Desconnectar per poder carregar piles

Em sento així. Sense bateria i amb necessitat vital de recarregar-me.

Juny ja és, per si sol, un mes esgotador. Final de curs, final d’extraescolars i preinscripció de les següents, preparació dels casals d’estiu. Un mes on s’ajunten festes i celebracions i sóc incapaç d’allargar més les hores. Crec que a tots/totes ens passa el mateix. El mes s’escapa com res, i les setmanes avancen inexorables.

Però aquest any, el juliol ha estat igual. Un mes al que, per postres,  li deixo la “responsabilitat” de planificar tots els metges i revisions que no he tingut temps de fer. Aquest any m’ha coincidit amb treballar durant tot el mes, i amb canvis d’horari. Les nenes han fet dos casals diferents, dues dinàmiques, dues llistes, dues maneres de funcionar. Preparar dinars que s’emportaven en carmanyola.

I mentrestant, jo només tinc temps de fer llistes mentals de coses que volia explicar al bloc.

El final de curs, d’un P5 que no només és el final d’un curs. És el final d’una etapa. I com hi arribem i com l’enfrontem.

De la quantitat de coses que les petites han fet al Casal de l’escola.

De com han volgut provar un nou Casal i n’estem mooolt contents.

I de coses que no són tan fàcils d’explicar, com haver de fer front als problemes de gestió d’emocions d’una de les petites que ens fa enfortir com a pares i buscar l’ajuda necessària per acompanyar-la.

Tinc la necessitat d’escriure, però em falten les hores i les lletres.

Ara comencem a carregar piles, uns dies per estar els quatre junts i fer el que més ens agrada: Estar junts i engegar noves aventures.

Poc a poc, amb un altre ritme, us ho aniré explicant tot. Que tingueu un bon estiu!

2 + 2. Bessons al quadrat (segona part)

Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc (o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...

I com és la relació entre els germans?

Com van entomar el primer parell de bessons que tindrien dos germans més? La Geno hi troba una explicació, que en el fons, és absolutament lògica: “Normal, si elles eren bessones, ells també ho havien de ser, no? (o és que elles eren diferents?)”. A la família de la Noemí també es va viure com una cosa absolutament normal, perquè “elles també eren dues. Per a elles va ser molt emocionant”. I què va passar quan van néixer els petits? “La relació entre els 4 és òptima, juguen moltíssim sense fer-se mal i el respecte és màxim. Estic molt contenta, perquè la veritat és que tenia por no només de gelosies entre germans bessons sinó entre les diferents parelles de bessons”. I és que la clau, per la Geno, està en trobar els moments: “Les grans, tot i ser les “reines destronades”, han pogut disfrutar de nosaltres, ja que hem buscat qualsevol moment per gaudir-ne conjuntament, en detriment dels petits. Descobreixes que sempre dediques més temps al/s primer/s fills”. Quina és la dificultat? Imagineu aquesta imatge que descriu la Geno: “Compaginar dos nadons amb dues nenes de 4 anys!!!. La imatge meva que recordo és jo a sobre del llit, amb un nen donant-li pit, a l’altre donant-li el biberó recolzat al coixí o la ganduleta, i les dues nenes als meus peus, explicant el conte del TEO”.

El més complicat
“Per mi el més difícil han estat els embarassos, sumament delicats. Van ser prematurs, en els dos casos. Les nenes van néixer a les 30 setmanes i els nens a les 32, de manera que vam fer estada a l’hospital i va ser una experiencia molt dura”, diu la Noemí. La principal dificultat per la Geno ha estat no tenir tant temps, paciencia, dedicació o tranquil•litat a casa per marcar rutines amb el segon parell de bessons. O potser és que senzillament són nens amb caràcters diferents?. La Geno es pregunta: “És el seu comportament intrínsec o la situació a casa no ajudat a portar-los amb més docilitat (per dir-ho d’alguna manera)? Ja ho sé, ja, és el conjunt de les coses i això és el que hem portat més malament, que no hem pogut controlar la situació tal i com voldríem”. La Geno lamenta que “els nens han tingut mancança d’aquesta rutina i/o organització que dèiem per falta de temps i dedicació, i això ha fet que el seu procés hagi estat més lent i, com un peix que es mossega la cua, això ha provocat més estrès a casa”. Per sort, diu la Geno, “anem notant canvis i la seva maduració va millorant aquests ritmes”.

Amb el segon parell ha estat més fàcil?
La Noemí no dubta. Amb les primeres bessones tot va ser més complicat. Una de les nenes va néixer amb una cardiopatia molt greu que la va obligar a passar per tres intervencions quirúrgiques i a passar tres mesos a la UCIN. “Arribar a casa també va ser un calvari entre les medicacions i les cures especials. Així que amb el segon parell de bessons ens vèiem capaços de qualsevol cosa”. “La ironia de tot és que jo volia tenir un tercer nen, per poder gaudir-ne més”, explica la Geno. “Però també és molt bonic quan intenten parlar tots alhora, i veus els petits que es miren a les seves germanes grans i no entenen res però riuen, o cadascuna agafa a un dels nens i fan una banda de música que desfila per casa”. I la Geno conclou amb un dels temes de debat que penso que pot ser interessant de tractar: “Ben pensat, és més fàcil tenir 4 fills en aquests condicions que 4 de individuals”. I acte seguit bromeja: “El que no es conforma és perquè no vol!”.

I la relació de parella, què?
La Geno no s’ha oblidat d’un tema que sovint, costa de parlar en veu alta. “Parella? Quina parella? Ah! Aquell pare de les teves criatures que et creues per casa canviant bolquers, recollint joguines, preguntant-te 10.000 mil coses, guardant roba a les fosques!!! I tot això mentre tu fas el dinar, sopar, guardes coses, fas la llista de la compra i organitzes la roba del dia següent”. La comunicació és important, i trobar espais únics per la parella és vital. Es pot aconseguir amb dos parells de bessons? “Nosaltres, per la nostra banda, anem lluitant per recuperar-nos a nosaltres mateixos, cosa ben difícil, però ens hem compaginat bé”. La Geno reconeix que “fins ara, no tenia ganes de sortir i fer coses per nosaltres, perquè treballar i la família em tenia saturada, però ara, hem començat a fer alguna escapada esporàdica”. I és que el temps adquireix un nou significat: “Dues hores de relax sense criatures... s’aprofiten i donen per molt!”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

2+2. Bessons al quadrat (primera part)

I demà, l'epíleg: com reaccionarien tot un grup de pares de bessons si els hi diguessin que n'esperen dos més?

Adéu estiu

Adéu platja, adéu mar.

Adéu blau i ocre.

Adéu castells i onades.

I aquella meravellosa sensació

d'una mà que reposa sobre la sorra, i gairebé crema.

Aquell sol
que em fa aclucar els ulls.
Mentre els crits dels jocs
semblen llunyans.

L'últim dia a la platja és el recordatori
d'un estiu ja esgotat.

Qüestió de ritmes

Les vacances són una estranya combinació de ritmes. 24 hores al dia amb les petites. A vegades representa una exigència molt més forta que durant el curs “normal”. Durant tot el dia els nostres ritmes s’han d’adequar. Són més hores al dia que cal pensar activitats adequades a la seva edat i a les seves necessitats. Però ara us explicaré el gran “què” d’unes bessones de tres anys i mig. Els hi encanta jugar juntes. Creen les seves històries i ja tenen les seves dinàmiques apreses.

“Juguem a fer una obra de teatre?”

“Anem a jugar a cuinar i posar les taules, com quan estem al restaurant”.

“Juguem a pallassos?”

“Tu ets una mare que véns a buscar el teu bebé a l’escola bressol i jo sóc la mestra...”

I així s’entretenen. I juguen moltes estones. Ho hem notat aquest últim any. I nosaltres tenim uns moments que no hem tingut en els primers dos anys i mig de les petites. Podem llegir, escriure, fullejar el diari... ja no és necessari que els dos haguem d’estar pendents d’elles, com quan eren més petites. Doncs sí, m’agrada aquest canvi de ritme.

Calma “non-stop”. La clau està en els ritmes

Matí. Llevar-se, esmorzar, vestir-se... i a jugar al parc. Juguem amb les pedretes, amb els tobogans i amb les casetes que semblen castells. Les pedretes són sopa, pollastre, gelats i maduixes. Les herbetes, l’oli per amanir-ho tot. Al matí poques variants més: anem al mercat artesanal o anem a fer una passejadeta curta pel bosc. Pintem al quadern o juguem amb plastilina.... I l’endemà, llevar-se, esmorzar, vestir-se, jugar al parc o fer una passejadeta.

Dinar, migdiada (si hi ha sort, perquè que les dues s'adormin a la mateixa hora és un gran èxit) i comença de veritat el nostre dia. Excursions en bicicleta, piscina, excursions al llac per jugar a tirar-hi pedretes, juguem amb els amics, anem a festes majors a veure els gegants, passegem,... i l’endemà anem a la piscina, o fem una excursioneta o juguem a saltar per les pedres del camí.

Al vespre, sopar d’hora (que estan molt cansades) i a dormir tota la nit, perquè l’endemà comença una nova aventura.

Les vacances amb les bessones són una estranya mescla de calma i d’un no parar. Un ritme que ja fa temps que hem assumit i que hem après que és el millor perquè elles “funcionin”. I si elles “funcionen”, nosaltres funcionem i podem fer “vacances”. La clau, com vam aprendre el primer any, és adaptar-se als seus, d’horaris.