13 d’ag. 2013

La pedra dels malsons

M’encanten les històries que s’inventen les petites. La seva lògica, la seva imaginació, les seves explicacions dels fenòmens més quotidians i aquell punt d’orgull quan els hi expliques alguna cosa i et responen amb un “sí, això ja ho sabia”.

Vam estar uns dies a la platja, i un dels molts entreteniments que teníem era buscar les pedres més boniques arran de mar. Un dia a la tarda, l’Estel em ve i me’n regala una. “És una pedra contra els malsons, mama. L’has de tenir a la tauleta, i si somnies amb bruixes o bitxos dolents, així la tens al costat per agafar-la i tirar-la contra la bruixa”. Encara amb el somriure als llavis li vaig donar les gràcies per la bona idea que havia tingut. “L’heu de compartir amb el papa, perquè no crec que els dos somnieu amb bruixes alhora”, m’afegeix.

“És clar, tens raó”, li responc. “Per cert, Estel, i per a tu i per a l’Ona no n’heu recollit cap?”.

“Mama, si tinc malsons no necessito pedres, et crido a tu i tu m’abraces”, em diu amb un somriure i posant aquella cara de “mama, no te n’enteres de res”.


I jo me la miro i penso que té tota la raó del món. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada