Una nova manera d’entendre el temps

La data d’avui és 28 d’abril +6 VDB.

Hi va haver una època de la meva vida en què el món es dividia en dos tipus de persones. Les que havien (havíem) llegit El senyor dels anells i les que no. Les que eren (érem i som) fan d’Star Wars (l’original) i les que no. Ara mateix es podria dividir el món en les persones que estan boges (estem) per Patrick Jane i les que no. Però abans, aquestes divisions no afectaven el temps. L’única mesura del temps era la clàssica. Abans de Crist/Després de Crist, ahir/avui/demà, la setmana que ve, l’any passat, en un futur... SIMPLE. Tot era simple i estava establert així.

Des de fa sis anys, algunes vegades tinc la sensació que la meva manera d’entendre el temps ha canviat. Que només hi ha dues èpoques i dues maneres d’entendre-ho.

La VAB: la vida abans de les bessones

La VDB: la vida després de les bessones

És com un tren que avança inexorablement. 

Hi ha coses que em recorden a una estació llunyana, que vaig deixar enrere. Era l’estació de “La meva vida d’abans”. Aquella en què podia improvitzar sortir de la Universitat, o de la feina, i anar a prendre una cervesa. O anar al cinema. O agafar el tren i anar a Barcelona a veure una pel·lícula que només feien al Verdi. Era aquella estació on un dinar s’allargava i s’allargava i acabaves jugant al Trivial amb apostes absurdes fins a la matinada. I on podies planificar un cap de setmana el divendres a la nit. O fins i tot dissabte al matí. On anaves a la perruqueria i quan entre el moment que deies “m’he d’anar a depilar” i el moment que ho feies només passaven unes hores i no tres o quatre setmanes. No sabies què eren ni els dossiers de lectura, ni les bossetes dels esmorzars, ni feies col·lecció d’ampolles d’aigua buides perquè podien servir de decoració de Sant Jordi... i no teníem ni idea de què era l’Apiretal o el Dalsy. Al CAP, miràvem de reüll a l’àrea pediàtrica. A la VAB, escoltàvem música que ens agradava, dels grups que seguíem.

Hi ha vegades que trobo a faltar coses de la meva VAB. M’agradaria tornar-hi a estones, desconnectar un moment, tornar a aquelles tardes que agafava un llibre i si m’enganxava no parava fins que llegia les últimes línies. O aquelles tardes que començava amb La guerra de les galàxies i per molt que ho intentés sempre acabava veient també L’imperi contraataca i El retorn del Jedi.

Però mentre penso en això, sento que algú crida “Maaaaaaaaaaaama”, i aterro de nou, al 28 d’abril +6 VDB. Em venen corrents amb un somriure i em canten una cançó divertida que han après i que les fa riure fins que els hi fa mal la panxa. I m’estampen un petó d’aquells que fan molt soroll a la galta. La VDB, la vida després de les bessones, és tota una aventura, que no canviaria per res. Bé, sí, per uns petits moments d’escapada a la Vida d’abans que elles arribessin. 

Adéu, avi!

Com parlar de la mort amb els nens i com explicar-los aquesta part de la vida.

Era un tema que hi pensàvem sovint, perquè lamentablement, era una qüestió que se’ns apropava de nou. Fa dues setmanes va morir el meu sogre. Les nenes havien viscut el procés degeneratiu de la malaltia que patia, però tot i això, encara l’acompanyaven en les seves passejadetes (cada cop més curtes) en cadira de rodes. Van viure com l’avi anava al Casal, i com elles, pintava i li explicaven contes. “Va a l’escola com nosaltres, deien”. En els últims mesos l’anaven a veure a la residència on estava. Però en qüestió de dies es va empiocar i es va apagar.

A les nenes els hi vam dir d’entrada, només saber-ho. Però com entenen el concepte de “morir”?. La reacció de cada una d’elles va ser diferent. Una es va quedar pensativa, i durant tota la tarda va estar molt callada. La seva germana no va parar de fer preguntes. “I ara què li passarà?”. “Ja no estarà a la residència?”. “I on estarà?”. Vaig intentar respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge que pogués entendre. Això era un diumenge a la nit. Vam decidir que elles seguirien el seu horari habitual d’escola i els hi estalviaríem tot el que significa tanatori i cerimònies. Però això sí, respondríem a totes les preguntes que ens fessin. I això vam fer. Hem explicat molt que tots estem tristos, hem parlat de caixes de fusta, de cotxes per portar l’avi al cementiri, del concepte mai més... hem parlat de tot. Ara fa uns dies que no pregunten tant, però tornarà a sortir més endavant. Segur. I continuarem responent preguntes.

Les preguntes de les petites són clares i concises. I te n’adones, que som els grans que a vegades no ho sabem explicar gaire bé. Perquè elles no fan les preguntes habituals. Per sort, en els seus dibuixos de l’endemà, l’avi sempre surt rient. Així que ens quedem amb aquest record. 

Un intent de reflexió sobre com explicar la barbàrie als nens

A casa devorem informació i telenotícies. Jo per professió. El meu marit va sempre enganxat a la ràdio. Des de sempre, les notícies són un programa de referència. La majoria de dies les petites ja són al llit, però sí que hi ha ocasions que les veuen amb nosaltres. La majoria de dies aprenen moltes coses i es fixen en detalls que a mi em passen inadvertits. D'altres, em plantejo si no és millor canviar de canal. I a vegades ho faig.

La setmana passada li vaig donar moltes voltes al tema, òbviament pel que va passar a París. I vaig ser molt conscient que quan les nenes veuen alguna imatge de guerra o soldats a la televisió, el primer que em pregunten és si “allò” passa molt lluny. 'Molt lluny' és la seva seguretat, és pensar que no els afecta i que no té a veure amb el seu món diàriament. Però la setmana passada, "molt lluny" no va funcionar. 'París' és una referència propera. No sé fins a quin punt propera, però la seva preocupació en la pregunta “Mama, què ha passat' era més latent. El primer que van preguntar és si era a prop de casa de Steph (la parella de la meva neboda, perquè tenen clar que ell és de París, i d'aquí la seva referència 'propera'). Aquesta vegada veien clar que el que havia passat, el que fos i que no entenien, no havia passat molt lluny.

Com expliquem aquestes coses als nens? Aquests últims dies he llegit molts debats sobre si era bo / adequat / pertinent que veiessin aquestes informacions. Sobre si havien de veure-les o millor aïllar-los. No tinc clar què és el més adequat. Elles ho van veure, i crec que és la nostra feina, com a pares, contextualitzar i explicar algunes realitats que tenim al món, ja siguin "prop" o "lluny". Però de vegades, es fa realment complicat. És clar que els fets i les notícies els hi acaben arribant,  ja sigui via amics, escola o família. I és normal que intentin entendre què passa i per què. Només que de vegades, el què passa és més lineal d'explicar que el per què. Com podem explicar la barbàrie als nens si moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem com digerir-la?

El perill de la realitat "cinematogràfica"

He tardat una setmana a pair el que vam veure per televisió la setmana passada. El dia de l'atac a Charlie Hebdo, i sobretot, el següent. Sóc periodista, i el segon dia (8 de gener) era una actualització constant de les informacions que arribaven des de França. Però hi havia un perill real i cada vegada més present: ningú seguia ni agències, ni comunicats ni versions oficials. El teníem en directe a la televisió. Es parlava d'ostatges a la impremta i el ministeri de l'Interior francès sortia a desmentir-ho. Tot eren informacions contradictòries. Fins moltes hores més tard no vam saber que hi havia algú amagat a dins passant informació. Potser sense saber-ho, l’estàvem delatant. No s’havia ni pràcticament confirmat l’assalt del supermercat a París que ja hi havia càmeres en directe filmant tots els moviments de la policia. Hi havia equips de càmeres repartits per tota la capital? I jo, que buscava la informació per tots els canals, per un moment vaig tenir por. Vaig tenir por de veure com s'estava convertint en una pel·lícula d'acció. Vaig tenir la mateixa sensació que l’11S i l'11M. Només que aquesta pel·lícula, com aquelles, no era de ficció.

L’aventura més total de la meva vida

Avui fa exactament sis anys que van néixer les "petitones". Recordo aquell dia com un volcà d’emocions, a cavall entre la por i una alegria extrema. Començava una aventura total i apassionant. Sis anys després, aquesta aventura continua sent aquest volcà d’emocions. Les emocions, la seva intensitat i el seu grau va variant, però és difícil d’explicar un sentiment que una persona només descobreix quan té un fill. I cada cop estic més agraïda a la natura, o al destí, o com n’hi vulgueu dir, que les enviés juntes. Companyes de joc i de vida. Companyes d’amor d’infinit.

Per molts anys Ona. Per molts anys Estel. Us estimem amb bogeria.

Pinzellades del món (10) Croàcia

Reprenc una sèrie que em ve molt de gust publicar. Aquestes 'Pinzellades del món'. Una costa impressionant, petites. Com la Costa Brava, però al llarg de quilòmetres i quilòmetres. I el millor és saltar d’illa en illa, i agafar els ferrys per anar d’una punta a l’altra. Croàcia sorprèn per moltes coses, per la força del terreny, i no es pot oblidar la història més recent. Sibenik i Dubrovnik són dues ciutats precioses. Imagino que ara, amb vols directes i xàrters, la costa està molt més saturada. Nosaltres hi vam ser l’any 2002 i 2003, i encara no hi havia el boom turístic que hi ha ara (d’alemanys sí, naturalment). Els autocamp eren una opció meravellosa per plantar la tenda. El més colpidor va ser estar en una cala on tots els edificis encara deixaven visibles que no feia massa, la guerra havia fet estralls. Hi tornarem, petites?

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il·lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs. I sinó, perquè us animeu a visitar-los

D'altres 'Pinzellades del món' 

IRLANDA DEL NORD
EGIPTE
BERLIN
FORMENTERA
CARCASSONNE
MONT SAINT MICHEL
LISBOA
ROMA

PARC FLUVIAL DEL RIU RIPOLL(SABADELL)

Companyes, sempre

Aquest cap de setmana ens hem acomiadat de la platja. Amb l’inici del curs escolar, gairebé ha estat un “adéu, estiu”. He pogut seure una estona tranquil·la a la sorra, i pensar en com ha anat aquest estiu, del qual encara tinc tantes coses per explicar. Però me les quedo mirant com es banyen, salten onades i juguen a la sorra davant meu. Una diu que fa una cascada d’aigua mentre l’altra crea un castell, però en el fons ajunten les dues construccions. 

I sabeu què? Em fan enveja i alhora em fan especialment feliç. De petita, jo no vaig tenir ni cap germà ni cosí de la meva edat, i fora de l’escola, no tenia nens per jugar. I és una cosa que vista amb perspectiva, penso que trobava a faltar. 

Elles són grans companyes de joc. Sí, es barallen, és clar… i s’enfaden. I s’estimen amb bogeria. Les veig jugar, i escolto com riuen. Sempre ho han fet, des de petites. Tenen les seves històries i els seus jocs. Vaig saber que seria un vincle especial des del moment de quedar-me embarassada. La idea de tenir-ne un ja em feia respecte, i de cop, me n’arribaven dos. Una amiga em va dir que la naturalesa era molt sàvia. I tant. Les va enviar juntes, perquè tinguessin una companya de vida. I jo me les imaginava quan tinguessin dos anys, com serien. I encara ara imagino com seran quan en tinguin 7 o 8. I m’espanto una mica en com serà quan siguin adolescents (si es barallaran molt per la roba o ens ho posaran complicat amb el tema sortir de festa). Penso si viuran aquí o a fora, o què voldran ser de grans. Només confio que sempre es tinguin l’una a l’altra, i que s’estimin com ho fan ara. Una complicitat única i difícil d’explicar. I em ve al cap la imatge de dues bessones del barri, que deuen rondar la seixantena, i que moltes tardes les veig passejar plegades. Imagino que cada una té la seva vida, però que els hi agrada explicar-se el seu dia a dia.

I mentre hi penso, les meves "petites" s’agafen de la mà i s’endinsen, per enèssima vegada aquest cap de setmana, a saltar juntes les onades. És meravellós.

Dóna'm la mà

L'altre dia, a l'autobús , estava dreta al costat d'una parella gran. Uns 75 anys . Ell em va recordar a aquells cavallers alts , amb el seu abric i una bufanda al voltant del coll ( feia fred ) i el cabell absolutament blanc i ben pentinat . Ella mirava per la finestra . De cop li pregunta per la plaça que tenim al costat . "És la plaça de l'Àngel , te'n recordes ? " . Ella assenteix i xiuxiueja: "Sí , sí, és clar " . " Ara estem al carrer on viu la Maria" . "La Maria? " . I mira de nou per la finestra , i tinc la sensació , perquè conec aquests ulls i aquesta mirada, que no recorda qui és la Maria ni la plaça on hem estat abans . I a cada moment , el senyor acaricia la galta de la seva dona . Li posa una mà protectora a l'espatlla . Baixen al cap d'unes parades . Tothom els ajuda perquè no caiguin . Només baixar de l'autobús , la dona li dóna la mà i els dos , s'allunyen molt lentament .

No me'ls vaig treure del cap en tot el dia . Ni ho vaig voler. Pensar en el seu dia a dia , en cada dia a dia de la seva vida i enfrontar-me , de nou, a com algunes malalties ens treuen una cosa tan valuosa com la memòria . Pensar en els durs moments que implica la malaltia i tot l'amor que vaig veure concentrat en aquells gestos . Però com tot i així , sabem instintivament que hem agafar-nos d'aquesta mà . I penso en el meravellós que és tenir sempre aquestes mans . Quan som petits les mans de la mare , del pare , dels germans , oncles ... i més tard , amics , amigues , parelles ... i ara sóc jo la que dono la mà a les petites , pensant en la seguretat que aquest simple i meravellós gest ens dóna a tots .

Un moment per respirar

A vegades, quan tot sembla que va malament, quan la pressió ens pot i les circumstàncies no hi ajuden massa, hi ha coses petites que ens fan respirar. Moments que ens ajuden a agafar aire i a tirar endavant. I és aleshores quan el so de les onades ens fa tenir un moment de pau. I les petites, cridant emocionades jugant a caçar-les, t'arrenquen un somriure. 

2+2. Bessons al quadrat (I si em passés a mi?)

Els últims dies hem conegut l’experiència de dues mares amb dos parells de bessons. Les admiro. A mi només de pensar-hi se’m fa una muntanya. I em preguntava si era jo sola a no. El gran què de les xarxes socials és llençar una pregunta i que un nombrós grup de pares i mares de bessons t’assegurin que també els fa por o que s’hi llençarien de cap. Us vaig preguntar com reaccionaríeu si us diguessin que n’espereu dos més. Gràcies a tots!. Aquí teniu un recull de les seves respostes. Unes respostes, que val a dir, en sí soles, ja donen peu a deu mil debats. Si us sembla, segur que trobarem el lloc per debatre molts d’aquests elements.

@somosmultiples

La veritat és que m’agradaria que vinguessin d’un en un, perquè encara que crec que és una experiència meravellosa, m’agradaria gaudir d’una maternitat més relaxada, la propera vegada. Tenir un embaràs sense complicacions, un part menys aparatós i a ser possible natural, un postpart menys agitat, no haver de passar pel trasbals de tenir el bebè a la incubadora i tenir una lactància menys complicada... Per tot el demés, crec que amb l’experiència podria afrontar millor una maternitat múltiple i ja tinc tots els artilugis necessaris! En resum, no ho buscaria, però si venen, benvinguts!

@arare73 @LaReinaBruja

No puc, no m'ho puc imaginar...... jo crec que em dóna un cobriment!!!

@mamapoma

Jajjaa les meves nenes tenen només 8 mesos, així que si ara em diguessin que n’espero dos més em quedaría blanca de la impressió

@rcamvc

...no sé si em tallaria les venes o me les deixaria llargues... :P. Fins i tot un tercer fill amb l’actual situació seria complicat...

@papa_digital_
Amb els bessons de 4 mesos, ara mateix ens espantaríem, però quan fossin una mica més grans seria una gran notícia. Realment són el doble de felicitat. L'aspecte central és que 2 no és sinònim del doble de feina :) Qui no té múltiples no ho entén, però 2 és tan difícil com 1. Bé, vaja, és la nostra experiència.

@maitetxuCS

Jo crec que m'espantaria. El meu home crec que fugiria a un altre país. No ens ho hem plantejat mai. Ni tenir-ne un altra.

@1parde2

Si en vinguessin dos més... així d’entrada... uf, uff, ufffffff. Els estimo amb bogeria, l’embaràs va ser perfecte, però... No se si estaria preparada emocionalment per començar de nou, sobretot amb l’etapa de 10 a 24 mesos, que és una bogeria... i tan cansada!. A més, m’està costant molt conciliar i trobar un treball digne de la meva carrera i de la meva família. Seria tornar a començar i ... no sé si després podria tornar a pujar al tren de les dones i mares amb carreres laborals. No em sento preparada per aquesta renúncia. Perquè sí, ho visc com una renúncia personal i familiar. La maternitat és preciosa i la canvio per res, però és fàcil diluir-se una mateixa a dins.

@montsegonzalezm

Com reaccionaria si tingués dos parells de bessons? Bé, els meus (nen i nena), tenen ara 2 anys i 6 mesos i sempre els he criat perquè siguin molt independents. Crec que d’entrada estaria en xoc per haber de tornar a començar de 0 una altre vegada. El meu home estaria encantat, perquè el seu somni és tenir-ne dos més. Jo només penso en com seria anar a buscar els grans a l’escola, tenint 2 bebés més, o sortir a qualsevol lloc. Sé que seria feliç (perquè sóc educadora i m’encanten els nens), voldria tenir una casa plena de nens... però tampoc voldria passar per una altre cesària amb el tot el que em va passar. Però seria una dona i una mare feliç.

@1mamapara2

Bufffff.... d’entrada malament, perquè si algun dia ens animem d’anar a buscar el tercer és perquè m’he quedat amb l’espineta clavada de tenir un sol bebè... així que si en tornessin a venir 2... es costaria d’assimilar!

@noelilp

El balanç és molt positiu, no puc negar que hi ha moments durs i de desesperació, però guanyen per golejada els moments divertits i tendres. Assumir un 2+2 no ha de ser fácil. Les hormones disparades, el cansament, pensar en els canvis logístics… tot es deu fer un món, no? Crec que les claus per “superar l’ensurt” del moment són: desitjar molt tenir fills, ser positius, estar units i tenir clar que el millor regal per als nens són els seus germans. Sembla obvi, però és bo recordar-ho. Si tenint dos nens prenguéssim la decisió de tornar a ser pares, segur que la possibilitat de que siguin dos més estaria molt present. Per tant, suposo que facilita l’assimilació de la notícia. Aquelles coses que es diuen: “On hi ha nens hi ha alegría”, i si són 2+2, llencem la casa per la finestra!

2+2. Bessons al quadrat. Presentació.

2+2. Bessons al quadrat. Primera part (la reacció, la logística)

2+2. Bessons al quadrat. Segona part (la convivència entre germans)

2 + 2. Bessons al quadrat (segona part)

Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc (o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...

I com és la relació entre els germans?

Com van entomar el primer parell de bessons que tindrien dos germans més? La Geno hi troba una explicació, que en el fons, és absolutament lògica: “Normal, si elles eren bessones, ells també ho havien de ser, no? (o és que elles eren diferents?)”. A la família de la Noemí també es va viure com una cosa absolutament normal, perquè “elles també eren dues. Per a elles va ser molt emocionant”. I què va passar quan van néixer els petits? “La relació entre els 4 és òptima, juguen moltíssim sense fer-se mal i el respecte és màxim. Estic molt contenta, perquè la veritat és que tenia por no només de gelosies entre germans bessons sinó entre les diferents parelles de bessons”. I és que la clau, per la Geno, està en trobar els moments: “Les grans, tot i ser les “reines destronades”, han pogut disfrutar de nosaltres, ja que hem buscat qualsevol moment per gaudir-ne conjuntament, en detriment dels petits. Descobreixes que sempre dediques més temps al/s primer/s fills”. Quina és la dificultat? Imagineu aquesta imatge que descriu la Geno: “Compaginar dos nadons amb dues nenes de 4 anys!!!. La imatge meva que recordo és jo a sobre del llit, amb un nen donant-li pit, a l’altre donant-li el biberó recolzat al coixí o la ganduleta, i les dues nenes als meus peus, explicant el conte del TEO”.

El més complicat
“Per mi el més difícil han estat els embarassos, sumament delicats. Van ser prematurs, en els dos casos. Les nenes van néixer a les 30 setmanes i els nens a les 32, de manera que vam fer estada a l’hospital i va ser una experiencia molt dura”, diu la Noemí. La principal dificultat per la Geno ha estat no tenir tant temps, paciencia, dedicació o tranquil•litat a casa per marcar rutines amb el segon parell de bessons. O potser és que senzillament són nens amb caràcters diferents?. La Geno es pregunta: “És el seu comportament intrínsec o la situació a casa no ajudat a portar-los amb més docilitat (per dir-ho d’alguna manera)? Ja ho sé, ja, és el conjunt de les coses i això és el que hem portat més malament, que no hem pogut controlar la situació tal i com voldríem”. La Geno lamenta que “els nens han tingut mancança d’aquesta rutina i/o organització que dèiem per falta de temps i dedicació, i això ha fet que el seu procés hagi estat més lent i, com un peix que es mossega la cua, això ha provocat més estrès a casa”. Per sort, diu la Geno, “anem notant canvis i la seva maduració va millorant aquests ritmes”.

Amb el segon parell ha estat més fàcil?
La Noemí no dubta. Amb les primeres bessones tot va ser més complicat. Una de les nenes va néixer amb una cardiopatia molt greu que la va obligar a passar per tres intervencions quirúrgiques i a passar tres mesos a la UCIN. “Arribar a casa també va ser un calvari entre les medicacions i les cures especials. Així que amb el segon parell de bessons ens vèiem capaços de qualsevol cosa”. “La ironia de tot és que jo volia tenir un tercer nen, per poder gaudir-ne més”, explica la Geno. “Però també és molt bonic quan intenten parlar tots alhora, i veus els petits que es miren a les seves germanes grans i no entenen res però riuen, o cadascuna agafa a un dels nens i fan una banda de música que desfila per casa”. I la Geno conclou amb un dels temes de debat que penso que pot ser interessant de tractar: “Ben pensat, és més fàcil tenir 4 fills en aquests condicions que 4 de individuals”. I acte seguit bromeja: “El que no es conforma és perquè no vol!”.

I la relació de parella, què?
La Geno no s’ha oblidat d’un tema que sovint, costa de parlar en veu alta. “Parella? Quina parella? Ah! Aquell pare de les teves criatures que et creues per casa canviant bolquers, recollint joguines, preguntant-te 10.000 mil coses, guardant roba a les fosques!!! I tot això mentre tu fas el dinar, sopar, guardes coses, fas la llista de la compra i organitzes la roba del dia següent”. La comunicació és important, i trobar espais únics per la parella és vital. Es pot aconseguir amb dos parells de bessons? “Nosaltres, per la nostra banda, anem lluitant per recuperar-nos a nosaltres mateixos, cosa ben difícil, però ens hem compaginat bé”. La Geno reconeix que “fins ara, no tenia ganes de sortir i fer coses per nosaltres, perquè treballar i la família em tenia saturada, però ara, hem començat a fer alguna escapada esporàdica”. I és que el temps adquireix un nou significat: “Dues hores de relax sense criatures... s’aprofiten i donen per molt!”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

2+2. Bessons al quadrat (primera part)

I demà, l'epíleg: com reaccionarien tot un grup de pares de bessons si els hi diguessin que n'esperen dos més?

2 + 2. Bessons al quadrat (primera part)

Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc
(o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...

El que més curiositat em desperta del 2 + 2 és: Si ja has tingut un embaràs gemelar… amb quins ànims, emocions, pors i expectatives vas al ginecòleg a fer-te una ecografia? La Noemí Macià té dos parells de bessons que es porten relativament poc temps. Al primer moment només es veia un bebè, però el seu home (per l’experiència, suposo) va veure que en una ombra hi havia un moviment. Efectivament. Dos cors bategant. “La primera reacció va ser riure sense parar, pensant que no podia ser que ens tornés a passar el mateix. I a la vegada ens va envair un sentiment de grandesa, de molta alegria de tornar a ser especials”. Per a la Geno Carrasco (mare de dues nenes de 7 anys i dos nens de 3), va ser un cop molt dur. “Va ser un xoc molt gran. Era un embaràs buscat però descobrir a la setmana 12, (ja se sap que amb el segon embaràs no tens l'ansietat del primer i cada cosa va fent-se sense presses), que tornes a portar-ne dos, va ser un gerro d'aigua freda”. La Geno ho descriu d’una forma molt visual: “De portar jo el control sobre la meva vida, va ser com si el destí me la jugués i que jo passés totalment a la seva disposició”. Quan li van dir que portava, de nou, bessons, la Geno recorda que “en analitzar les seves paraules, que no assimilar, no sabia si plorar o riure, i la ginecòloga, tota dolça, em va dir que rigués que era una alegria, però.... Vaig començar a plorar! Tot el món em donava voltes, per la meva estructurada ment passaven un milió de coses: un altre embaràs de bessons i a l'estiu, quantes nits sense dormir m'esperaven, canvi de cotxe, canvi de casa, portar a 4 nens de la mà”.

La primera experiència és vital?
“Sense cap mena de dubte”, respon categòrica la Noemí. I és que l’experiència prèvia facilita molt el camí a l’hora d’adquirir rutines bàsiques en els primers mesos. “I a mesura que creixen, a implantar horaris i trobar moments per a cadascú d’ells”. La Geno és més pragmàtica: “De totes les experiències se n’aprèn. La gent també m’ho preguntava i jo responia que tenia experiencia de 2, no de 4!”. Per la Geno el factor clan per tirar endavant amb dos parells de bessons és “tenir ganes de bolcar-te en ells. Tenir il•lusió que aprenguin a través teu i tenir temps per poder dedicar-t’hi”. I és que la manera d’encarar-ho és clau. La Noemí remarca que “cal tenir una forma de pensar oberta i tranquil•la. Ens encanten els nens i intentem gaudir no només dels bons moments sinó també dels dolents, dels quals tots n’aprenem”.

Nous hàbits
La Geno reconeix que un dels grans encerts a l’hora d’organitzar-se va ser decidir-se a agafar una persona a casa per estar amb els petits i per recollir les nenes per dinar. “Continuarem amb aquesta noia almenys un any més perquè no volem saturar-nos si comencen a caure malalts”. I fa aquesta reflexió: “Si treballar i tenir família és difícil, llavors si tens 4 fills.... què és? Per sort, només treballo 6 hores seguides i tinc la feina a prop de casa, i sé que això està afectant al meu desenvolupament més professional, però tot no pot ser”. La Noemí també és clara i concisa sobre com cal organitzar-se: “Fa falta molta més disciplina tant en costums com en horaris”. I és que a vegades hi ha situacions complicades, com aquest cas que explica la Geno. “Si estàs mirant una dent que està a punt de caure, doncs resulta que en aquell precís moment, a un li comença a fer mal la panxa o l’altre vol veure l’operació d’extracció amb tanta proximitat que si et descuides t’equivoques de boca i dent”.

                                                                    

Nou cotxe, nova casa…

Tenir dos parells de bessons implica una logística impressionant (si només amb un ja és prou complicat!). Hi ha elements de la nostra vida diària que no estan pensades per a aquestes infrastructures. Per això m’interessa realment com s’ho han fet la Noemí i la Geno. La Noemí explica que “la primera vegada ja vam canviar de cotxe i per descomptat, vam posar a la venta la nostra mini-casa. La sorpresa va ser quan en venien dos més. Canvi de cotxe, no un monovolum normal, sinó amb 7 places homologades per a les cadiretes. Al nou pis vam haver de fer una gran reforma perquè com a mínim tinguessin una habitació cada 2”. Canvi de cotxe obligat per la Geno, també. “Ara tenim una Caravelle, que ens permet portar als avis també, que sempre va bé”, puntualitza. I pel que fa al pis, estant pendents d’un canvi, però assegura que “pots sobreviure amb 75 m2…ara sí, en el menjador es combinen els mobles clàssics i tot conjuntat, amb la caseta de les nines, el vaixell pirata del Peter Pan, el Rayo Macqueen, la pissarra, i un llarg etcètera”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

Demà, nou article: coneixerem com és la relació entre germans i la parella quan a casa hi ha dos parells de bessons

I després, les vostres opinions. 

2 + 2. Bessons al quadrat (presentació)

Molta gent m’ha preguntat si després de les bessones, aniríem a buscar un altre fill. La resposta és no. No, perquè d’entrada ja no comptàvem en tenir bessons. I segon, perquè només de pensar que me’n podien venir dos més se’m feia una muntanya. Ho podeu imaginar? Doncs resulta que entrar en aquest món de pares i mares de la blogosfera m’ha fet descobrir moltes parelles que han viscut aquesta experiència. La primera persona que vaig descobrir va ser l’Anna Pujabet (www.maredebessons.com), que penso que devia ser pionera en això d’explicar les aventures de 2 + 2. (Una abraçada, Anna). Us recomano especialment la seva pàgina. Últimament he conegut dos casos més i els hi he demanat de parlar de la seva vida, de com s’ho van prendre i com s’han organitzat. Llegir les seves opinions, les seves valoracions en primera persona ha estat, per a mi, un exercici interessant. Espero que també ho sigui per a vosaltres. Les podreu anar llegint al llarg d’aquesta setmana. Vull agrair especialment a la Noemí Macià i la Geno Carrasco el seu temps i sobretot la sinceritat a l’hora de parlar de la seva experiència. Llegir-les és el que em fa afirmar, que 2 + 2, a vegades no sumen 4.

En un primer article hi trobareu com van reaccionar, les emocions que es van desfermar i quins canvis logístics els va comportar

En el segon article analitzen més la relació entre els germans, i mirant enrera, expliquen què ha estat el més "fàcil" i el més complicat.

La cirereta del pastís seran les reaccions de molts pares de la blogosfera, pares de bessons, (la twin-tribu) que davant la possibilitat de tenir-ne de nou, s'ho prenen de maneres molt diferents.

Aclariment: en aquestes articles, les fotografies són de les meves filles bessones (com totes les del bloc). Un muntatge "doblat" per lligar amb la història.

Juntes - 2



“Em fan por les onades”

“Dona’m la mà «

« Agafa’m fort”

« No tinguis por, estàs amb mi »

La conversa és real. Va anar així. Cada temporada, el primer dia de platja és com una aventura que no saps massa bé com respondran, si els hi molestarà la sorra o els hi farà por l'aigua. Aquest any el primer dia va ser fantàstic, van estar jugant i passant-ho molt bé.  "Dona'm la mà. No tinguis por, estàs amb mi". Tan petites i saben que juntes tenen més força. Que es poden enfrontar a tot. Caminen juntes i aprenen a estimar, a plorar, a tenir por, a ser valentes, a enfadar-se, a entendre que les coses no poden ser ara i aquí. No puc evitar emocionar-me quan les veig així. Em demostren, dia a dia, que tenen una relació ben especial que no sé fins a quin punt sóc capaç d'entendre. Per moltes baralles, gelosies i moments que estan ben enfadades... crec que per sobre de tot s'estimen moltíssim. Tenir un company de joc així ha de ser fantàstic! 

El concepte ‘Nosaltres’, un vincle únic

Per una banda hi ha l’Ona. Per l’altra... l’Estel. També tenim el papa i la mama. I també tenim el concepte “tota la família”. I hi podem afegir avis, tiets i cosins. Podem canviar de nom i personalitat les vegades que trieu (podem ser personatges de la Ventafocs o de l’Scooby-doo).

Però el concepte més important és NOSALTRES. I “nosaltres” són elles dues. L’Ona i l’Estel.

De ben petites han tingut claríssim el concepte, però la diferència és que ara el verbalitzen i te n’adones que l’entenen com a tal. "Els pares han d’anar a una reunió i demà al matí no hi serem", els hi explico. I ràpidament pregunten: "I amb qui ens quedarem nosaltres?". O els avanço que "el cap de setmana anirem a ...". "Nosaltres també hi anirem?", volen saber. I distingeixen perfectament quan parlen d'elles dues (com a germanes) o de cada una en particular i dels seus interessos.  

Imagino que aquest NOSALTRES és el gran vincle entre bessons (imagino que amb els germans també, però amb bessons encara ha de ser més fort). Només desitjo i espero que aquest vincle, aquest nosaltres, les acompanyi al llarg de la seva vida. Perquè ara són les seves millors companyes de joc, però espero que al llarg dels anys, siguin les millors companyes de vida i de camí. I com passa ara, hi haurà baralles, gelosies, plors i rialles... però sobretot molt d’amor. Perquè inevitablement, arribarà un dia que els seus pares no hi serem i aleshores es tindran una a l’altra. Per a mi és un pensament realista i a més, em fa estar més tranquil•la. Només cal esforçar-nos cada dia per ensenyar a les petites que aquest amor és únic.

Com es pot abandonar un nadó?

Fa un parell de mesos hi va haver una notícia que em va impactar. Els Mossos d’Esquadra investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus. Els serveis d’emergència van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat el nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Vaig redactar la notícia i mentre érem a l’estudi i la llegia, el cor i el cap m’anaven a mil.

Fa un parell de setmanes, a Barberà del Vallès, uns joves es van trobar (de matinada), un bebè abandonat de quatre mesos. La petita encara era viva. Avui, aquest matí, només arribar a la feina m’he trobat amb el comunicat dels Mossos d’Esquadra que havien detingut un home de 26 anys per intentar matar la seva exdona i després abandonar aquesta criatura.

No m’entra al cap. Hi ha coses que no puc arribar a processar. Puc arribar a entendre la desesperació d’uns pares, el dolor, la impossibilitat, l’horror, la incapacitat, la irresponsabilitat o la inconsciència. Però no puc entendre perquè aquesta criatura s’ha de deixar abandonada enmig d’un carrer esperant que algú la trobi (si volen que tingui sort), o senzillament que s’abandoni a una mort segura. No puc ni imaginar-me la situació. Ara he entès que separar-se d’un fill sense desitjar-ho ha de ser la cosa més dura per una mare. Perdre l'ésser que més estimes. Però si no es vol aquest fill, és necessari deixar-lo al costat d’un contenidor? D'un contenidor, com si fos una bossa d'escombraries! Sempre he pensat que potser seria millor lliurar-lo a un hospital o a la policia. No ho sé, potser és la línia vermella que marca la diferència entre la decisió més dura de la teva vida o un homicidi.

Jo tenia un menjador...

Segur que molts coneixeu la pel•lícula ‘Memorias de Africa’. Una de les frases mítiques de la Meryl Streep – Karen Blixen que més recordo és ‘Yo tenía una granja en África’... amb aquell to de melancolia extrem. Aquell to d’haver perdut una part important del seu dia a dia.

Permeteu-me la gosadia de fer-la servir i comparar-la... però és que "jo tenia un menjador normal!". Sí senyors, normal. Un sofà, una tele, una taula i quatre cadires. Un moble on tenia els meus CDs i un vídeo i un DVD per veure les meves pel•lícules.

I ara què tinc?

Una cuineta per fer dinars amb menjar de plàstic.

Un súper per anar a comprar el menjar de plàstic, amb el seu carrito i naturalment, la cistella de la compra. I és clar, una caixa registradora per si la del súper falla o se’n va la llum i no poden passar les targetes de crèdit.

També tinc una clínica veterinària per a dos gossets, el Floc i la Trufa.

Un drac i dos Mics que seuen a sobre el sofà.

Un vaixell pirata de decoració.

Una casa de Playmobil on abans tenia un gerro molt xulo que m’havien regalat.

El meu moble de CD’s i DVD’s ara només és per a llibres infantils i paper per dibuixar.

Ah sí, i un racó de joguines...

Jo tenia un menjador... normal.

Volia escriure sobre els Reis… però no puc

Avui volia escriure sobre els Reis. Sobre emocions retrobades, sobre la felicitat de veure la màgia en els ulls de les petites. Sobre bons regals que m’agradaria compartir amb vosaltres. Però no puc.

No puc perquè hi ha coses que no m’entren al cap. No les puc entendre. No puc. M’estremeixen i em fan dubtar de la condició humana. Ahir mateix els Mossos van detenir un home de 34 anys a Valls per la mort d’un nadó de cinc mesos, fill de la seva parella. La nena havia patit una asfixia i l'autòpsia ha constatat indicis de criminalitat en la seva mort. L’home tenia antecedents per agredir la seva anterior parella sentimental. I a mitjans de desembre, una notícia que em va deixar amb el cor glaçat. La policia investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus de Sant Adrià del Besòs. Els serveis d’emergències van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat un nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Dijous de la setmana passada van detenir l’acusat de matar la seva dona a l’Ametlla de Merola. I avui mateix, els Mossos investiguen la mort d’una dona a Tarragona. Tenia 40 anys.

Què passa? Què ens està passant? I aquests són només alguns casos... aquest inici del 2012 és especialment dramàtic. No vull pensar que es tracta només de la desesperació d’una persona o dels efectes de la crisi, perquè aleshores m’espanta pensar a quins nivells podem arribar. Una part de la meva feina és explicar aquestes notícies. Hi ha qui diu que està immunitzat, i em pregunto si pot ser cert o no. A mi em costa... sobretot quan has d’explicar, per exemple, la mort inexplicable d’un bebè de 5 mesos. És evident que ara, m’afecta molt més que abans.

Avui volia parlar de Reis, però ho hauré de deixar per un altre dia. I mentrestant, quan escric aquestes línies, tot sembla girar al voltant d’un partit de futbol. L’Espanyol i el Barça juguen a Cornellà – El Prat.