Quan estem tots junts

Són els dibuixos de l'Ona (a dalt) i l'Estel (a baix), de la nostra família. Diuen que som una família "cuinera" i "viatgera", i tot i que em fa gràcia la tria dels dos adjectius, el que més m'agrada són els somriures que tenim dibuixats a la cara. Perquè crec que reflecteixen que quan estem tots junts, estem contents i som feliços. Això és el que farem els propers quatre dies. Desconnectar una mica del dia a dia, i jugar i passejar molt tots plegats.

El porta-paraigües portàtil

Cauen quatre gotes. Volem sortir a passejar però el cel encara és ben gris i amenaça pluja. Quan sortim les petites porten el seu paraigües, perquè d’entrada sempre els hi fa molta il·lusió. Al cap d’una estona ja se n'han cansat.

Sort que el papa és el millor porta-paraigües del món

#equilibrant el desequilibri

Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.

 

Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?

Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.

Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.