No hi ha res que
hagi fascinat tant a les bessones com les primeres dents que han caigut. L’Ona va ser la primera, dues a l’estiu. L’Estel
va haver d’esperar, frisosa, fins a l’octubre. Estava emocionada i espantada.
La seva germana, amb aire de suficiència i amb aquella actitud de “jo ja sé de
què va tot això”, li deia que no s’amoinés, que no li faria gens de mal. I que
després, a la nit, posant la dent a sota el coixí, vindria un angelet a
deixar-li un regal. Ja va estar liada, i va començar la discussió.
“A mi no em vindrà
un angelet, vindrà un ratolí”.
“Doncs a mi em va
venir un angelet”.
“És un ratolí que
es diu Pérez, m’ho ha dit la Laia!”
Les dents de llet
es col·loquen sota el coixí i l’endemà al matí desapareixen. L’angelet de les
dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els nens quan les
perden. Una tradició que es fa en molts altres països. És de fet una tradició
pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans, hi ha el
Ratoncito Pérez. A França, també és un
ratolinet (la petite souris) i als països anglosaxons, la Tooth Fairy (la fada
de les dents). Busco aquesta informació, els hi explico i elles mateixes
tanquen fàcilment la discussió:
“És igual si és un
ratolí o un angelet. Oi que igualment et deixa un regalet, mama?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada