‘Càsting’, un musical molt animal

Avui us fem una altre proposta teatral. Què uneix una gallina, un mico, un ase i un lleó? A  priori res, podríeu dir. Però si els posem tots damunt un escenari teatral amb un propòsit ben ferm de salvar-se del diluvi universal, potser hi trobarem un heterogeni grup d’animals que s’hauran d’ajudar els uns als altres si volen avançar.

I aquest és, ni més ni menys, l’argument de ‘Càsting’ que el Centre Sant Vicenç de Sabadell ha estrenat aquest cap de setmana i que vam poder veure diumenge. Noè ja té a punt la seva arca i els animals hauran de fer un càsting (cantant i ballant) per veure si hi entren. Sembla que la competició marcarà l’obra, però en el fons, si se’n surten és perquè s’ajuden els uns als altres (aquí ja teniu un bon missatge per subratllar als més petits). Els nens estaran encantats amb els personatges (fins i tot amb les tres gallines boicotejadores) i ja podeu posar la mà al foc que sortireu cantant alguna de les cançons.

Si us interessa: Es pot veure fins el 22 de novembre, en horaris de matí i tarda, depenent del diumenge. Consulteu el Facebook de Teatre Sant Vicenç 

Torna ‘El món del màgic d’Oz’

Autor de la fotografia: David Bisbal

Voleu anar al teatre aquest cap de setmana o el que ve? No sabeu què anar a veure? Voleu endinsar-vos en un món màgic i increïble? Doncs avui us proposem que vingueu a Sabadell, perquè Joventut de la Faràndula enceta la temporada amb un dels èxits del grup: El món del màgic d’Oz. Es va estrenar per primera vegada fa quinze anys, i ara fa dues temporades la van renovar i tornar a estrenar.

Fa un any i mig en vaig explicar alguns detalls i el perquè va agradar tant a les bessones (i totes les lectures que en vam fer) en aquest post: LES LLIÇONS DEL CAMÍ DE LLOSESGROGUES.

Si voleu acompanyar la Dorothy, el lléo, l’home de llauna i l’espantaocells, només teniu quatre oportunitats. 

Dissabte 3 i diumenge 4 i el cap de setmana següent, el 10 i l’11. Representacions a les 18h.

Us recomanem totalment que hi aneu amb els petits de casa!

Per cert, aquí teniu el vídeo amb la presentació de tota la temporada i els muntatges que s’hi podran veure. Nosaltres ja ens morim de ganes d’aquest Ratatouille, el petit xef. I d’aquí a uns dies us explicarem un altre muntatge que podeu veure a Sabadell. Càsting, del grup de teatre del Centre Sant Vicenç. El proper cap de setmana, serà molt teatral!

Nens intrèpids

Els nens són intrèpids. Per naturalesa. I també, crec, per l’oferta que tenim actualment.

M’explico. La primera vegada que vaig esquiar tenia 29 anys. Mai m’havia atret, però el meu home ho volia provar i ens va enganxar als dos. A ell sempre li ha agradat navegar (feia windsurf i havia arribat a tenir una barqueta) i em va fer pujar per primera vegada a un hobie cat quan en tenia 28, d’anys (l’acabava de conèixer). L’estiu passat va aconseguir fer realitat un somni que feia temps que li anava al darrera, baixar amb canoa per les gorges del Tarn. Jo tenia 42 anys. Mai he patinat sobre gel, perquè els patins i jo no som bons amics. La primera vegada que vaig posar-me un arnés per fer ràpel tenia 17 anys.

Doncs bé, les bessones, amb només 6 anys, ja han fet tot això.

Van calçar-se uns esquís amb tres anys, van navegar amb el seu pare amb una barqueta amb 4 o 5, patinen des de ben petites, i van fer canoa amb 5 anys i mig. Les petites es van posar arnesos fa dos estius per saltar d’arbre en arbre. El tema de la bicicleta va ser impressionant i de cop van passar de seure en la cadireta darrera la nostra bici a seguir-nos amb la seva. Pedalant amb força amb dues rodes. I fa uns dies van veure el seu primer partit de hockey sobre gel i ja les tinc per casa desplaçant-se amb un pal d'escombra i una pilota aixafada. 

Són més intrèpids els nens d’ara que els d’abans? Segurament la resposta és NO. Tenen moltes més oportunitats que potser generacions passades no han tingut tant a l’abast?. M’arriscaria a dir que la resposta en aquest cas és SÍ i NO. Analitzat fredament, penso que són coses que a nosaltres ens agradaven i per tant volem que elles facin i així en podem gaudir en família (aaaggghhh, què fem si finalment no els agrada?), o senzillament coses que volíem fer per provar-ho i fins que elles no fossin una mica més grans no podíem fer, i per això hem esperat. Les nostres són “petites” intrepideses, però tant de bo ens en quedin moltes per descobrir! 

Sóc una "mama-màster". Tu també?

Que això de la maternitat ve amb nous catàlegs d'aprenentatges sota el braç ja ho imaginàvem tots. Però que en poc temps et vegis "obligada" a cursar màsters per a tot, a mi això no m'ho havien explicat. N’hi ha alguns que són curts i fàcils, d'altres que impliquen esforç i treball diari i sense data de caducitat.

Així, d'entrada, els primers que em venen al cap són:

• El Màster de bolquers (vaig treure súper bona nota, em sabia el preu per unitat de totes les marques i tots els supermercats, i olorava les ofertes a distància)

• El Màster del biberó (aquest em va costar al principi, perquè les bessones tenien gustos diferents amb les tetines i no hi havia manera d'encertar). Finalment vam poder unificar amb els Philips Avent i dominàvem el màster a la perfecció.

• El màster Vermell-Taronja (en aquest t'ajuda el pediatre, perquè és el que et diu si toca Dalsy o Apiretal)

• El màster cotxet de bessons: conduir empenyent 35 quilos de cotxet no és fàcil. Posar-lo al maleter / ascensors / voreres requereix nocions d'arquitectura espacial.

• El màster histèric de la pre-inscripció escolar: Aquest va ser dur. Molt estrès durant mesos, pensant en la millor opció, amb càlculs logístics i càbales sobre si entrarien o no a l'escola que volíem i ens agradava.

• El màster de socialització: Les bessones van a classes separades. El màster de memorització que suposa aprendre’m  els noms dels seus 50 companys de classe en total. D'alguns d'ells conec també als seus germans. Reconec que encara avui, no associo alguns pares amb els seus fills. Cent pares i mares de cop són molts. 

Però al que anava ... el màster més important, que de fet, va ser el motiu que em va fer començar aquest post. El màster que estic estudiant actualment. 

Perquè això d'Eurodisney és molt complicat. A veure ... em fa gràcia ... però em ronden mil preguntes. Les petites faran 6 anys. En molts pack-oferta fins als 7 és gratuït. Està bé que m'ho plantegi ara? Aguantaran el ritme? Que car, mare meva! Només Eurodisney o aprofito per fer un parell de dies a París? Cotxe, tren o avió? És millor contractar els àpats o no? Hi ha trucs o gangues per aconseguir packs a millor preu? Val la pena, realment?

En aquestes estic, així que m'agradaria demanar-vos tots els suggeriments, idees i experiències. Gràcies!

Activitats i espais específics per a famílies?

* M’agrada trobar llocs que pensen en les meves necessitats? SÍ.

* M’agrada que m’atenguin respectant aquestes peculiaritats? SÍ

* Em pot fer decidir de tornar a un lloc o deixar d’anar-hi? SÍ.

* Ho valoro com un valor afegit encara que per exemple, em costi una mica més car? SÍ.

Quatre preguntes que contesto amb un SÍ rotund i que de fet, podrien aplicar-se a qualsevol persona i/o consumidor. Només que avui ho analitzo des del punt de vista de les famílies, de ‘jo’ com a unitat familiar, amb algunes necessitats, interessos i variables que han canviat des que vaig tenir les bessones.

Fa unes setmanes, en un programa radiofònic, crec que a la Ser, preguntaven sobre el debat de si les companyies aèries havien de ser espais on es “vetessin” les famílies amb nens, perquè molestaven als altres passatgers. Recordo que vaig respondre, gairebé incrèdula, si les companyies aèries no se n’havien adonat que fent-ho al revés, potser encara guanyarien més passatgers. En tot cas hi ha espai per tothom i em sembla un debat exagerat. Però... jo preferiria volar amb una companyia que tingués un espai ampli per anar amb els nens i algun detallet com un joc per pintar, colors, o facilitats per escalfar una papilla, etcètera... que una on se’m mira malament per viatjar amb les nenes.

Pot semblar una tonteria, però per a mi, ara, no ho és. Agraeixo un supermercat que té unes places per aparcar dedicades a embarassades o famílies amb cotxets (ara ja no ens fa falta, però quan les dues nenes eren petites, aquesta operació era més que complicada). M’agrada veure lavabos ben equipats per canviar els bebès. M’agrada quan algú em recomana un hotel / hostal o pensió perquè tenen habitacions pensades per llitets de viatge, o inclouen microones o tenen baranes perquè els nens no caiguin del llit. Són coses molt petites, molt senzilles, però que amb la logística de viatjar amb bessones, s’agraeixen moltíssim. Parlo de restaurants que tenen trones, un petit espai de joc i no posen cares rares quan dones una papilla.

I parlo per exemple d’una iniciativa que es reprèn aquest divendres a Sabadell, la meva ciutat, i que es fa en moltes d’altres. Es diu ‘Cinema amb nadons’, impulsat per l’entitat Interferències, i que senzillament és una projecció de cinema adaptada a pares amb nadons. Llums suaus, so gens estrident, llocs per canviar els nens... i un espai on els pares poden gaudir de la pel·lícula que s’estrena aquella setmana. Compartint un espai on a més, es trobaran amb d’altres pares. Espero que els funcioni. Tan de bo hi hagués estat fa 5 anys!

No crec que les famílies, en aquest sentit, demanem res de l’altre món. En el fons, no és res més que màrqueting familiar... i els consumidors, en som un bon grapat.

Trucs per aconseguir que una excursió els sembli més interessant

En realitat aquest article s’hauria de dir: “Com aconseguir que al cap de cinc minuts d’haver engegat a caminar no comencin a somicar que estan cansades i que volen tornar a casa?”.  Jo no sé si us passa, però les nostres petites no són unes grans excursionistes (vaja, suposo que nosaltres tampoc, però es tracta de fer algunes caminadetes, no?).

Els primers estius, amb elles a coll, motxilles o el que fos, era força cansat, per què enganyar-nos. I és clar, quan van començar a caminar, tampoc es tractava de perdre’ns massa estona. Però ara, les bessones ja poden aguantar força i la veritat és que podem fer algunes excursions a peu més llargues. I tenim alguns aliats per fer-les més amenes i interessants.

Càmera de fotos: Com ja vaig comentar a Turisme amb bessones, a les nenes els hi encanta fer fotos. En tenen des de ben petites (a la família hi ha molta afició i professionals del sector, per tant era inevitable). Quan sortim d’excursió els hi proposem que elles fotografiïn el que més els agrada. Proveu-ho. No només és interessant per veure què els agrada i què els crida l’atenció, sinó perquè sereu plenament conscients del seu punt de vista. I com a vegades, no pensem prou en la seva alçada i com veuen el món.

Binocles: Els Reis ens van portar uns binocles, perquè així les petites poden imitar el seu pare, que sempre en porta a sobre. Els hi agrada tenir la sensació que les coses “s’acosten” i poden veure-les de més aprop. D’aquesta manera, anem fent camí.

Lupa: També ens fixem en les coses que tenim al mateix camí, amb detall... sobretot les fulles, els nius de formigues, les caques d’animals –que ens fan molt riure-, les flors, els animals... Va ser un altre bon regal que els Reis ens van portar aquest any. 


Per tant, la nostra motxilla, on portem aigua, menjar, la nostra càmera i mocadors... cada cop va anant més plena. I aquest hivern l’excursió la vam fer amb raquetes i els hi va agradar molt, segur que repetirem. I és que el plaer de fer una bona passejada s’ho val. 

El primer sopar de mares

Antecedents: un grup de dones que ens vam conèixer en el curs pre-part. La majoria embarassades per primera vegada. Altres, que més tard es convertiran en una fantàstica font d'informació, esperen el seu segon fill. El curs no ens va convèncer a cap, però va néixer un fort llaç d'unió. Moltes d'elles s'han convertit en dones especials en la meva vida.

Post-part: Coincidim de nou a les classes post-part. Les convertim en el nostre punt de trobada per després anar a passejar, prendre alguna cosa o parlar. Converses pràctiques, del nostre dia a dia compartit i comú. De les nostres pors, preocupacions, alegries i petits èxits.

Organitzem un sopar? Surt la idea, amb totes les necessitats organitzatives que requereix. Combinacions logístiques perquè els pares es quedin a casa cuidant als petits i nosaltres puguem sopar fora. Càlculs de "si quedem a les 21h, i li dono teta just abans, amb una mica de sort ...". O càlculs de "ha pres biberó a les 20h ...". En el meu cas: "Espero que no es posin les dues a bramar a duo, perquè quan estàs sol a vegades les coses es compliquen". "L'he deixat adormit, però espero que no es desperti i em trobi a faltar", comenta una altra mare. "Quina il·lusió poder sopar tranquil·les, oi?"

Tranquil·les? No recordo si vam sopar molt tranquil·les aquella primera vegada. Només recordo tots els mòbils sobre de la taula, mirades de reüll i moltes "resant" perquè no comencés a sonar el telèfon. I enmig del sopar, més d'una trucada a casa de "tot bé?". Hi va haver un moment que ens vaig imaginar a totes sortint cames ajudeu-me del restaurant amb les pizzes oblidades al plat i el cambrer perseguint-nos amb el compte. En aquesta primer sopar no van desconnectar del tot. Però..., tot és qüestió de pràctica.

Aquest article és la meva col·laboració del mes de març a De tú a tú 

El petit EMBASSA’T (Petites grans idees)

(Fotografia cedida pel departament de premsa del Festival Embassa't)

Poder fer activitats de lleure i d’oci amb els fills és una cosa que sembla absolutament lògica, però a vegades no ho és tant. Jo sempre he pensat (i ho continuo fent) que hi ha activitats que és millor fer-les separadament. Però n’hi ha d’altres que em fa ràbia no poder-les fer amb les nenes senzillament perquè els organitzadors no se’ls hi ha ocorregut pensar en solucions pràctiques per a les criatures i els seus pares.

Ja fa un temps que els festivals de música fan passes de gegant en aquet sentit, i permeteu-me que avui escombri cap a casa. El Festival Independent del Vallès, l’Embassa’t, se celebrarà el 7 de juliol a la Bassa de Sant Oleguer, a Sabadell. Un festival que comptarà amb Mishima, Maria Coma i bandes emergents com Gran Amant, Thee Brandy Hips i Cut Your Hair.

La organització, veient que a les primeres hores del festival hi havia moltes famílies amb nens, destinarà aquest any un espai lúdic on els més petits puguin fer d’activitats relacionades amb la música i la cultura mentre els pares poden 'viure' els concerts. Quines activitats? Doncs per exemple un mural col•lectiu, un taller de maquillatge inspirat en les grans estrelles del rock o jocs creats amb construccions de cartró. Pels qui ja coneixeu el festival i teniu fills, ja teniu un al•licient més. I si no el coneixeu, també us diré que la Bassa és la piscina més gran de Sabadell, i que estareu en un espai amb gespa i fresc. Que també és d’agrair un 7 de juliol!.

Per fer informació del Festival:

WEB: http://www.embassat.com/

FB: facebook.com/embassat

TW: @EMBASSAT #WeEmbassat

INSTAGRAM: @embassat

Tan difícil és pensar en les famílies?

Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.


Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.


Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.