‘Càsting’, un musical molt animal

Avui us fem una altre proposta teatral. Què uneix una gallina, un mico, un ase i un lleó? A  priori res, podríeu dir. Però si els posem tots damunt un escenari teatral amb un propòsit ben ferm de salvar-se del diluvi universal, potser hi trobarem un heterogeni grup d’animals que s’hauran d’ajudar els uns als altres si volen avançar.

I aquest és, ni més ni menys, l’argument de ‘Càsting’ que el Centre Sant Vicenç de Sabadell ha estrenat aquest cap de setmana i que vam poder veure diumenge. Noè ja té a punt la seva arca i els animals hauran de fer un càsting (cantant i ballant) per veure si hi entren. Sembla que la competició marcarà l’obra, però en el fons, si se’n surten és perquè s’ajuden els uns als altres (aquí ja teniu un bon missatge per subratllar als més petits). Els nens estaran encantats amb els personatges (fins i tot amb les tres gallines boicotejadores) i ja podeu posar la mà al foc que sortireu cantant alguna de les cançons.

Si us interessa: Es pot veure fins el 22 de novembre, en horaris de matí i tarda, depenent del diumenge. Consulteu el Facebook de Teatre Sant Vicenç 

Activitats extraescolars: entre la logística i l’equilibri

Primer de tot. Ens agrada fer activitats extraescolars? SÍ, totalment, sobretot si quadren amb els interessos de les petites i els nostres. Ara bé... Farcir les tardes dels nens amb una activitat extraescolar darrera una altra? Un NO rotund. Entenc que sovint es fa per un tema de conciliació, però no és la solució. Van molt més cansats i encara es concilia menys. Però això dóna per tot un altre post i no és el tema d'avui...

Dit això, amb besson(e)s, les activitats extraescolars es converteixen en un autèntic joc d’organització i logística. Fins ara, la nostra posició és que elles triaven una de les activitats que volien fer i nosaltres l’altra. Amb dues tardes ocupades ja ens semblava suficient. Així que a partir de P4 nosaltres vam triar natació i després vam passar a l’anglès i elles van decidir provar coses. Que si teatre, que si dansa... la veritat és que no ens van posar problemes i les dues volien anar provant, així que les dues van fer teatre juntes, i dansa juntes. Però sabíem que això s’acabaria i la nostra logística es complicaria.

Cada cop es fan més grans, i cada cop els seus interessos es van perfilant i són diferents. Així que a l’hora de plantejar el tema, ho van tenir clar. L’Estel volia fer bàsquet. I l’Ona volia fer dansa i teatre (a mi no m’estranya, les seves personalitats lliguen a la perfecció amb les activitats que volen fer). A l’Ona li agrada molt ballar, però l’any passat no va tenir ‘feeling’ amb la professora de dansa de l’escola. L’Estel tampoc, així que les vam acabar esborrant. Aquest any ho va provar en una altre centre, però em va dir que no li agradava. I que ja li anava bé només fer teatre. Tot i que a priori el ‘calendari’ setmanal se’ns havia complicat, ara quadra a la perfecció. Els dilluns fan teatre i bàsquet a l’escola, i pleguen a la mateixa hora (nosaltres respirem una mica més i podem dinar tranquils). Aquesta setmana han començat i de moment, semblen d’allò més contentes. M’han tingut mitja hora al telèfon explicant-me què havien fet. Els dimecres, anem a anglès (estan encantades amb la nova mestra i amb el seu estoig ple de llapissos... suposo que es veuen molt grans). 

I sabeu què? La resta de dies de la setmana, juguem molt, llegim molt i tenim temps per estar plegats. 

Torna ‘El món del màgic d’Oz’

Autor de la fotografia: David Bisbal

Voleu anar al teatre aquest cap de setmana o el que ve? No sabeu què anar a veure? Voleu endinsar-vos en un món màgic i increïble? Doncs avui us proposem que vingueu a Sabadell, perquè Joventut de la Faràndula enceta la temporada amb un dels èxits del grup: El món del màgic d’Oz. Es va estrenar per primera vegada fa quinze anys, i ara fa dues temporades la van renovar i tornar a estrenar.

Fa un any i mig en vaig explicar alguns detalls i el perquè va agradar tant a les bessones (i totes les lectures que en vam fer) en aquest post: LES LLIÇONS DEL CAMÍ DE LLOSESGROGUES.

Si voleu acompanyar la Dorothy, el lléo, l’home de llauna i l’espantaocells, només teniu quatre oportunitats. 

Dissabte 3 i diumenge 4 i el cap de setmana següent, el 10 i l’11. Representacions a les 18h.

Us recomanem totalment que hi aneu amb els petits de casa!

Per cert, aquí teniu el vídeo amb la presentació de tota la temporada i els muntatges que s’hi podran veure. Nosaltres ja ens morim de ganes d’aquest Ratatouille, el petit xef. I d’aquí a uns dies us explicarem un altre muntatge que podeu veure a Sabadell. Càsting, del grup de teatre del Centre Sant Vicenç. El proper cap de setmana, serà molt teatral!

Sobre nòvios i nòvies

Les petites no s’atabalen massa amb el tema nòvios i nòvies (ho dic perquè a vegades sento converses i flipo quan tots els nens de P3 ja estan aparellats i sembla que siguis un bitxo estrany si no ho parles amb els consogres).

Avui, mentre dinàvem, ha sortit el tema.

Estel: “Tu i el papa abans éreu nòvios, oi?”

Jo: “Sí, encara ho som de nòvios”

Ona: “Jo no tindré nòvio ni bebès, així estaré més tranquil·la (ho diu amb un aire de suficiència que no sé si posar-me a riure o plorar). Faré el que vulgui, estaré tranquil·la i no hauré de córrer” (ens deu veure córrer a nosaltres)

Estel: “La mama també sempre explica que ella no volia nens i mira, ens va tenir a nosaltres dues”

Jo: “I me n’alegro molt”

Ona: “Bé, ja ho veuré quan sigui més gran”, riu.

Estel: “De tota manera Ona, tu i jo tenim nòvies, perquè amb la Marta i la Laia viurem a Barcelona”.

Ona: “Ah sí, és veritat”

(La Marta i la Laia són dues bessones, i ara com ara són les seves amigues-super amigues. El que més els hi agrada d’anar-se’n a viure juntes a Barcelona, diuen, és que cada dia dinaran a fora. Mira si són llestes!)

Nens intrèpids

Els nens són intrèpids. Per naturalesa. I també, crec, per l’oferta que tenim actualment.

M’explico. La primera vegada que vaig esquiar tenia 29 anys. Mai m’havia atret, però el meu home ho volia provar i ens va enganxar als dos. A ell sempre li ha agradat navegar (feia windsurf i havia arribat a tenir una barqueta) i em va fer pujar per primera vegada a un hobie cat quan en tenia 28, d’anys (l’acabava de conèixer). L’estiu passat va aconseguir fer realitat un somni que feia temps que li anava al darrera, baixar amb canoa per les gorges del Tarn. Jo tenia 42 anys. Mai he patinat sobre gel, perquè els patins i jo no som bons amics. La primera vegada que vaig posar-me un arnés per fer ràpel tenia 17 anys.

Doncs bé, les bessones, amb només 6 anys, ja han fet tot això.

Van calçar-se uns esquís amb tres anys, van navegar amb el seu pare amb una barqueta amb 4 o 5, patinen des de ben petites, i van fer canoa amb 5 anys i mig. Les petites es van posar arnesos fa dos estius per saltar d’arbre en arbre. El tema de la bicicleta va ser impressionant i de cop van passar de seure en la cadireta darrera la nostra bici a seguir-nos amb la seva. Pedalant amb força amb dues rodes. I fa uns dies van veure el seu primer partit de hockey sobre gel i ja les tinc per casa desplaçant-se amb un pal d'escombra i una pilota aixafada. 

Són més intrèpids els nens d’ara que els d’abans? Segurament la resposta és NO. Tenen moltes més oportunitats que potser generacions passades no han tingut tant a l’abast?. M’arriscaria a dir que la resposta en aquest cas és SÍ i NO. Analitzat fredament, penso que són coses que a nosaltres ens agradaven i per tant volem que elles facin i així en podem gaudir en família (aaaggghhh, què fem si finalment no els agrada?), o senzillament coses que volíem fer per provar-ho i fins que elles no fossin una mica més grans no podíem fer, i per això hem esperat. Les nostres són “petites” intrepideses, però tant de bo ens en quedin moltes per descobrir! 

Un telescopi amb poders de la màquina del temps

Sabeu quan en una pel·lícula de cop algú toca alguna cosa o veu alguna cosa i té un flash? Aquelles escenes increïbles que penses que només passen al cinema ... doncs m'ha passat.

Primer he d’explicar-vos que Estel va demanar un telescopi als Reis. En va arribar un, que tot i que era de joguina, semblava que estava bastant bé. I ho estava, però la lent tenia pols a dins, així que vam anar a la botiga on els Reis ens havien dit que podíem anar si hi havia algun problema. No en tenien cap altre, així que amb l’Estel vam decidir que el tornaríem i en buscaríem algun de  veritat de segona mà. Té moltes ganes de mirar la lluna i les estrelles, perquè en una part del projecte d'aquest curs estudiaran els planetes. I la cosa va quedar aquí.

El cap de setmana passat teníem dinar familiar. Estàvem comentant els Reis i va sortir el tema. El meu germà ni tan sols sabia que l’Estel havia demanat un telescopi. Quan ho va sentir, em va proposar que m’emportés el que té a casa. Era del nostre pare, a qui li encantava mirar les estrelles. Ell el guardava, i el tenia al despatx perquè no volia deixar-lo en una caixa. Les nenes l'havien vist i sabien que era del "l’avi", a qui no han conegut. Aquell mateix dia vam anar a buscar-lo.

I aleshores va passar. El flaix. El meu germà el tenia allà muntat. I em va donar les òptiques perquè les guardés. I les vaig tocar. Eren a la meva mà. El telescopi del meu pare. Amb ell vaig passar hores i hores mirant la Lluna i Saturn. Nits en què em deia que havia d'estudiar molt si volia ser astronauta i treballar a la NASA. Jo era petita i agafava les lents (les que ara estaven a la mà) i ell em deia que anés amb compte, que era delicat.

El meu pare va morir fa gairebé 8 anys. Des d'aleshores només el podia recordar a l'hospital. Era com si tots els meus records d'ell estiguessin bloquejats. Però aquestes òptiques han fet que tornés a ser petita, amb el meu pare al costat, i al balcó que teníem a casa, em passés nits i nits somiant amb ser astronauta. Ara, les nenes, aquestes petitones que l'haurien tornat boig, seran les que aprendran a estimar les estrelles amb SEU telescopi. I jo he recuperat uns records que no tenen preu. 

Bon Nadal!

PESSEBRE MÀGIC

Muntayes de suro, figures de fang, 

casetes de duro, campanes ning-nang.

Un riu fet de plata i els ànecs, nedant;
darrera una mata hi ha un home cagant. 

A dins una cova hi ha gent que no es mou;

hi ha un nen sense roba, l'estufa és un bou.

La neu és farina, cotó el núvol blanc,

la mare una nina i déu un infant.

Ricard Bonmatí

Desconnectar per poder carregar piles

Em sento així. Sense bateria i amb necessitat vital de recarregar-me.

Juny ja és, per si sol, un mes esgotador. Final de curs, final d’extraescolars i preinscripció de les següents, preparació dels casals d’estiu. Un mes on s’ajunten festes i celebracions i sóc incapaç d’allargar més les hores. Crec que a tots/totes ens passa el mateix. El mes s’escapa com res, i les setmanes avancen inexorables.

Però aquest any, el juliol ha estat igual. Un mes al que, per postres,  li deixo la “responsabilitat” de planificar tots els metges i revisions que no he tingut temps de fer. Aquest any m’ha coincidit amb treballar durant tot el mes, i amb canvis d’horari. Les nenes han fet dos casals diferents, dues dinàmiques, dues llistes, dues maneres de funcionar. Preparar dinars que s’emportaven en carmanyola.

I mentrestant, jo només tinc temps de fer llistes mentals de coses que volia explicar al bloc.

El final de curs, d’un P5 que no només és el final d’un curs. És el final d’una etapa. I com hi arribem i com l’enfrontem.

De la quantitat de coses que les petites han fet al Casal de l’escola.

De com han volgut provar un nou Casal i n’estem mooolt contents.

I de coses que no són tan fàcils d’explicar, com haver de fer front als problemes de gestió d’emocions d’una de les petites que ens fa enfortir com a pares i buscar l’ajuda necessària per acompanyar-la.

Tinc la necessitat d’escriure, però em falten les hores i les lletres.

Ara comencem a carregar piles, uns dies per estar els quatre junts i fer el que més ens agrada: Estar junts i engegar noves aventures.

Poc a poc, amb un altre ritme, us ho aniré explicant tot. Que tingueu un bon estiu!

Una mama i una mare

Ja fa un parell d’anys, només començar a l’escola, amb les petites parlàvem de la família.

Van arribar un dia de classe i una d’elles m’explicava que un nen no tenia un papa com tenia ella. No, li vaig respondre. “Te dues mames, oi?”. I ella em va contestar: “Nooo, té una mama i una mare”. I continuava analitzant: “Jo tinc un papa i una mama”. “Sí, i hi ha nens que potser tenen un papa i un pare”, els hi vaig respondre. L’Ona va afegir que el papa i la mama d’una nena de la classe viuen en ciutats allunyades. “Hi ha famílies molt diferents”, van concloure elles.

Me les miro i veig una generació que creix i viu amb absoluta normalitat que un nen tingui una mama i una mare. Hi ha nens que viuen amb un pare, amb la mare, amb un pare i una mare, amb dues mares, amb dos pares, amb els avis, amb tiets, amb tutors, amb els nous companys/es dels seus mares o pares, amb famílies d’acollida... I molts d’altres nens viuen sense tenir ningú que els estimi. I això és el que més els costa d’entendre a les petites. 

Potser no faria falta dir-ho, tan de bo no fes falta dir-ho, però sovint em trobo que encara hi ha qui no té res més a fer que posar-se en la vida dels altres. I parlar, i criticar i jutjar a qui i com s’estima. I em poso dels nervis quan escolto algunes d’aquestes persones quan diuen que dos homes, o dues dones, no poden tenir una criatura. Però sí que toleren que una criatura visqui un malson, però clar,  en el sí d’una família formada per un home i una dona. Perdoneu, però jo no els entenc.

Feia molt temps que volia escriure aquest article però no trobava el moment. Hi he pensat arran de la celebració, el 17 de maig, del Dia Internacional contra la lesbofòbia, l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. El 17 de maig es commemora mundialment la data en què l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suprimir l’homosexualitat de la llista de malalties. Era l’any 1993. I això m’ha portat, avui, a parlar de la multitud de fórmules que tenim per al nucli familiar. 

Potser per això m’agrada tant la frase. Amb ulls de nen, les coses són molt més senzilles i fàcils d’entendre: “Té una mama i una mare”. 

Quan estem tots junts

Són els dibuixos de l'Ona (a dalt) i l'Estel (a baix), de la nostra família. Diuen que som una família "cuinera" i "viatgera", i tot i que em fa gràcia la tria dels dos adjectius, el que més m'agrada són els somriures que tenim dibuixats a la cara. Perquè crec que reflecteixen que quan estem tots junts, estem contents i som feliços. Això és el que farem els propers quatre dies. Desconnectar una mica del dia a dia, i jugar i passejar molt tots plegats.

Activitats i espais específics per a famílies?

* M’agrada trobar llocs que pensen en les meves necessitats? SÍ.

* M’agrada que m’atenguin respectant aquestes peculiaritats? SÍ

* Em pot fer decidir de tornar a un lloc o deixar d’anar-hi? SÍ.

* Ho valoro com un valor afegit encara que per exemple, em costi una mica més car? SÍ.

Quatre preguntes que contesto amb un SÍ rotund i que de fet, podrien aplicar-se a qualsevol persona i/o consumidor. Només que avui ho analitzo des del punt de vista de les famílies, de ‘jo’ com a unitat familiar, amb algunes necessitats, interessos i variables que han canviat des que vaig tenir les bessones.

Fa unes setmanes, en un programa radiofònic, crec que a la Ser, preguntaven sobre el debat de si les companyies aèries havien de ser espais on es “vetessin” les famílies amb nens, perquè molestaven als altres passatgers. Recordo que vaig respondre, gairebé incrèdula, si les companyies aèries no se n’havien adonat que fent-ho al revés, potser encara guanyarien més passatgers. En tot cas hi ha espai per tothom i em sembla un debat exagerat. Però... jo preferiria volar amb una companyia que tingués un espai ampli per anar amb els nens i algun detallet com un joc per pintar, colors, o facilitats per escalfar una papilla, etcètera... que una on se’m mira malament per viatjar amb les nenes.

Pot semblar una tonteria, però per a mi, ara, no ho és. Agraeixo un supermercat que té unes places per aparcar dedicades a embarassades o famílies amb cotxets (ara ja no ens fa falta, però quan les dues nenes eren petites, aquesta operació era més que complicada). M’agrada veure lavabos ben equipats per canviar els bebès. M’agrada quan algú em recomana un hotel / hostal o pensió perquè tenen habitacions pensades per llitets de viatge, o inclouen microones o tenen baranes perquè els nens no caiguin del llit. Són coses molt petites, molt senzilles, però que amb la logística de viatjar amb bessones, s’agraeixen moltíssim. Parlo de restaurants que tenen trones, un petit espai de joc i no posen cares rares quan dones una papilla.

I parlo per exemple d’una iniciativa que es reprèn aquest divendres a Sabadell, la meva ciutat, i que es fa en moltes d’altres. Es diu ‘Cinema amb nadons’, impulsat per l’entitat Interferències, i que senzillament és una projecció de cinema adaptada a pares amb nadons. Llums suaus, so gens estrident, llocs per canviar els nens... i un espai on els pares poden gaudir de la pel·lícula que s’estrena aquella setmana. Compartint un espai on a més, es trobaran amb d’altres pares. Espero que els funcioni. Tan de bo hi hagués estat fa 5 anys!

No crec que les famílies, en aquest sentit, demanem res de l’altre món. En el fons, no és res més que màrqueting familiar... i els consumidors, en som un bon grapat.

L’Arc de Sant Martí capturat dins d’una ampolleta

Cada any, per l’aniversari de les petites, aprofitem per fer un regal “especial” a tota la família quan venen a casa per la festa. Fet per les petites... un DIY, ara que està tan de moda :-). El primer any vam fer un memory molt personalitzat, i l’any passat un jardí ben particular.

Aquest any vaig pensar en un regal que feia quan era petita (i no tant petita, la veritat) i que m’agradava molt. Qui no ha fet mai aquestes ampolletes que semblen voler concentrar l’Arc de Sant Martí? Vaig pensar que la dificultat s’adequava bastant a la seva edat, de manera que, en el moment que les tardes ja no convidaven tant a jugar al parc, començàvem la producció a casa.

Primer pas: Sí que és veritat que ja pots comprar la sal/sorra tenyida, però així no té tanta gràcia, oi? De manera que el primer pas va ser “tenyir” la sal amb guixos de colors. Tota una tècnica de concentració per a les petites...

Segon pas: operació embut. Anar col·locant la sal a grapadets per anar fent capes

Tercer pas: un cop tenim plena l’ampolleta, només ens queda redecorar-la una miqueta. I ja ho tenim! Ben fàcil i ben bonic!

Una excursió a Verdú (proposta per algun cap de setmana)

Avui us proposo una sortida divertida, interessant i en definitiva, un dia per passar amb la família. Nosaltres ja ho hem fet i us ho recomanem!

Un dia a Verdú:

La “descoberta” la vam fer gràcies als amics de Ecotallers. Verdú és un petit poble al costat de Tàrrega, però permet fer multitud d’activitats. Primer de tot podeu fer un tomb turístic amb La carreta, tirada per cavalls, on es fa una volta pel poble. De dalt estant, descobrireu que Verdú va tenir una de les fires de cavalls més importants de l’Estat i que venia gent de tot arreu, una fira que donava un dinamisme molt important fins als anys 70. A les petites els hi va encantar la carreta i el cavall, en “Sam”. Li van donar menjar i beure i des d'aleshores  que en parlen! Però un cop donada la volta pel poble, es pot veure el Museu de Joguets i Autòmats (fundat al 2004 en un edifici del segle XV amb més de mil joguets), veure el Castell de Verdú (l’edifici més emblemàtic), fer una visita temàtica de l’ofici de la ceràmica i veure les botigues ceramistes (el signe d’identitat d’aquesta ceràmica és el seu color negre), poder veure les vinyes o el poblat ibèric dels Estinclells. Ens ho vam passar molt bé i vam fer un bon dinar. Us ho recomanem!!

Si us interessés, a Ecotallers fan ofertes molt interessants.

WEB: www.ecotallers.com
Twitter: @ecotallersSCCL

Reserves: 630687839 (Montse)

Mail: montse@ecotallers.com

La nostra família, segons l'Ona

El Papa

L'Ona

El dia de la primera reunió de P4 (que encara tenia pendent explicar-vos), vam sortir de l’escola amb una gran cartolina, amb dibuixos i frases que les nenes havien comentat mentre parlaven de “la família” i que les seves tutores havien apuntat. Nosaltres també les vam dibuixar a elles, i havíem de posar una frase que ens agradés molt i que penséssim que a les nenes també els hi agradaria.

M'he llegit i rellegit les seves frases moltíssimes vegades des d’aquell moment. I m’he mirat de dalt a baix els dibuixos. Així ens veuen, així configurem aquesta família.

Segons l’Ona, la família funcionem perquè alguns sabem fer algunes coses i els altres no ;). És una bona combinació. Literalment, explica: “ El papa sap fer crêpes i la mama no. El papa em posa al llit, em fa petonets i abraçades, però a vegades no m’adormo. No tinc son, però descanso”. Quan vaig llegir això no vaig poder parar de riure. Alguns dies, quan no vol dormir, diu que no té son, i nosaltres li diem que s’estiri i descansi.

La mama

Continuem: “La meva mama sap cantar i el papa no”. Stop. Gràcies Ona, sé que m’estimes moltíssim i deu ser que realment penses que canto bé, però estic convençuda que ho faig fatal. Això sí, hi poso molt teatre i potser per això me’n salvo una mica.

“Tenim una llibreta de Sant Jordi  i hem de pintar amb compte per no sortir-nos de la ratlla. Amb al mama recollim papers petitons per fer corones”. Els hi encanta tallar papers i fer senefes...

A l’Ona li encanta que l’abracin i li facin petons. I li agraden molt les lletres i llegir-les. Potser per això, ha escrit tan bé el seu nom ;)

Una carta als Reis feta a consciència

A casa fa dies que no parem. No hem tingut ni temps de pensar en com ha estat la reentrada a l’escola. Tenim feina, molta feina. Tot el dia estem pentinant, donant hores a les clientes, rentant caps i tallant cabells. Tenim una casa a la muntanya i ens llencem en trineu, patinem per una pista congelada i ens canviem set vegades en una tarda els pantalons i la roba d'esquiar  A més, si no tenim ganes de fred, agafem l’autocaravana i anem a la platja. Tenim taules de surf i una hamaca per prendre el sol. Que tens una estoneta lliure? Llegim contes, fem collarets, ens emprovem la roba. De dia observem les formigues amb la lupa i mirem els arbres de lluny amb els binocles.

No. No ens hem tornat bojos. Senzillament juguem amb tots els regals que els Reis ens van deixar el dia 6 a casa nostra i a casa la família. I no us penseu que ens ha tocat la Grossa de Nadal. La casa a la neu i l’autocaravana són de Pinypon i la perruqueria és un set fantàstic amb un secador, pintes, una planxa de cabells i les pobres clientes són dues nines Nenuco que aviat estaran calbes perquè no faig res més que anar-me trobant cabells rossos per tota la casa. Quina paciència que tenen les pobres. “És que estan molt esperrucades i quins enredos que tenen aquestes nenes”, criden l’Ona i l’Estel. “Tornem a jugar a perruqueries, mama!”.

Intento recordar com era la bogeria del dia 6 quan era petita. Imagino que com elles, feia més cas als primers paquets que obria que no pas a l'últim, que ja no sabia què em feia. Per això ara, a poc a poc, anem descobrint i dosificant tots els regals que ens van portar els Reis. Estem contents d’aquests Reis, que han calculat molt bé i han fet la carta a consciència.

Com organitzar Reis amb bessons?

Feia temps que volia abordar aquest tema, perquè implica moltes reflexions. Com organitzar els Reis amb bessons? Regals conjunts o individuals? Uns fomenten que comparteixin hores de joc, però també és important fer la diferenciació i atendre a cada un dels seus gustos. Regals iguals i idèntics? Sovint amb determinats objectes ja saps a priori que sinó hi haurà baralles constants. Tot joguines? Amb què més ho pots combinar? Quants? Cedir a les modes o no? Cedir al que demanen o no? Convèncer a la família i a tothom que les nenes només han de tenir 1 regal (això no sempre és fàcil). I això que les nenes no són de demanar joguines (suposo que això arribarà més endavant). De fet, a la carta només van demanar un vestit de Ventafocs. Un vestit que els Reis no els hi han portat perquè ja en van arribar alguns de princesa (de sorpresa absoluta) pel seu aniversari. 

Què voleu que us digui, és complicat. I més en el nostre cas, perquè a finals d'any les petites celebren el seu aniversari (amb la qual cosa, vol dir que ja venim d'una tongada de regals i celebracions). Per aquest motiu, a casa hem establert que l’aniversari és molt important, únic i intransferible. Per això, intentem que cada una tingui el seu regal. A vegades són iguals, com ha estat aquest any el cas del patinet, però d'altres ja els adeqüem als seus gustos i interessos. Penso que és important apostar per la individualitat en el seu aniversari.

Com que el seu aniversari és just abans de Nadal, el Tió, a casa, porta detallets petits (com un gorro o un bolset), i monedes de xocolata. A les nostres famílies, els regals, vaja, vull dir, els Regals en majúscules, sempre han vingut de la mà del Rei Blanc, el Ros i el Negre. I a l’hora de fer la carta, hem combinat els regals de joc conjunt (de construcció, de simulació i de concentració), amb roba (que les noies han sortit presumides) i regals idèntics. Perquè és clar, si a una li regales una lupa i a l’altre uns binocles per fer de petites exploradores... sabeu què passarà no?. Efectivament, plors a tota hora. Per tant, dues lupes i dos binocles. Així les sortides al bosc es converteixen en una nova investigació.

Aquest any no hem aconseguit un nexe comú, però és un tema interessant per trobar un fil conductor als regals de Reis. Per exemple, l’any que els Reis van portar la cuineta, la resta de regals estaven relacionats amb el tema general (i també van arribar cassoles, menjar, davantals, etc...). Un altre any ens van portar un supermercat (més menjar, carrito de la compra, etc...).

Però no tot podia ser fantàstic, oi? La llei de Murphy també actua en aquesta situació. Pots fer la carta a consciència, pots pensar que ho has compaginat tot a la perfecció, que la balança està equilibrada i creues els dits perquè quan obrin els regals en un matí màgic els hi agradin. Doncs efectivament, el que més les va tornar boges el matí de Reis va ser un “set” de perruqueria que per postres feia mesos que teníem per casa  i que havíem anat guardant. I el fantàstic set només tenia un secador que amb les piles feia soroll i una planxa de cabells per deixar-los ben llisos. I una bosseta que lligada a la cintura serveix per portar la pinta i les pinces. Doncs vam tenir plors i baralles tot el dia. Sort que la iaia ens ha cosit una altre bosseta i les dues perruqueres han entès que mentre una seca els cabells, l’altre pot planxar el serrell. I les clientes, ben contentes.

Bon Nadal!

El dia de Nadal,

tots a casa com cal.

Picarem fort el Tió,

perquè cagui molt torró.

Sant Esteve és l'endemà

el capó ens hem d'acabar.

Tots contents com bordegassos

a veure l'home dels nassos.

Sense poder-ho evitar

aquest any ja se'ns en va.

L'any nou ha arribat

i tots junts l'hem celebrat.

Per fi la festa esperada

que alegra tota la mainada

(Popular)

Ja feia dies que les petites ens avisaven que estaven preparant un "secret". Divendres van arribar a casa amb aquestes postals de Nadal i amb el poema... après a mitges :-). No hi fa res... nosaltres també us volem desitjar un Bon Nadal i un feliç 2013!!!!

Una petita joia dels espectacles familiars

La fotografia correspon
a la Festa d'inauguració de la temporada passada,
on es fa un 'tastet' d'alguns dels espectacles

Sempre havia pensat que de ben petites, portaria a les nenes al teatre. Espectacles de titelles, d’actors, musicals, dansa... A mi sempre m’ha agradat i penso que és un estímul per als nens. Com a espectadors i també pujant dalt de l’escenari i descobrint tot el que la imaginació els hi vulgui fer crear. Però a vegades no hi anem tant sovint com m’agradaria. I ara penso... si molta gent ho veia com un luxe, ni s’ho plantejaran amb l’escandalosa pujada de l’IVA en la cultura al 21%.

Tot plegat m’ha vingut al cap coincidint amb la presentació de la temporada de LaSala Miguel Hernández de Sabadell. A vegades tinc la sensació que és un teatre que podria ser un d’aquells gals irreductibles dels còmics de l’Astèrix que combaten “ara i sempre” l’invasor. I més quan no està ubicada a Barcelona, sinó a Sabadell. Una petita sala, amb una programació estable de teatre infantil i familiar, amb propostes d’alta qualitat i un Festival, ‘El més petit de tots’, que aquest any creix d’una manera espectacular i es farà a nivell català, i arribarà al Teatre de l’Aurora (Igualada), Mercat de les Flors (Barcelona), Teatre Principal (Olot), Teatre de l’Escorxador (Lleida) i CAER (Reus). Ja en parlarem més de cara al novembre, quan s’acostin les representacions.

L’any passat van passar per LaSala uns 20.000 espectadors. Nosaltres en vam ser alguns, ja fos com a família o les nenes soles a través de l’escola. I aquesta temporada (que comença el 6 d’octubre), compta amb una quinzena d’espectacles, que de ben segur en veurem més d’un. I una programació de molta qualitat que es fa, val a dir, gràcies a l’esforç, l’energia i les ganes de tirar endavant de la seva responsable, l’Eulàlia Ribera. És gairebé impossible repassar fil per randa totes les propostes, però ho intentarem. La temporada començarà amb amb Lava una producció del Teatre Lliure de la companyia belga Studio ORKA. També hi haurà un espectacle de circ intimista, Maiurta, amb una de les companyies catalanes de circ de referència, Los Galindos. La companyia de comediants La Baldufa presentarà El príncep feliç, una història trista tractada amb molta tendresa, i plena d’humanitat, amor i generositat. Una companyia italiana, TPO, portarà a escena Kindur, la vida aventurera de les ovelles d’Islàndia al llarg de totes les estacions de l’any. Un espectacle en que cada espectador rebrà un cor lluminós que li permetrà interactuar amb allò que passa sobre l’escenari. Més presència internacional. La Companyia francesa Portes Sud Laurence Wagner presenta El dinar de la petita ogressa, una història sobre la por i la gana, narrada a través de la dansa. Més dansa: l’espectacle Constelaciones de la companyia Aracaladanza. Després de Pequeños Paraísos, que s’inspirava en la pintura d’El Bosco, i de Nubes, que partia dels quadres de Magritte, el nou espectacle d’Aracaladanza beu aquest cop de l’univers de Joan Miró. I Engruna Teatre portarà a escena Codi Postal 00, una mirada màgica i sensorial al món de la comunicació entre persones.

Propostes per a tots els gustos

I deixeu-me escombrar cap a casa. La sabadellenca Anna Fité i Saki Guillem estrenaran espectacle de teatre musical Zoomwatts !!! S’estrenarà al festival Temporada Alta de Girona, i compta amb veus de luxe, com la cantant Txell Sust. La presència sabadellenca també inclou la Orquestra Simfònica del Vallès. Un instrument anomenat orquestra, és una presentació de l’orquestra com a instrument on, de mica en mica, apareixen les diferents seccions o famílies instrumentals.

Un espai per a les titelles, amb Els tres óssos de l’Estaquirot Teatre. El conte tradicional de la Rínxols d’Or i els tres óssos en un espectacle visual molt dinàmic. Més propostes de la temporada. La companyia El Col•leccionista de paisatges actuarà a laSala amb l’obra El col•leccionista de paisatges. També hi haurà la opció de veure la combinació de música i arts plàstiques amb la Mariona Sagarara a Un patufet se’n va a la sorra. Em sembla fascinant la capacitat de l’artista Borja González de dibuixar i fer viure el conte amb la sorra. Albena Teatre serà l’encarregat de tancar la temporada amb Kafka i la nina viatgera.

Què, us animeu a venir a Sabadell algun cap de setmana?

Si us interessa la programació de LaSala, la podeu trobar completa aquí:
LaSala Teatre

Bessones mescla 100%

En el darrer article feia referència al vincle entre bessones. Parlava de com sovint no busquen la companyia de d’altres nens perquè en tenen prou amb la seva germana. Hi ha tantes coses a explicar que és difícil no deixar-se coses. Però un dels comentaris més recurrents amb pares de bessones és que són caràcters molt diferents, tot i aquest increïble vincle que les uneix. Arran dels comentaris i les reflexions, penso que també cal explicar que l’Ona i l’Estel són dos caràcters absolutament diferents. I que sí, els testos s’assemblen a les olles.

Us dic la veritat: tenim les bessones creuades. Només néixer va quedar clar que físicament una s’assemblava al pare i l’altre a la mare. De fet, vam agafar unes fotos nostres acabats de néixer i realment, les nenes eren clavades a l’un i a l’altre. Això ja va ser una gran sort, perquè les “apropiacions” quedaven repartides (sí, sí, d’aquelles coses que passen que tothom diu que un bebè acabat de néixer s’assembla només a una part de la família ;), oi?). De fet, quan van començar a dir alguna síl•laba, van ser les síl•labes més versàtils de la història, perquè hi havia qui interpretava que deien iaia, àvia, tieta o papa… quan era claríssim que deien mama, no cal que us ho digui :)

Bromes a part, és clar que les petites s’assemblen físicament a cada un de nosaltres. L’Estel s’assembla moltíssim a mi, i l’Ona al seu pare. Però el més curiós és que estan creuades. El físic no correspon al caràcter que li tocaria. És a dir: els caràcters estan absolutament canviats. Bona part de la manera d’actuar i de les coses que li agraden a l’Ona són meves i la manera de fer i comportar-se de l’Estel són del seu pare. Suposo que és una manera sàvia de la natura de repartir les virtuts, els tics, els defectes, els hobbies, les maneres de fer i actuar, els gustos, els sentiments... Coses de la genètica. Això sí, absolutament millorada amb la nova generació! :)

Formant petits espectadors

A les petites els hi agrada el teatre. Tan bon punt vam veure que els hi podria atraure una obra i que no se'ns espantarien massa, les vam portar a veure el seu primer espectacle. Anàvem amb la idea de "si aguanten només una estona, doncs a mitja part marxem". Se'ns van quedar clavades a la butaca. Me n'alegro. A mi sempre m'ha agradat molt i penso que en un escenari poden descobrir moltes coses. Avui us cito només dos exemples.

Divendres passat van anar (amb l'escola) a veure 'El ploramiques', de l'Estaquirot Teatre. Des d'aleshores que parlen de titelles, i dels Aprofits. Uns personatges que han descobert que amb els plors, les marranades i patades, poden fer funcionar molts aparells, la torradora de pa, la màquina de crispetes i fins i tot poden fer funcionar una fira.

El segon vídeo que us deixo és 'La volta al món en 80 dies', una producció que Joventut de la Faràndula (de Sabadell) ha estrenat aquest passat cap de setmana i que anirem a veure diumenge. D'aquesta, ja fa setmanes i setmanes que en parlen. I és que els dos muntatges anteriors del grup les han ben marcades: 'La Blancaneus' i 'La Ventafocs'. La 'nostra' volta al món, segur que durarà més de 80 dies! 

Tan difícil és pensar en les famílies?

Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.


Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.


Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.