La data d’avui és 28 d’abril +6 VDB.
Hi va haver una època de la meva vida en què el
món es dividia en dos tipus de persones. Les que havien (havíem) llegit El
senyor dels anells i les que no. Les que eren (érem i som) fan d’Star Wars
(l’original) i les que no. Ara mateix es podria dividir el món en les persones
que estan boges (estem) per Patrick Jane i les que no. Però abans, aquestes
divisions no afectaven el temps. L’única mesura del temps era la clàssica.
Abans de Crist/Després de Crist, ahir/avui/demà, la setmana que ve, l’any
passat, en un futur... SIMPLE. Tot era simple i estava establert així.
Des de fa sis anys, algunes vegades tinc la
sensació que la meva manera d’entendre el temps ha canviat. Que només hi ha
dues èpoques i dues maneres d’entendre-ho.
La VAB: la vida abans de les bessones
La VDB: la vida després de les bessones
És com un tren que avança inexorablement.
Hi ha
coses que em recorden a una estació llunyana, que vaig deixar enrere. Era l’estació
de “La meva vida d’abans”. Aquella en què podia improvitzar sortir de la
Universitat, o de la feina, i anar a prendre una cervesa. O anar al cinema. O
agafar el tren i anar a Barcelona a veure una pel·lícula que només feien al
Verdi. Era aquella estació on un dinar s’allargava i s’allargava i acabaves
jugant al Trivial amb apostes absurdes fins a la matinada. I on podies
planificar un cap de setmana el divendres a la nit. O fins i tot dissabte al
matí. On anaves a la perruqueria i quan entre el moment que deies “m’he d’anar
a depilar” i el moment que ho feies només passaven unes hores i no tres o
quatre setmanes. No sabies què eren ni els dossiers de lectura, ni les bossetes
dels esmorzars, ni feies col·lecció d’ampolles d’aigua buides perquè podien
servir de decoració de Sant Jordi... i no teníem ni idea de què era l’Apiretal
o el Dalsy. Al CAP, miràvem de reüll a l’àrea pediàtrica. A la VAB, escoltàvem
música que ens agradava, dels grups que seguíem.
Hi ha vegades que trobo a faltar coses de la meva
VAB. M’agradaria tornar-hi a estones, desconnectar un moment, tornar a aquelles
tardes que agafava un llibre i si m’enganxava no parava fins que llegia les
últimes línies. O aquelles tardes que començava amb La guerra de les galàxies i per molt que ho
intentés sempre acabava veient també L’imperi contraataca i El retorn del Jedi.
Però mentre penso en això, sento que algú crida “Maaaaaaaaaaaama”,
i aterro de nou, al 28 d’abril +6 VDB. Em venen corrents amb un somriure i em
canten una cançó divertida que han après i que les fa riure fins que els hi fa
mal la panxa. I m’estampen un petó d’aquells que fan molt soroll a la galta. La
VDB, la vida després de les bessones, és tota una aventura, que no canviaria
per res. Bé, sí, per uns petits moments d’escapada a la Vida d’abans que elles
arribessin.
