29 de des. 2011

El conte que no falta mai



Abans d’anar a dormir expliquem contes i cantem cançons. L’ordre i el contingut varia amb el temps, però hi ha un conte que no falta mai. És una història que va començar quan eren tot just bebès... i encara continua.

Sempre comença amb la mateixa ‘cantarella’:
“Hi havia una vegada, dues petitones. Una es deia Ona i l’altre es deia Estel”...

Elles són, cada dia, les protagonistes del conte. Però hi he trobat d’altres valors i aplicacions. Em serveix per repassar amb elles el que hem fet durant el dia, per reforçar les coses que han fet bé i recordar les que no... elles hi afegeixen els seus comentaris i valoracions i també em serveix per saber com ho han viscut. També em serveix per avançar el que passarà l’endemà, i d’aquesta manera elles ja preveuen com serà el seu dia quan es despertin. Sé que els hi agrada escoltar el conte, perquè si algun dia intento “escaquejar-me”, sempre em demanen que com a mínim, expliqui ‘El conte de les petitones’.

25 de des. 2011

El poder d’un tronc #cagatió


Si alguna cosa els va quedar ben gravada a la memòria de tot el període de Nadal de l’any passat (tenien dos anys), era tota aquesta història de “cagar el tió”. Amb un afany impressionant agafaven un cullerot de fusta de la cuina i li donaven unes garrotades esfereïdores al pobre tió. Encara a l’abril cantaven la cançoneta, però per sort, no agafaven cap pal per estovar res ni ningú.

Aquest any el tió ha tornat a casa per interpretar un gran paper d’aliat dels pares (de nou torno a practicar la professió de xantatgista). Però escolteu, el tió, igual que els Reis, ho veu absolutament tot. “I no li agraden els crits, noies!” (deixeu-me aprofitar).





Tot va començar al segon dia, després d’emocionar-se en veure que el tió s’havia menjat les dues mandarines que li havíem deixat per sopar, i després d’estar absolutament preocupades preguntant-se com se les menjaria si el tió no té mans. “Podrà pelar-les, amb aquestes potetes que té?”. Aquella tarda, curiosament, les estava banyant i no hi va haver cap plor a l’hora d’esbandir el cap. “Que estrany”, vaig pensar. Aviat vaig entendre el perquè: “Mama, vaig corrents a explicar-li al tió que no he plorat a la banyera i m’he portat molt bé. Oi que em cagarà regals?”.



Ahhhh, vet aquí. I així durant dues setmanes. Ja puc deixar d’escarrassar-m’hi. No puc competir amb el poder d’un tronc amb ulls i boca pintats i una barretina al cap. I resulta que si el piques amb un bastó, surten regals!!! És ben bé pura màgia.








23 de des. 2011

Sobre pinyes i pinyons


Feia un parell de setmanes que l'Ona i l'Estel parlaven de pinyes i pinyons.
Però només ho parlaven entre elles. En el seu llenguatge secret (un dia us en parlaré). Ahir vaig descobrir-ho tot plegat.

Del pi surt la pinya,
de la pinya el pinyó.
I del meu cor,
aquesta felicitació.
BON NADAL!

Si el dia de Nadal i Sant Esteve els hi reciten a les àvies, tiets i tietes i cosines com me'l van recitar a mi ahir, es desfaran. A mi, em va caure la baba. Què voleu que us digui...

22 de des. 2011

Futur. Què és futur?


Durant la gravació de la felicitació de la ràdio, els petits deien alguns paraules. Alegria, família, abraçades, amics...

Estava llegint la llista a l’Estel perquè repetís les paraules. Li dic: “Futur”.
Se’m queda mirant. “Què és futur, mama?”
Va ser l’anècdota divertida, però fa dies que hi penso. Em sembla una pregunta molt complicada. Tan senzilla i tan complicada alhora.

Estel, Ona:
Ara mateix, quan molta gent mira endavant, veu una situació que no és agradable. Veuen uns temps que han de venir que no seran gens fàcils. Alguns ho veuen negre, això del futur.
Voldria pensar que la cobdícia de la humanitat, els sense-sentit i els abusos ens han dut fins aquí. I que aquesta situació serà un punt d’inflexió per tornar-nos més conscients, més responsables i més sostenibles... amb la humanitat mateixa i amb aquest planeta en el qual vivim. Vull imaginar que el futur és un demà ple d’oportunitats, de bones persones, de moments màgics, d’aventures fantàstiques, d’amors, de decepcions, d’amistats, de situacions que us ompliran i us faran créixer com a persones. M’agradaria dir-vos que el futur és un temps ple de... Que sigui un temps ple, complert, ja estaré bé. El futur és demà, petites, un demà on ens tindreu al vostre costat a tots els que us estimem. I demà, ho tornarem a repetir. I així cada dia, per construir un futur ple.

Bon Nadal a tots. I que el futur ens depari un somriure. El somriure dels éssers que ens fan creure que juntament amb el present, serà el millor temps per viure.

20 de des. 2011

Bon Nadal!



L'Ona i l'Estel van participar a la Nadala de Ràdio Sabadell 94.6. Els hi va fer molta il·lusió entrar a l'estudi de gravació (i parlar al micro "com fa la mama")  i quan ahir van veure el vídeo es van emocionar. Ja ho dieun ells, però també us ho dic jo: Bon Nadal.

17 de des. 2011

Un ‘Memory’ personalitzat



Aquest any tornem a sorprendre a la família -espero- amb una felicitació de Nadal i pel 2012 ben especial. Es tracta d’un joc ben conegut (el Memory), però absolutament personalitzat. D’aquesta manera, a cada casa en tindran un i podran jugar-hi sempre que vulguin. A més, elles ens han ajudat a confeccionar-lo i els hi ha agradat molt aquest secretisme que hem creat. “És una sorpresa!”, diuen a tothom. Estan contentes d’haver ajudat. És molt senzill. Es tracta del tradicional joc de fotografies a qui s’ha de trobar la seva parella.


 1 – Nosaltres hem escollit fotografies de les nenes (algunes juntes, d’altres cada una d’elles amb activitats molt específiques que els hi hagin agradat molt o les hagi marcat per alguna cosa. La platja, la neu, un animal…)




2 – Un cop triades les vaig portar a impremta. Vam comprar unes cartolines ben gruixudes i ja ens veieu un dimarts qualsevol a altes hores de la nit, enganxa que enganxaràs.


3 – Tornem a la impremta. No tenim prou temps ni una guillotina potent per tallar-ho a casa. Un cop fetes les ‘peces’, podem començar a posar les parelles de fotografies en unes capses ben decorades.










4 – Ja teniu el Memory fet. Les petites ja hi han jugat perquè han d’explicar a tothom quines són les regles del joc i com s’ha de fer. Encara els hi costa una mica, però riuen molt i estan molt contentes quan fan una parella.


Ja tenim el regal-postal de Nadal per la família! Estem convençuts que els hi farà molta gràcia. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-lo. He d’agrair a una companya de feina que em donés la idea. I també al seu pare, que va ser qui li va fer aquest regal de ben petita. Ja li he demanat que faci llista d’aquestes grans idees! Thank you Saints!

14 de des. 2011

Tres anys. Com si fos ahir


El cel i el mar s’emmirallen
Semblen tan lluny l’un de l’altre…
Però es toquen a l’horitzó,
aquell punt on els estels,
juguen amb les ones


Fa tres anys que em van venir al cap aquestes paraules. Dictades per l’emoció. 15 de desembre. Fa tres anys que l’Ona i l’Estel omplen la nostra vida. D'una manera diferent a com s'omplia abans. Tenim més amor, alegria, rialles i il•lusió. I també més cansament, moments en què ens fan perdre la paciència i ens fan enfadar. Però ho saben solucionar a la perfecció amb un somriure.
Però sobretot, ens han donat un nova definició de moltes coses.

Us estimo petites. Com mai havia estimat a ningú. Gràcies per moltes coses!

13 de des. 2011

On estava jo, mama?

Com entenen els petits que abans del seu naixement, la resta de la família teníem una vida? Que abans de la seva arribada, ja passaven coses?



Des de fa un parell de setmanes que m’ho pregunto, perquè una de les petites no para de demanar-m’ho. Va sortir espontàniament.








Miràvem uns dibuixos animats (Buscando a Nemo). Els hi vaig dir:


“Mireu, el papa i la mama aquí hi hem estat! És un lloc molt bonic!”.
“Quan, mama?”
“Fa temps, abans que vosaltres arribéssiu!”
“On estava jo mama?”
“Tu encara no hi eres, Estel!”
“Per què, mama? On estava jo mama”


Aquí sí que em va deixar ben “pillada”. No recordo que li vaig contestar, però en les darreres dues setmanes ja m’ho ha preguntat un parell de vegades més, en diferents situacions. Per ells la nostra vida comença amb el seu naixement? Quan i com entenen que abans de la seva arribada hi ha tota una vida i experiència al darrera? Com els hi expliquem? Com ens veuen?


Vet aquí que una pregunta de la meva petita provoca que el cap em vagi a mil. I a més, em fa recordar totes aquelles coses abans de la seva arribada.

10 de des. 2011

Un instant desesperat



Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.

7 de des. 2011

La curiosa decoració del 'Pare Manel'

Més bromes (anècdotes) amb les paraules i els sons.
Aquests dies hem aprofitat per decorar una mica la casa. I el més divertit ha estat...


"Papa, perquè penges aquests pares Manel?"

1 de des. 2011

Tan difícil és pensar en les famílies?


Són, normalment, coses fàcils de fer. Només cal pensar-hi. Com cafeteries o restaurants que tenen alguna taula petita i joguines perquè els nens juguin una estona. O un racó perquè puguin jugar tranquil•lament. O un espai per deixar els cotxets sense sentir-te culpable d’ocupar tot l’espai.


Imagino que es fa a moltes d’altres ciutats, però demà divendres, a Sabadell engega una sessió cinematogràfica diferent. Cada primer divendres de mes, a les 4 de la tarda, una de les sessions estarà pensada per a les famílies amb nens menors de dos anys. La llum de la sala serà tènue, el so no serà eixordador i hi haurà tot el necessari per canviar els bolquers, per exemple. D’aquesta manera, els pares podran veure demà la versió de Tintin feta per Steven Spielberg i Peter Jackson.


Són petites idees i iniciatives que s’agraeixen. Tant de bo en sorgeixin moltes més. A vegades, com deia, només cal pensar-hi per facilitar les coses als pares... i val a dir-ho, per guanyar de pas i fàcilment usuaris i clients. Perquè quan es troba algun lloc adequat, pensat i acollidor per a les famílies, el consell corre com la pólvora.

29 de nov. 2011

Preguntes obertes sobre la Blancaneus


D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:


Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?


Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

27 de nov. 2011

Fer la carta als Reis



Aquest dissabte vaig viure una tarda de compres que no havia viscut mai. Intensa... però vam anar per feina. Ho teníem prou clar. Va ser la culminació que tres setmanes de debat intens i de passar-nos nits estudiant catàlegs de joguines. Els teníem tots. I fèiem llistes, moltes llistes. Em direu que potser vaig d'hora, però ja entendreu el per què. Som conscients els pares de la importància d’aquesta feina? De triar bé, sense emborratxar-nos de comprar i entenent que els regals no ho són tot? Hi ha tantes coses a tenir en compte!.

• Les nenes van néixer el 15 de desembre. Per tant, tenim l’afegit –per postres- que s’ajunten els regals d’aniversari amb l’arribada dels Reis (a casa sempre hem estat de Reis), però des de l’arribada de les petites, també ‘cau’ un regal petit pel Tió.


Bessones: en aquest cas sí que implica donar més voltes al tema joguines. Què cal fer? Regals individuals? O joguines més pensades per tal que les comparteixin?


Qui tria els regals? Si pels nens fos (parlo en general, les nenes no entenen massa encara que els anuncis que surten per la tele són les coses que potser després arribaran el matí del dia 6) ho demanarien tot. Si fos pels pares, la tria seria probablement diferent.



Davant de totes aquestes coses, dubto que hi hagi receptes màgiques o estàndards aplicables. Cadascú ha de buscar el seu model. La ‘nostra’ carta als Reis funciona així:



• Un regal per família. Això a vegades costa de fer entendre, però és necessari. A casa no tenim prou espai com per convertir el menjador en un aparador de joguines.


• Hem combinat: tindran regals individuals (normalment repetits, perquè per molt que ho vulguis evitar, o pensant que si els fas un regal diferent no hi haurà problemàtica, al final elles volen ‘algunes’ joguines iguals). També tindran regals que han d’entendre que són per les dues.


• Cada any hem creat un centre d’interès i la majoria de regals giren al voltant d’aquesta idea. L’any passat va ser la cuina... aquest any serà el supermercat. Els hi encanta fer llistes, agafar el cistell, pujar les dues juntes al cotxe i ens diuen “anem a comprar al súper i al mercat!”.


• I també hem fet la combinació de regals que nosaltres pensem que els seran útils per aprendre i jugar... i alguns que sabem que elles es tornaran boges.


PD. Si heu llegit el post ‘Començo a odiar la Blancaneus’, només us diré que només ens faltava que la tieta els hi donés un conte que havia estat de la meva neboda i l’hem de llegir cada dia. I sí, a la llista no hi falten unes figuretes de la Blancaneus i la bruixa... aaaaaiiiii!!

24 de nov. 2011

Consells pràctics per estalviar amb bessons (3): Trobar més botigues com aquesta


Un nou consell pràctic per estalviar amb bessons. Us he de confessar que desconec la marca, la botiga i els preus, però també us diré la veritat: si veig aquest cartell es guanyen la meva simpatia perquè, com a mínim, entri a xafardejar. La veritat és que en determinades coses, aquests descomptes s'agraeixen. I quan tens bessons, encara més.

PD: Per la vostra informació (i no és per fer-ne propaganda...) Es tracta de la botiga Vincent Shoe Store, (a big step for small feet) una marca sueca nascuda l'any 1999. Per si a algú li interessa us deixo el link a la seva pàgina: http://www.vincentshoestore.com/

22 de nov. 2011

Verbs indispensables: Jugar


Jo jugo, tu jugues, ell juga, nosaltres juguem… A vegades sembla fàcil conjugar aquest verb, però no ho és. I és un dels verbs indispensables. Jugar amb els nostres fills no és només una manera de passar l’estona. És molt més. És la manera d’aprendre, d’enfortir els lligams. A través del joc aprenem normes, aprenem a compartir, aprenem les situacions del dia a dia, ens estimem... No és fàcil posar-se a jugar després d’un dia de feina, tensió i cansament. Cal fer-ho, però, perquè els nostres fills ens esperen amb moltes ganes de jugar. Juguem a pintar, juguem a explicar contes, juguem a fer cuinetes...



Juguem, juguem, juguem. Però quan és la última vegada que vau jugar vosaltres sense els vostres fills? (I no em refereixo a fer una partida a la Wii o a una partida de Trivial). Fa dies que li dono voltes al cap, arran de la reunió que vam fer pares i tutores de P3. Per resumir us diré que va ser especialment productiva, perquè ens va permetre fer-nos una idea del dia a dia de les petites a l’escola. De veure-les en acció als espais on fan cada activitat. De conèixer la seva rutina. I la veritat sigui dita, també ens va servir per adonar-nos que després de tants patiments i dubtes, (aquí podeu recuperar el post) la tria del centre educatiu que havíem fet havia estat l’encertada.

Però el moment clau va ser quan estàvem a la classe i la tutora ens va dir: “Ara fareu el que fan els vostres fills. Ara teniu 15 minuts per jugar amb les plastilines, podeu pintar a la pissarra o fer construccions. Si voleu, podeu jugar amb aquestes pinyes o dibuixar”. I allà ens teniu, a tots els pares, parant les taules, muntant un circuit pels cotxes i fent uns dibuixos preciosos a la pissarra. I sabeu el millor? L’endemà, quan els nens s’ho van trobar, els hi va encantar el regal que els hi havíem fet. Els hi va encantar que també nosaltres compartíssim el seu espai.



Quan va ser la última vegada que vau jugar de veritat?

21 de nov. 2011

La diferència entre votar i botar


#20N. Jornada electoral. Per mi és sinònim de treballar.
Va ser complicat que les petites enteguessin que tot i que era festa i no anaven a l’escola, la mama hagués d’anar a la feina.


Elles van protagonitzar l’anècdota del meu 20 de novembre. Els hi vaig dir que anirien a votar amb mi, perquè “la mama ha d’anar a gravar amb el micro al col•legi. Votarem i després gravaré, d’acord?”. Només entrar l’Ona em pregunta si ja es pot treure les sabates. “Les sabates?”. I me la quedo mirant amb cara de no entendre res. Però ràpidament se m’encén la llumeta.


“No, Ona, hem vingut a votar, no a botar”. (Però com que elles no entenen la diferència entre una be alta i una de baixa, continuo). “Ona, aquest votar no és de saltar i botar al sofà o als llits dels papes. És un altre votar”.

Ara que... mirat fredament i després de veure com van anar les coses, potser no hi ha tanta diferència entre “ens votaran/ens botaran”.

17 de nov. 2011

La teoria ‘Scarlett O’Hara’


Tinc una teoria. Gens empírica, perquè només pensava que passava amb les meves bessones, però ara resulta que estic comprovant que hi ha una tendència clara. O potser és una evidència pels pediatres i jo no me n’he enterat.


Si teniu bessons, si coneixeu algú que en té, si a l’escola n’hi van dos parells… feu la consulta i m’ho comenteu, si us plau.


El bessó que neix més petit, amb menys pes… és al que al cap d’un temps (mesos, anys) es fa més gran i alt ?



L’Ona va pesar 2.500 kg al néixer. La seva germana, l’Estel, 3.400. Amb tres mesos ja l’havia igualada, pràcticament. Ara, que són a punt de fer els tres anys, l’Ona li passa tres dits d’alçada i uns dos quilos de pes. Sí, hi ha factors com la complexió, perquè les dues mengen molt bé, però…

Estic convençuda que quan va sortir de la panxa on havia passat gana perquè s’ho ‘quedava’ tot la seva germana, l’Ona va aixecar la seva maneta, va apretar fort el puny i en forma de plor va dir: “Poso a Déu per testimoni que mai més no tornaré a passar gana!”. Sí, com una petita Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué.

15 de nov. 2011

Arrels i història de l’avi que les meves petites no coneixeran




Els sentiments més interns i intensos se'm van tornar a remoure fa uns dies amb l’emissió d’aquest programa. Cap al minut 6, el meu tiet Ramon explica com bona part de la família va haver de fugir cap a França a causa de la guerra i pel fet que el meu avi fos l’alcalde republicà d’un petit poble de l’Empordà. El meu pare era un dels germans que van fugir. Van passar per un dels camps de refugiats de França i després van acabar, per sort, amb la família que tenien a Montpellier.


Aquesta petita part de la història de la família i de Catalunya, em va fer recordar totes i cada una de les històries que el papa m’havia explicat. D’una època grisa, a vegades molt negre. De com el passat els va perseguir sempre i de com va marcar molts dels moments de la seva vida. I recordo com, per un treball durant la carrera de periodisme, em subratllava que aquestes històries no es podien oblidar. “No ens podem permetre oblidar-les”, em deia.

El meu pare va morir el març de l’any 2007. Va ser un procés llarg i encara ara, em costa recordar-lo fora de l’hospital. Un any després de la seva mort, em quedava embarassada. I una de les coses que més m’entristeix avui en dia, és que les meves petites no l’han arribat a conèixer. Li agradava molt la canalla. Sé que li hagués fet molta gràcia veure les dues petites bessones. Jo, que era la seva petita, amb bessones. Per sort, si les meves filles volen saber com era l’avi Nito, li podran demanar a les seves tres cosines que els ho expliquin. Elles, el van poder disfrutar molts anys. I a l’altre cantó de la balança, estic segura que la meva mare, la “iaia” Vida, cada nit abans d’anar a dormir li “explica” al meu pare les històries de les dues petites.

13 de nov. 2011

Començo a odiar la Blancaneus…



Fa tres setmanes vam anar al teatre, a veure ‘La Blancaneus i els set nans’.
El muntatge de Joventut de la Faràndula (de Sabadell) els va agradar molt (per sort, sempre que anem al teatre en surten encantades, bééééééé!!!!) i algunes idees van quedar molt clares. Una bruixa dolenta (no entenen que la madrastra-reina i la bruixa són la mateixa persona), una poma encara més dolenta (només la del teatre, eh, no fos cas que m’agafin mania a les pomes), la princesa, els set nans (“que porten barba i un nas de plàstic, mama”) i un príncep blau que fa un petó a la Blancaneus i es desperta. “I ja està, el conte s’ha acabat”, diuen.



Si afegim que una setmana abans d’anar al teatre ja n’havíem estat parlant i que el dia després del teatre vam cometre l’error (sí, va ser un error) de veure la versió Disney que tenim en DVD… ja us puc ben dir que començo a odiar la Blancaneus.

Cada dia volen veure la pel•lícula. Cada dia passem per davant del teatre. Cada dia he d’explicar el conte abans d’anar a dormir i he de cantar alguna de les cançons de l’obra (musical) que vam veure. Si al còctel hi afegiu que personalment mai m’han agradat les princeses clàssiques de Disney... que no ens passi res, oi? Recordo l’època “princeses” de la filla d’uns amics i semblava terrible. I per postres hem trobat uns DVD's portàtils que podríem posar al cotxe. Comencem a odiar la Blancaneus i comencem a tremolar. Pregunta: A quina edat comencen a demanar anar a Eurodisney?

6 de nov. 2011

Humor twin

La Míriam, del blog Criando múltiples, publica avui aquest acudit. Hi ha moments que em sento tant identificada, que no he pogut evitar publicar-lo també. Una mica d’humor-twin per un diumenge plujós ;)

4 de nov. 2011

L’etapa ‘I per què mama?’





La història podria començar amb qualsevol tema. Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama? Perquè la panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol menjar. I per què, mama?


(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)


Perquè aviat arribarà el papa de la feina i també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?


(La gran pregunta! M’agradaria poder contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)

Va, noies, recollim que el papa ja està a punt d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el cotxe. I per què... PROU!


L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el ‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col•loquen a tot arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès- perquès. Teniu molta paciència? Per què?

I per què poso aquesta foto precisament en aquest post? Doncs perquè algú es va passar tota una tarda (repeteixo, tota una tarda), preguntant-me "per què gira això, mama?".

1 de nov. 2011

Pe. Tres. Una lletra i un número que són tot un món.

P3. Una lletra i un número. Pe. Tres. És senzill. Això sembla.  Ara que ja fa gairebé dos mesos que el curs ha començat, crec que ja puc fer els primers balanços.




M’agrada escoltar les converses que tenen les dues petites. No sé si és l’efecte de l’escola (probablement hagués passat a conseqüència de l’entrada a qualsevol centre educatiu), però la veritat és que estan aprenent moltes coses. I fan servir moltes paraules noves. I tenen unes converses entre elles increïbles.

M’agrada que ja em comencen a explicar cada una què ha fet. La nostra gran preocupació era veure com aniria el fet de separar-les a la classe. Al principi una d’elles ho va passar prou malament, perquè no coneixia ningú a la classe. Plorava i no explicava masses coses del que havien fet. Vaig patir, ho reconec. Ara ja té tot un ventall d’amics i està encantada amb la seva ‘senyoreta’. A més, quan es troben, entre elles, s’expliquen moltes coses. I des de fa unes setmanes, quan parlen amb algú, amb tota la vehemència del món, es miren i diuen: “Som germanes”. Per si algú no ho veu clar… Ahir mateix, la seva tutora em deia que estava molt contenta, i que naturalment, al pati jugaven molt juntes. “Tenen un vincle molt bonic...”


M’agrada la relació que tenen amb les seves tutores. En un no-res s’han convertit en els seus referents i fins i tot, si anem al teatre al cap de setmana, pregunten si elles vindran.

M’agrada perquè se les veu contentes d’anar a l’escola. Això és el que més em tranquil•litza. I m’agrada molt que aquest cap de setmana hagin portat a casa “El cançoner”. Així no em torno boja interpretant les cançons que em canten (i que he de reconèixer, algunes les desconec). Per tant, ha estat un cap de setmana de cantarelles.


No us ho creureu, però trobo a faltar la llibreta-diari de la guarderia. Sí, aquella que a vegades em feia ràbia carregar amunt i avall. Aquella que a vegades no sabia què escriure-hi. Però... aquella llibreta on cada dia del món m’apuntaven si havien dinat bé, com havien passat el dia, si havien dormit una horeta i mitja i si havien fet dos pipís. Com us ho diria? Sense aquella llibreta tinc la sensació que he perdut “control” sobre el seu dia. P3 és un altre món, i l’escola dels “grans”, evidentment, també. Ara surten a vegades ben despentinades i quan els hi trec les sabates, sovint em cauen mig quilo de pedretes del sorral. Però això sí… surten amb uns dibuixos fantàstics!

Primer balanç fet. Hi ha d’altres aspectes que caldrà esperar encara una mica per analitzar-ho tot plegat.

31 d’oct. 2011

Hem indultat dues castanyes

Vaja, que estrany. A casa, fins i tot la castanyada és twin. No és broma. Hem indultat aquestes dues castanyes, i de moment, només de moment, no han anat a parar al foc.


L’Ona i l’Estel han trobat aquestes dues castanyes i com que eren “bessones”, les hem salvat. Amb els panellets, no hem tingut pietat. Bona castanyada a tothom!

25 d’oct. 2011

Les meves filles i Tolkien


Les meves filles bessones es diuen Ona i Estel. La tria d’aquests noms té molt a veure amb l’amor que el seu pare i jo tenim pel mar, pel vent i pel cel. I també us diré que sent adolescent, un dels llibres que més em va impactar va ser El senyor del anells. I reconec que he devorat una i altre vegada la trilogia cinematogràfica feta per Peter Jackson.


“Com lliga una cosa amb l’altra?”, em preguntareu. Doncs perquè resulta que ara he descobert una preciosa coincidència, que en el record d’aquesta saga plena de màgia, m’agrada pensar que conforma un lligam únic entre l’Ona, l’Estel i Tolkien.


Estel és una de les dues paraules que en l’idioma dels elfs significa ‘esperança’. Ja és bonic per si sol, oi? De fet, era el nom de nen que tenia l’Aragorn. I un dels versos més bonics i importants en la trama diu així:

‘Vaig donar esperança als homes, però no en vaig guardar gens per mi’.


I en l’original en èlfic: Onen i-Estel Edain, u-chebin estel anim

19 d’oct. 2011

Consells pràctics per estalviar amb bessons (2) Tràfic de roba




Secció pràctica número 2


* Tota la roba que us puguin passar/donar és benvinguda.
Classificar per talla i temporada i comprovar que els hi anirà bé als bebès/nens i quan (al principi és complicat perquè dubto que hi hagi algú al món que entengui com poden estar tan mal etiquetades i organitzades les talles de la roba dels bebès).


* Eviteu comprar massa roba pels primers mesos. No dura res. Ja sé que costa perquè hi ha coses precioses, però realment fa llàstima veure com aquell vestit que tant t’agradava només els hi has posat una vegada.


* Si us volen regalar roba pel(s) bebè(s), demaneu que sigui per a molt més endavant. Quan neixen, els nens no només necessiten roba pel primer mes. Amb un any també els vestireu!

* Tinc clar que em planto amb les meves dues filles bessones. Per tant, un cop la roba se’ls queda petita, continuo la cadena. Segur que teniu amics/amigues o conegudes a qui els hi podeu passar la roba. Ens hauríeu de veure a vegades fent tràfic de bosses amb bodies, samarretes, pantalons i sabatetes en perfecte estat o fins i tot sense estrenar!


Tot això demostra la importància de les cadenes. Potser podeu pensar que relacionat amb aquest post és una frivolitat, però demostra la importància del grup. De la pinya. De la xarxa. En la roba és una qüestió purament material, però on més es nota és en molts altres aspectes molt més intangibles. Uns aspectes amb els que sense el suport d’altres persones, els primers moments de la maternitat amb bessones haguessin estat molt més complicats.


Recordatori:
La secció pràctica número 1 girava al voltant de com t’estafen amb el preu de les vacunes. Com es pot comprar la Prevenar més barata? Cliqueu i rellegiu el post!

16 d’oct. 2011

'Contagio'



A casa no ens fa falta anar al cinema per veure la darrera estrena de divendres, ‘Contagio’, amb la Kate Winslet, la Gwyneth Paltrow i el Jude Law. Ja en tenim prou amb els nostres de ‘contagis’.


Dijous a la nit va ser l’Estel la que va començar que no tenia gana… va acabar vomitant al llit. La nit de dijous a divendres va tornar-hi 4 vegades més. No tolerava ni l’aigua. En total: 4 pijames, 2 llençols, 1 funda del matalàs, el sac de dormir… una visita a l’hospital, una rentadora i quatre fregades. Nit del lloro, vaja. I preparatius per la logística que implica que una de les petites estigui malalta. Trucant a ma mare a les 7 del matí per demanar-li si se la podia quedar, etc, etc, etc… Passem divendres i dissabte apagats. “L’Estel està una mica malalta”, li explica a tothom.


Matinada de dissabte a diumenge. Cau l’Ona. L’Ona, que mai agafa cap d’aquestes “passes”, comença també amb vòmits. El meu home l’ha anat a buscar al llit però torna: “Jo també estic molt marejat i no em trobo gens bé”. Òstia, 3 de 4. Jo no m’hi compto, tot i que arrossego des de fa dues setmanes les conseqüències d’un encostipat mal curat. Diumenge matí terrífic. Diumenge migdia les nenes sembla que estan una mica més “xiroies”. Les deixo a casa els altres avis i m’emporto el meu home al metge. Ell, que tampoc agafa mai res, s’ho està passant fatal. Haurà de fer 48 hores de repòs.


Perquè dimonis hauria de voler anar al cine a veure un thriller mèdic-psicològic sobre contagis? No gràcies, la realitat sempre supera la ficció.

15 d’oct. 2011

#uhohnotincpor i el Club Súper 3



No tinc por de res,
Ser valenta és,
Molt millor
Que tenir força…

Aquesta quatre línies no us diran res si no formeu part d’un estrany club format per gent que viu a Catalunya… i del subgènere “gent que té fills”. Sense aquestes dues condicions, no hi ha res a fer. Ja fa setmanes que les dues petites diuen que no tenen por i que són valentes. (El tema dels fantasmes l’hem obviat vilment, que són massa petites). L’any passat, a aquestes alçades, fèiem salts cada dia per salvar el planeta. Les dues tenen el seu carnet del Club Super 3 (sòcies un milió i escaig) i a casa són –som- fans incondicionals d’alguns dels dibuixos. Tenim uns Mics bessons (un per cada una) i un xai Shaun penjat a l’armari. De fet, sent bebés, la musiqueta del Mic ja les feia estar ben atentes. I aquest cap de setmana tindrem el CD amb les cançons, per poder-les cantar tooooot el dia. Com la Lila.


Per mi seria impensable no tenir sintonitzat aquest canal, perquè a més penso que fan una molt bona tasca educativa amb d’altres programes com per exemple el ‘Fish&Chips’ (per promoure l’aprenentatge de l’anglès) o el gran Info K (deformació professional, a vegades penso que els informatius “normals” haurien de fer l’esforç d’explicar les coses com a l’InfoK). Forma part d’una manera tant abismal de la nostra vida que m’ha arribat a sorprendre i estranyar-me que en aquests tres anys una gran quantitat de gent -amb fills-, em diuen que no saben de què els hi estic parlant i que ells no el miren mai. I jo que estic convençuda de la tasca cohesionadora que té, em poso a explicar, entre d’altres, les meravelles de l’Aardman Animations.

11 d’oct. 2011

Històries del vaixell pirata




A vegades el nostre vaixell es converteix en un vaixell pirata. Hi tenim garfis, barrets i espases. I “pirrates” amb un ull tapat. Però el millor de tot són tots els animals marins que trobem pel camí. Ara, amb les mans, hem après a fer d’estrelles de mar, crancs i pops. Però a més a més, també ens visiten els dofins –que fan uns salts impressionants- i les balenes, que deixen anar l’aigua fent un soroll molt i molt fort. Al vaixell també hi caben els ‘Mics’ i tots els ninos que portem. I els gots d’aigua. Tot hi té cabuda.


En vaixell només podem sortir-hi amb calma els caps de setmana o quan és festa. Els pares estan relaxats, no hi ha uns horaris tan fixats com de dilluns a divendres i tenim moltes ganes de jugar. El nostre vaixell fa 2 metres per 1’50 metres. Els llençols són les veles i tot el voltant del llit dels pares són les onades.


“No es pot baixar" o "et mullaràs!”, es criden entre elles. “Mira mama, una altre balena!”. “Papa, fes un cranc!”

Que gran que és el poder de la imaginació!

7 d’oct. 2011

Per què hi ha tants bessons?


No és normal. D’acord, potser ara m’hi fixo més que abans, però no em digueu que no veieu bessons i cotxets dobles per tot arreu. Repeteixo... no és normal.

Teoria de les fecundacions in vitro

Hi ha moltes explicacions al fenomen. Per una banda, els processos de fecundació in vitro. Alguns especialistes arriben a assegurar que amb una fecundació in vitro, la probabilitat de tenir bessons augmenta fins a un 25 per cent en comparació amb un embaràs espontani. En els tractaments de fertilitat, s’estimula el número de les ovulacions i això eleva la possibilitat d’una fecundació múltiple. Hi ha una opinió generalitzada que la majoria d’embarassos múltiples són parelles que al no aconseguir quedar embarassats, recorren a la fecundació in vitro.

Teoria 'la naturalesa és sàvia'

És una corrent. Però molts dels embarassos gemelars actuals també són espontanis, tot i que no en tinc xifres. Però si us hi fixeu, hi ha molts bessons bivitel·lins (no m’agrada gens la paraula. En castellà utilitzen mellizos). Dos òvuls... dues bosses, dos bebès. La ginecòloga sempre em deia: “Cada vegada més, les dones tenen el seu primer fill més tard, i això és un factor molt important a tenir en compte a l’hora d’explicar l’augment d’embarassos múltiples”. Senyors, senyores. La naturalesa és molt sàvia: el temps s’acaba, llença més oportunitats. Una amiga meva és més radical: “Tu n’has tingut dos de cop perquè sinó no haguessis repetit!”.

Tot això són teories, intents per explicar la increïble proliferació de parelles de bessons per tots els pobles i ciutats. Per tot el món. Sense anar més lluny, quatre parells de bessons a les dues classes de P3. O aquesta tarda mateix que he comptat sis parelles jugant al parc. Els més petits tenien 14 mesos. Els més grans 7 anys.

Teoria conspirativa
Hi ha gent que quan els hi vaig explicar per primera vegada la meva teoria de la conspiració i que els bessons volien controlar la Terra, em van mirar com si fos boja. Però ara ja no s’amaguen: “Potser sí que tenies raó amb allò de la invasió!”. Ho diuen rient, fent veure que encara pensen que veig invasions allà on no n’hi ha, però en el fons noto que comencen a estar preocupats.

28 de set. 2011

Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa





Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...
M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta:  “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.



...

26 de set. 2011

L’agradable moment del bany (grrrarghhhhh****brrr)


Un dels tresors que conservo d’aquelles famoses 'maletetes' que et regalen quan estàs embarassada i que teòricament estan plenes de coses que et seran útils un cop tinguis el bebè... un dels tresors que conservo és un DVD de la marca Johnson’s titulat ‘El agradable momento del baño’ (o similar).

Quan me les van donar per primera vegada (les maletetes) em van fer molta il·lusió. Només obrir-les me’n vaig adonar que eren una campanya publicitària poc subliminal per a embarassades i que poca cosa pràctica s’hi podia trobar a dins. Però vaig guardar algunes coses. I em vaig mirar aquell DVD pensant que seria una cosa pràctica.

I sí senyors. La teoria està molt bé. Però la pràctica ja és tota una altre cosa. Sent bebès, les meves petites mai van compartir la idea del moment “agradable”. La teoria del bany just abans d’anar a dormir perquè estiguin més relaxades no va funcionar mai. Vam comprovar que els hi agradava més al matí. I amb bessons, l’hora del bany era una logística abismal que en algun moment va arribar a requerir la presència de tres persones. 

L’operatiu quan eren bebès
Persona 1 banya a la primera nena amb l’ajuda de Persona 2.
Persona 3 entreté la segona nena.
Mentre persona 2 vesteix la primera nena, persona 3 lliura segona nena a persona 1 que la comença a banyar. Persona 3 comença a preparar biberons perquè quan surten de la banyera estan mortes de gana i no poden ni esperar 2 minuts.
Si no hi a persona 3, els biberons han d’estar preparats d’abans, però un de sol ha de tenir-ho tot enllestit per banyar-eixugar-vestir.
Resultat: elles banyades, nosaltres suant.

Operatiu actual
La nostra ‘relació’ amb la banyera i la dutxa ha tingut moments de tot (temporades fatals, d'altres de més bones, i fins i tot temporades que s'ho passaven 'pipa'...com totes les relacions, vaja), però tot i que hem provat tots els jocs possibles per entretenir-les, per fer que el moment del bany sigui agradable i no comporti plors... no acabem de trobar la fórmula màgica. “La manguera nooooo!!!! és el crit de guerra comú quan les estem banyant, i esbandir-les és una operació ‘complicada’. Rentar-se el cos encara... però això d’esbandir el cap és com un melodrama d’aquells on tot és exageradament exagerat. I per postres, s’acaba l’estiu i el bon temps. Ara, com si no fos prou complicat, pijames de màniga llarga, eixuga bé els cabells ("el secador nooooo!!!!) i posa’t les espardenyes. No us ho creureu, però acabo esgotada de la seva hora del bany.

I no us podeu arribar a imaginar com odio aquell DVD de ‘El agradable momento del baño’. És el DVD més mentider que conec! I naturalment, pel que fa al bany/dutxa, s'accepten idees, suggeriments, remeis casolans o contes de fades per aconseguir que no sigui un drama. Tots seran benvinguts!

21 de set. 2011

Contenta. Feliz. Happy





Aquest bloc va néixer amb la idea de ser un quadern per no oblidar res del que significa aquesta gran aventura de ser mare de bessones. Però això de ser blogger enganxa. Estic molt contenta d’explicar-vos que iMama.tv (una pàgina i comunitat anglesa) m’ha escollit com una de les seves bloggers. Per tant, amb la inestimable ajuda i complicitat de la Maria Rosa Garrido a les traduccions, THE TWIN INVASION comença un nou camí. Em fa molta il.lusió! Aquí us deixo el link per si voleu donar-hi un cop d’ull.

http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Este blog nació con la idea de ser un cuaderno para no olvidar nada de lo que significa esta gran aventura de ser madre de mellizas. Pero eso de ser blogger engancha. Me alegra poderos explicar que iMama.tv (una página y comunidad inglesa) me ha escogido como una de sus bloggers. Así que con la inestimable ayuda y complicidad de María Rosa Garrido en las traducciones, THE TWIN INVASION empieza un nuevo camino. Aquí os dejo el link por si queréis echarle un vistazo.


http://www.imama.tv/contributors-view-3-blogger-166-the-twin-invasion.html

15 de set. 2011

'Estrès escoladaptaciològic'



Pateixo una altra malaltia... sí, d’aquelles estranyes malalties que tenim els que som pares. Es diu ‘estrès escoladaptaciològic’ i fa dos dies us hauria dit que "com s’allargui massa més, jo no ho aguantaré".

M’he esperat quatre dies a escriure sobre l’adaptació a P3 i a la nova escola. Dimarts va ser molt dur. Els plors van anar in crescendo només entrar a l’escola i es van contagiar entre elles. I per molt que vaig intentat calmar-les i tranquil·litzar-les... cada cop era pitjor. Vaig marxar de l’escola enmig d’un drama. Eren les dues úniques petites que ploraven. I em sentia fatal. Quan les vaig recollir estaven tranquil·les, però no havia anat massa bé. Potser estava tant malament perquè no m’ho esperava. A l’escola bressol sempre s’havien quedat molt contentes i sense plorar... i feia temps que parlaven d’anar a l’escola dels “grans”. Sí, ja ho sé, paciència, molta paciència. Són molts canvis i els han d'assimilar. “No t’estressis”, em diu tothom. M’ho deuen dir perquè m’ho noten a la veu. “És normal”. Sí, ja ho entenc, però a mi se’m trenca el cor.

Dimecres va anar molt millor. D'alguna manera, es complia la rutina que els hi havíem explicat durant tot l'estiu. "Ara la mama els matins no hi serà. El papa us portarà a l'escola. L'Ona es trobarà amb la Jana i l'Estel amb la Dàlia". També dimecres: reunió amb les dues tutores. Gran conversa. M'expliquen que en algun moment han demanat anar a veure la seva germana a l'altre classe. Com també ho han fet els altres tres (!) parells de bessons que hi ha a P3 (perquè encara hi ha qui no es creu la teoria de la invasió?).

Tensions
Ha estat una setmana dura... dimarts especialment, que em va tocar el "drama" més fort. Fins a aquell punt que has de dir-te a tu mateixa “respira a fons, respira a fons”.  Vaig aguantar com vaig poder i al final em vaig estirar al llit i vaig desfogar-me. No puc evitar plorar en aquestes situacions. Ho trec tot i després em quedo més calmada. Crec que em va sortir tot. La tensió dels darrers 15 dies. La tensió per haver de fer mans i mànigues per cuidar de les nenes abans no comença l’escola i tu ja estàs treballant; la tensió d’engegar nova temporada radiofònica i tots els ajustos que això comporta amb nous horaris i tornar al directe; la tensió de començar a l’escola. La tensió d’escoltar les declaracions d’una consellera d’Educació que diu que a les famílies no ens ve de mitja hora i que no passa res si els nens pleguen més aviat. La tensió que em provoca el tema de la immersió lingüística. “Respira a fons, respira a fons”...

Fora tensions. Amb el meu millor somriure explico a les dues petites que demà tornarem a l’escola. I que les anirem a buscar i jugarem juntes tota la tarda. Sé que encara hi haurà algun plor. El gran què és saber que estan en molt bones mans. I això és el que més em tranquil·litza.

11 de set. 2011

Aquell 11-S diferent de tots


Era la Diada. Havíem fet un programa especial a la Ràdio. El dia abans havíem acabat la programació especial de Festa Major i després del programa de la Diada, com que no engegàvem fins l’1 d’octubre, teníem descans.

Acabava d’arribar a casa i em vaig quedar clavada davant la televisió. Em va trucar el cap d’Informatius. “Què fas?”. “Suposo que com tot el planeta, estic enganxada a la tele”. Al cap de res ja érem tots a la redacció.

Estàvem trucant desesperats a tots els contactes que teníem a Nova York. Va ser la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Osama Bin Laden.

Estiu de 1998. Em vaig enamorar de Nova York. Havia estat un viatge somniat, perseguit i esperat. Un viatge per descobrir que totes aquelles imatges que omplien milers i milers de pel·lícules, de sèries i llibres… eren reals.  

I ja han passat deu anys d’aquella Diada que va canviar el món i que ens va fer descobrir moltes coses.