Adéu estiu

Adéu platja, adéu mar.

Adéu blau i ocre.

Adéu castells i onades.

I aquella meravellosa sensació

d'una mà que reposa sobre la sorra, i gairebé crema.

Aquell sol
que em fa aclucar els ulls.
Mentre els crits dels jocs
semblen llunyans.

L'últim dia a la platja és el recordatori
d'un estiu ja esgotat.

De la Ventafocs a la Sirenita

MINIVACANCES – 4

Hem estat uns dies fora. Uns dies a la platja i en remull fan miracles. Cada estiu les petites han reaccionat de forma diferent a la platja, la sorra i les onades. Per tant, estàvem a l’espectativa de què passaria aquesta vegada.

Primer dia: juguen tranquil•lament a la sorra i es banyen. Segon dia, proven uns flotadors (dels circulars de tota la vida). Primer de tot l’Estel em demana que no la deixi d’agafar de la mà. Té por. És una sensació nova. Al cap de 10 minuts (de rellotge), ja es banya sola i em diu que no fa falta que l’agafi.

“Quan era petita em feia por aquest flotador, mama”. Sí, quan eres petita. Fa deu minuts eres més petita, somric.

Aquella tarda mateix, a la piscina, comença a saltar dins de l’aigua sense por. Descobreix tants jocs que no hi ha manera de fer-la sortir de l’aigua. L’Ona és més prudent, però també hi juga, i molt. Estic prenent el sol. L’Estel ve corrent i m’anuncia:

“Ja no sóc la Ventafocs. Ara sóc l’Airel (li costa dir Ariel), la Sirenita”.

Ha patit una metamorfosi. Es posa tant dins del paper, que l’endemà, quan la crido, em diu:

“Mama, tot el dia estàs despistada. Per què em continues dient Estel? Sóc l’Airel"

Quan flotar és un plaer indescriptible

Diumenge al migdia, a dos quarts de quatre, érem a la piscina. (Sí, és el que té tenir bessons i anar clavats com un rellotge. Els diumenges a les tres ja ho tens tot fet i tens tota una llarga tarda per endavant).

Diumenge al migdia, no hi havia ningú a la piscina. Estàvem sols. La piscina del club era per a nosaltres. Hi va haver un moment que em vaig posar a fer el mort. Ni tant sols sentia les rialles ni els crits de les nenes. Tampoc crec que “el moment” durés més de dos minuts. No sé si em creureu si us dic que van ser dos minuts únics, i sobretot, meus. Potser els dos millors minuts de la setmana. És la mateixa piscina on feia el gest idèntic quan estava embarassada de set mesos i només l’aigua era capaç d’alliberar-me del pes i de la sensació de volum que tenia.

Diumenge al migdia vaig recordar que a vegades, una cosa tant senzilla com flotar, pot ser un plaer indescriptible. #petitsplaers