30 de març 2012

Pinzellades del món (7) Lisboa





Aquesta setmana no hi havia discussió possible d'on ens portarien aquestes pinzellades del món. L'escriptor italià Antonio Tabucchi va morir el cap de setmana passat a Lisboa. Tabucchi està considerat el millor coneixedor, crític i traductor italià de l'escriptor portuguès Fernando Pessoa. El vaig conèixer arran del llibre i la pel·lícula Sostiene Pereira en una de les últimes interpretacions de Marcello Mastroianni. La primera d’aquestes fotografies, en el meu àlbum de l’any 1997, es diu precisament, Les Lisboes de Pessoa.  













“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.




D'altres 'Pinzellades del món'
IRLANDA DEL NORD
EGIPTE
BERLIN
FORMENTERA
CARCASSONNE
MONT SAINT MICHEL

27 de març 2012

Sopa de lletres



“Mira mama, la meva lletra”.
“Aquesta lletra és la de la iaia”
“Mira mama, aquí posa Ona”
“Aquí què diu, papa?”

Des de fa setmanes que estan aprenent les lletres en base al seu nom. L’Ona, que es fixa en tot, les localitza a la primera. Comprant al Mercadona, a Barcelona, a l'Ikea de Badalona o en un guió, quan posa el nom del programa ‘A bona hora’. I ja es coneix molts dels noms dels nens de la classe. En aquest sentit l’Estel ho té més complicat. És difícil trobar ‘estels’ als cartells, la publicitat o a les revistes. Però sí que troba les lletres per separat.

És d’aquells aprenentatges que em fascinen. No ho puc evitar. Em fascina veure com de cop les lletres, per a elles, prenen un sentit. També té inconvenients. Cada matí del món, a la parada de l’autobús per anar a l’escola, el meu home llegeix deu mil vegades el mateix anunci. Està desitjant que li canviïn perquè ja se sap de memòria totes les ofertes de ‘Blancolor’.


 


25 de març 2012

Anàlisi en perspectiva (el primer any). Versió materna

Ara entenc perquè sempre es parla de l’etapa 0-3. El canvi és abismal. Han deixat de ser bebès, han començat a l’escola i el seu aprenentatge és vibrant. Fascinant. Des de petits sempre hi ha qui et diu “ja veuràs com canvien als 3, 6, 9 mesos, o a l’any, o quan en facin dos ». Sempre hi ha canvis a la vista (que a vegades es compleixen i a vegades no). Ara sí que he vist el més destacat. Potser per això he volgut aturar-me una mica a analitzar com han estat aquests tres anys. Aquells anàlisis que es poden fer gràcies a la perspectiva i que denoten com n’és de selectiva la memòria. De ben segur que si ho hagués fet al moment, les coses que em semblaven vitals quan les nenes tenien 4 mesos, ara em semblarien una nimietat.


0-12 mesos
D’entrada, la por. La por a una situació desconeguda i per partida doble. Us ho diré així de clar: crec que m’havien espantat tant que en realitat no em va semblar tant dur com la gent predeia. Per descomptat que va ser difícil. No és fàcil arribar a casa amb dues criatures i que siguin les primeres. Tot i la por i deu mil preguntes com “me’n sabré sortir?”, “què faré si....”, “com he de reaccionar si....”, crec que no ens vam agobiar i això va ser una sort i una salvació. Vam deixar que les coses anessin passant i vam entomar-les amb serenitat i senzillament passant el dia a dia. I naturalment, val a dir, amb tota l’ajuda del món, perquè la meva mare em venia a donar un cop de mà als matins i els meus sogres a la tarda. Ajuda? Avis, tiets, germans i nebodes sempre hi eren. A casa meva, la meva neboda més jove té 23 anys, o sigui que estaven assedegats de bebès.

Hi va haver un fet que ho va encarrilar tot bé. El meu home va poder estar gairebé un mes i mig amb nosaltres quan van néixer. Se m’hagués fet una muntanya si hagués hagut d’anar a treballar al cap de 15 dies. Amb això vam ser afortunats, tot i que es va passar bona part del permís fent paperassa (veieu Permís de paternitat, permís de paterni... què?).


Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig. Ho vaig fer amb el cor dividit.
Per una banda en tenia ganes, per una sensació de recuperar la que havia estat la meva vida i perquè hi havia hagut moments durs, de saturació, plors i nerviosisme. Però per l’altra, vaig entendre que res ja no seria mai més el mateix. Les trobava a faltar i només volia tornar a casa amb elles. Quan jo vaig tornar a la feina, el meu home va poder quedar-se a casa. Ell va ser l’encarregat i va portar el pes de les primeres papilles i de moments desesperats perquè l’Estel no volia menjar de cap manera.


Com definiria aquell any 2009? Va ser l’any del “primer” de tot.
El primer estiu i vacances de les nenes, el primer bany al mar, la seva primera estada a la neu, les primeres papilles, el primer menjar sòlid, gatejar, posar-se dretes, els primeres passos, les primeres dents... I al setembre, el primer dia a l’escola bressol, els primers plors desconsolats perquè les hi deixava.

Miro enrere i tinc aquesta sensació: Va ser dur, però ja no ho recordo. No recordo les nits sense dormir, aguantant un dia sí i un altre també. Sé que escric això i el meu home hi estarà absolutament en desacord (de fet li he demanat que també ell escrigui aquest anàlisi). Ja us ho avanço: ell ho recorda com si ho tingués gravat amb foc, el no dormir. Penso que va ser tant intens, un aprenentatge i un coneixement tant impressionant, que senzillament, em quedo amb això a la memòria.


23 de març 2012

Pinzellades del món (6) Mont Saint Michel






Just abans de marxar de viatge, una amiga em va recomanar el llibre La promesse de l’ange / La promesa de l’àngel, de Frédéric Lenoir. I vaig marxar amb el cap ple d’històries, i una frase gravada: “S’ha d’excavar la terra per arribar al cel”.



Sous la crypte du Mont Saint Michel, un secret vieux de mille ans…Rocher battu par les tempêtes, lieu de cultes primitifs sanctifié par les premiers chrétiens, le Mont Saint Michel est loin d’avoir révélé tous ses secrets.

Sota la cripta del Mont Sant Michel, hi ha guardat un secret mil•lenari… Roca colpejada per les tempestes, és un lloc de cultes primitius santificat pels primers creients… El Mont Sant Michel encara no revela tots els seus secrets.


“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.


D'altres 'Pinzellades del món'
IRLANDA DEL NORD
EGIPTE
BERLIN
FORMENTERA
CARCASSONNE

20 de març 2012

Coses (in)útils: La Babycook

Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.


Aquest és el motiu d’aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat.

LA BABYCOOK: SÍ… PERÒ NO (Qualificació **)


Tothom me n’havia parlat molt bé. Tothom m’havia dit que era molt pràctica, saludable i efectiva. Així que va ser un dels regals que vam demanar. Ja sigui de Beaba, de Chicco o de qualsevol altre marca, totes venen a tenir les mateixes funcions i qualitat. Funcions com coure al vapor, triturar, descongelar i escalfar. Va ser un regal d’aquells comunitaris, perquè ronda els 100 euros.




Perquè aquesta qualificació ‘Sí… però no’? Perquè és fantàstica... si teniu un bebè. Però si teniu bessons, no fa prou quantitat de menjar. O en tot cas, estarà en marxa tot el dia. Sincerament, al final optava per utilitzar la cassola gran (sí, sí, aquelles de fer el caldo de tota la vida) i feia grans bullides de verdura per fer les papilles. Així en tenia per un parell de dies. Sí que utilitzava la babycook per fer el peix al vapor, per exemple. Però tampoc n’hi cabia massa quantitat i quan són bessons no n’hi havia prou. I a més, segur que teniu a casa altres aparells elèctrics que trituren, descongelen i escalfen. Per a nosaltres, la conclusió va ser: prescindible... si tens bessons.

18 de març 2012

Nosaltres dos


Hem passejat. Hem parlat. Hem rigut. Hem dinat plàcidament, xerrant. Hem recordat el passat. Hem mirat endavant cap al futur. Hem planejat. Hem plorat. Hem parlat de coses serioses. Hem rigut amb coses banals. Ens hem estimat. Hem pujat muntanyes. Hem fet ruta conduint. Hem mirat botigues. Hem esmorzat tranquil•lament llegint el diari. Hem anat al cinema. Ens hem mirat. Hem respirat l’un al costat de l’altre. Ens hem abraçat. Hem compartit. Hem fet turisme.

Aquest cap de setmana hem estat nosaltres dos, en parella. Ja no dic que hem estat sols, perquè encara que les petites no estiguessin amb nosaltres, elles formen part del nostre passat més recent, el nostre present i futur. La vida en parella arriba a canviar força quan tens bessonada. Però per mi és absolutament imprescindible recuperar aquests espais que el dia a dia sovint no et permet. Recuperar la vida de parella. És vital recordar que abans de les nenes, aquell projecte en comú continua fent el seu camí i s’enriqueix dia a dia.
 
Aquests caps de setmana ‘sols’, no tenen preu. És el preu que cal agrair i en majúscules, en aquest cas, a la meva germana, el meu cunyat i les meves dues nebodes que han estat amb les ‘petites’. Unes petites que, també cal dir-ho, han passat un GRAN cap de setmana.

16 de març 2012

Pinzellades del món (5) Carcassonne





Hi havia una vegada un castell encantat, amb moltes torres i escales. Hi havia una princesa que tenia un drac. Era el seu amic i vivia en una de les habitacions més grans del castell. Els nens que vivien al costat del castell passejaven per tots els carrers buscant el drac, perquè sabien que era molt simpàtic i volien jugar amb ell. Diuen que si li estires una miqueta -no gaire fort- la cua... treu foc pels queixals. (I així amb aquest conte, les petites van recórrer els carrers del recinte històric de Carcassonne, perseguint i buscant el drac).

 
“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.



D'altres 'Pinzellades del món'


14 de març 2012

Caminar contra la pobresa

Quatre persones.100 quilòmetres. 32 hores. Una causa. Accepteu el repte?

D’aquesta manera es presenta el Trailwalker d’Intermón Oxfam. És un desafiament esportiu per equips, potser el més gran del món, per lluitar contra la pobresa. I en què consisteix? Doncs tan senzill i tant complicat alhora com recórrer a peu 100 quilòmetres en un màxim de 32 hores amb equips de quatre persones. Els membres de l’equip han de començar junts, mantenir-se junts i acabar junts. Serà el 5 i el 6 de maig.

L’objectiu? Lluitar contra la pobresa i la injustícia al món. Per això els equips es comprometen a aconseguir donatius per a Intermón Oxfam.

Potser coneixeu algun equip i ja heu fet el donatiu. Si no en coneixeu cap però voleu participar, us convido a conèixer l’equip que ha sortit de l’escola de les nenes. Un grup de mares i pares del CEIP La Trama (Sabadell, Barcelona) que entrenen amb voluntat i en els llocs més insospitats. Tot plegat, per un repte digne d’admirar. Us convido a clicar i a fer un donatiu. És un moment complicat, però ens fa recordar que 5, 10, 20 o 30 euros poden ajudar moltíssim al Tercer Món.

LA TRAMA WALKERS
Els ajudeu amb un donatiu?











12 de març 2012

Com es pot abandonar un nadó?



Fa un parell de mesos hi va haver una notícia que em va impactar. Els Mossos d’Esquadra investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus. Els serveis d’emergència van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat el nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Vaig redactar la notícia i mentre érem a l’estudi i la llegia, el cor i el cap m’anaven a mil.

Fa un parell de setmanes, a Barberà del Vallès, uns joves es van trobar (de matinada), un bebè abandonat de quatre mesos. La petita encara era viva. Avui, aquest matí, només arribar a la feina m’he trobat amb el comunicat dels Mossos d’Esquadra que havien detingut un home de 26 anys per intentar matar la seva exdona i després abandonar aquesta criatura.

No m’entra al cap. Hi ha coses que no puc arribar a processar. Puc arribar a entendre la desesperació d’uns pares, el dolor, la impossibilitat, l’horror, la incapacitat, la irresponsabilitat o la inconsciència. Però no puc entendre perquè aquesta criatura s’ha de deixar abandonada enmig d’un carrer esperant que algú la trobi (si volen que tingui sort), o senzillament que s’abandoni a una mort segura. No puc ni imaginar-me la situació. Ara he entès que separar-se d’un fill sense desitjar-ho ha de ser la cosa més dura per una mare. Perdre l'ésser que més estimes. Però si no es vol aquest fill, és necessari deixar-lo al costat d’un contenidor? D'un contenidor, com si fos una bossa d'escombraries! Sempre he pensat que potser seria millor lliurar-lo a un hospital o a la policia. No ho sé, potser és la línia vermella que marca la diferència entre la decisió més dura de la teva vida o un homicidi.




9 de març 2012

Pinzellades del món (4) Formentera






Blau. Una illa. Una moto. Amunt i avall. De punta a punta. L’increïble casament d'uns amics que es queda gravat a la memòria. Una posta de sol des d’un vaixell… navegant.

 “El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

D'altres 'Pinzellades del món'

IRLANDA DEL NORD
EGIPTE
BERLIN

8 de març 2012

Formant petits espectadors

A les petites els hi agrada el teatre. Tan bon punt vam veure que els hi podria atraure una obra i que no se'ns espantarien massa, les vam portar a veure el seu primer espectacle. Anàvem amb la idea de "si aguanten només una estona, doncs a mitja part marxem". Se'ns van quedar clavades a la butaca. Me n'alegro. A mi sempre m'ha agradat molt i penso que en un escenari poden descobrir moltes coses. Avui us cito només dos exemples.

Divendres passat van anar (amb l'escola) a veure 'El ploramiques', de l'Estaquirot Teatre. Des d'aleshores que parlen de titelles, i dels Aprofits. Uns personatges que han descobert que amb els plors, les marranades i patades, poden fer funcionar molts aparells, la torradora de pa, la màquina de crispetes i fins i tot poden fer funcionar una fira.

El segon vídeo que us deixo és 'La volta al món en 80 dies', una producció que Joventut de la Faràndula (de Sabadell) ha estrenat aquest passat cap de setmana i que anirem a veure diumenge. D'aquesta, ja fa setmanes i setmanes que en parlen. I és que els dos muntatges anteriors del grup les han ben marcades: 'La Blancaneus' i 'La Ventafocs'. La 'nostra' volta al món, segur que durarà més de 80 dies! 








6 de març 2012

D'un gargot n'ha sortit un nen



Fins ara, l'Ona i l'Estel han dibuixat gargots. A l'Ona li encanta pintar, i disfruta pintant tot el paper, et diu que no se surt de la ratlla i combina els colors. A l'Estel no li interessa massa. Fa quatre ratlles sense mirar-s'hi massa i diu que el dibuix ja està acabat.





Avui ha estat diferent.S'han passat una hora i mitja pintant i dibuixant, fent veure que són les tutores i donant 'feina' als nens de la classe. Però de cop m'han cridat l'atenció.

"Mira mama, faig la cara, uns ulls, una boca i les cames".
Estic sorpresa. "I els braços?", pregunto...
"No, a aquest nen no li vull dibuixar braços".

Els seus gargots s'han convertit en 'figures humanes'. Estic emocionada. Què voleu que us digui? Per mi aquests dibuixos són la castanya, l'extraterrestre, la taronja simpàtica i la nena prima i llarguíssima més meravellosos que he vist mai. Amb ulls, boca, cames i el que faci falta! Fins i tot cabells! ;)




 

4 de març 2012

Preparant-me per la batalla


No feia ni un mes i mig que havien començat l’escola i ja vaig rebre la primera “noteta” dels polls. Sí, sí, aquella nota en que sempre et diuen que han detectat algun cas, que sobretot els hi revisis el cap i que si en trobes comencis el tractament. A la guarderia ja me l’havien passada un parell de vegades. Què voleu que us digui? Em fa pànic només de llegir-la.

Em visualitzo. Em conec. Les estic banyant i veig un dels « bitxitus » al seu cap. Ahhhhh, no ho puc suportar. Em fa un fàstic impressionant. Només de pensar-hi m’agafa un atac d’angúnia i començo a rascar-me el cap. I a més, em pregunto... és tan complicat inventar alguna cosa que acabi amb aquests bitxos de manera ràpida i efectiva? Un esprai que els faci desaparèixer, per exemple. Com pot ser que amb la quantitat de coses que s’inventen, encara estiguem així amb els polls?

M’estic preparant per a la batalla. Per anar a la guerra. Sé que el més probable és que hagi d’arribar a les trinxeres en algun moment o altre. Estaré preparada? Primer de tot s’accepten tots els consells haguts i per haver per evitar acabar al camp de batalla. Però si hi hem d’arribar, també s’accepten consells per afrontar aquesta “guerra”. Necessito recopilar els millors mètodes, les millors tàctiques. I també el millor armament.  I això dels polls com acaba? Aixequen la bandera blanca?

3 de març 2012

Quan els fars s'apaguen però hem de continuar el camí

"El far s'ha apagat, però la seva llum ens guiarà per sempre".

És el que vaig escriure el 3 de març del 2007, el dia que va morir el meu pare.

Avui ja en fa cinc anys.
Et trobo a faltar...

1 de març 2012

Pinzellades del món (3) Berlín








"Hi havia una vegada una ciutat on de la nit al dia es va construir una paret que la dividia en dues parts. Van fer una paret molt i molt alta, i els veïns gairebé no es podien ni veure. Però es van inventar deu mil històries per poder-se trobar amb els veïns. Alguns van fer uns túnels per sota terra. D'altres s'amagaven als cotxes i així podien passar a l'altre cantó...".

Fins i tot en forma de conte, la divisió de Berlín no té cap mena de sentit.   El 'meu' primer Berlín va ser l'any 1992. Curiosament vaig voler escapar-me de tot el brogit de les Olimpíades a Barcelona i recordo que em vaig passar la cerimònia enganxada a la televisió plorant com una magdalena i preguntant-me perquè no era a Barcelona. En aquell Berlín encara era molt recent el passat més proper. El mur ja no hi era, però la divisió a la ciutat era ben palpable. Va ser un estiu de moltes descobertes. De tenir la sensació de passejar i palpar la història d'Europa i de deixar-me captivar per una dama, Nefertiti, que em va hipnotizar. Aquella ciutat donava la sensació de ser la capital del món. Abans d'anar-hi m'havien dit: "Berlin ist etwas anderes" (volent dir que és una altra història). No ho vaig entendre fins que ho vaig viure. Anys més tard hi tornaré, però ja no serà el 'meu' Berlin.
 
“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.


D'altres 'Pinzellades del món'

IRLANDA DEL NORD
EGIPTE