Un intent de reflexió sobre com explicar la barbàrie als nens

A casa devorem informació i telenotícies. Jo per professió. El meu marit va sempre enganxat a la ràdio. Des de sempre, les notícies són un programa de referència. La majoria de dies les petites ja són al llit, però sí que hi ha ocasions que les veuen amb nosaltres. La majoria de dies aprenen moltes coses i es fixen en detalls que a mi em passen inadvertits. D'altres, em plantejo si no és millor canviar de canal. I a vegades ho faig.

La setmana passada li vaig donar moltes voltes al tema, òbviament pel que va passar a París. I vaig ser molt conscient que quan les nenes veuen alguna imatge de guerra o soldats a la televisió, el primer que em pregunten és si “allò” passa molt lluny. 'Molt lluny' és la seva seguretat, és pensar que no els afecta i que no té a veure amb el seu món diàriament. Però la setmana passada, "molt lluny" no va funcionar. 'París' és una referència propera. No sé fins a quin punt propera, però la seva preocupació en la pregunta “Mama, què ha passat' era més latent. El primer que van preguntar és si era a prop de casa de Steph (la parella de la meva neboda, perquè tenen clar que ell és de París, i d'aquí la seva referència 'propera'). Aquesta vegada veien clar que el que havia passat, el que fos i que no entenien, no havia passat molt lluny.

Com expliquem aquestes coses als nens? Aquests últims dies he llegit molts debats sobre si era bo / adequat / pertinent que veiessin aquestes informacions. Sobre si havien de veure-les o millor aïllar-los. No tinc clar què és el més adequat. Elles ho van veure, i crec que és la nostra feina, com a pares, contextualitzar i explicar algunes realitats que tenim al món, ja siguin "prop" o "lluny". Però de vegades, es fa realment complicat. És clar que els fets i les notícies els hi acaben arribant,  ja sigui via amics, escola o família. I és normal que intentin entendre què passa i per què. Només que de vegades, el què passa és més lineal d'explicar que el per què. Com podem explicar la barbàrie als nens si moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem com digerir-la?

El perill de la realitat "cinematogràfica"

He tardat una setmana a pair el que vam veure per televisió la setmana passada. El dia de l'atac a Charlie Hebdo, i sobretot, el següent. Sóc periodista, i el segon dia (8 de gener) era una actualització constant de les informacions que arribaven des de França. Però hi havia un perill real i cada vegada més present: ningú seguia ni agències, ni comunicats ni versions oficials. El teníem en directe a la televisió. Es parlava d'ostatges a la impremta i el ministeri de l'Interior francès sortia a desmentir-ho. Tot eren informacions contradictòries. Fins moltes hores més tard no vam saber que hi havia algú amagat a dins passant informació. Potser sense saber-ho, l’estàvem delatant. No s’havia ni pràcticament confirmat l’assalt del supermercat a París que ja hi havia càmeres en directe filmant tots els moviments de la policia. Hi havia equips de càmeres repartits per tota la capital? I jo, que buscava la informació per tots els canals, per un moment vaig tenir por. Vaig tenir por de veure com s'estava convertint en una pel·lícula d'acció. Vaig tenir la mateixa sensació que l’11S i l'11M. Només que aquesta pel·lícula, com aquelles, no era de ficció.

Com es pot abandonar un nadó?

Fa un parell de mesos hi va haver una notícia que em va impactar. Els Mossos d’Esquadra investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus. Els serveis d’emergència van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat el nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Vaig redactar la notícia i mentre érem a l’estudi i la llegia, el cor i el cap m’anaven a mil.

Fa un parell de setmanes, a Barberà del Vallès, uns joves es van trobar (de matinada), un bebè abandonat de quatre mesos. La petita encara era viva. Avui, aquest matí, només arribar a la feina m’he trobat amb el comunicat dels Mossos d’Esquadra que havien detingut un home de 26 anys per intentar matar la seva exdona i després abandonar aquesta criatura.

No m’entra al cap. Hi ha coses que no puc arribar a processar. Puc arribar a entendre la desesperació d’uns pares, el dolor, la impossibilitat, l’horror, la incapacitat, la irresponsabilitat o la inconsciència. Però no puc entendre perquè aquesta criatura s’ha de deixar abandonada enmig d’un carrer esperant que algú la trobi (si volen que tingui sort), o senzillament que s’abandoni a una mort segura. No puc ni imaginar-me la situació. Ara he entès que separar-se d’un fill sense desitjar-ho ha de ser la cosa més dura per una mare. Perdre l'ésser que més estimes. Però si no es vol aquest fill, és necessari deixar-lo al costat d’un contenidor? D'un contenidor, com si fos una bossa d'escombraries! Sempre he pensat que potser seria millor lliurar-lo a un hospital o a la policia. No ho sé, potser és la línia vermella que marca la diferència entre la decisió més dura de la teva vida o un homicidi.

Volia escriure sobre els Reis… però no puc

Avui volia escriure sobre els Reis. Sobre emocions retrobades, sobre la felicitat de veure la màgia en els ulls de les petites. Sobre bons regals que m’agradaria compartir amb vosaltres. Però no puc.

No puc perquè hi ha coses que no m’entren al cap. No les puc entendre. No puc. M’estremeixen i em fan dubtar de la condició humana. Ahir mateix els Mossos van detenir un home de 34 anys a Valls per la mort d’un nadó de cinc mesos, fill de la seva parella. La nena havia patit una asfixia i l'autòpsia ha constatat indicis de criminalitat en la seva mort. L’home tenia antecedents per agredir la seva anterior parella sentimental. I a mitjans de desembre, una notícia que em va deixar amb el cor glaçat. La policia investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus de Sant Adrià del Besòs. Els serveis d’emergències van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat un nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Dijous de la setmana passada van detenir l’acusat de matar la seva dona a l’Ametlla de Merola. I avui mateix, els Mossos investiguen la mort d’una dona a Tarragona. Tenia 40 anys.

Què passa? Què ens està passant? I aquests són només alguns casos... aquest inici del 2012 és especialment dramàtic. No vull pensar que es tracta només de la desesperació d’una persona o dels efectes de la crisi, perquè aleshores m’espanta pensar a quins nivells podem arribar. Una part de la meva feina és explicar aquestes notícies. Hi ha qui diu que està immunitzat, i em pregunto si pot ser cert o no. A mi em costa... sobretot quan has d’explicar, per exemple, la mort inexplicable d’un bebè de 5 mesos. És evident que ara, m’afecta molt més que abans.

Avui volia parlar de Reis, però ho hauré de deixar per un altre dia. I mentrestant, quan escric aquestes línies, tot sembla girar al voltant d’un partit de futbol. L’Espanyol i el Barça juguen a Cornellà – El Prat.