La 'Poll Champions League'

¡FullMarks, OTC i Paranix patrocinen la crònica de la “Poll Champions League”!

La competició va començar fa dos anys, la primera vegada que la nostra família va arribar a poder disputar el primer partit del campionat. Va ser una sorpresa, gens agradable, però sense moure un dit, un bon dia ens trobem disputant el primer partit. La sensació és que de jugar a Territorial passàvem a la Lliga de Campions. Jugàvem en terreny desconegut, així que ataquem amb algun dels nostres patrocinadors i vam fitxar al nostre millor davanter, la llemenera de pues amb el millor poder ofensiu del mercat.

Des d'aleshores mai hem deixat d'estar a la Champions. Hi ha temporades que juguem més tranquils, sense pressions, però a la que comença la lliga regular (podríem anomenar-se 'escola'), no podem deixar els entrenaments.

A la porteria: cues tan estirades que recullen tots els pèls per evitar gols per l'esquadra

En la línia de defensa: Gotes d'arbre de te barrejades amb el xampú

De centrals: inspeccions diàries per no deixar passar les línies enemigues ... vull dir els jugadors rivals.

En els laterals: Vinagre a punt per fer un esprint si cal

Davanter en punta: la llemenera màgica (llemenera d'or en l'última edició del premi, per davant de Messi i Cristiano). Amb les llemeneres no ho dubteu ... fitxatges cars, però bons.

Entrenant a la banda: el mòbil amb algun joc perquè no s'avorreixin mentre inspeccionem (vull dir entrenem)

Entrenador: mare que es va posar histèrica el primer cop però que ja no crida si troba una bestiola alguna vegada

Resultat del partit d'avui: Ona 1 - Poll FC 0 / Estel 1 - Poll FC 0 (les petits han guanyat. Caps nets, ni un poll, mare feliç).

PD. Després d'alguns posts desesperats amb el tema, fins i tot m'alegro de poder escriure en aquest to, de veritat ... ¡¡¡¡quin fàstic de bitxos !!!!

Posts relacionats:

Preparant-me per la batalla

Guerra de trinxeres

Carta d'amor/odi a la meva pinta llemenera

La llei de Murphy 'bessonil'

No t'oblidis dels seus ulls!

Quan parlem de la salut dels fills, de ben segur que tots tenim clar quan ens toca revisió amb el pediatre (tot i que segur que alguna vegada se’ns passa, sobretot quan es van fent grans); som conscients de la importància d’una bona higiene bucal per evitar visites al dentista que no siguin revisions (així no haureu de descobrir què vol dir l’horrorosa paraula pulpotomia), i segur que teniu el carnet de vacunes ben controlat.

Amb un pare que porta ulleres i una mare especialment miop, no és d’estranyar que sempre em fixi si les petites hi veuen bé o presenten algun problema visual. Així que em vaig quedar tranquil·la quan a la revisió de l’any passat amb el pediatre no vam detectar res anormal. Però aquest any, en assabentar-me de la campanya de salut visual de la Fundación Alain Afflelou, que aquest any es dedicava a l’anomenat “ull gandul” (ambliopia), vaig pensar que era una nova prevenció (i per cert, fan les ulleres gratuïtes en cas que els nens – de 5 a 7 anys – les necessitin).  Gràcies al díptic informatiu, vaig aprendre que a Espanya, entre el 3 i el 5% de nens pateix ambliopia, i el més alarmant, que el 50% dels pares ho desconeix. Afecta sobretot a nens menors de set anys. L’ull gandul és una pèrdua parcial de visió en un dels dos ulls, de manera que la vista del nen no es desenvolupa de manera normal. 

Com es detecta? A vegades no hi ha cap símptoma de problema visual, però podem notar que tanquen un ull o se’l tapen; entretanquen els ulls per veure-hi millor; picor d’ulls i fins i tot mals de cap; s’apropa molt al televisor o als llibres, entre d’altres.

Així que vaig mentalitzar a les petites i vam anar a fer la revisió a una de les òptiques de la cadena. Ens van tractar molt bé i les nenes (tot i que d’entrada estaven una mica nervioses), van estar especialment encuriosides amb els aparells. Estaven orgulloses de contestar totes les lletres, i quan alguna d’elles no ho veia del tot bé perquè eren massa petites, l’altra es “xivava”. Vam sortir amb una nova revisió feta i amb la tranquil·litat que hi veuen bé. Molt important, oi?

Carta d'amor / odi a la meva pinta llemenera

Anava a dir-te que t'havia trobat a faltar aquest estiu ... però no seria exactament cert. La veritat és que va ser acabar l'escola i es va acabar la histèria de les inspeccions diàries de cabell, passar-te cada dia per examinar cada floc ... ens relaxem, i la veritat sigui dita que a l'estiu només et vaig treure un dia. I et vaig deixar a casa, no has fet vacances. Hauràs descansat molt suposo. La felicitat estiuenca de no haver d’assecar els cabells després de la dutxa ni haver de fer inspecció detallada del cap de les criatures ha arribat a la seva fi.

Una setmana abans de començar l'escola et vaig treure del fons de l'armari i et vaig deixar a primera fila. Algú ha comentat que algun nen ja estava de nou en procés de desinfecció. Així que vaig tornar a estimar amb totes les meves forces perquè ets la primera a detectar els animalons fastigosos. Ets la reina de la prevenció. T'estimo per això, però al mateix temps t’odio amb totes les meves forces pel que significa. Cada vegada que t’agafo i et passo per un floc de cabells estic desitjant que apareguis neta, si de cas amb algun granet de sorra, perquè aquestes criatures meves sembla que es banyin en sorra a l'hora del pati. Odio quan veig quelcom sospitós entre les teves fermes pues. Ho odio ... ho odio ... ho odio ... T'estimo quan hem acabat i no ha aparegut res. Però sé que l'endemà o al cap de dos dies, tornaré a debatre’m en sentiments per tu.

Armes de mama

Com la Melanie Griffith en aquell clàssic que ara ja es veu mooolt passat de moda, avui us vull presentar les meves 'armes de mama '. No parlarem de paciència, ni de molta paciència, ni de capacitat de mediació, de donar abraçades i petons... no. Res d'això. Avui parlarem de MUNICIÓ pura i dura.

Perquè ... a veure ... vosaltres quina munició porteu a la bossa? Bé, potser que redefineixi el plantejament, perquè de la bossa d'una mare pot sortir de tot. I quan dic de tot, ja sabeu que pot ser de tot.

Vull dir: què porteu a la bossa per aquesta faceta d'infermera d'urgències - mare primers auxilis - bossa farmaciola ? (perquè aquest és un màster dels primers que fas quan tens una / més criatures) .

Aquests són els meus imprescindibles per a l'estiu:

Stick per les rascadetes dels peus: passem de botins a sandàlies, de mitjons a peus nus i normalment, a sabates noves (els peus d'aquestes noietes creix dia a dia ) . A la mínima rascada, li donem un petit toc

Protector labial: Un per cadascuna, marcat amb el nom , perquè és clar, les dues el van voler rosa. Encara que l’utilitzem més a l'hivern, sempre ho deixo en el kit de municions

Stick amb àrnica: La meva nova adquisició. Contra els cops el nostre remei infal·lible és el gel, però clar, no aniré amb una bossa de pèsols congelats a la bossa. Provaré aquest stick que atenua els morats com a conseqüència dels cops. Molt important: no es pot utilitzar sobre mucoses o ferides obertes perquè pica. M'ho va recomanar una altra mami ( perquè ja sabeu que aquest màster es treu al parc, a la porta de l'escola, en el grup de WhatsApp de mamis o amb mamis amigues) .

Roll -on per picades de mosquits: He de confessar que ja fa anys el vaig comprar per a les petites però qui l’acabo utilitzant sóc jo . Un cop t'ha picat ja el mosquit, és el que més m’alleuja . Les petites l'han utilitzat alguna vegada ( encara que si algú atrau els bitxets en qüestió sóc jo ) i els encanta l'olor. En ser en roll -on dura moltíssim.

Què em recomaneu? Quins altres imprescindibles afegiríeu a la llista? I a la meva bossa , és clar ...

"Bon dia, senyora càries!"

Les nenes no havien anat fins avui al dentista. No sé si he tardat massa, ni quan és o seria el moment adequat per fer-ho. Però quan comences a escoltar que no-sé-quants-companys-de-classe ja han tingut càries, comences a esverar-te de veritat. A més, em preocupava que una de les petites tanqui malament i per això li costa pronunciar bé algun so…

Així que avui que les petites tenien festa i jo, aprofitant-ho, m’havia demanat el dia, vaig pensar que era el moment ideal. Les petites s’ho prenien com una aventura, amb comentaris tipus “el Martí li van treure una dent”, “la Laia va anar al dentista i diu que no li va fer gens de mal”... per postres, aquest matí, veient ‘El petit Nicolàs’, justament anava a cal dentista i sortia ben content. Camí de l’ambulatori, l’Ona m’explicava que la omnipresent Peppa també havia anat al dentista i “només” li havia mirat les dents. 

Han volgut entrar les dues juntes. Primer l’Estel. El sofà del dentista l’ha impressionat una mica. Em dóna una mà a mi i l’altra a la seva germana. Dents perfectes, ni una càries. La doctora em diu que les té bé i que no veu complicacions amb l’oclusió. Anem per l’Ona. Aquí la cosa ja no va tan bé. Minut i resultat: dues càries i tanca amb un petit desviament, de manera que, segons em diu la dentista, d’aquí a uns temps, haurem de pensar en un aparell per tal de corregir-ho. Això ja és un copet més dur. Res, toca posar-se les piles i fer el màster dels dentistes.

Aprofito per detallar alguns consells importants que hem repassat amb la dentista:

• Posar molt poca pasta al raspall (de la mida d’una llentia), i sobretot, intentar que no se l’empassin. I és clar, fer servir raspalls de dents i dentifricis infantils fins als 8 anys.
• Les dents s’han de raspallar tres cops al dia... també la llengua. És important que els nens es raspallin les dents sols, però que els pares ho repassin després (sobretot els queixals, que a ells els costa més)
• No anar a dormir MAI amb les dents brutes
• Evitar i redir aliments ensucrats, com sucs de fruita, caramels, iogurts líquids... o d’altres que es queden molts adherits a les dents, com ara les patates xips.

Li dius que em faci un petó...

Comencem bé el cap de setmana. Són dos quarts de nou del vespre i l'Ona, després d'anar al lavabo diu que li fa mal. Reconec els símptomes. Va passar fa uns mesos amb la seva germana. El Jordi se l'emporta a Urgències.

L'Estel i jo ens esperem a casa. Diu que vol esperar a que torni la seva germana per anar a dormir. Però al cap d'una estona està cansada. Li poso el pijama i al llit. 

"Mama, tu t'esperaràs desperta a que arribi l'Ona?", em demana.

"Sí, és clar, a veure què li ha dit el metge", li responc.

"Si estic adormida li dius que em faci un petó, vale, mama?".

Li faig un petó de bona nit i surto de l'habitació amb una sensació difícil d'explicar i que sempre m'emociona quan veig com s'estimen i aquest vincle tan especial que les uneix. I sí, es confirma. És infecció d'orina.

Angioma

L’Ona va néixer amb un angioma al costat dret. No us ho creureu, però no me’n vaig adonar fins que tenia 3 o 4 dies. Un angioma (també anomenat hemangioma capil·lar) és un tumor benigne, un grup de vasos sanguinis que han crescut més del normal i formen com una “maduixa” que sobresurt, ben vermella, de la pell. La de l’Ona tenia la mida d’una moneda de dos euros, sobresortia de la pell i era molt vermella. (L'Ona tenia l'angioma i l'Estel sindactília, dos dits del peu amb la membrena més llarga. Ho podeu llegir aquí).

En la segona o tercera visita al pediatra (a les primeres teníem tantes coses que consultar i estar pendents que no hi vaig pensar) li vaig demanar que se’l mirés per comprovar que era només superficial. Recordo que em va dir que no m’havia de preocupar, que era freqüent i que segurament, quan l’Ona tingués 6 o 7 anys, la taca hauria desaparegut. En aquell moment em va semblar impossible, perquè era realment una “rugositat” amb un color molt intens.

L’Ona és a punt de fer quatre anys. L’angioma ja no és sobresortit, i s’ha convertit en una lleugeríssima taca rosada que costa fins i tot distingir de la pell. La majoria de vegades, doncs, desapareixen. Ara bé, si el vostre fill/a en té alguna, no deixeu de consultar-ho amb el pediatra. 

El millor motiu per deixar de fumar

Vaig fumar el primer cigarret sent adolescent. Per una tonteria, d’aquelles coses que fas per decepcions d’amors adolescents... per fer veure que era gran.

Vaig fumar el darrer el cigarret per protegir les dues persones més importants de la meva vida. Vaig fumar el darrer cigarret el 16 de maig del 2008, el dia que vaig saber que estava embarassada i que esperava bessons.

No he tornat a fumar des d’aleshores. No em va representar cap problema ni cap ansietat durant els mesos d’embaràs. I la veritat, no em representa cap problema ara. No vull que em vegin amb un cigarret a la mà. La imatge d’una dona embarassada fumant em fa mal. Per ella i pel bebè que porta dins.

Sindactilia o els ditets 'extraterrestres'

Sindactilia. És una paraula que no havia escoltat en la meva vida. Vaig haver de fer una recerca d’aquelles estranyes a Google per arribar a trobar aquest nom. La sindactilia és la fusió de les membranes dels dits. Fa referència a la fusió de dos o més dits de les mans o dels peus. Normalment és només una connexió cutània i no afecta als ossos.

Ho he buscat per curiositat. El pediatra em va dir que no m’havia de preocupar. L’Estel té el segon i el tercer dit dels dos peus una mica més units que els altres. No me’n vaig adonar en el moment de néixer. Potser van passar uns dies (estrany, oi? Em pensava que a l’hospital les havia repassat de dalt a baix. Doncs no, m’havia deixat coses). Des del primer moment l’Estel va tenir “un ditet d’extraterrestre”, com els dos petits ‘marcians’ a la capçalera del bloc.

Òbviament, la petita no li dóna cap mena d’importància. Potser d’aquí uns anys, com molta altra gent, s’operarà per raons mèdiques o per raons estètiques. Ara per ara... ja en tinc prou de posar-li un nom científic.