28 de des. 2014

De mags, bruixetes i en Patatu... dalt de l’escenari

/Viu el Teatre/premsa

El passat 14 de desembre (encara no havia tingut temps d’explicar-vos-ho), vam anar al Teatre Romea, a veure com en Patatu deixava les pàgines dels llibres i pujava dalt l’escenari. L’actriu Àngels Bassas, quan portava el seu fill a l’escola, s’inventava històries (segur que és una cosa que teniu ben present i us sona moltíssim, oi?). Doncs el personatge es va convertir en llibre, editats per l’editorial La Galera.  I es va convertir en un món de màgia amb un nen que és mag, una bruixa Malèvola, una fada, tres bruixetes una mica tarambanes i una biblioteca meravellosa. I és que el més curiós de tot, repartiment "d'interessos": a l’Ona li va encantar la bruixa i el seu barret, a l’Estel el mag Martí i a mi un bibliotecari de poques paraules rodejat de llibres que volaven. 

El meu sistema infal·lible per saber si a les bessones les propostes els hi agraden és si després ho “reprodueixen” a casa. I des del 14 que la màgia ha tornat a envair el menjador de casa. I també els jocs de clowns-pagesos :-) L’obra de teatre, que s’estarà al Romea fins el 25 de gener (diumenges, 12h),  explica com la Malèvola canviarà l’ordre de les coses i farà que tothom vagi de corcoll. Si voleu tenir-ne més informació, feu clic aquí. Us la recomanem 100%! Dir-vos que està pensada per a nens de més de tres anys. 


I una iniciativa molt divertida per aconseguir entrades, el ‘Repte d’en Patatu’:

Es tracta de posar-vos un nas de pallasso i gravar un vídeo. Què heu de dir?

“Em dic _____ i vull anar a veure el Patatuespectacle al Pataturomea!”


El vídeo s’ha d’enviar a a info@viuelteatre.com o l’enllaç del vídeo penjat a internet.

Entre tots els vídeos rebuts cada divendres abans de  les  13 h., fins el 23 de gener, es farà un sorteig d’ 1 pack familiar, amb 4 entrades gratuïtes. Millor que us ho expliqui el mateix Patatu :-) 

27 de des. 2014

Un flam que es converteix en portaespelmes

Cada any, per l'aniversari de les petites, ens agrada regalar alguna cosa a la família. Un detallet fet per elles com a record per a tothom. A casa no som molt "manetes", però ens  hi esforcem. Això del DIY no està fet per a nosaltres, però mai falta la il·lusió.

El detall d'aquest any és molt senzill, entretingut de fer i queda realment preciós. Només us tocarà menjar alguns flams en recipient de vidre blanc. Nosaltres vam descobrir els Alpí Glitter glue, una cola amb purpurina per decorar (a les bessones els torna boges la purpurina). El toc final? Unes espelmes. Aquí el teniu. A tothom li va encantar. 




Els nostres altres DIY:

23 de des. 2014

Bon Nadal!


PESSEBRE MÀGIC

Muntayes de suro, figures de fang, 
casetes de duro, campanes ning-nang.

Un riu fet de plata i els ànecs, nedant;
darrera una mata hi ha un home cagant. 

A dins una cova hi ha gent que no es mou;
hi ha un nen sense roba, l'estufa és un bou.

La neu és farina, cotó el núvol blanc,
la mare una nina i déu un infant.

Ricard Bonmatí

15 de des. 2014

L’aventura més total de la meva vida




Avui fa exactament sis anys que van néixer les "petitones". Recordo aquell dia com un volcà d’emocions, a cavall entre la por i una alegria extrema. Començava una aventura total i apassionant. Sis anys després, aquesta aventura continua sent aquest volcà d’emocions. Les emocions, la seva intensitat i el seu grau va variant, però és difícil d’explicar un sentiment que una persona només descobreix quan té un fill. I cada cop estic més agraïda a la natura, o al destí, o com n’hi vulgueu dir, que les enviés juntes. Companyes de joc i de vida. Companyes d’amor d’infinit.


Per molts anys Ona. Per molts anys Estel. Us estimem amb bogeria.


14 de des. 2014

Un regal d'aniversari diferent i especial


Va ser un article de la Coks Feenstra, crec que en el bloc de Somos Múltiples. Feia una reflexió sobre què es regalaven els bessons entre ells. I em vaig adonar que tothom fa regals a les nenes. Nosaltres, tota la família, amics nostres, els seus amics de l’escola ... tothom menys la seva germana bessona. Entre elles no es fan un regal pel seu aniversari. Em vaig quedar pensant com no havíem pensat mai en això i realment em va xocar que encara que es fan dibuixos, polseres i regals cada dia, justament el dia del seu aniversari no les haguéssim "convidat" a pensar en alguna cosa especial per la seva germana.


Però no hem perdut el temps. Dilluns (demà) és el seu aniversari, 6 anys ja! El passat cap de setmana els hi vaig comentar la idea, de trobar una tarda a soles (una amb el pare i l'altra amb mi), per dedicar-nos a buscar un regalet pensat per a la seva germana. Els hi va encantar la idea!, i van començar a pensar i verbalitzar el que creien que més agradaria a la seva germana. Així que els hi vam dir que seria una coseta petita, un detallet, i es van prendre molt seriosament això de pensar què és el que més li agradaria. Ho vam fer dijous, i estaven emocionades. Ha estat un secret meravellós, encara que a alguna li costi callar i no explicar el que ha comprat. Sé que aquest any tindran un regal diferent, però per sobre de tot, molt especial. Gràcies Coks per fer-nos plantejar i reflexionar cada dia com vivim amb les nostres bessones.

10 de des. 2014

Contes que són molt més que històries



Hi havia una vegada, un grupet de mames amb un bloc sota el braç, que es van trobar per anar a la panxa dels llibres. Bé, no era ben bé això, però si que es van reunir per parlar de llibres. I sabeu què era el millor de tot? Que per primera vegada en molt de temps, no serien elles qui explicarien els contes, sinó que pararien bé l’orella per escoltar i aprendre. I així, van conèixer algunes de les novetats d’aquesta panxa de llibres, que en realitat es diu Editorial Cruïlla. S’ha menjat llibres de tot el món, i ens van fer un resum dels que els hi havien agradat més. Llibres de tota mena, per totes les edats i de tots els gustos. I quines aventures! Quins llibres més xulos! I després, aquestes mames van viure més històries. Van estar jugant a treure emocions, una cosa que moltes vegades, fem amb els petits. Vam veure com els llibres, ens ajuden a vèncer la por, a treure la ràbia, a plorar, a riure… o llibres que ens fan emocionar. Per què ens afecten tant? Per què remouen l’estómac i les vivències se’ns fan tant properes? Doncs perquè la vida és justament això, i molt sovint, la vida també la trobem als llibres.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos,

el conte de les mames amb un bloc sota el braç que van a la panxa dels llibres,

ja s’ha fos.

No és pas cap conte inventat. És el resum d’una tarda magnífica que un grup de dones que tenim un bloc i que ens interessa molt el tema educació vam passar a l’Editorial Cruïlla. I va ser especialment interessant perquè es va vincular a com els contes ens ajuden als pares i educadors a gestionar les emocions dels nostres fills/alumnes. Perquè llegir un conte és molt més que això. És enfortir el vincle amb els nens, és crear una intimitat, una relació única que els dóna seguretat i potencia la seva creativitat i la seva imaginació. Ja no parlem de la importància que té per millorar el seu vocabulari i naturalment, la seva capacitat de lectura i escriptura. Els llibres són màgia, són llibertat i són el camí per ser crítics i tenir la nostra opinió. 
De ben petita em va quedar gravat un proverbi hindú que diu:
Un llibre obert és un cervell que parla;
Tancat, un amic que espera;
Oblidat, una ànima que perdona;
Destruït, un cor que plora.
Ensenyeu-los a estimar els llibres. Són molt més que històries. 
Us deixo les imatges d'alguns dels llibres "triats" i que són realment fantàstics, com aquest 'Colors' d'Hervé Tullet o els 'Animals màgics' d'Édouard Manceau. Si sou dels que mai oblideu de posar un llibre a la carta dels Reis, no ho dubteu. 
I no vull acabar aquest article sense donar un 'gràcies' enorme a @Cruilla_lit i la @carolinapalau, molts records a la @lauracoll65 per parlar-nos d'emocions, i un petó enorme per la @small_nice, @mamapsicologain @BCNColours @mamafaelquepot @unamamabloguera i @bcuatre. Fins a la propera!!!!





2 de des. 2014

Quan els pares intentem fer de detectius o com evitar el mític ‘Què has fet avui a l’escola?’

D’acord. Les meves no han estat mai massa efusives a l’hora d’explicar què han fet a l’escola. I els pares, no tenim perquè ser detectius de primera. Però cada curs que passa és més interessant saber el que fan a classe, així que és clar, si és mític “què heu fet avui a l’escola?”, “com ha anat avui a la classe” o “us ho heu passat bé?” no funciona, cal buscar noves alternatives. Perquè la majoria de vegades... què us responen? “Bé”. “Molt bé”. I punt. Us passa? A mi sí. Doncs continueu llegint i després m'expliqueu els vostres trucs. 

El meu detector de les coses que els hi agraden o no és si després ho reprodueixen a casa en els seus jocs. Aleshores aprofito i els hi pregunto, i m’expliquen que ho han fet a l’escola. Però tampoc donen masses detalls. Així que tocava buscar noves fórmules. La que he posat en marxa últimament és explicar el meu de dia. “Sabeu què he fet avui?”. Sembla que d’entrada els hi interessa. I després els hi explico que he anat a una roda de premsa, que he entrevistat a no-sé-qui i que m’he entrebancat en directe amb una paraula molt estranya. Riuen. M’interrompen per explicar-me que una d’elles ha fet una feina de d’escriure unes paraules. I l’altra que a l’espai de ‘Musiquetes’ ha après moltes coses dels acordions. “Mama, tu saps què són les brànquies?”. “Saps com respiren els camaleons?”. I així, amb quatre pinzellades m’han explicat (més o menys, no us penseu), com ha anat el seu dia. De moment funciona, vaig variant, i no només els explico coses de la feina, sinó idees que he tingut, o somnis de la nit passada (que m’invento, perquè no recordo mai res del que somnio!).

És un tema que fa un parell o tres de setmanes vam estar comentant amb algunes mares. Algú va preguntar a l’atzar si ens havien explicat alguna cosa (ni la recordo) i la meitat no en teníem ni idea. Arran d’aquesta conversa va córrer un article d’una bloguera nordamericana que havia fet una llista de preguntes concretes per escapar-se de la mítica “què, com ha anat avui a l’escola”.


Passa per preguntes que permeten descobrir la relació dels nens a l’escola, i com s’hi senten (que n’és d’important, oi?). En aquesta llista preguntava als nens, per exemple, què era el millor que els hi havia passat durant el dia... alguna cosa que els hagués fet riure... si havia ajudat a algú...  quina paraula havia repetit més la mestra... qui és la persona / company més divertit de la classe... Aquí teniu el link a l’article original: SimpleSimon and Company (en anglès). El millor però, és buscar noves fórmules i fer la vostra pròpia llista. 

28 de nov. 2014

Pinzellades del món (10) Croàcia

Reprenc una sèrie que em ve molt de gust publicar. Aquestes 'Pinzellades del món'. Una costa impressionant, petites. Com la Costa Brava, però al llarg de quilòmetres i quilòmetres. I el millor és saltar d’illa en illa, i agafar els ferrys per anar d’una punta a l’altra. Croàcia sorprèn per moltes coses, per la força del terreny, i no es pot oblidar la història més recent. Sibenik i Dubrovnik són dues ciutats precioses. Imagino que ara, amb vols directes i xàrters, la costa està molt més saturada. Nosaltres hi vam ser l’any 2002 i 2003, i encara no hi havia el boom turístic que hi ha ara (d’alemanys sí, naturalment). Els autocamp eren una opció meravellosa per plantar la tenda. El més colpidor va ser estar en una cala on tots els edificis encara deixaven visibles que no feia massa, la guerra havia fet estralls. Hi tornarem, petites?







“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il·lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs. I sinó, perquè us animeu a visitar-los







18 de nov. 2014

La 'Poll Champions League'




¡FullMarks, OTC i Paranix patrocinen la crònica de la “Poll Champions League”!


La competició va començar fa dos anys, la primera vegada que la nostra família va arribar a poder disputar el primer partit del campionat. Va ser una sorpresa, gens agradable, però sense moure un dit, un bon dia ens trobem disputant el primer partit. La sensació és que de jugar a Territorial passàvem a la Lliga de Campions. Jugàvem en terreny desconegut, així que ataquem amb algun dels nostres patrocinadors i vam fitxar al nostre millor davanter, la llemenera de pues amb el millor poder ofensiu del mercat.


Des d'aleshores mai hem deixat d'estar a la Champions. Hi ha temporades que juguem més tranquils, sense pressions, però a la que comença la lliga regular (podríem anomenar-se 'escola'), no podem deixar els entrenaments.



A la porteria: cues tan estirades que recullen tots els pèls per evitar gols per l'esquadra

En la línia de defensa: Gotes d'arbre de te barrejades amb el xampú

De centrals: inspeccions diàries per no deixar passar les línies enemigues ... vull dir els jugadors rivals.

En els laterals: Vinagre a punt per fer un esprint si cal

Davanter en punta: la llemenera màgica (llemenera d'or en l'última edició del premi, per davant de Messi i Cristiano). Amb les llemeneres no ho dubteu ... fitxatges cars, però bons.

Entrenant a la banda: el mòbil amb algun joc perquè no s'avorreixin mentre inspeccionem (vull dir entrenem)

Entrenador: mare que es va posar histèrica el primer cop però que ja no crida si troba una bestiola alguna vegada


Resultat del partit d'avui: Ona 1 - Poll FC 0 / Estel 1 - Poll FC 0 (les petits han guanyat. Caps nets, ni un poll, mare feliç).


PD. Després d'alguns posts desesperats amb el tema, fins i tot m'alegro de poder escriure en aquest to, de veritat ... ¡¡¡¡quin fàstic de bitxos !!!!


Posts relacionats:

14 de nov. 2014

Aigua exagerada

El "millor" de fer-nos qualsevol petita ferida és poder escollir una tireta. La que més els agradi. Ens encaaaantan les tiretes. Encara que només durin 4'2 minuts posades. Però clar, si la ferida ja és una mica més gran ... llavors hem de curar-la. Això ja no ens agrada tant. 

Estel: "Mama, cou molt. No tornis a curar-me amb aigua exagerada". 

Aquesta nena és una mica oxigenada ...

10 de nov. 2014

No t'oblidis dels seus ulls!


Quan parlem de la salut dels fills, de ben segur que tots tenim clar quan ens toca revisió amb el pediatre (tot i que segur que alguna vegada se’ns passa, sobretot quan es van fent grans); som conscients de la importància d’una bona higiene bucal per evitar visites al dentista que no siguin revisions (així no haureu de descobrir què vol dir l’horrorosa paraula pulpotomia), i segur que teniu el carnet de vacunes ben controlat.




Amb un pare que porta ulleres i una mare especialment miop, no és d’estranyar que sempre em fixi si les petites hi veuen bé o presenten algun problema visual. Així que em vaig quedar tranquil·la quan a la revisió de l’any passat amb el pediatre no vam detectar res anormal. Però aquest any, en assabentar-me de la campanya de salut visual de la Fundación Alain Afflelou, que aquest any es dedicava a l’anomenat “ull gandul” (ambliopia), vaig pensar que era una nova prevenció (i per cert, fan les ulleres gratuïtes en cas que els nens – de 5 a 7 anys – les necessitin).  Gràcies al díptic informatiu, vaig aprendre que a Espanya, entre el 3 i el 5% de nens pateix ambliopia, i el més alarmant, que el 50% dels pares ho desconeix. Afecta sobretot a nens menors de set anys. L’ull gandul és una pèrdua parcial de visió en un dels dos ulls, de manera que la vista del nen no es desenvolupa de manera normal. 

Com es detecta? A vegades no hi ha cap símptoma de problema visual, però podem notar que tanquen un ull o se’l tapen; entretanquen els ulls per veure-hi millor; picor d’ulls i fins i tot mals de cap; s’apropa molt al televisor o als llibres, entre d’altres.


Així que vaig mentalitzar a les petites i vam anar a fer la revisió a una de les òptiques de la cadena. Ens van tractar molt bé i les nenes (tot i que d’entrada estaven una mica nervioses), van estar especialment encuriosides amb els aparells. Estaven orgulloses de contestar totes les lletres, i quan alguna d’elles no ho veia del tot bé perquè eren massa petites, l’altra es “xivava”. Vam sortir amb una nova revisió feta i amb la tranquil·litat que hi veuen bé. Molt important, oi?

6 de nov. 2014

Gestionar emocions amb bessons


El treball que vam haver de fer amb una de les bessones per tal d’ajudar-la a gestionar les seves emocions i controlar les seves erupcions, ens va prendre moltes energies (podeu llegir el post on ho explico, Aprenent a gestionar emocions). Per molt que vam implicar la seva germana, per molt que la vam fer partícip, crec que per primera vegada en la seva vida es va sentir com “apartada” del què li passava a la seva germana.

Ens deia que ella també volia anar a veure la psicòloga, perquè ella també “s’enfadava”. Així que a la següent visita ens va acompanyar i li vam comentar que ella també entraria al despatx amb la psicòloga, qui de fet, també ens havia comentat que volia parlar amb les dues, per veure la seva relació i interacció.


Van passar les setmanes (l’estiu) i la cosa estava més tranquil·la. Just abans de començar el curs, vaig anar amb les dues a una visita. I va sorgir la reacció. Notàvem que estava més irritable, s’enfadava per tot. Actuava per cridar la meva atenció com no ho havia fet mai, i la psicòloga em va comentar que per molt que no ho notéssim, i sense fer-ho expressament, havíem bolcat més energia en una de les nenes. Sovint, per molt que intentes tenir moments per les dues, fins i tot trobar estones particulars amb cada una d’elles, és complicat. No és una tasca fàcil. Compensar les balances amb bessons requereix molta energia i entendre que cadascú té unes necessitats diferents i la manera d’expressar-les també és diferent. Així que ara, intento tenir la ment ben oberta, i que la relació amb cada una de les bessones flueixi tal i com ha de fluir. No forço, no condiciono. Busquem espais i converses. Busquem carícies i paraules. 

3 de nov. 2014

Aprenent a gestionar emocions


Quan un dia una de les petites, quan tenia quatre anys i mig, et ve i et diu plorant que no vol anar a l’escola perquè ningú vol jugar amb ella al pati… tot canvia. Alguna cosa es trenca. Alguna cosa molt profunda es va trencar dins meu. No vaig suportar veure-la patir així. Quan no em va veure, vaig plorar com feia molt temps que no plorava. 

Ja feia temps que n’havíem parlat amb la seva tutora, de les seves reaccions, de com s’enfadava i com “atacava”, posant-se a la defensiva. És una nena impulsiva, molt dolça bona part del temps, però de cop, sense saber ben bé com ni per què, explota. Quan va intentar començar a fer “colla” amb les nenes de la classe (moltes d’elles ja es coneixien prèviament de la guarderia), no la van deixar formar-ne part. Un NO. I s’enfadava i aixecava la mà. Doble NO. I anàvem treballant, dia a dia, passet a passet, per tal d’ajudar-la i acompanyar-la. Un pas endavant… i a vegades dos enrere. Semblava que anava a temporades, i les fórmules que l’ajudaven al principi de curs, a la meitat ja no ens servien. Durant tot P5 vam estar treballant a fons amb la seva tutora, amb contes i amb molt amor per ajudar-la a gestionar totes aquestes emocions que experimenta, que no sap com gestionar del tot i totes aquestes frustracions que no sap canalitzar. Hem llegit i molt sobre impulsivitat, nivells de frustració i gestió d’emocions i sentiments. 

El final de P5 va marcar un toc d’alerta. La reunió final amb la seva tutora ens va fer adonar que potser necessitàvem ajuda externa. Ens preocupava especialment perquè al cap de tres mesos canviaríem de cicle, començaríem primer, en l’edifici nou de l’escola, amb professores noves. Potser serien masses canvis i si no hi posàvem fil a l’agulla, potser no podríem ajudar-la com ho hauríem de fer. 

I vam buscar ajuda en una psicòloga infantil. La necessitàvem perquè ens donés eines a nosaltres, per tal d’ajudar la nostra filla. I tot i que d’entrada la petita va plorar intensament perquè no volia que el seu pare marxés del despatx, al cap de cinc minuts li estava explicant a la psicòloga que li agradava molt fer teatre i ballar. I vam començar a treballar petits trucs, petites eines per potenciar al màxim les coses positives, reforçar les coses que fa bé i així, poder calmar el volcà quan entra en erupció. Aquesta va ser una imatge mental que em vaig fer. És un petit volcà que entra en erupció sense avisar. En aquell moment no t’hi pots acostar. S’ha de tenir paciència, i quan ja no treu lava, t’hi pots apropar, i parlar del què ha passat, i sobretot, com ens hem sentit. 

A vegades no és fàcil canviar la manera com interactuem amb els petits. Ens hem esforçat a potenciar les coses positives, que guanyi confiança en ella mateixa, però també a ensenyar-li i explicar-li que les accions tenen conseqüències en la realitat. A vegades el més difícil és que expliqui què li està passant. A vegades no vol, no pot, o no en sap. Poc a poc anem buscant les maneres per explicar-ho. Però cada vegada que hem superat una erupció, n’hem tret un aprenentatge molt important, petites victòries del dia. I sobretot, potenciar que sigui ella qui aporti possibles solucions, com creu que s’hagués pogut resoldre un conflicte o una situació. 

Ha passat aquest estiu i semblava que caminàvem en pas ferm pel camí que toca. Va començar el nou curs, una nova etapa i la petita la va afrontar amb energia i amb il·lusions renovades. Estem molt contents. També és veritat que, per recomanació de la psicòloga, només començar el curs vam parlar amb la seva nova tutora, perquè n’estigués al cas i per copsar les seves sensacions, de com ho veia ella. És fantàstic trobar-te amb docents que s’impliquen d’aquesta manera, i ajuden d’aquesta manera. I amb qui parlar és una experiència enriquidora. Una de les coses que vam acordar és que si hi havia hagut alguna erupció, m’ho comentaria. Jo ho prefereixo, perquè així puc intentar saber què ha passat i perquè. Hi ha hagut alguna situació complicada, de manera que la tutora i la psicòloga es trobaran aquesta setmana, per ajudar al màxim a la petita. 

Una bona amiga em va dir que sovint oblidem que créixer és difícil, que és complicat ser nens i tenir mil sentiments i no saber com exposar-los, gestionar-los. I òbviament, tot aquest procés requereix molta paciència. Molta paciència perquè vulguis que no, et pren molta energia. I després és quan et trobes que la seva germana bessona això ho nota, i per molt que l’hagis implicat en tot el procés, té “gelos” i el seu comportament provoca noves erupcions. Però com diria Michael Ende... “això és un altra història que explicarem en un altra ocasió”.

31 d’oct. 2014

Monstres de Halloween?






La volta ciclista del Trocathlon


Això de les bicicletes és un altre màster dels que parlàvem l’altra dia (Sóc una mama-màster). Si ho penso fredament, en cinc anys han tingut una bici de bebè, un patinet, i una bici de 16. Doncs aquesta última, a l’Ona ja se li ha quedat petita. 

Amb bessonada, un s’ha de pensar dues vegades què i com compra (Alguns consells pràctics per estalviar amb bessons, aquí i aquí) . Perquè per molt que algú de la família els hi volia regalar una bicicleta nova, penso que és una despesa excessiva en el moment que al cap d’un any, aquesta bici es pot haver quedat petita. I més si tenim en compte que darrera de les petites, no hi ha ningú que “hereti”. Per això, l’any passat, ja vam decidir que les bicicletes les buscaríem al Trocathlon, el mercat de la mateixa Decathlon. Vam pensar que moltes famílies es devien trobar com nosaltres… i ho vam encertar. Les dues petites van tenir bicis noves i van començar les seves particulars voltes ciclistes (Fitipaldis sobre rodes). Però a l’Ona, que ha fet una forta estirada, se li ha quedat petita. Així que dissabte passat vam tornar-hi. Cua impressionant de persones portant les coses més increïbles. Taules de windsurf, trineus, llits elàstics... i bicicletes. Moltes bicicletes. L’Ona està contenta. Bici nova de 20, de color blau, amb uns adhesius de neu que li encanten. I està emocionada amb això del canvi de marxes. Nosaltres també. 35 euros.

21 d’oct. 2014

Sóc una "mama-màster". Tu també?


Que això de la maternitat ve amb nous catàlegs d'aprenentatges sota el braç ja ho imaginàvem tots. Però que en poc temps et vegis "obligada" a cursar màsters per a tot, a mi això no m'ho havien explicat. N’hi ha alguns que són curts i fàcils, d'altres que impliquen esforç i treball diari i sense data de caducitat.

Així, d'entrada, els primers que em venen al cap són:

El Màster de bolquers (vaig treure súper bona nota, em sabia el preu per unitat de totes les marques i tots els supermercats, i olorava les ofertes a distància)

El Màster del biberó (aquest em va costar al principi, perquè les bessones tenien gustos diferents amb les tetines i no hi havia manera d'encertar). Finalment vam poder unificar amb els Philips Avent i dominàvem el màster a la perfecció.

El màster Vermell-Taronja (en aquest t'ajuda el pediatre, perquè és el que et diu si toca Dalsy o Apiretal)

El màster cotxet de bessons: conduir empenyent 35 quilos de cotxet no és fàcil. Posar-lo al maleter / ascensors / voreres requereix nocions d'arquitectura espacial.

El màster histèric de la pre-inscripció escolar: Aquest va ser dur. Molt estrès durant mesos, pensant en la millor opció, amb càlculs logístics i càbales sobre si entrarien o no a l'escola que volíem i ens agradava.


El màster de socialització: Les bessones van a classes separades. El màster de memorització que suposa aprendre’m  els noms dels seus 50 companys de classe en total. D'alguns d'ells conec també als seus germans. Reconec que encara avui, no associo alguns pares amb els seus fills. Cent pares i mares de cop són molts. 

Però al que anava ... el màster més important, que de fet, va ser el motiu que em va fer començar aquest post. El màster que estic estudiant actualment. 

Perquè això d'Eurodisney és molt complicat. A veure ... em fa gràcia ... però em ronden mil preguntes. Les petites faran 6 anys. En molts pack-oferta fins als 7 és gratuït. Està bé que m'ho plantegi ara? Aguantaran el ritme? Que car, mare meva! Només Eurodisney o aprofito per fer un parell de dies a París? Cotxe, tren o avió? És millor contractar els àpats o no? Hi ha trucs o gangues per aconseguir packs a millor preu? Val la pena, realment?

En aquestes estic, així que m'agradaria demanar-vos tots els suggeriments, idees i experiències. Gràcies!

6 d’oct. 2014

Carta d'amor / odi a la meva pinta llemenera


Anava a dir-te que t'havia trobat a faltar aquest estiu ... però no seria exactament cert. La veritat és que va ser acabar l'escola i es va acabar la histèria de les inspeccions diàries de cabell, passar-te cada dia per examinar cada floc ... ens relaxem, i la veritat sigui dita que a l'estiu només et vaig treure un dia. I et vaig deixar a casa, no has fet vacances. Hauràs descansat molt suposo. La felicitat estiuenca de no haver d’assecar els cabells després de la dutxa ni haver de fer inspecció detallada del cap de les criatures ha arribat a la seva fi.


Una setmana abans de començar l'escola et vaig treure del fons de l'armari i et vaig deixar a primera fila. Algú ha comentat que algun nen ja estava de nou en procés de desinfecció. Així que vaig tornar a estimar amb totes les meves forces perquè ets la primera a detectar els animalons fastigosos. Ets la reina de la prevenció. T'estimo per això, però al mateix temps t’odio amb totes les meves forces pel que significa. Cada vegada que t’agafo i et passo per un floc de cabells estic desitjant que apareguis neta, si de cas amb algun granet de sorra, perquè aquestes criatures meves sembla que es banyin en sorra a l'hora del pati. Odio quan veig quelcom sospitós entre les teves fermes pues. Ho odio ... ho odio ... ho odio ... T'estimo quan hem acabat i no ha aparegut res. Però sé que l'endemà o al cap de dos dies, tornaré a debatre’m en sentiments per tu.

30 de set. 2014

Amics imaginaris


La Júlia i la Fiona són les amigues imaginàries de les nenes.  Les bessones no havien parlat massa de personatges o amics que no existissin. Sempre han “utilitzat” (per dir-ho així) els amics de la classe. Recordo que hem cremat diferents etapes, i sempre relacionades amb el seu dia a dia. A P3, feien de mestres, i passaven llista dels nens de la classe. A P4, que van començar a natació, feien de monitores i s’emportaven els nens a classe i muntaven la piscina al mig del menjador. L’any passat, que van anar de colònies... quin descobriment!!! Sota la taula del menjador era una tenda fantàstica per jugar amb els altres nens.

Però esporàdicament, se’n van a classe de patinatge artístic o a fer natació sincronitzada amb la Júlia i la Fiona. Són activitats, que curiosament, hem fet fora de l’escola, per tant, suposo que per això no hi involucren els nens de la classe.  “Sí que existeixen, però són invisibles de veritat. Vosaltres no les veieu”, m’expliquen.  I riuen. La Júlia, la Fiona i els nens de la classe es converteixen en hores de joc i imaginació de les petites quan juguen a casa.


Llegeixo que és freqüent en els nens fins a 7 anys parlar dels amics imaginaris. Els nens desenvolupen un món de fantasia paral·lel a la realitat i aquest amic imaginari pot ajudar a desenvolupar les seves emocions. Segons alguns especialistes, són companys que els nens creen per superar certes pors, però també pot ser una manera de reforçar la confiança en ells mateixos. Escolteu les converses que el nen té amb el seu amic imaginari, perquè us pot ajudar a conèixer millor les coses que el preocupen o que pot necessitar.  

22 de set. 2014

Companyes, sempre




Aquest cap de setmana ens hem acomiadat de la platja. Amb l’inici del curs escolar, gairebé ha estat un “adéu, estiu”. He pogut seure una estona tranquil·la a la sorra, i pensar en com ha anat aquest estiu, del qual encara tinc tantes coses per explicar. Però me les quedo mirant com es banyen, salten onades i juguen a la sorra davant meu. Una diu que fa una cascada d’aigua mentre l’altra crea un castell, però en el fons ajunten les dues construccions. 

I sabeu què? Em fan enveja i alhora em fan especialment feliç. De petita, jo no vaig tenir ni cap germà ni cosí de la meva edat, i fora de l’escola, no tenia nens per jugar. I és una cosa que vista amb perspectiva, penso que trobava a faltar. 

Elles són grans companyes de joc. Sí, es barallen, és clar… i s’enfaden. I s’estimen amb bogeria. Les veig jugar, i escolto com riuen. Sempre ho han fet, des de petites. Tenen les seves històries i els seus jocs. Vaig saber que seria un vincle especial des del moment de quedar-me embarassada. La idea de tenir-ne un ja em feia respecte, i de cop, me n’arribaven dos. Una amiga em va dir que la naturalesa era molt sàvia. I tant. Les va enviar juntes, perquè tinguessin una companya de vida. I jo me les imaginava quan tinguessin dos anys, com serien. I encara ara imagino com seran quan en tinguin 7 o 8. I m’espanto una mica en com serà quan siguin adolescents (si es barallaran molt per la roba o ens ho posaran complicat amb el tema sortir de festa). Penso si viuran aquí o a fora, o què voldran ser de grans. Només confio que sempre es tinguin l’una a l’altra, i que s’estimin com ho fan ara. Una complicitat única i difícil d’explicar. I em ve al cap la imatge de dues bessones del barri, que deuen rondar la seixantena, i que moltes tardes les veig passejar plegades. Imagino que cada una té la seva vida, però que els hi agrada explicar-se el seu dia a dia.

I mentre hi penso, les meves "petites" s’agafen de la mà i s’endinsen, per enèssima vegada aquest cap de setmana, a saltar juntes les onades. És meravellós.

31 d’ag. 2014

Nou curs, nous reptes


Aquest estiu el bloc ha descansat del tot. No era la meva intenció, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però hi havia una missió prioritària: carregar piles.

Crec que les hem carregat molt, i espero que durin un cert temps. Tinc moltes ganes d’escriure sobre moltes coses, i compartir-les amb vosaltres. Hem tancat una etapa (P5) i en comencem una altra, amb aspectes per resoldre i d’altres que hem treballat molt aquest estiu. Hem passat unes setmanes carregades d’aventures i ara comencem el nou curs. Per a tota la familia, una nova temporada de reptes i curiositats.


Benvinguts al nou curs de LA INVASIÓ TWIN.

31 de jul. 2014

Desconnectar per poder carregar piles

Em sento així. Sense bateria i amb necessitat vital de recarregar-me.
Juny ja és, per si sol, un mes esgotador. Final de curs, final d’extraescolars i preinscripció de les següents, preparació dels casals d’estiu. Un mes on s’ajunten festes i celebracions i sóc incapaç d’allargar més les hores. Crec que a tots/totes ens passa el mateix. El mes s’escapa com res, i les setmanes avancen inexorables.
Però aquest any, el juliol ha estat igual. Un mes al que, per postres,  li deixo la “responsabilitat” de planificar tots els metges i revisions que no he tingut temps de fer. Aquest any m’ha coincidit amb treballar durant tot el mes, i amb canvis d’horari. Les nenes han fet dos casals diferents, dues dinàmiques, dues llistes, dues maneres de funcionar. Preparar dinars que s’emportaven en carmanyola.
I mentrestant, jo només tinc temps de fer llistes mentals de coses que volia explicar al bloc.
El final de curs, d’un P5 que no només és el final d’un curs. És el final d’una etapa. I com hi arribem i com l’enfrontem.
De la quantitat de coses que les petites han fet al Casal de l’escola.
De com han volgut provar un nou Casal i n’estem mooolt contents.
I de coses que no són tan fàcils d’explicar, com haver de fer front als problemes de gestió d’emocions d’una de les petites que ens fa enfortir com a pares i buscar l’ajuda necessària per acompanyar-la.
Tinc la necessitat d’escriure, però em falten les hores i les lletres.
Ara comencem a carregar piles, uns dies per estar els quatre junts i fer el que més ens agrada: Estar junts i engegar noves aventures.
Poc a poc, amb un altre ritme, us ho aniré explicant tot. Que tingueu un bon estiu!

24 de jul. 2014

Geocaching d'estar per casa

El geocaching (o geocerca) és una activitat lúdica que consisteix en buscar “tresors” amagats. Per una banda hi ha el repte de trobar aquests tresors amagats, però per l’altra, i molt important, comporta haver de fer camí per trobar-los.

Sembla que la cosa pot estar molt professionalitzada, però el nostre geocaching “d’estar per casa” (sense GPS, per exemple) passa per inventar històries i trobar petites sorpreses per tal que l’Ona i l’Estel s’entretinguin quan sortim a caminar pel bosc i evitar que el famós “estic cansada” al cap de quatre passes. I sovint, les nostres armes són una lupa i uns binocles. A les nenes els hi encanta emportar-se les dues eines per observar les flors i emular el seu pare, que sempre porta els binocles penjats del coll. I sempre inventem alguna sorpresa. Un dia va ser un petit eriçó que els hi havia sortit en una xocolatina. Em vaig avançar i el vaig mig amagar enmig d’unes flors. I quina sorpresa quan el van descobrir. “Com havia pogut anar fins allà?”. “És igual que el nostre!”. “L’heu amagat vosaltres?”. I entre converses, cançons, investigacions, observacions, lupes i binocles, fem unes bones passejades.


I tu... quins trucs de ‘geocaching’ fas servir?


9 de jul. 2014

Jo tenia una nevera

De la terrorífica saga de sèrie B "Jo tenia un menjador" i " Jo tenia un armari ", arriba la seqüela ... "Jo tenia una nevera" .

La pobra protagonista és una soferta nevera, que ens havia acompanyat els últims temps, exercint les seves funcions a la perfecció (és a dir, mantenir els aliments frescos o congelats). El seu aspecte exterior era blanc immaculat, trencat únicament per la nostra creixent col·lecció de magnets, arribats dels viatges propis i aliens. Els teníem concentrats únicament en una petita part de la seva superfície, controlats ...


Però va arribar el descontrol. Les bessones també s'han apoderat de la nostra nevera. La quantitat de magnets és tal que una ja no divisa ni de quin color és. I ... què aguanten els magnets ? Dibuixos ... de les bessones . Menús de l’escola... de les bessones . Horaris pediàtrics ... de les bessones . Magnets que són fotos de les pròpies bessones. Magnets dels seus dibuixos favorits. I a sobre de la nevera ? Col·lecció de bestioletes que portaven gelat a dins. ¿Cal que tinguem una vintena? Per sort, la invasió encara no s'ha dedicat a buidar la nevera de manera sistemàtica. Això sí, ja arriben als iogurts. Tindrem quarta part de la saga?

1 de jul. 2014

Doble o res


Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:
-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.


26 de juny 2014

Nens i càmping

Nens i càmping és una combinació GUANYADORA. Aire lliure, espais oberts, poca circulació de trànsit i piscina (element imprescindible). És igual si l’aigua està gelada. Els nens tenen aquesta increïble capacitat de tirar-s’hi sense ni plantejar-s’ho. I el binomi guanyador encara és més fantàstic ni se’n pot gaudir en temporada baixa o mitja (no ho dic per res, però cada cop més m’atabalen les aglomeracions o molta gent en un mateix lloc).

Fa uns dies vam tornar a Sant Pere Pescador (Girona, Alt Empordà). I dic vam tornar perquè era el “nostre” càmping de sempre, sobretot, perquè és un espai increïble i amb totes les facilitats per practicar windsurf, l’esport que practicava el pare de les bessones. Ho heu captat bé i a la primera. Practicava. En passat. Pobre, des de fa cinc anys que no posa les taules a l’aigua. El càmping (és La ballena alegre), ens agrada perquè les parcel·les són grans i estan rodejats de windsurfistes (i kites, últimament). Sempre havíem dit (fins i tot quan encara no en teníem) que era un bon espai també per als nens, perquè cuiden tots els detalls per a ells (lavabos i piques a les seves mides, banyeres per a bebès i espai cuidat per canviar-los, etc...).

Doncs bé, ja era hora de provar-ho, no?. Les bessones ja havien estat de càmping, però havíem anat de bungalow. No és la primera vegada que em sentiu parlar de logística, i de com n’era de complicat d’anar amb dos bebès de la mateixa edat. Ja feia dos anys que ho volíem provar, però quan ens decidíem, hi havia mala previsió de temps. Però ara, amb cinc anys, i després de veure un capítol de la Peppa Pig que va de càmping amb tenda, ho teníem claríssim. Dit i fet.

No cal que m’allargui massa amb el resultat, oi? Emocionades entrant i sortint de la tenda... i ajudant-nos a muntar-la. Contentes d’anar amb bicicleta. Felices de nedar a la piscina. Divertides d’utilitzar la nova tauleta per fer els àpats. Encuriosides per veure com eren els lavabos i les dutxes. Xafarderes amb tots els veïns, bàsicament alemanys. Sorpreses de “dormir” tant aprop de la platja. Contentes. Molt contentes.


Repetirem? I tant!