Nou màster a la vista: maloclusió

Des de que sóc mare he fet infinitat de màsters: el dels bolquers, llets en pols, tipus de llitet, cadiretes de cotxe, pneumònies i refredats, enrabiades, gestió d’emocions, càries i pulpotomies... en fi, mirat fredament, cada dia és un màster.

Des d’avui me n’apunto a un de nou. Maloclusió.

Amb les petites tenim un bon seguiment amb el dentista (arran de la pulpotomia de l’Ona que ens va fer veure les estrelles), però a l’escola ens van avisar que la setmana passada feien revisió dental amb els professionals del CAP. Penso que en aquest cas, ja va bé fer una altre revisió, no fos cas que hagués aparegut alguna càries inesperada. Aquestes revisions es fan per prevenir i detectar precoçment possibles alteracions de la salut bucal. Hi valoren aspectes com l’existència de càries, si l’oclusió és correcta, l’estat de les genives i el nivell d’higiene.

Els resultats ens posen en alerta d’un problema que ja ens havien avisat però que ara ja hem de començar actuar. Una de les petites maloclusió greu, mossegada creuada posterior dreta. L’altra, maloclusió lleu, tendència classe molar II. Per la resta, tot bé. Així que hem demanat visita per rebre consells sobre les necessitats del tractament de la maloclusió. De fet, la seva dentista ja ens havia avisat que ens els propers mesos ens hi hauríem de posar.

Doncs res, ja tenim hora. És el primer pas del nou màster. 

D’angelets i ratolins

Una de les coses que més ens ha agradat d'aquesta nova aventura
és que hem pogut "estrenar" el regal que la Jana, una
amiga de l'Ona i l'Estel els hi va fer pel seu aniversari.
Aquí sí que les dents no es perden!

No hi ha res que hagi fascinat tant a les bessones com les primeres dents que han caigut.  L’Ona va ser la primera, dues a l’estiu. L’Estel va haver d’esperar, frisosa, fins a l’octubre. Estava emocionada i espantada. La seva germana, amb aire de suficiència i amb aquella actitud de “jo ja sé de què va tot això”, li deia que no s’amoinés, que no li faria gens de mal. I que després, a la nit, posant la dent a sota el coixí, vindria un angelet a deixar-li un regal. Ja va estar liada, i va començar la discussió.

“A mi no em vindrà un angelet, vindrà un ratolí”.

“Doncs a mi em va venir un angelet”.

“És un ratolí que es diu Pérez, m’ho ha dit la Laia!”

Les dents de llet es col·loquen sota el coixí i l’endemà al matí desapareixen. L’angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els nens quan les perden. Una tradició que es fa en molts altres països. És de fet una tradició pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans, hi ha el Ratoncito Pérez.  A França, també és un ratolinet (la petite souris) i als països anglosaxons, la Tooth Fairy (la fada de les dents). Busco aquesta informació, els hi explico i elles mateixes tanquen fàcilment la discussió:

“És igual si és un ratolí o un angelet. Oi que igualment et deixa un regalet, mama?”

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?