Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rutines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rutines. Mostrar tots els missatges

11 de juny 2013

Els nens també pressionen

Molt sovint es parla de la pressió que els pares exerceixen sobre els nens. O l’escola. Es fa quan parlem de responsabilitats, deures, aprenentatge, expressió de sentiments... els pressionem  perquè amb 5 anys llegeixin i escriguin perfectament toooootes les lletres i paraules i gairebé perquè parlin amb fluïdesa l’anglès... com a mínim. A més, fan teatre, bàsquet i natació. (Potser és una mica exagerat, però us diré que si bé a mi em sembla una bogeria posar-los aquesta pressió, sí que és veritat que veig casos que s’ho prenen com una cosa “normal”).

Però avui no vull analitzar aquest fenomen. Tota aquesta introducció era per parlar-vos de l’efecte contrari. Perquè... als pares... qui ens defensa dels nens “pressionadors”? Us en posaré uns quants exemples –reals- de les meves bessones.

Mètode de pressió 1: Dissabte, 7 del matí. Es desperten. Si tenim en compte que durant tota la setmana el seu pare a vegades té problemes per llevar-les per anar a l’escola perquè no hi ha manera que obrin els ulls i espavilin... no em digueu que no és un mètode de pressió... premeditat per part seva.

Mètode de pressió 2: Dissabte, 7.30 del matí. Les tenim les dues al llit, en aquells intents desesperats d’autoenganyar-nos i pensar que podrem dormir una mica més. Si més no, si ens aixequem del llit a les 8.00, la cosa no fa tant de mal. Pregunta típica de l’Estel (recordeu, dissabte, 7.30h a.m.): “Mama, què menjarem avui per dinar?”. SEMPRE la ditxosa pregunta. Però si no sé ni què esmorzaré, m’acabes de despertar, tinc son, vull dormir... no en tinc ni idea de què farem per dinar!

Mètode de pressió 3: Dissabte, 7.35h del matí. L’Estel no es queda tranquil·la amb la meva resposta. “Mama, i després de dinar... què farem?”. I no té aturador: “I per sopar què menjarem?”. La seva germana no es queda curta.  “Demà, és festa o anem a l’escola?”.  “I què menjarem a l’escola?”. “Mama, em pintaràs un dibuix?”


Mètode de pressió definitiu: 7.40h Tanta demanda d’informació em mata. Tanta pressió per la programació diària, un dissabte a aquesta hora és insuportable. Em giro al meu home: “Si tu vas al menjador a jugar amb elles jo vinc d’aquí a una estona. T’ho canvio per la migdiada”. Tracte fet. 

24 d’abr. 2012

Visc amb l’Scooby Doo



Els nostres gustos en dibuixos animats estan canviant una miqueta, per sort (podeu llegir el post Dibuixitis Aguda per comprovar-ho). Com en tot, anem a èpoques. Ara estan fascinades amb l’Scooby Doo. Els hi encanta i cada membre de la família és un dels personatges. A l’Ona li encanta la Velma, a mi m’ha tocat ser la Daphne i el meu marit és el Shaggy. L’Estel ha decidit ser l’Scooby i no hi ha manera que la puguis cridar pel seu nom. A més, sempre hem d’estar actuant.

“Shaggy, que està preparat el sopar?”
“Daphne, ara anem a banyar-nos?”.

I per postres, per Setmana Santa vam coincidir amb un grup d’animació que eren precisament la Velma, l’Scooby i a més a més, portaven la furgoneta tunejada com la Mystery Machine. Ahhhh! Impressionant. Emoció màxima. Des d’aleshores, l’Scooby s’ha instal•lat amb més força que mai a casa meva.

29 de des. 2011

El conte que no falta mai



Abans d’anar a dormir expliquem contes i cantem cançons. L’ordre i el contingut varia amb el temps, però hi ha un conte que no falta mai. És una història que va començar quan eren tot just bebès... i encara continua.

Sempre comença amb la mateixa ‘cantarella’:
“Hi havia una vegada, dues petitones. Una es deia Ona i l’altre es deia Estel”...

Elles són, cada dia, les protagonistes del conte. Però hi he trobat d’altres valors i aplicacions. Em serveix per repassar amb elles el que hem fet durant el dia, per reforçar les coses que han fet bé i recordar les que no... elles hi afegeixen els seus comentaris i valoracions i també em serveix per saber com ho han viscut. També em serveix per avançar el que passarà l’endemà, i d’aquesta manera elles ja preveuen com serà el seu dia quan es despertin. Sé que els hi agrada escoltar el conte, perquè si algun dia intento “escaquejar-me”, sempre em demanen que com a mínim, expliqui ‘El conte de les petitones’.

29 de nov. 2011

Preguntes obertes sobre la Blancaneus


D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:


Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?


Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

13 de nov. 2011

Començo a odiar la Blancaneus…



Fa tres setmanes vam anar al teatre, a veure ‘La Blancaneus i els set nans’.
El muntatge de Joventut de la Faràndula (de Sabadell) els va agradar molt (per sort, sempre que anem al teatre en surten encantades, bééééééé!!!!) i algunes idees van quedar molt clares. Una bruixa dolenta (no entenen que la madrastra-reina i la bruixa són la mateixa persona), una poma encara més dolenta (només la del teatre, eh, no fos cas que m’agafin mania a les pomes), la princesa, els set nans (“que porten barba i un nas de plàstic, mama”) i un príncep blau que fa un petó a la Blancaneus i es desperta. “I ja està, el conte s’ha acabat”, diuen.



Si afegim que una setmana abans d’anar al teatre ja n’havíem estat parlant i que el dia després del teatre vam cometre l’error (sí, va ser un error) de veure la versió Disney que tenim en DVD… ja us puc ben dir que començo a odiar la Blancaneus.

Cada dia volen veure la pel•lícula. Cada dia passem per davant del teatre. Cada dia he d’explicar el conte abans d’anar a dormir i he de cantar alguna de les cançons de l’obra (musical) que vam veure. Si al còctel hi afegiu que personalment mai m’han agradat les princeses clàssiques de Disney... que no ens passi res, oi? Recordo l’època “princeses” de la filla d’uns amics i semblava terrible. I per postres hem trobat uns DVD's portàtils que podríem posar al cotxe. Comencem a odiar la Blancaneus i comencem a tremolar. Pregunta: A quina edat comencen a demanar anar a Eurodisney?