Els nens també pressionen

Molt sovint es parla de la pressió que els pares exerceixen sobre els nens. O l’escola. Es fa quan parlem de responsabilitats, deures, aprenentatge, expressió de sentiments... els pressionem  perquè amb 5 anys llegeixin i escriguin perfectament toooootes les lletres i paraules i gairebé perquè parlin amb fluïdesa l’anglès... com a mínim. A més, fan teatre, bàsquet i natació. (Potser és una mica exagerat, però us diré que si bé a mi em sembla una bogeria posar-los aquesta pressió, sí que és veritat que veig casos que s’ho prenen com una cosa “normal”).

Però avui no vull analitzar aquest fenomen. Tota aquesta introducció era per parlar-vos de l’efecte contrari. Perquè... als pares... qui ens defensa dels nens “pressionadors”? Us en posaré uns quants exemples –reals- de les meves bessones.

Mètode de pressió 1: Dissabte, 7 del matí. Es desperten. Si tenim en compte que durant tota la setmana el seu pare a vegades té problemes per llevar-les per anar a l’escola perquè no hi ha manera que obrin els ulls i espavilin... no em digueu que no és un mètode de pressió... premeditat per part seva.

Mètode de pressió 2: Dissabte, 7.30 del matí. Les tenim les dues al llit, en aquells intents desesperats d’autoenganyar-nos i pensar que podrem dormir una mica més. Si més no, si ens aixequem del llit a les 8.00, la cosa no fa tant de mal. Pregunta típica de l’Estel (recordeu, dissabte, 7.30h a.m.): “Mama, què menjarem avui per dinar?”. SEMPRE la ditxosa pregunta. Però si no sé ni què esmorzaré, m’acabes de despertar, tinc son, vull dormir... no en tinc ni idea de què farem per dinar!

Mètode de pressió 3: Dissabte, 7.35h del matí. L’Estel no es queda tranquil·la amb la meva resposta. “Mama, i després de dinar... què farem?”. I no té aturador: “I per sopar què menjarem?”. La seva germana no es queda curta.  “Demà, és festa o anem a l’escola?”.  “I què menjarem a l’escola?”. “Mama, em pintaràs un dibuix?”

Mètode de pressió definitiu: 7.40h Tanta demanda d’informació em mata. Tanta pressió per la programació diària, un dissabte a aquesta hora és insuportable. Em giro al meu home: “Si tu vas al menjador a jugar amb elles jo vinc d’aquí a una estona. T’ho canvio per la migdiada”. Tracte fet. 

#equilibrant el desequilibri

Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.

 

Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?

Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.

Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.

 

Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa

Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...

M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta:  “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.

...

Calma “non-stop”. La clau està en els ritmes

Matí. Llevar-se, esmorzar, vestir-se... i a jugar al parc. Juguem amb les pedretes, amb els tobogans i amb les casetes que semblen castells. Les pedretes són sopa, pollastre, gelats i maduixes. Les herbetes, l’oli per amanir-ho tot. Al matí poques variants més: anem al mercat artesanal o anem a fer una passejadeta curta pel bosc. Pintem al quadern o juguem amb plastilina.... I l’endemà, llevar-se, esmorzar, vestir-se, jugar al parc o fer una passejadeta.

Dinar, migdiada (si hi ha sort, perquè que les dues s'adormin a la mateixa hora és un gran èxit) i comença de veritat el nostre dia. Excursions en bicicleta, piscina, excursions al llac per jugar a tirar-hi pedretes, juguem amb els amics, anem a festes majors a veure els gegants, passegem,... i l’endemà anem a la piscina, o fem una excursioneta o juguem a saltar per les pedres del camí.

Al vespre, sopar d’hora (que estan molt cansades) i a dormir tota la nit, perquè l’endemà comença una nova aventura.

Les vacances amb les bessones són una estranya mescla de calma i d’un no parar. Un ritme que ja fa temps que hem assumit i que hem après que és el millor perquè elles “funcionin”. I si elles “funcionen”, nosaltres funcionem i podem fer “vacances”. La clau, com vam aprendre el primer any, és adaptar-se als seus, d’horaris.