I P3 ja s’ha acabat! Balanç del curs – 2

Ahir vaig començar aquest balanç a P3, més centrat en un dels temes que més preocupa als pares o més debat provoca, si els bessons és millor que vagin junts o separats a l'escola. També analitzava l'inici del curs, que no va ser fàcil. Si us interessa, el podeu llegir aquí. Continuo avui amb d'altres temes.

Aprenentatge. Sorpresa és poc. Em fascina la seva capacitat d’aprenentatge i la quantitat de coses que han absorbit. Ja no és qüestió de llenguatge, sinó que el raonament és increïble. A principis de curs va ser fàcil adonar-me’n que havien deixat de ser “bebès”... que es feien grans...

Les petites de la classe. En un curs com aquest, la diferència entre un nen nascut al mes de gener i elles, que són del desembre, és abismal. Ho vaig veure el primer dia que vaig entrar a la classe i vaig veure les diferències entre dibuixos. És un tema que ha sortit sovint parlant amb les tutores. La seva maduresa per algunes coses no pot ser la mateixa que la dels nens més grans. Ho hem notat molt amb el tema de les pors, per exemple. En canvi, en d’altres aspectes han madurat més ràpid. Per sort, són temes que no em preocupen gens, sé que és senzillament qüestió de temps.

I com actuen a l’escola? Un dels temes que més em “preocupava” a l’hora d’entrevistar-me amb les tutores, era com es comportaven a l’escola. Si algunes actituds que veia a casa també les reproduïen a la classe... i és clar, què hauria de fer!. Aaaaai, no hi ha varetes màgiques per la tossuderia i la gelosia, em sembla. Hem d’entendre que són etapes i que forma part de la seva maduració com a persones. Han de marcar terreny, han de temptar fins on poden arribar i han d’expressar, de la manera que sigui, les seves frustracions, temors i alegries.

Sabeu què és el que em deixava més tranquil•la? Quan l’Eulàlia i la Maribel, les seves tutores, m’explicaven que estaven felices a l’escola. Que només els hi calia agafar confiança amb elles, amb els companys i amb els altres adults amb qui interactuen a l’escola. “Són molt divertides”, em diuen. I jo somric.

I jo, què? Us he de reconèixer que a l’escola bressol em va costar aprendre’m el nom de la vintena de nens que hi havia a la classe. Imagineu l’esforç que he hagut de fer per conèixer els 48 companys de l’Ona i l’Estel. La missió de conjugar els nens amb els seus pares... bufff, pràcticament impossible. Com sol passar a final de curs ha estat quan més he pogut activar aquesta coneixença.

Potser perquè hem coincidit més en alguna festa, perquè ens hem escrit molt planificant el regal per les tutores (aquesta setmana mateix us els explico, que són molt xulos) i perquè vam fer un sopar amb algunes de les mares de la classe, he pogut començar a sentir la força del grup. I és que si ho penseu bé, són les famílies amb qui compartirem molts anys d’aprenentatge i l’educació dels nostres fills.

El curs m’ha passat com un sospir. Dels primers dies bojos pels plors i per la logística (això ho hem de portar amb una bossa els dilluns o ho deixen a l’escola?), hem arribat a final de curs sense gairebé ni adonar-nos-en. Ara, a passar-s’ho bé al Casal d’estiu, a la mateixa escola. Estic molt contenta de com ha anat tot plegat. Me n'adono que en aquest balanç no he remarcat prou els aspectes pedagògics i d'aprenentatge. Els deixarem per demà :)

 

Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes de les formigues, per tant, són obra de l'Estel.

I P3 ja s’ha acabat! Balanç del curs – 1

Tant patir quan fas la preinscripció per saber quina escola et tocarà... tant patir pel canvi d’escola, una nova situació i quina reacció tindran les petites... fins fa poc molta gent encara em comentava, sorpresa: “Ja fan P3 les teves nenes?”. No és que el facin, són a punt d’acabar-lo, contestava jo. No és fàcil fer balanç a P3. Hi ha molts aspectes que caldria tractar, però em centraré en els que trobo més determinants.

Un inici difícil. Sí, van haver-hi molts plors. L’Ona i l’Estel havien anat juntes a l’escola bressol, i entre el canvi físic d’anar a un lloc nou i la separació, el meu home (que és qui les ha portat durant tot el curs al matí), no ho va tenir gens fàcil. Va ser dur. Ja ho sabíem que era una qüestió de temps, però fa mal al cor... Van ser dos mesos. El meu home ho allarga fins a Nadal. A partir d’aleshores, la confiança amb les mestres i conèixer als seus companys va fer que tot anés rodat. Tot i que ploressin al matí se les veia contentes d’anar a l’escola i si bé al principi no explicaven masses coses, al llarg del curs l’evolució ha estat senzillament espectacular. Són felices i s’ho passen d’allò més bé.

Una decisió encertada i que agraeixo. Crec que ja us he comentat més d’una vegada que aquest curs hi havia 4 parells de bessons. Amb les reunions amb les tutores ens han explicat que dos d’ells tenen més la necessitat d’anar a veure al seu germà (les nostres entre ells). Tot i que les dues classes treballen molt juntes i fan moltes coses compartides, les tutores han permès i fomentat en tot moment que si una d’elles tenia necessitat d’anar un moment a l’altra classe ho fes. Fins i tot s’han canviat de classe en algun moment. “S’estimen molt, tenen una relació molt especial. A vegades fa molt riure veure com els 4 bessons es van canviant de classe per anar a veure el seu germà”, em diu una de les tutores. Sí, deu ser una relació molt especial, penso.

I també crec que va ser una decisió encertada separar-les de classe. He tingut una ratolina i una formiga. Cada una m’explica (i també explica a la seva germana) les coses que ha après d’aquests animals. Cada una m’explica les coses que han fet i em canten cançons diferents. Els àlbums, els projectes de curs, són diferents. Elles se senten molt especials ensenyant coses a la seva germana. I això també ha fet augmentar moltíssim la complicitat entre elles. Si hagués de triar una paraula per definir-les durant aquest curs seria “còmplices”.

Ho deixo aquí de moment. Demà reprenc l’anàlisi més centrat en l’aprenentatge i com he viscut jo aquest P3.

Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes dels ratolins, per tant, són obra de l’Ona.

Juntes - 2



“Em fan por les onades”

“Dona’m la mà «

« Agafa’m fort”

« No tinguis por, estàs amb mi »

La conversa és real. Va anar així. Cada temporada, el primer dia de platja és com una aventura que no saps massa bé com respondran, si els hi molestarà la sorra o els hi farà por l'aigua. Aquest any el primer dia va ser fantàstic, van estar jugant i passant-ho molt bé.  "Dona'm la mà. No tinguis por, estàs amb mi". Tan petites i saben que juntes tenen més força. Que es poden enfrontar a tot. Caminen juntes i aprenen a estimar, a plorar, a tenir por, a ser valentes, a enfadar-se, a entendre que les coses no poden ser ara i aquí. No puc evitar emocionar-me quan les veig així. Em demostren, dia a dia, que tenen una relació ben especial que no sé fins a quin punt sóc capaç d'entendre. Per moltes baralles, gelosies i moments que estan ben enfadades... crec que per sobre de tot s'estimen moltíssim. Tenir un company de joc així ha de ser fantàstic! 

Juntes