M’encanten les històries que
s’inventen les petites. La seva lògica, la seva imaginació, les seves
explicacions dels fenòmens més quotidians i aquell punt d’orgull quan els hi
expliques alguna cosa i et responen amb un “sí, això ja ho sabia”.
Vam estar uns dies
a la platja, i un dels molts entreteniments que teníem era buscar les pedres
més boniques arran de mar. Un dia a la tarda, l’Estel em ve i me’n regala una.
“És una pedra contra els malsons, mama. L’has de tenir a la tauleta, i si
somnies amb bruixes o bitxos dolents, així la tens al costat per agafar-la i
tirar-la contra la bruixa”. Encara amb el somriure als llavis li vaig donar les
gràcies per la bona idea que havia tingut. “L’heu de compartir amb el papa,
perquè no crec que els dos somnieu amb bruixes alhora”, m’afegeix.
“És clar, tens raó”, li responc. “Per
cert, Estel, i per a tu i per a l’Ona no n’heu recollit cap?”.
“Mama, si tinc malsons no necessito
pedres, et crido a tu i tu m’abraces”, em diu amb un somriure i posant aquella
cara de “mama, no te n’enteres de res”.
I jo me la miro i penso que té tota la
raó del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada