No puc evitar compartir amb vosaltres el què ha passat aquesta tarda. Perquè
per a mi és la demostració impressionant del vincle increïble entre bessons. L’Ona
i l’Estel estaven molt esverades (portem dies així, entre el seu aniversari,
festes de l’escola, Pastorets, el Tió imminent…). La tarda ha estat prou
esgotadora, i quan menys m’ho pensava, l’Ona s’ha adormit al sofà. No havia
parat en tot el dia i he vist la meva oportunitat. Amb una adormida, és més
fàcil poder-se dutxar tranquil·lament. “Estel, la vigiles i si necessites res
vens, d’acord?”.
Just quan he acabat, m’he trobat l’Estel adormida al sofà (ja m’havia
estranyat tan silenci i tan poca interrupció) i l’Ona que començava a
despertar-se. Quan dorm poc o està molt cansada, no té un bon despertar. Ja l’he
notat plorosa i amb ganes de somicar. Me la conec, sé que necessita que l’abraci
i estigui per ella. Ho intento, però es posa a plorar desconsolada. Li dic que
vingui amb mi a la meva habitació. L’Estel (que és absolutament al contrari i
amb el vol d’una mosca ja es desperta tan feliç), obre els ulls i ens
acompanya.
L’Ona està desconsolada. No para de plorar. Li pregunto què li passa, si
ha somniat alguna cosa que no li ha agradat (ahir vam veure els Pastorets, i
penso que tot i que va riure amb els dimonis, sortirà la imatge en algun
moment). Diu que no ho sap, però que alguna cosa la fa estar trista. No hi ha
manera que pugui consolar-la. De cop s’estira al meu llit. L’Estel marxa
corrents a la seva habitació. Torna amb el ‘doodoo’ de l’Ona, amb el que dorm
des que era petita. Li dóna. S’estira al seu costat i l’abraça. L’Ona abraça
fort el ninotet i la mà de la seva germana. Es tranquil·litza i deixa de
plorar.
Jo em quedo mirant l’Estel, i li dono les gràcies. Perquè ella ha sabut
ràpidament què podia ajudar a la seva germana, i li ha anat a buscar. “Ona,
estàs bé?”. “Sí, mama”.
No em digueu que no és fantàstic tenir una germana
bessona...
Qué bonic! I es tindran tota la vida!
ResponElimina