Una nova manera d’entendre el temps

La data d’avui és 28 d’abril +6 VDB.

Hi va haver una època de la meva vida en què el món es dividia en dos tipus de persones. Les que havien (havíem) llegit El senyor dels anells i les que no. Les que eren (érem i som) fan d’Star Wars (l’original) i les que no. Ara mateix es podria dividir el món en les persones que estan boges (estem) per Patrick Jane i les que no. Però abans, aquestes divisions no afectaven el temps. L’única mesura del temps era la clàssica. Abans de Crist/Després de Crist, ahir/avui/demà, la setmana que ve, l’any passat, en un futur... SIMPLE. Tot era simple i estava establert així.

Des de fa sis anys, algunes vegades tinc la sensació que la meva manera d’entendre el temps ha canviat. Que només hi ha dues èpoques i dues maneres d’entendre-ho.

La VAB: la vida abans de les bessones

La VDB: la vida després de les bessones

És com un tren que avança inexorablement. 

Hi ha coses que em recorden a una estació llunyana, que vaig deixar enrere. Era l’estació de “La meva vida d’abans”. Aquella en què podia improvitzar sortir de la Universitat, o de la feina, i anar a prendre una cervesa. O anar al cinema. O agafar el tren i anar a Barcelona a veure una pel·lícula que només feien al Verdi. Era aquella estació on un dinar s’allargava i s’allargava i acabaves jugant al Trivial amb apostes absurdes fins a la matinada. I on podies planificar un cap de setmana el divendres a la nit. O fins i tot dissabte al matí. On anaves a la perruqueria i quan entre el moment que deies “m’he d’anar a depilar” i el moment que ho feies només passaven unes hores i no tres o quatre setmanes. No sabies què eren ni els dossiers de lectura, ni les bossetes dels esmorzars, ni feies col·lecció d’ampolles d’aigua buides perquè podien servir de decoració de Sant Jordi... i no teníem ni idea de què era l’Apiretal o el Dalsy. Al CAP, miràvem de reüll a l’àrea pediàtrica. A la VAB, escoltàvem música que ens agradava, dels grups que seguíem.

Hi ha vegades que trobo a faltar coses de la meva VAB. M’agradaria tornar-hi a estones, desconnectar un moment, tornar a aquelles tardes que agafava un llibre i si m’enganxava no parava fins que llegia les últimes línies. O aquelles tardes que començava amb La guerra de les galàxies i per molt que ho intentés sempre acabava veient també L’imperi contraataca i El retorn del Jedi.

Però mentre penso en això, sento que algú crida “Maaaaaaaaaaaama”, i aterro de nou, al 28 d’abril +6 VDB. Em venen corrents amb un somriure i em canten una cançó divertida que han après i que les fa riure fins que els hi fa mal la panxa. I m’estampen un petó d’aquells que fan molt soroll a la galta. La VDB, la vida després de les bessones, és tota una aventura, que no canviaria per res. Bé, sí, per uns petits moments d’escapada a la Vida d’abans que elles arribessin.