Un intent de reflexió sobre com explicar la barbàrie als nens

A casa devorem informació i telenotícies. Jo per professió. El meu marit va sempre enganxat a la ràdio. Des de sempre, les notícies són un programa de referència. La majoria de dies les petites ja són al llit, però sí que hi ha ocasions que les veuen amb nosaltres. La majoria de dies aprenen moltes coses i es fixen en detalls que a mi em passen inadvertits. D'altres, em plantejo si no és millor canviar de canal. I a vegades ho faig.

La setmana passada li vaig donar moltes voltes al tema, òbviament pel que va passar a París. I vaig ser molt conscient que quan les nenes veuen alguna imatge de guerra o soldats a la televisió, el primer que em pregunten és si “allò” passa molt lluny. 'Molt lluny' és la seva seguretat, és pensar que no els afecta i que no té a veure amb el seu món diàriament. Però la setmana passada, "molt lluny" no va funcionar. 'París' és una referència propera. No sé fins a quin punt propera, però la seva preocupació en la pregunta “Mama, què ha passat' era més latent. El primer que van preguntar és si era a prop de casa de Steph (la parella de la meva neboda, perquè tenen clar que ell és de París, i d'aquí la seva referència 'propera'). Aquesta vegada veien clar que el que havia passat, el que fos i que no entenien, no havia passat molt lluny.

Com expliquem aquestes coses als nens? Aquests últims dies he llegit molts debats sobre si era bo / adequat / pertinent que veiessin aquestes informacions. Sobre si havien de veure-les o millor aïllar-los. No tinc clar què és el més adequat. Elles ho van veure, i crec que és la nostra feina, com a pares, contextualitzar i explicar algunes realitats que tenim al món, ja siguin "prop" o "lluny". Però de vegades, es fa realment complicat. És clar que els fets i les notícies els hi acaben arribant,  ja sigui via amics, escola o família. I és normal que intentin entendre què passa i per què. Només que de vegades, el què passa és més lineal d'explicar que el per què. Com podem explicar la barbàrie als nens si moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem com digerir-la?

El perill de la realitat "cinematogràfica"

He tardat una setmana a pair el que vam veure per televisió la setmana passada. El dia de l'atac a Charlie Hebdo, i sobretot, el següent. Sóc periodista, i el segon dia (8 de gener) era una actualització constant de les informacions que arribaven des de França. Però hi havia un perill real i cada vegada més present: ningú seguia ni agències, ni comunicats ni versions oficials. El teníem en directe a la televisió. Es parlava d'ostatges a la impremta i el ministeri de l'Interior francès sortia a desmentir-ho. Tot eren informacions contradictòries. Fins moltes hores més tard no vam saber que hi havia algú amagat a dins passant informació. Potser sense saber-ho, l’estàvem delatant. No s’havia ni pràcticament confirmat l’assalt del supermercat a París que ja hi havia càmeres en directe filmant tots els moviments de la policia. Hi havia equips de càmeres repartits per tota la capital? I jo, que buscava la informació per tots els canals, per un moment vaig tenir por. Vaig tenir por de veure com s'estava convertint en una pel·lícula d'acció. Vaig tenir la mateixa sensació que l’11S i l'11M. Només que aquesta pel·lícula, com aquelles, no era de ficció.