I tu... quins trucs de ‘geocaching’ fas servir?

Doble o res

Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:

-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?

Veritats bessonils: agudesa visual

Ampliem el catàleg de ‘Veritats bessonils sense embuts'. Amb NO HO PODRÀS VEURE TOT. Avui he estat plenament conscient que un altre dels súpers poders d’una mare de bessons passa per l’agudesa visual. Us poso en situació.

Aneu a la piscina amb les bessones. Quan eren petites no t’ho podies ni plantejar, perquè la logística era tal que resultava impensable. Ara ja no. 

Però vas a una piscina on ja normalment no es veu gran cosa pel baf, i et treus les ulleres. Miops, ja m’enteneu la sensació (en el meu cas que per postres tinc 12 diòptries a cada ull, és de medalla d’or). Ja tens prou feina, enmig de tanta canalla, a controlar les teves, que només les identifiques perquè una és una taca groga (del gorret) i l’altra blanca. No te’n pots refiar del banyador perquè totes les nenes porten el mateix banyador rosa del Decathlon.

Doncs només falta que quan estàs ben situada, comencin a cridar les dues alhora.

“Mama, mira com faig el pi”

“Mama, t’ensenyo com em tiro de cap”

“Mama, l’altra dia vaig aprendre a fer el dofí”

“Mama, mira’m, que faig la fletxa”

“Mama, mira com salto”

“Però, mama, mira’m!!”.

No puc, amors. Si estan a dos metres d’on sóc, ja no les veig. I si se’m posen aprop, mentre una està fent el dofí no puc mirar com l’altra és una fletxa.

“Molt bé!. Ho heu fet molt bé les dues”.

Apa, agudesa visual de super-heroïna!

Les meves bessones idèntiques preferides - 2

Aquest post continua l’exercici engegat a LES MEVES BESSONES ‘IDÈNTIQUES’PREFERIDES i està dedicat a tots aquells que, encara avui, asseguren que veuen les meves nenes " idèntiques ", que no saben "distingir quina és quina" i que realment "s'assemblen moltíssim" . Així que partint de la base que totes dues són blanquetes de pell, amb ulls blaus i cabell clar ...

1 - L'Ona pot arribar a casa destrossada i mig adormir-se al sofà. No perdonarà mai anar-se'n a dormir sense beure's el seu got de llet (jo era igual). L'Estel va deixar de prendre llet als dos anys. Prefereix menjar-se un iogurt (com el pare)

2 - L'Estel porta piles Duracell. A la nit s'estaria desperta fins a les tantes amb aquella energia que et fa desesperar perquè tu ja no t'aguantes. I per postres, és la primera de casa a llevar-se. I només obrir els ulls, ja és full energy. L'Ona és més "marmoteta". Al vespre va a dormir d'hora i molts dies li costa moltíssim llevar-se... mmmmm, mira que s'està bé a dins del llit.

3 - Les dues tenen MOLT cabell. Però posats a comparar, l'Estel en té menys i més finet. L'Ona en té moltíssim i molt gruixut (herència materna i paterna). Doncs l'Estel és la que sempre vol anar amb cues i monyos i l'Ona voldria anar sempre amb el cabell deixat anar (no pot ser, fa honor al seu nom i es converteix en una lle-ONA). Sempre toca explicar que tenen el cabell diferent i que els pentinats que li van bé a una, a l'altra no l'hi puc fer! 

4 - Quan els gustos divergeixen, la logística es complica. “Noies, quins dibuixos voleu veure?”. “Doraemon!”, crida l’Estel. “Tom i Jerry”, diu l’Ona. Glups… Un dia que vam passar el cap de setmana a a la neu. “Agafem trineu o esquís?”. Resposta (simultània): “Trineu!” (Ona). “Esquís” (Estel)

5 – I ja teniu clar quina classe extraescolar voldreu fer l’any que ve? “Teatre!”. “Dansa!”.

Sí que anem bé...

La Llei de Murphy "bessonil"

Els dies van escolant-se i hi ha certes coses que et passen que només poden respondre a la famosa Llei de Murphy. Cada dia estic més convençuda que hi ha una part de la maleïda llei que està dedicada als bessons i els seus pares. 

Molts direu (i amb raó), que pot aplicar-se també per a tots aquells que teniu 2 o més fills. Cert . Però estareu d'acord amb mi que amb algunes d'elles , per als que tenim dues de la mateixa edat , sembla que tinguem més números de la “loteria”.

Aquests són els meus 5 primers punts de la Llei de Murphy “bessonil”

1 – Tot i que l'únic que vols durant l'embaràs és que els nadons estiguin bé, cal que et faci il·lusió tenir dues nenes perquè siguin dos nens . Què t’encantaria que fossin nen i nena ? Ni ho somiïs .

2 - Aquest va dedicat a duotrastadas.es , que m'ho va suggerir , i està a cavall entre la Llei de Murphy i una d'aquestes "veritats sobre bessons, sense embuts”. Vols sortir, has quedat amb una amiga . Quan per fi ja tens les bessones arreglades, menjades, canviades i preparades i tu ja t'has posat la jaqueta i les sabates ... una es caga fins al clatell i l'altra vomita.

3 - Quan són nadons, mai aconseguiràs que s'adormin al mateix temps quan tu necessitis 20 minuts per fer alguna cosa: Per dormir, per anar al lavabo tranquil·lament o per dutxar-te. Lliçó número 1: si tens 5 minuts no dubtis a utilitzar-los per fer el més prioritari . No saps si en podran ser 6, 10 o 15 . O és clar , llei de Murphy: potser només en siguin 3, de minuts.

4 - Llei de Murphy o 'qui té boca s’equivoca'. Quan estiguis en l'operació bolquer , el típic és comentar-ho amb tots els pares que estant passant pel mateix. ¡ Nooooo ! Ni se't passi pel cap . Falta que diguis "portem uns dies que ho controla súper bé " perquè estiguis a les 4 de la matinada canviant pijames, llençols i protectors de matalàs perquè se li ha escapat el pipí . I no 4 gotetes justament .

5 - Un altre 'qui té boca s’equivoca': Fuig com de la pesta de qualsevol conversa sobre polls. No contestis a cap tweet ni comentis un sol estat de Facebook sobre el tema. Els polls ho saben . I quan encara no hagis acabat d'escriure la frase al mur de la teva amiga Pilar "ànim nena , ja veuràs que amb el tractament acabaràs amb ells. Nosaltres per sort portem una bona temporada que ens en hem lliurat .... " un **** poll estarà envaint el cap d'una de les teves bessones .

Continuarà ...

Veritats “bessonils”, sense embuts

Estàs esperant bessons/es?

Ja ets mare de bessons/es?

Si has respost SI a la primera pregunta aquest article t'interessa per trencar uns quants tabús i estereotips que corren sobre els bessons.

Si has respost SI a la segona, aquest post imagino que et farà riure una estona i t'animo a compartir més ' veritats bessonils ' .

Si has respost SI a les dues preguntes formes parts del selecte club 2 +2 i tens tota la meva admiració .

Si has respost NO, pots continuar llegint, segur que també rius una estona.

Comencem pel principi . Aquestes són les primeres veritats “bessonils” sense embuts que em venen al cap.

1 . La teva panxa no serà gran. Serà enorme, en algun cas descomunal. I meravellosa.

2 . Durant l'embaràs desenvoluparàs una capacitat impressionant de detectar bessons en totes i cada una dels teves passejades.

3 . La gent t’intentarà espantar ( i de quina manera ) dient-te que en tindràs dos de cop (no, de debò?) i que això serà esgotador i donarà molta feina ( si tant els preocupa que es passin per casa i ajudin una mica , no?) . Tranquil·la, pots amb això. Si pots tenir una mica d'ajuda millor , però estaràs preparada per a això .

4 . Tu no tindràs un cotxet (atenció al diminutiu ) amb els nadons asseguts un davant de l' altre. El teu serà un tràiler ( i el meu portava volant , #hojuro) .

5 . Jo també vaig tenir un cotxet en paral·lel . Tenia 12 rodes. No dic res més .

6 . Segueixo amb els cotxets: quan al cap d'un temps agafis el d'una amiga amb el seu fillet/a ( un cotxet simple ) , hauràs de vigilar de no sortir amb tanta força que no caiguis a terra. És lògic . 'Aquell' només deu pesar uns 8-9 quilos. Tu estaràs acostumada a empènyer entre 35 i 40 (el pes del cotxet , els nens i tota la compra que hi fiques a sota) .

7 . Més sobre cotxets. Sabeu el típic protector de pluja ? El teu és tan gran que pràcticament el podries utilitzar com a tenda de campanya impermeable i anar de càmping.

8 . L'última : tenir bessons t'ajudarà a conèixer les mesures exactes de la porta de casa teva i del teu ascensor . A què mai t'havies parat a pensar quant mesuraven ? Doncs aniràs amb les mides a comprar el cotxet . T’ho prometo .

9 . Portar un nen a la guarderia és una pasta . Portar bessons pot ser una hipoteca més .

10 . En una casa amb nadó, si prenen biberons, hi ha algunes unitats . La teva semblarà un taller clandestí d'elaboració i neteja de biberons .

11 . Ni voldràs saber el que arribes a gastar en bolquers . Això sí , et sabràs amb detall les millors ofertes de cada setmana .

12 . La primera vegada que surtis de cap de setmana (o per totes les vacances d'estiu , és igual , perquè en realitat t’emportaràs pràcticament el mateix) , la gent et preguntarà si us traslladeu de ciutat .

13 . Creus que recordaràs a la perfecció que el xumet taronja és el d'un i el verd el de l'altre . Però els acabaràs confonent ...

14 . T’afartaràs que et preguntin : " Buffff ... ha de ser més difícil i cansat que amb només un, no ? " . Et quedes amb cara de tonta i respons : "No ho sé , mai n’he tingut un de sol " .

15 . Mai com ara t'agradaran tant les ofertes de 2x1 . De qualsevol cosa ...

16 . En el meu cas (amb dues nenes) , desenvolupes una capacitat espectacular de recordar exactament de qui és cada samarreta , pantalons o jersei i si són de la talla 5-6 , 7-8 , o fins i tot 10 anys ( no , per molt que ho intentis no aconseguiràs resoldre el misteri de les talles de roba ) .

17 . Aprendre't els 25 noms dels companys de classe del teu fill és una tasca complicada . A més hauràs d’associar-los amb els seus respectius pares i amb sort t’aprendràs els seus noms, enlloc del clàssic "la mare de ..." o "el pare de ..." . Comença a fer exercicis mnemotècnics . Si com en el meu cas van separades a classe , et tocarà com a mínim 50 companys , els seus pares , mares i germans o germanes .

18 . Sempre t'equivocaràs . Quan pensis que una serà més hàbil amb la bici , ho serà l'altre. I quan penses que la més hàbil amb la bici se li donarà millor esquiar , serà al revés.

  

De moment em planto ... no descarto continuar el post . Us animeu a sumar les vostres " veritats bessonils " ?

PD: Encara que hi hagi escrit aquest post, no us deixeu enganyar. Recordareu tots aquests moments, anècdotes i experiències amb el somriure més increïble a la vostra cara. Una experiència única que segur que les mares i pares de múltiples no canviem per res del món :-)

Les meves bessones 'idèntiques' preferides

Aquest post està dedicat a tots aquells que, encara avui, asseguren que veuen les meves nenes " idèntiques ", que no saben "distingir quina és quina" i que realment "s'assemblen moltíssim" . Així que partint de la base que totes dues són blanquetes de pell, amb ulls blaus i cabell clar ...

1 - Comencem pel físic. L’Estel va néixer amb 3.460 kg. L’Ona amb 2.500 . Al cap de tres mesos ja l'havia enxampat en pes . Ara mateix l’Ona pesa 20 quilos i l’Estel, 15 .

2 – L’Ona mesura 113 cm . L’Estel 109 . L’Ona calça un 31. L’Estel un 29.

3 – L’Estel és rossa (cabell fi). L’Ona, castanya (amb una tofa de cabell increïble ) .

4 - Ulls blaus totes dues, però amb tonalitats diferents ...

5 - A l’Ona li encanta dormir i costa moltíssim que es llevi al matí. L’Estel s'aixeca a la primera de toc i es posa en marxa com si res .

6 - Migdiada. L’Estel amb 10-15 minuts en té prou i s'aixeca súper feliç . L’Ona, si no dorm prou, es desperta amb una mala llet de mil dimonis .

7 - A l’Estel li encanta fer coses que requereixin molt de moviment. L’Ona és feliç pintant a la taula o jugant amb un puzzle .

8 - A l’Ona li encanten les nines i el seu màxim desig per Reis era una nina que dormiria amb ella. L’Estel va demanar un violí .

9 - A l’Estel li encanten els entrepans de pa amb tomàquet . L’Ona no els suporta .

10 – L’Ona s’apuja els mitjons fins al genoll. L’Estel els porta arrugats al turmell perquè sinó, li molesten .

11 - A l’Ona li encanta escriure lletres. L’Estel s’ho passa pipa amb els números .

12 - Quan alguna cosa no li surt bé, l’Estel es posa a plorar . L’Ona es cabreja .

13 - A les dues els costa consolidar-se en coses / llocs / activitats noves. Però un cop superat, l’Ona va més lenta i segura. L’Estel es tira de cap i després ja veurà què passa .

14 - Davant d'una baralla, l’Ona reacciona al moment, potser donant-li una empenta a la seva germana. L’Estel, amb més picardia, no reacciona al moment. Ho fa més tard quan ja no saps a què ve.

15 – A l’Ona li encanta la xocolata amb llet. A l’Estel, la xocolata blanca .

16 – L’Estel va avorrir la llet. L’Ona es pren una tassa enorme cada nit abans d'anar a dormir .

17 – L’Estel és una teatrera de “cuidado”. A l’Ona li agrada més ballar .

18 - Per Estel, tallar les ungles dels peus és gairebé un massatge. Per Ona , un suplici. Acabo suant i histèrica .

19 - Quan estan molt enfadades (o cansades també), la reacció típica de l'Ona és cridar a un nivell que algun dia trencarà timpans. L’Estel es tira a terra i pica de peus .

20 – L’Ona prefereix la Blancaneus i la Rapunzel. L’Estel és més de la Ventafocs i la Tiana .

21 - Quan pinta, l’Ona és més acurada i neta. L’Estel va més al seu aire ...

22 – L’Ona té dues càries. L’Estel cap.

23 – L’Estel és més propensa a agafar refredats, grips, etc... els pulmons són el seu “punt dèbil”. L’Ona ni tan sols tus.

24 - Tossudes ? No ... en això sí que són " clavadetes " . Igual que les piloteres perquè es posin les sabatilles a casa (que no hi ha manera ... ) .

El millor de tot, és que idèntiques en algunes coses i en altres no, semblants en algunes coses o no, són dues meravelloses persones amb unes identitats molt marcades que omplen la nostra vida . I que la nostra vida serà poder continuar aquesta llista fins a l'infinit ...

No hi ha res com una germana bessona

No puc evitar compartir amb vosaltres el què ha passat aquesta tarda. Perquè per a mi és la demostració impressionant del vincle increïble entre bessons. L’Ona i l’Estel estaven molt esverades (portem dies així, entre el seu aniversari, festes de l’escola, Pastorets, el Tió imminent…). La tarda ha estat prou esgotadora, i quan menys m’ho pensava, l’Ona s’ha adormit al sofà. No havia parat en tot el dia i he vist la meva oportunitat. Amb una adormida, és més fàcil poder-se dutxar tranquil·lament. “Estel, la vigiles i si necessites res vens, d’acord?”.

Just quan he acabat, m’he trobat l’Estel adormida al sofà (ja m’havia estranyat tan silenci i tan poca interrupció) i l’Ona que començava a despertar-se. Quan dorm poc o està molt cansada, no té un bon despertar. Ja l’he notat plorosa i amb ganes de somicar. Me la conec, sé que necessita que l’abraci i estigui per ella. Ho intento, però es posa a plorar desconsolada. Li dic que vingui amb mi a la meva habitació. L’Estel (que és absolutament al contrari i amb el vol d’una mosca ja es desperta tan feliç), obre els ulls i ens acompanya.

L’Ona està desconsolada. No para de plorar. Li pregunto què li passa, si ha somniat alguna cosa que no li ha agradat (ahir vam veure els Pastorets, i penso que tot i que va riure amb els dimonis, sortirà la imatge en algun moment). Diu que no ho sap, però que alguna cosa la fa estar trista. No hi ha manera que pugui consolar-la. De cop s’estira al meu llit. L’Estel marxa corrents a la seva habitació. Torna amb el ‘doodoo’ de l’Ona, amb el que dorm des que era petita. Li dóna. S’estira al seu costat i l’abraça. L’Ona abraça fort el ninotet i la mà de la seva germana. Es tranquil·litza i deixa de plorar.

Jo em quedo mirant l’Estel, i li dono les gràcies. Perquè ella ha sabut ràpidament què podia ajudar a la seva germana, i li ha anat a buscar. “Ona, estàs bé?”. “Sí, mama”. 

No em digueu que no és fantàstic tenir una germana bessona...

El porta-paraigües portàtil

Cauen quatre gotes. Volem sortir a passejar però el cel encara és ben gris i amenaça pluja. Quan sortim les petites porten el seu paraigües, perquè d’entrada sempre els hi fa molta il·lusió. Al cap d’una estona ja se n'han cansat.

Sort que el papa és el millor porta-paraigües del món

Estan per tot arreu!!!

He trobat una prova més que confirma la conspiració mundial dels bessons per dominar el planeta.

L’altre dia llegia un conte del Teo (el dolç i innocent Teo) i mireu què em trobo… una parella, que passeja… no amb un parell de bessons, sinó amb dos! Al principi del conte la dona anava d’excursió amb la panxa ben rodoneta, i mireu al final com acaba… i no és per res, però us heu adonat de la cara de son que fa?

Remirem la pel·lícula original de Peter Pan… i tenim uns bessons entre els nens perduts. Qui ha tingut germans bessons també ? La insuportable de la Dora la Exploradora ! I amb el conill Rekkit també surten dues germanes bessones ! I ja no recordava que en Bambi també tenia bessons, que són l'alegria de bosc. I ara que remiro -de nou- La guerra de les galàxies... que me'n diueu d'en Luke i la Leia? I … i… i… i… i això que ni us he parlat de les revistes del cor, que espanta una mica veure la quantitat de famosos amb bessons!

Aaaaahhhhhh, auxili!!!!!!!!!

A mi me'n donaven dos

Noooo, no es tracta de fer publicitat subliminal. Només que explica molt bé un fenomen que passa sovint a casa nostra, i és que hi ha moltes coses duplicades. Aquesta foto de l’Ona passejant els dos ninos, amb uns cotxets que gràcies a unes brides hem convertit en doble, explica molt bé que per a l’Ona i l’Estel, el més normal és que les coses siguin multiplicades per dos. No sé perquè em sorprèn... és el que han viscut tota la seva vida a casa.

Quan alguna mare de l’escola està embarassada i explica que tindrà un nen, se’m queden mirant sorpreses i diuen:  “Només en tindrà un, de bebè?”. Quan alguna vegada algú els hi han preguntat si els hi agradaria tenir un germanet/a, responen tan tranquil·les: “No, en volem tenir dos, un per a cada una”. En el seu vocabulari, “jo”, “meu” i “a mi” tenen una importància cabdal. Però el “nosaltres” encara més. Hi ha moments que juguen soles, però la seva millor companya de jocs és la seva germana. I això, això és fantàstic.  M’encanta quan veig que es donen la mà quan a alguna li fa por alguna cosa, com ho celebren quan una aconsegueix allò que li feia por, com s’animen a superar-se. I al mateix temps discuteixen perquè una li ha pres aquella baldufa que l’altra volia agafar, una intenta mossegar a l’altra perquè pretén posar-se una camiseta que era seva, i fins i tot s’estoven perquè una no li deixa veure els dibuixos a l’altra des del sofà. Sí, ser dues té molts avantatges... i també inconvenients. Però hi ha una cosa que ho domina per sobre de tot: la màgia de la complicitat. I aquella ullada furtiva que sempre fan per controlar on és la seva germana i què està fent. 

La pedra dels malsons

M’encanten les històries que s’inventen les petites. La seva lògica, la seva imaginació, les seves explicacions dels fenòmens més quotidians i aquell punt d’orgull quan els hi expliques alguna cosa i et responen amb un “sí, això ja ho sabia”.

Vam estar uns dies a la platja, i un dels molts entreteniments que teníem era buscar les pedres més boniques arran de mar. Un dia a la tarda, l’Estel em ve i me’n regala una. “És una pedra contra els malsons, mama. L’has de tenir a la tauleta, i si somnies amb bruixes o bitxos dolents, així la tens al costat per agafar-la i tirar-la contra la bruixa”. Encara amb el somriure als llavis li vaig donar les gràcies per la bona idea que havia tingut. “L’heu de compartir amb el papa, perquè no crec que els dos somnieu amb bruixes alhora”, m’afegeix.

“És clar, tens raó”, li responc. “Per cert, Estel, i per a tu i per a l’Ona no n’heu recollit cap?”.

“Mama, si tinc malsons no necessito pedres, et crido a tu i tu m’abraces”, em diu amb un somriure i posant aquella cara de “mama, no te n’enteres de res”.

I jo me la miro i penso que té tota la raó del món. 

Com les puc treure de l'aigua?

He de reconèixer que els dos primers estius amb les petites, tot i que ens agrada molt la platja, no la gaudíem massa. Baixar a la platja amb infraestructura de bessons no és fàcil i gens relaxant. Al principi preferia molt més la piscina. Quan les nenes ja van ser una mica més grans vam començar a tornar-li a trobar el gust, i sobretot, a recuperar els jocs que els pares havíem gaudit de petits.

Aquest any les petites no només han disfrutat com boges de jocs a la sorra, amb les pales i les pilotes, sinó que ja no hi ha manera de treure-les de l’aigua. A l’Ona li encanta jugar amb les onades, perquè sap que el seu nom ve justament d’aquí, de l’amor al mar que tenen els seus pares. Les petites s’han passat moltíssimes estones jugant a la vora del mar, fent castells impossibles i torres i forats a la sorra. Però sobretot, a dins de l’aigua. I no hi havia manera d’arrencar-les de la platja.

I aquest any s’ha potenciat aquella frase que segur que tots coneixeu molt bé: “Mama, has vist el que he fet? Sí? Doncs torna a mirar, ja veuràs què faré ara”. Mentrestant, el meu home, s’ho mira assegut a la cadira sota el parasol. “Quan era petit, mai havia entès perquè els grans s’estaven aquí enlloc d’estar jugant a ple sol”, m’explica. “Ara sí que ho entenc..., s’hi està a la glòria”. I ens mirem i riem, el temps just perquè una de les petites ens torni a cridar l’atenció. 

Pregunta compromesa en 5,4,3,2,1... zero!

Sé instintivament que passarà. Quan ens creuem una persona amb una cadira de rodes elèctrica, una noia en crosses, un noi punk amb una cresta vermella impressionant. O un senyor obès en un Mehari o un senyor amb un banyador blanc pràcticament transparent. Per posar alguns exemples d’aquesta última setmana.

Qui diu pregunta compromesa diu preguntes d’aquelles que et fan posar vermella. O que penses « d’on ho deu haver tret això ? ». Preguntes incòmodes, indiscretes, intel·ligents, sense sentit, imaginatives, repetitives, que et mortifiquen…  És aquell moment que es fa un silenci entre veure el noi punk amb una cresta vermella impressionant i saber que una de les dues dirà: “Mama, aquell noi té els cabells vermells enganxats”. Amb el meu home tenim assajada aquella mirada amb la que ens diem: “Compte enrere. Pregunta compromesa en 5 segons, 4, 3, 2, 1, 0”. (Reconec que una de les millors és copyright de l’Ona à Un capellà,una bruixa i la lògica).

Però d’això es tracta justament. Que preguntin i experimentin. Que no deixin de qüestionar-se coses i de beure’s tot el que els envolta. Que provin, intentin, facin,  aconsegueixin, fallin, s’embrutin, dubtin...

El marit de la sandàlia

Hi havia ganes d'estiu. Ja feia un parell o tres de setmanes que tenien les sandàlies a punt però només se les havien posat un dia. Així que aquesta tarda, que hem sortit una mica per escampar la boira (temes varicèl·lics, us ho explico demà o demà passat).

Ona: Mama, tots les nenes portem sandàlies (totes les nenes són elles dues i jo). El papa, porta "sandàlius" 

:-)

Podeu llegir d'altres diàlegs "Top 10" de l'Ona i l'Estel en aquest apartat del bloc

Els nens també pressionen

Molt sovint es parla de la pressió que els pares exerceixen sobre els nens. O l’escola. Es fa quan parlem de responsabilitats, deures, aprenentatge, expressió de sentiments... els pressionem  perquè amb 5 anys llegeixin i escriguin perfectament toooootes les lletres i paraules i gairebé perquè parlin amb fluïdesa l’anglès... com a mínim. A més, fan teatre, bàsquet i natació. (Potser és una mica exagerat, però us diré que si bé a mi em sembla una bogeria posar-los aquesta pressió, sí que és veritat que veig casos que s’ho prenen com una cosa “normal”).

Però avui no vull analitzar aquest fenomen. Tota aquesta introducció era per parlar-vos de l’efecte contrari. Perquè... als pares... qui ens defensa dels nens “pressionadors”? Us en posaré uns quants exemples –reals- de les meves bessones.

Mètode de pressió 1: Dissabte, 7 del matí. Es desperten. Si tenim en compte que durant tota la setmana el seu pare a vegades té problemes per llevar-les per anar a l’escola perquè no hi ha manera que obrin els ulls i espavilin... no em digueu que no és un mètode de pressió... premeditat per part seva.

Mètode de pressió 2: Dissabte, 7.30 del matí. Les tenim les dues al llit, en aquells intents desesperats d’autoenganyar-nos i pensar que podrem dormir una mica més. Si més no, si ens aixequem del llit a les 8.00, la cosa no fa tant de mal. Pregunta típica de l’Estel (recordeu, dissabte, 7.30h a.m.): “Mama, què menjarem avui per dinar?”. SEMPRE la ditxosa pregunta. Però si no sé ni què esmorzaré, m’acabes de despertar, tinc son, vull dormir... no en tinc ni idea de què farem per dinar!

Mètode de pressió 3: Dissabte, 7.35h del matí. L’Estel no es queda tranquil·la amb la meva resposta. “Mama, i després de dinar... què farem?”. I no té aturador: “I per sopar què menjarem?”. La seva germana no es queda curta.  “Demà, és festa o anem a l’escola?”.  “I què menjarem a l’escola?”. “Mama, em pintaràs un dibuix?”

Mètode de pressió definitiu: 7.40h Tanta demanda d’informació em mata. Tanta pressió per la programació diària, un dissabte a aquesta hora és insuportable. Em giro al meu home: “Si tu vas al menjador a jugar amb elles jo vinc d’aquí a una estona. T’ho canvio per la migdiada”. Tracte fet. 

El fuet volador

Estic sopant.


- "Mama, què menges?"
- "Pa amb una miqueta de fuet. En vols?"
- "Dels que van pel cel?"
- "Fuet, Estel. Fuet. No coet".

Anem sumant aquests grans moments i converses que ens regalen els més petits. Us llisto alguns dels més divertits que hem tingut fins a aquest moment...

La veritat sobre gossos i vaques

L'Estel fa menús estranys

El millor entrepà del món

La lògica dels més petits

El llenguatge secret
Els nens i les veritats

Futur. Què és futur?

La diferència entre botar i votar

La curiosa decoració del Pare Manel

A casa tenim 'El coche fantástico'

Un capellà, una bruixa i la lògica
Entre la pagesia i la religió