30 d’abr. 2012

Obres d’art

Hem fet fang, mama!”
“Hem posat unes canyetes!”
“I ‘mutons’!”


Ja feia dies que en parlaven. L’altre dia van portar a casa les seves obres d’art.


26 d’abr. 2012

Coses (in)útils: Sacs Grobag

Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.

Aquest és el motiu d’aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat.

SACS DE DORMIR GROBAG: MOLT ÚTILS (Qualificació ****)


Tothom m’havia comentat que aquests sacs que els deixen lliures els braços eren una bona manera de tenir-los abrigats i no haver-te de preocupar si es destapaven o no. L’Estel es bellugava molt al llit i no hi havia manera de tapar-la amb la manteta.

Vaig decidir provar-los perquè era una d’aquelles coses que em feia “patir”: que se’m destapessin i apa! Encostipat al tombar la cantonada.

A la meva botiga de confiança (un dia en parlarem d’això) em van recomanar els sacs Grobag i en vaig comprar un per cada nena. Pràctics d’obrir i tancar, les petites no passaven fred, els he rentat moltíssimes vegades i continuen perfectes. Les petites s’hi van acostumar molt ràpid i encara ara hi dormen (una talla més gran, per descomptat). Bona compra i amortitzada.

Podeu llegir també:



24 d’abr. 2012

Visc amb l’Scooby Doo



Els nostres gustos en dibuixos animats estan canviant una miqueta, per sort (podeu llegir el post Dibuixitis Aguda per comprovar-ho). Com en tot, anem a èpoques. Ara estan fascinades amb l’Scooby Doo. Els hi encanta i cada membre de la família és un dels personatges. A l’Ona li encanta la Velma, a mi m’ha tocat ser la Daphne i el meu marit és el Shaggy. L’Estel ha decidit ser l’Scooby i no hi ha manera que la puguis cridar pel seu nom. A més, sempre hem d’estar actuant.

“Shaggy, que està preparat el sopar?”
“Daphne, ara anem a banyar-nos?”.

I per postres, per Setmana Santa vam coincidir amb un grup d’animació que eren precisament la Velma, l’Scooby i a més a més, portaven la furgoneta tunejada com la Mystery Machine. Ahhhh! Impressionant. Emoció màxima. Des d’aleshores, l’Scooby s’ha instal•lat amb més força que mai a casa meva.

22 d’abr. 2012

Festa de la Primavera



Avui hem estat a la Festa de la Primavera, a l'Espai Natura Unnim, al bosc de Can Deu de Sabadell. El dia no ha acompanyat del tot, però les petites s'ho han passat molt bé. D'entrada els hi fa "por" participar en aquestes festes, i s'enganxen a les faldilles, com se sol dir. Només dura una estoneta. Hem fet ratolins, titelles de dit, hem vist òlives i mussols, ens hem pintat la cara, hem vist mussols i cargols gegants en una cercavila... I també hem vist els animals de la granja. L'Ona estava encantada. "Jo sóc de la classe dels ratolins, mama!".

Preparant-nos per Sant Jordi

20 d’abr. 2012

El ‘car-migdiading’

Senyores i senyors! De ben segur que han sentit parlar del car-sharing (un sistema per compartir trajectes en cotxe) o fins i tot del tunning (aquells canvis d’imatge que fan als cotxes). Però havien sentit mai abans parlar del ‘car-migdiading’?.




No es podria qualificar com a esport de risc, però sí de supervivència.
Nosaltres el practiquem bàsicament algun cap de setmana. Després de dinar, no hi ha manera que les petites vulguin anar a fer la migdiada. Segurament amb només una criatura és més fàcil que es calmin i s’adormin, però una per l’altra, s’engresquen a jugar i no hi ha manera. I això que la majoria de vegades, estan mortes de son. Hem provat de tot. Al seu llit, al sofà, separades, amb nosaltres al llit, al sofà, explicant contes o escoltant música suau.

Quan ens donem per vençuts, esgotats... diem allò de “vinga va, marxem que avui no hi ha manera”. Elles criden contentes. “Anem, anem!”. Saps perfectament que quan no dormen després estaran insuportables. Perquè sí, perquè ho saps. Però ja els hi pots explicar que elles criden i canten.
 
Pugem al cotxe. Ni tan sols hem sortit del garatge que ja s’han adormit a la cadireta.

I és en aquest punt quan et trobes a dos quarts de quatre de la tarda d’un diumenge parat en el pàrquing buit d’una gran superfície... o al costat del Parc mirant com els ànecs es persegueixen al llac... o si tens sort i practiques el ‘car-migdiading’ en dissabte, puc anar de botigues i amb més tranquil•litat que mai provar-me aquells texans que fa un mes que dic que m’he de comprar. O potser algun dia algú ens trobarà a tots ben adormits a dins del cotxe.
 

18 d’abr. 2012

Màrqueting familiar

Som moltes les famílies amb criatures. Som un bon segment de població amb necessitats específiques. Amb això vull dir coses quotidianes i que quan no tens fills et semblen una tonteria, però que en el moment que ets mare/pare deixen de ser-ho com per art de màgia: Una cafeteria amb espai suficient pel cotxet... un local /restaurant amb una tauleta, dues cadiretes, uns quants papers i dos plastidecor... algun conte per distreure’ls... canviadors als lavabos dels locals...

Són petites coses que ara em fan decidir, per exemple, d’anar a un restaurant o a un altre. Potser perquè ara en tinc necessitat, penso que el ‘tema’ està poc explotat. Ahir, passejant pel carrer, em vaig trobar amb aquest cartell d'un restaurant del centre de Sabadell.  Encara no hi he anat, però com a mínim, ja han aconseguit despertar el meu interès.

16 d’abr. 2012

Sindactilia o els ditets 'extraterrestres'



Sindactilia. És una paraula que no havia escoltat en la meva vida. Vaig haver de fer una recerca d’aquelles estranyes a Google per arribar a trobar aquest nom. La sindactilia és la fusió de les membranes dels dits. Fa referència a la fusió de dos o més dits de les mans o dels peus. Normalment és només una connexió cutània i no afecta als ossos.
Ho he buscat per curiositat. El pediatra em va dir que no m’havia de preocupar. L’Estel té el segon i el tercer dit dels dos peus una mica més units que els altres. No me’n vaig adonar en el moment de néixer. Potser van passar uns dies (estrany, oi? Em pensava que a l’hospital les havia repassat de dalt a baix. Doncs no, m’havia deixat coses). Des del primer moment l’Estel va tenir “un ditet d’extraterrestre”, com els dos petits ‘marcians’ a la capçalera del bloc.
Òbviament, la petita no li dóna cap mena d’importància. Potser d’aquí uns anys, com molta altra gent, s’operarà per raons mèdiques o per raons estètiques. Ara per ara... ja en tinc prou de posar-li un nom científic.

12 d’abr. 2012

Pinzellades del món (8) Roma




L’Ona i l’Estel tenen més pràctica en fer funcionar un smartphone que molta gent fins i tot de la meva generació. Com els hi explico que una de les coses que més ens va sorprendre en aquella Roma de l’any 1992 era veure tots els italians enganxats com bojos als telèfons portàtils –enormes encara en aquell moment -  i parlant ‘sols’ pel mig del carrer? Pronto? Pronto?

És una de les imatges que m’emporto, a més de les meravelloses passejades per Trastevere i el desig constant de creuar-me amb l'Audrey Hepburn i el Gregory Peck en vespa. 


“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.



D'altres 'Pinzellades del món' 



11 d’abr. 2012

Una gran i 'tuin' iniciativa














El naixement d’una editorial sempre és una gran notícia. Però crec que el naixement d’una editorial en aquests moments, encara més. Aquesta setmana s’ha presentat a Sabadell Tuins Editorial (i ben aviat també es farà una presentació a Barcelona). És el projecte de dues germanes (bessones) sabadellenques, la Núria i la Roser Llunell. Es tracta d’una micro editorial que neix amb la intenció d’ampliar el catàleg de teatre infantil i contes il·lustrats, textos teatrals adaptats als nens i també dirigits a mestres, professors i pares que vulguin ajudar els més petits a muntar les obres de teatre. No hi ha dubte que em fa especial il·lusió explicar-vos aquesta iniciativa, perquè són de Sabadell i perquè són twins (o tuins, com ho escriuen elles). 

Si en voleu saber més: 

9 d’abr. 2012

Panxes


Crec que és inevitable que quan estàs embarassada (i segurament més quan és la primera vegada), la PANXA ens obsessioni. A mi em va passar. Obsessionar en el bon sentit de la paraula. Era fascinant saber què passava dins, amb dues criatures que creixien i que començava a notar. Físicament intentava imaginar fins on podria arribar a créixer la meva panxa. Em fascinava veure com la petita piga que tinc dins del melic i que mai havia pogut veure del tot, durant l’embaràs gairebé “sortia” de la meva panxa.

Sempre m’havia fet gràcia veure com totes les dones embarassades s’acaronaven la panxa d’una manera especial, amb un gest delicat que no entenia. Fins que em vaig trobar que no parava de fer-lo durant tot el dia.

Crec que és un moment tant especial, excepcional i únic que per això, moltes dones tenim, hem tingut i tindrem la necessitat de captar aquest moment amb el que jo anomeno una “fotografia especial”. Pot ser artística, simpàtica, d’un instant, vestides, despullades. En tot cas, ESPECIAL. No és només una fotografia que capti només el moment en què estem embarassades. Jo volia que captés el meu estat d’ànim, aquella tranquil·litat, serenor, il·lusió, expectativa...  Sabia que una de les meves nebodes, que és dissenyadora i una fotògrafa amb un ull excepcional, era la persona que podia fer-ho. Va ser una sessió molt especial. Però deu tenir la sensibilitat sintonitzada per captar a la perfecció el que cada futura mare busquem, perquè no sóc la única que li he demanat...

I vosaltres, vau tenir necessitat que tenir una fotografia especial de la vostra panxa?



5 d’abr. 2012

La mateixa foto. 30 anys de diferència

L’altre dia, remenant papers, vaig trobar aquesta foto esgrogueïda. Sóc jo, de petita, crec que era al Tibidabo. M’agafo al volant del cotxe com fan les meves filles. Movent-lo apassionadament, convençuda que els meus moviments poden fer canviar la direcció marcada pel traçat. I sortir volant i trobar-me amb un drac al cel...


Ara, quan les veig a les dues enfilades al cotxe de bombers o a una furgoneta amb material de surf al sostre, em pregunto com pot ser que els hi agradi tant donar voltes i voltes al mateix circuit. La primera vegada que van pujar-hi vaig gravar en vídeo 4 minuts i 20 segons de voltes. Sempre iguals. Vaig acabar ben marejada. Què hi troben?

Els adults no hauríem d’oblidar tant ràpidament i buscar el nen que portem a dins. Segur que gaudiríem la vida d’una manera diferent, trobant al•licients a les coses més senzilles. I val a dir que el meu circuit era molt més 'xulo' que el seu! ;)

1 d’abr. 2012

El millor entrepà del món


Ona, Estel, què farem avui per sopar?


Jo vull pa amb petonets, mama.

L'Ona, sense saber-ho, s'ha inventat el millor entrepà del món. Ni el Ferran Adrià! Fàcil de fer, saludable, no engreixa i amb un gust increïble. Quan m'ho acaba de dir, ella se'm queda mirant amb els ulls ben oberts i la seva cara que "bitxu" mentre jo somric i penso que serà a ella, a qui em menjaré a petonets. Llàstima que no pugui patentar l'entrepà...