Per a l'Ona i l'Estel és LA tradició de Nadal amb diferència. S'estimen el Tió amb bogeria. Un cop ha "cagat", el nostre Tió se'n va a viure a les muntanyes, on no fa tanta calor i té arbres per viure enmig del bosc. Fa un parell de setmanes va aparèixer al bosc, i tot i el crit inicial d'alegria en trobar-lo (perquè a l'estiu quan caminem pels boscos el busquem desesperadament i no el trobem mai), de cop l'Ona es va posar molt sèria i mig plorosa va dir que aquell no era el nostre Tió. Va dir que no l'estimava i durant una bona estona va estar callada. Amb l'ajuda de l'Estel el vam pujar a casa i vam veure que tenia una esquerda a l'escorça, i que era el nostre i l'Ona el va abraçar (buffff, quin patiment només de pensar què ens hauríem hagut d'inventar). Ara li donem sopar cada nit... tot esperant la Nit de Nadal.
El viatge del Tió (un article on trobareu una mica més d'història sobre la tradició)
A donar-li força de menjar, si!!! que en no res el teniu cagant ;)
ResponElimina