2+2. Bessons al quadrat (I si em passés a mi?)

Els últims dies hem conegut l’experiència de dues mares amb dos parells de bessons. Les admiro. A mi només de pensar-hi se’m fa una muntanya. I em preguntava si era jo sola a no. El gran què de les xarxes socials és llençar una pregunta i que un nombrós grup de pares i mares de bessons t’assegurin que també els fa por o que s’hi llençarien de cap. Us vaig preguntar com reaccionaríeu si us diguessin que n’espereu dos més. Gràcies a tots!. Aquí teniu un recull de les seves respostes. Unes respostes, que val a dir, en sí soles, ja donen peu a deu mil debats. Si us sembla, segur que trobarem el lloc per debatre molts d’aquests elements.

@somosmultiples

La veritat és que m’agradaria que vinguessin d’un en un, perquè encara que crec que és una experiència meravellosa, m’agradaria gaudir d’una maternitat més relaxada, la propera vegada. Tenir un embaràs sense complicacions, un part menys aparatós i a ser possible natural, un postpart menys agitat, no haver de passar pel trasbals de tenir el bebè a la incubadora i tenir una lactància menys complicada... Per tot el demés, crec que amb l’experiència podria afrontar millor una maternitat múltiple i ja tinc tots els artilugis necessaris! En resum, no ho buscaria, però si venen, benvinguts!

@arare73 @LaReinaBruja

No puc, no m'ho puc imaginar...... jo crec que em dóna un cobriment!!!

@mamapoma

Jajjaa les meves nenes tenen només 8 mesos, així que si ara em diguessin que n’espero dos més em quedaría blanca de la impressió

@rcamvc

...no sé si em tallaria les venes o me les deixaria llargues... :P. Fins i tot un tercer fill amb l’actual situació seria complicat...

@papa_digital_
Amb els bessons de 4 mesos, ara mateix ens espantaríem, però quan fossin una mica més grans seria una gran notícia. Realment són el doble de felicitat. L'aspecte central és que 2 no és sinònim del doble de feina :) Qui no té múltiples no ho entén, però 2 és tan difícil com 1. Bé, vaja, és la nostra experiència.

@maitetxuCS

Jo crec que m'espantaria. El meu home crec que fugiria a un altre país. No ens ho hem plantejat mai. Ni tenir-ne un altra.

@1parde2

Si en vinguessin dos més... així d’entrada... uf, uff, ufffffff. Els estimo amb bogeria, l’embaràs va ser perfecte, però... No se si estaria preparada emocionalment per començar de nou, sobretot amb l’etapa de 10 a 24 mesos, que és una bogeria... i tan cansada!. A més, m’està costant molt conciliar i trobar un treball digne de la meva carrera i de la meva família. Seria tornar a començar i ... no sé si després podria tornar a pujar al tren de les dones i mares amb carreres laborals. No em sento preparada per aquesta renúncia. Perquè sí, ho visc com una renúncia personal i familiar. La maternitat és preciosa i la canvio per res, però és fàcil diluir-se una mateixa a dins.

@montsegonzalezm

Com reaccionaria si tingués dos parells de bessons? Bé, els meus (nen i nena), tenen ara 2 anys i 6 mesos i sempre els he criat perquè siguin molt independents. Crec que d’entrada estaria en xoc per haber de tornar a començar de 0 una altre vegada. El meu home estaria encantat, perquè el seu somni és tenir-ne dos més. Jo només penso en com seria anar a buscar els grans a l’escola, tenint 2 bebés més, o sortir a qualsevol lloc. Sé que seria feliç (perquè sóc educadora i m’encanten els nens), voldria tenir una casa plena de nens... però tampoc voldria passar per una altre cesària amb el tot el que em va passar. Però seria una dona i una mare feliç.

@1mamapara2

Bufffff.... d’entrada malament, perquè si algun dia ens animem d’anar a buscar el tercer és perquè m’he quedat amb l’espineta clavada de tenir un sol bebè... així que si en tornessin a venir 2... es costaria d’assimilar!

@noelilp

El balanç és molt positiu, no puc negar que hi ha moments durs i de desesperació, però guanyen per golejada els moments divertits i tendres. Assumir un 2+2 no ha de ser fácil. Les hormones disparades, el cansament, pensar en els canvis logístics… tot es deu fer un món, no? Crec que les claus per “superar l’ensurt” del moment són: desitjar molt tenir fills, ser positius, estar units i tenir clar que el millor regal per als nens són els seus germans. Sembla obvi, però és bo recordar-ho. Si tenint dos nens prenguéssim la decisió de tornar a ser pares, segur que la possibilitat de que siguin dos més estaria molt present. Per tant, suposo que facilita l’assimilació de la notícia. Aquelles coses que es diuen: “On hi ha nens hi ha alegría”, i si són 2+2, llencem la casa per la finestra!

2+2. Bessons al quadrat. Presentació.

2+2. Bessons al quadrat. Primera part (la reacció, la logística)

2+2. Bessons al quadrat. Segona part (la convivència entre germans)

Tan difícil és pensar en les famílies?

Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.


Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.


Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.

Tenosinovitis de Quervain

Tenosinovitis de Quervain. Una malaltia dolorosa que afecta els tendons del canell, al costat del dit polze. No n’havia sentit a parlar mai. Però en vaig fer un bon intensiu.

Abans de tenir les meves filles, vaig tenir una certa pràctica amb les meves nebodes. La primera va néixer quan jo només tenia 11 anys. Per tant, no m’era estrany agafar un nadó. Sempre havia pensat que és una cosa que surt per instint natural a les mares. Doblegues una mica el braç. El cap ben col·locat just a l’angle que fa el colze. La mà, també una mica doblegada, agafa el cul i les cames del bebè. Fins aquí la teòrica i la pràctica.

Ara, la realitat. Dos bebès. Un que al néixer pesa tres quilos i mig (gairebé) i l’altre dos i mig. (Són bessones però tot i això, van tenir un bon pes al néixer). Durant uns mesos, agafar-les en braços, donar el pit i biberons, bressolar-les perquè s’adormin o perquè es passin els dolors dels còlics  implica estar constantment forçant el braç i la mà.

El dolor em va venir gradualment. Notava que alguns gestos amb la mà em costaven i em feien mal. Cada cop era més intens i més immobilitzador. I era la mà dreta. La que utilitzo, on tinc més força. Vaig anar al metge i només mirar-me la mà va pronunciar les 3 paraules desconegudes: “Tenosinovitis de Quervain”. “És normal en dones que sou mares per primera vegada”. “Ah, sí?”, vaig pensar. “Una altre cosa d’aquelles que ningú t’explica”.  I d’entrada vaig començar a portar canellera. I acte seguit vaig començar a anar a rehabilitació. Un bon número de sessions i exercicis a casa. I després va ser quan el doctor va pronunciar el que sí que no m’esperava: “Per anar bé, t’hauries d’operar”. “No... ara una operació no entra en els meus plans, eh... ja tinc prou feina a casa amb les dues petites”. Vaig deixar passar un temps per veure com evolucionava i per –inevitablement-, xafardejar per Internet. Com sempre, opinions a favor de la operació i d’altres absolutament en contra. O sigui que un cop més, com vaig fer en moltes coses i decisions durant l’embaràs i com durant tot aquest temps de criança, em vaig deixar endur per la intuïció.

I el temps va fer bé la seva feina. En el moment que ja no vaig carregar tant la mà amb el pes de les petites, el dolor va desaparèixer. Vaig poder tornar a fer tots els gestos sense dolor. El problema és que només canvien algunes coses. Adéu, Quervain. Hola, mal d’esquena i cervicals!

“Ja pot seure”. “No, gràcies, ja veig bé la pantalla”.

Un dels moments més xocants en tot el procés twin és just el moment en què et diuen que “en portes dos”. I t’ho diuen amb aquella naturalitat mentre tu no saps si t’agafarà un col·lapse o què dimonis t’agafarà. De fet, jo ja estava prou espantada només de pensar que estava embarassada (em feia pànic l’embaràs). I per postres sempre tens una amiga mig “bruixa” que en broma et diu “t’imagines que fossin bessons?”. “No, i ara! Què dius!”.

Tornant enrera en el temps, em recordo clarament estirada a la consulta de la ginecòloga. Que va fer entrar al meu home...

-Ja pot seure.

- No, gràcies, ja veig bé la pantalla des d’aquí –li respon ell-

-Millor que segui

-Dona... que hi hem d’estar molta estona? –pregunta una mica flipat-

- Segui, que la seva dona ja està estirada – ella mig mosca-

Pobre – la ginecòloga-. Se’l devia imaginar desmaiat a terra tot just acabar de pronunciar la paraula bessons. “Sí, estàs embarassada, confirmadíssim... i veieu això?”. (Pregunta que en tot el procés i després de nou mesos d’embaràs encara considero absurda, perquè mai he vist ni he entès gairebé res a les ecografies). “Això són dues bosses... són bessons. Vaja espera, deixa’m comprovar-ho...”. He de reconèixer que en aquest moment sí que vaig deixar de respirar. “Sí, només són dos”. Si me’n surten tres potser sí que m’hagués desmaiat.

“Tot està bé, de moment”. I ja està. Un quart d’hora després d’arribar a la consulta, en sortim amb unes ecografies i fets un sac de nervis. Em reuneixo amb l’amiga “bruixa” i li deixo anar la notícia. I sí, encara recordo el fart de riure que es va fer. Torno a la feina... m’és difícil concentrar-me. Jo, la que no tenia gens clar això de tenir fills... bessons!. A mitja tarda rebo un SMS del meu home. Que estrany, penso. “Com estàs? Jo estic dels nervis”. Jo més, penso.

Sóc d’aquelles persones que no havia cregut mai en aquelles frases lapidàries tipus “la meva vida va canviar del tot el dia que vaig anar a la universitat... o que em vaig casar... o divorciar”. Fins el 16 de maig del 2008. El dia que vaig saber que esperava bessons.