27 de març 2013

"Les seves mans són màgiques"

Imatge de la companyia Antonio Díaz

L’estiu passat, el Casal d’estiu de l’escola va centrar-se en el món del circ i la màgia. L’Ona i l’Estel estaven fascinades i encantades i des d’aleshores els hi agrada jugar a fer màgia. Aquest cap de setmana passat vam tenir la oportunitat d’anar a veure l’espectacle La asombrosa historia de Mr. Snow. Em feia certa por que no fos un espectacle adequat a les seves edats, i ja m’havien avisat que hi hauria coses que “no entendrien”. Tot i això em feia gràcia anar-lo a veure i que elles veiessin un espectacle íntegrament dedicat a la màgia (han vist moltes obres de teatre, però un muntatge de màgia com a tal, era la primera vegada).

Com és habitual, es van quedar clavades a la butaca, mirant fixament l’escenari, veient les evolucions de Mister Snow. De tant en tant em deien: “Mama, això m’ho explicaràs després… ». Sé que es van quedar només amb algunes coses: cartes i monedes que sortien sense saber com de les mans, un conill que apareixia sota paper de vàter i un peix que endevinava lletres o que sortia d’un bitllet de deu euros. Hi va haver un moment però, que l’Estel se’m va girar i va resumir perfectament l’ànima de l’espectacle i de l’Antonio Díaz. “Les seves mans són màgiques”, em va dir amb els ulls ben oberts. I sí, jo vaig pensar el mateix i sense saber-ho l'Estel també em va donar el titular. Si us agrada la màgia, us recomanem aquest espectacle, perquè passareu una molt bona estona.

Tot i que les petites no van entendre bona part dels números, l’efecte del teatre va ser immediat. L'esperat i el desitjat. Va ser arribar a casa i agafar les monedes de joguina del supermercat. Posar-les dins d’una mà i de cop, demanar-te que “bufa, bufa” i fer-la desaparèixer. Agafar cartes i fer veure que una apareix per sorpresa dins d’una sabata. Només que els seus trucs són fàcils de descobrir. El que em fa por és que comencin a desembolicar rotllos i rotllos de paper de vàter per veure si en surt un conill. 

26 de març 2013

En boca tancada, la mosca no hi farà entrada



...La mosca no hi farà entrada, ni tampoc en sortiran frases lapidàries. O d'aquelles que en qüestió de segons et converteixen en una víctima més, una i altra vegada, d'aquesta Llei de Murphy que per molt que intentes defugir-ne, et persegueix i et troba una i altra vegada. Vaig creure que ja ho havia après, a força d'ensopegades, però es veu que no ... havia de tornar a comprovar-ho per mi mateixa aquesta setmana.

Els "pares / mares - en boca tancada" es reconeixen a quilòmetres de distància. Són experimentats,  ja han passat per això i encara que la temptació és molt gran, no es deixen vèncer ... i mantenen la boca ... doncs això, tancada. Jo creia que ja ho havia superat.

La teoria de la "boca tancada" implica:

Situació: conversa amb altres pares, o la família. Acostuma a ser una conversa "agradable" sobre malalties, mocs, tos, xarops (i totes les seves variants) o el nostre altre gran tema de conversa: dormir d'una tirada, aixecar-se a la nit, malsons, que si vol aigua, no et deixa dormir ... Hi ha infinitat de versions més (trieu la vostra: que si li agrada anar a l'escola, si es deixa tallar les ungles, si es vesteix sol / a ...).


Desencadenant: Algú a la conversa comenta: "Quina nit. Entre la tos i els malsons del petit hem passat tota la nit sense dormir ".

Resposta errònia que et surt així, sense pensar: "Vaja. Que malament ... Veus, nosaltres amb això portem una temporadeta bona, que dormen d'una tirada ". Ja està. ERROR. No ho dubtis. En menys de 48 hores passaràs una nit terrorífica amb les petites. No és una amenaça. És la pura realitat.

Resposta correcta (encara que els altres pensin que no et senceres de res o que ets una antipàtica): "Aha... ja  ... mmmmm ... vaja .... Ohhhh,...  bufffff .... ". Es pot pensar la resposta real, però mai, MAI, verbalitzar-la en veu alta.


PD: Aquesta és una situació real, d'aquesta setmana. No és la primera vegada que em passa. Només cal que li digui a una amiga allò de "portem una bona temporada i no s'han posat malaltes cap dia" per començar a preparar el Dalsy. Naturalment no puc provar científicament la teoria de la "boca tancada", com tampoc vaig poder en el seu moment amb la teoria Scarlett O'Hara. Busco pares que vulguin compartir les seves experiències amb mi i em confirmin que a les seves províncies o altres països també és tan convenient "deixar les mosques fora".

Marxeu de vacances aquests dies o feu alguna cosa especial?
"Ahhh, mmmm, fffffff, bahhhhhhh ....". (Per si de cas).

Descanseu i gaudiu en família! :-)

22 de març 2013

A casa tots hi tenim uns artistassos! (1)

Què us he de dir que no sapigueu? A casa tots hi tenim uns artistassos! Segur que tots guardeu el primer dibuix, la primera manualitat que van portar de l'escola, aquell primer tros de fang amb botons enganxats. Ara, la producció és constant, i cada cop més fascinant veure la seva evolució en el traç, l'ús dels colors, com es dibuixen i com interpreten el món que els envolta en un paper en blanc. Em fascina tant que he pensat començar una sèrie amb els dibuixos de l'Ona i l'Estel. 

Us animeu a compartir els dels vostres fills/es, també?

Per aquesta primera entrada, m'agradaria que el protagonisme el tinguin les dues petites. Durant tot el primer trimestre les dues classes de P4 van treballar a fons l'obra de Joan Miró, i com veureu, es nota especialment en els dibuixos que han fet a l'escola. Preparats per una explosió de color? 

ONA




ESTEL





21 de març 2013

Dia del pare... sense el papa :-(


Aquesta setmana hem viscut un DIA DEL PARE... sense el papa, que va arribar molt tard de donar classes. I tot i que mai ho hem celebrat d'una manera especial, sí que ho vaig fer amb una mica d'enveja, què Twitter i Facebook era una festa impressionant, ple de missatges d'amor... i nosaltres estàvem sense el papa, el dimarts. Això sí, tota la tarda li vam fer dibuixos... L'Ona (a dalt) va dibuixar un príncep i una princesa (que són ella i el Jordi), un jardí, flors i estrelles. El que més m'agrada però, són els impressionants somriures. L'Estel (a baix), va dibuixar el papa amb un jersei de ratlles. I per "decorrar" hi va posar estrelles, creuetes i flors :-)

17 de març 2013

Pelma i Louise


Ja sé que no queda massa bé explicar-ho… però he rebatejat a les nenes. És un dir, perquè no estan batejades, però hi ha dies que el seu nivell de “pesades i insistents” és tan elevat que s’han convertit en PELMA i LOUISE.

Ja sé que no queda massa bonic, però és que porten una temporadeta que “tela marinera”. I justament avui, algunes mares comentaven a Twitter que els seus fills també estaven especialment “pesadets”. O és cosa del temps i la pluja, o hi ha ones malvades i  subliminals en alguna sèrie de dibuixos animats que desconeixem o potser és que toca. Una de les meves petites ja té tendència a Thelma, vull dir a Pelma, però si l’altra s’afegeix al carro... això no hi ha qui ho aguanti! Mentrestant, jo només puc esperar si apareix el Brad Pitt per algun cantó... perquè si apareix, és per a mi, que quedi clar... (amb el permís de l’Angelina).

14 de març 2013

Ascensors? No gràcies


L'Estel està millor.

Li hem retirat l'embenat i només li hem deixat el que el protegeix els dos dits més accidentats després del seu incident amb la porta de l'ascensor. Al tocar-se'ls, li ha fet una mica de mal

"Mira, mama, això és el celo de metge que em va posar la infermera".

Fins i tot així t'arrenquen un somriure ...

13 de març 2013

Murphy i un ensurt


Una de les primeres coses que intueixes quan tens fills és que mai més estaràs tranquil del tot. I no em refereixo a dormir hores i hores seguides, fer el que vulguis o poder-te endinsar en la lectura profunda d'un llibre. Em refereixo a la sensació que quan portes dos nits sense dormir perquè les nenes han tingut mocs, s’ajunten dies complicats a la feina, tu tampoc estàs massa fina, el cotxe s’espatlla… però descobreixes que pots aguantar un dia més, i un altre. I un altre si és necessari.

Ara portàvem una temporada força bona. Ens hem escapat força bé d’encostipats, febres i grips (també és veritat que falta que ho diguis perquè demà estiguem tots malalts). Doncs el meu home m’ha trucat a una hora poc habitual. Teòricament les havia deixat ja a l’escola (a més avui anaven al teatre i havien de ser molt puntuals).

“No t’espantis” (malament, quan diuen això, ja pots començar a tremolar). L’Estel s’ha enganxat els dits amb la porta d’un ascensor, just abans d’anar a l’escola. “He anat al metge amb ella, se l’ha mirat i només té una forta rascada i la mà una mica inflada. Et dic que no t’espantis perquè porta la mà envenada i sembla una mica exagerat”. I diu: “Crec que tot plegat deu haver durat 10 segons, però no li podia treure la mà i se m’han fet eterns. Sempre que anem amb aquell ascensor li dic que es retiri una mica. Avui no ho dec haver fet”.

Deu ser cosa d’aquesta famosa lley de Murphy que tot ho embolica. Està clar que ha estat un ensurt (l’Ona, la seva germana, s’ha posat a plorar quan ha vist que la porta “atrapava” la mà de l’Estel i també s’ha espantat força). La nena està bé. Divendres hem de tornar al metge perquè s’ho miri. De moment, l’Estel, diu que la seva mà és com la de la cabreta, tota blanca. I com que és la dreta  i li costava agafar la forquilla per sopar, li ha demanat a l'Ona si la podia ajudar. Aixi que l'Ona li anava punxant els fideus...

El primer sopar de mares


Antecedents: un grup de dones que ens vam conèixer en el curs pre-part. La majoria embarassades per primera vegada. Altres, que més tard es convertiran en una fantàstica font d'informació, esperen el seu segon fill. El curs no ens va convèncer a cap, però va néixer un fort llaç d'unió. Moltes d'elles s'han convertit en dones especials en la meva vida.

Post-part: Coincidim de nou a les classes post-part. Les convertim en el nostre punt de trobada per després anar a passejar, prendre alguna cosa o parlar. Converses pràctiques, del nostre dia a dia compartit i comú. De les nostres pors, preocupacions, alegries i petits èxits.

Organitzem un sopar? Surt la idea, amb totes les necessitats organitzatives que requereix. Combinacions logístiques perquè els pares es quedin a casa cuidant als petits i nosaltres puguem sopar fora. Càlculs de "si quedem a les 21h, i li dono teta just abans, amb una mica de sort ...". O càlculs de "ha pres biberó a les 20h ...". En el meu cas: "Espero que no es posin les dues a bramar a duo, perquè quan estàs sol a vegades les coses es compliquen". "L'he deixat adormit, però espero que no es desperti i em trobi a faltar", comenta una altra mare. "Quina il·lusió poder sopar tranquil·les, oi?"

Tranquil·les? No recordo si vam sopar molt tranquil·les aquella primera vegada. Només recordo tots els mòbils sobre de la taula, mirades de reüll i moltes "resant" perquè no comencés a sonar el telèfon. I enmig del sopar, més d'una trucada a casa de "tot bé?". Hi va haver un moment que ens vaig imaginar a totes sortint cames ajudeu-me del restaurant amb les pizzes oblidades al plat i el cambrer perseguint-nos amb el compte. En aquesta primer sopar no van desconnectar del tot. Però..., tot és qüestió de pràctica.

Aquest article és la meva col·laboració del mes de març a De tú a tú 

12 de març 2013

Les festes d’aniversari – 2 (les fantàstiques festes de l’escola)

Un dels regals que es va fer. Com que
uns són la classe de les Olimpíades,
un dels nens va fer "medalles" amb
un CD amb el nom dels nens que
celebraven el seu aniversari :-)


Suposo que el fet que haguéssim anat a alguna festa de “xiquipark” (quan encara no teníem fills), ens feia ser una mica (molt) reacis a aquest tipus de festa. Ens vam espantar del mercantilisme, de la bogeria de regals i de convertir una festa d’aniversari en pràcticament una organització de “casament”. El Jordi (el meu home) era un “anti” declarat... fins que vam descobrir i ens van explicar com eren les festes de l’escola.

D'entrada a l'escola, l'últim divendres de mes se celebren els aniversaris de tots els nens i tots plegats fan una festa conjunta. Les nenes ho esperen moltíssim perquè amb els nens més grans preparen galetes i els hi agrada molt. I després, hi ha la festa que organitzem els pares. Per nosaltres va ser fantàstic, perquè com us explicava, aquest any va sorgir la proposta de fer una festa conjunta, reuníem les dues classes. Reunir-nos tots, en un parc. Fent conjurs perquè faci bon temps, no plogui ni faci massa fred (és el que té que les nenes siguin nascudes del mes de desembre). Amb jocs i activitats pensades pels nens gràcies a uns pares híper-creatius. Pastissos fets a casa. I el que més m’agrada: no hi ha regals, entesos com a tals. Els únics regals que es poden portar són aquells que els nens poden fer ells mateixos. Dibuixos o petits regals manuals. I us diré la veritat: són fantàstics i l’Ona i l’Estel els tenen ben guardats a la seva habitació com tresors. Per no parlar de la problemàtica que reprenta fer regals a bessons (ja n'hem parlat arran de Reis...) Personalment m’ho vaig passar molt bé, i aquestes festes m’ajuden molt a conèixer els pares i mares dels nens de l’escola (jo per exemple no les puc portar mai al matí, i les tres tardes que vaig a buscar-les, no coincideixes amb tothom).

11 de març 2013

Les festes d'aniversari - El gran dilema


Festes d’aniversari amb els nens de la classe, SÍ /
Festes d’aniversari amb els nens de la classe, NO.

De per sí això ja era un dilema i tema de debat a casa. I amb bessons, és un tema complicat, del qual se n’ha parlat /filosofat i escrit molt. Sí, un altre tema dels eterns quan parlem de bessons. 

Quins són els principals problemes que ens hem plantejat?




Una festa conjunta o per separat?
Què passa si una classe prepara festa per als nens i l’altra no?
Si un dels germans no està convidat... com hem de reaccionar?

Us seré absolutament sincera. No tinc respostes categòriques a cap d’aquestes preguntes. M’he llegit multitud d'articles i no en trec l’aigua clara. Sóc incapaç de posicionar-me, i penso que com en tantes d'altres coses, les nostres visions i decisions aniran evolucionant amb l’Ona i l’Estel. O potser arribarà un punt que no caldrà que ho fem nosaltres perquè seran elles qui ens donaran la seva visió i la seva decisió. Només us puc dir que en els últims dos anys, hem viscut dues experiències molt diferents. I que en dos anys hem fet blanc i negre. Vull dir, que hem anat d'un extrem a l’altra.

A P3. Entre que feia poc que havíem començat a l’escola, i encara no ens coneixíem, no sabia ni com organitzar-ho. Una de les classes va començar a fer la proposta de fer una festa pels nens.  Primer dilema: “Què hem de fer si una classe organitza una festa i l’altra no?”. A l’altra classe no es feia cap mena de proposta i no sabíem com fer-ho. Sincerament, em sap greu que una de les nenes tingui una festa i l’altra no. I si la féssim conjunta, la festa? Però és clar, tampoc puc obligar a un grup de pares a fer una festa conjunta amb l’altra classe... M’arriba un mail d’uns pares d’una altra parella de bessones també nascudes al desembre. No podran anar-hi, perquè tenen un altre compromís, però també tenen el debat intern que tenim nosaltres. He de dir la veritat, i és que les dates tampoc ajuden (just abans de Nadal s’intensifiquen totes les celebracions). Al final, per motius d’agenda, el primer any no vam fer res amb els nens de la classe. Però el debat no es va tancar i continuàvem sense tenir clar com actuar.

A P4. S’acosta el moment i començo a donar-hi voltes de nou. Com ho farem? M’agraden molt les festes que es fan de l’escola (us ho explicaré en una segona part d’aquest article), però com ho organitzarem amb les nenes? M’arriba un mail. Com que hi ha dos parells de bessons i força nens de novembre i desembre, s’ha apuntat la possibilitat de fer una festa conjunta les dues classes. Síííííííííi!!!! Respiro tranquil·la. M’encanta la possibilitat perquè sé que a més, a l’Ona i l’Estel els hi agradarà molt.

Què passarà l’any que ve? Repetirem la fórmula? O potser no? No ho sé, em temo que haurem de reinvertar-nos cada any i quan ens trobem amb problemes de si una la conviden a fer una cosa i a l’altra no, si una va a una festa i l’altra no... haurem de fer molta pedagogia i esforçar-nos molt. De moment, aquest any vam tenir una festa fantàstica. 

7 de març 2013

Oferta 'Pack aventura' per a persones intrèpides


Avui us proposo un pack oferta de cap de setmana que hem descobert que potser us pot interessar. És un pack molt especial pensat especialmente per a persones amb esperit aventurer.

Inclou:

·        Dues nits amb malsons de bruixes
·        Elaboració de pomes enverinades
·        Sessions de corredisses escales amunt – escales avall
·        Sessions de jocs infantils a la plaça
·        Hores i hores de pintar dibuixos i enganxar gomets
·        Possibilitat d’explicar molts contes
·        Opció teatre: representació dels contes
·        Passejar amb patinet
·        2 bessones de 4 anys amb qui fer totes les activitats
·        Cansament físic garantit i rialles assegurades


I us preguntareu… a què correspon aquesta fotografia del pack aventura? Nooooo! Esteu molt equivocats. El pack aventura és per a vosaltres o qui el vulgui contractar. La foto, correspon al PACK RELAX per als pares de les bessones, del que gaudeixen mentre vosaltres gaudiu dels dos bitxitus! :-)

(Aquest cap de setmana passat, la meva germana, cunyat i neboda van “contractar” el pack aventura. L’Ona i l’Estel s’ho van passar pipa a casa la tieta, com sempre. Gràcies, sabeu que no té preu. I nosaltres vam poder tenir un cap de setmana per a nosaltres sols. Un oasi de “solters” que sovint és molt important per a la parella). 

5 de març 2013

Una de freda... i una de calenta (Radiografia de l'Ona - P4)


Fa uns dies us explicava la reunió que vaig tenir amb la tutora de l’Estel. (Podeu llegir-ho aquí). Va anar bé, vam poder parlar força dels dibuixos que fa, les lletres, com juga i com aprèn. Si aquest post es titula Una de freda... i una de calenta, ja us podeu imaginar que la reunió amb la tutora de l’Ona va ser absolutament diferent. 

Fa un mes ja li vaig preguntar a la tutora com estava l’Ona, perquè a casa portava una temporadeta molt tossuda i fent moltes rebequeries (més del normal, enteneu-me, en aquest temp ja hem descobert que és un caràcter fort, molt tossuda i capquadrada. I no ho dic sense cap mena d’intenció de qualificació. És com jo, en això ens assemblem moltíssim). Per això remarco que portava una temporada especialment dura, i per això li vaig comentar a la tutora. Em va dir que a l’escola no ho estava especialment.

Però és clar, es veu que primer va passar la temporada a casa i ara l’està passant a l’escola. Només entrar a la classe, i amb aquella franquesa i sinceritat, la tutora ja ens va comentar que l’Ona estava especialment “terrible”. Que generalment està bé, però que quan es torça, la cosa es complica i s’enfada molt amb tothom. Em sap greu perquè bona part de la reunió vam estar analitzant què podia passar-li, com havíem de treballar plegats i com podíem ajudar-la de la millor manera. Les altres coses, també importants, sobre l’aprenentatge i el dia a dia a l’escola van quedar més en un segon terme. I com diu la tutora, és una nena molt llesta, encantadora, que li agrada molt jugar amb els altres nens i sobretot, està entusiasmada amb les lletres i els números. I li encanta pintar. Però l’Ona porta una temporada que crida molt, es vol sortir sempre amb la seva, no respecta les coses dels altres ni les activitats dels seus companys i s’imposa per la força. I sí, a vegades donant cops i patades. Mica en mica també ha d’entendre que no cal ser sempre la primera, o ser l’encarrega sempre de les petites coses, que ha de deixar que també els altres tinguin la iniciativa.

“Ha passat alguna cosa que pugui estar més gelosa (de l’Estel, entenc)?”, ens demana la tutora... No, no hi ha hagut res especial. Intentem que no hi hagi diferències entre germanes, mirem de tenir temps per les dues i també a nivell individual.

“A casa també està contenta i de cop, sense que passi aparentment res, es bloqueja i reacciona amb aquestes rebequeries?”. Sí, és el que passa algunes vegades. Estem jugant tranquil·lament i de cop, alguna cosa se li gira i no hi ha manera ni de calmar-la ni raonar amb ella. No se li pot explicar res.

Així que parlem de la millor manera d’actuar i respondre a aquestes situacions. L’Ona sap perfectament que no ha fet les coses del tot bé, perquè quan li dius alguna cosa es tapa les orelles i senzillament diu: “No t’escolto. No et vull escoltar”. Els nens són molt llestos, i com que sap que hem estat amb la seva tutora, no para de preguntar de què hem parlat. Li explico i em mira. Em diu que no li agrada fer aquestes coses, però que a vegades s'enfada.

Així que se’ns ha girat feina. Aquests dies i setmanes farem un seguiment diari i estarem molt atents a les actituds de l’Ona. Segur que tot i que sigui una tossuda-molt tossuda (com la seva mare, aquesta que us escriu), aquesta serà una etapa que, com tot, passarem. I un cop passada, n’arribarà una altra.

Heu passat per aquesta etapa? S’accepten idees, suggeriments i arguments! :-) I com heu pogut comprovar, ai del que em digui que les bessones són "iguales"...